El Bloc de l'Albert

La meva foto
Roses, Alt Empordà
Catedràtic de Geografia i Història a l'INS "Cap Norfeu" de Roses (Alt Empordà)

dimarts, 29 de maig del 2012

Catalunya bombardejada (1936-1939)


Recordats brigadistes.

Imatge del vaixell Ciutat de Barcelona, enfonsat per un submarí l'any 1937 a Malgrat. Foto: AMMM FONS JOSEP BECHDEJÚ.

dissabte, 26 de maig del 2012

Centelles substitueix Picasso al MNAC.


El camp de concentració de Bram, vist per Agustí Centelles el març del 1939 Foto: AGUSTÍ CENTELLES/VEGAP, 2012.

POLÍTICA CULTURAL Mascarell marca objectius xifrables als directors dels centres.

Els museus catalans hauran de passar un examen

Els directors dels museus nacionals d'història van signar ahir els primers contractes programa. Serà el nou sistema de Cultura per avaluar els centres. Mascarell vol més públic i més autofinançament. 
 
Ferran Mascarell va arribar a la conselleria de Cultura avisant que més que afegir nous ingredients al mapa cultural, pretenia reorganitzar-los. Aquesta determinació es va visualitzar ahir en l'àmbit museístic. Mascarell va signar amb els directors dels tres museus d'història nacionals un contracte programa que marca l'inici d'una "nova política organitzativa", va dir el director general de Patrimoni, Joan Pluma. A efectes pràctics, el document marca els reptes específics que la conselleria planteja a cada centre i els tradueix en indicadors xifrables. Així la conselleria podrà avaluar amb els directors si compleixen dos punts claus: arribar als objectius estratègics i augmentar la seva ràtio de sostenibilitat -és a dir: si redueixen les despeses i augmenten el públic i els recursos propis.

El Museu d'Arqueologia de Catalunya, el de la Ciència i la Tècnica i el d'Història seran els conillets d'índies aquest primer any, que prorrogaran fins a tres més el 2013. Darrere seu vindran museus com el Museu d'Art de Girona, l'Arqueològic de Tarragona, el Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya i fins i tot el MNAC i el Macba, malgrat que no siguin exclusivament de la Generalitat sinó consorcis. Per això ahir a l'acte celebrat al Palau Marc hi havia els directors dels principals centres d'interès nacional.
"El contracte programa defineix la relació entre l'administració i una institució que presta un servei. Garanteix la qualitat d'aquest servei, el racionalitza i estableix prioritats. Es tracta de retre comptes d'una manera transparent i mesurable", defensava Pluma. Els tres museus que han començat, a més, tenen a l'horitzó la integració dins d'un futur nou Museu d'Història Nacional de Catalunya, que Mascarell situa en el nou pla de museus de Catalunya a finals d'aquesta dècada, el 2019.

Xavier Llovera, director del Museu d'Arqueologia, va centrar els seus reptes a millorar la vinculació amb el patrimoni que està escampat pel territori a través de l'Arqueoxarxa i a augmentar els tipus de públic. Eusebi Casanelles, del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya situat a Terrassa, va destacar que és "un canvi de mentalitat total en la manera de treballar el patrimoni". "Dóna menys llibertat, però entres en una política nacional, ets més útil per al país -va dir-. Els museus cada vegada han de tenir més responsabilitat social i un pla de negoci". El director del Museu d'Història de Catalunya, Agustí Alcoberro, va exposar que el contracte programa "és un exercici de transparència que s'hauria d'estendre a tots els àmbits".
Ferran Mascarell va destacar que "la falta de recursos dinamitza la intel·ligència col·lectiva".

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(84)

L'arquitecte barceloní Josep Grasses i Riera va treballar en l'ordenació del parc del Retiro de Madrid. Foto: ARXIU

La reforma de Madrid, 1962 (i 2)
Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca

L'endemà de la xiulada.

  Jordi Creus

Utilització patriotera. No seré jo qui escrigui que esport i política no s'han de barrejar, que són com l'aigua i l'oli. Val a dir que, generalment, qui defensa aquesta estupidesa és qui més fa servir l'esport per als seus interessos polítics. Potser avui no toca recordar la utilització patriotera de les gestes de la roja en la darrera Eurocopa i el darrer Mundial -ni tampoc, per exemple, la violència verbal contra els francesos després de la sanció per dopatge al ciclista Alberto Contador per part del Tribunal d'Arbitratge Esportiu-, però sí que és gairebé d'obligació incidir en la xiulada a l'himne espanyol i a la monarquia d'ahir a la nit a l'estadi Vicente Calderón.

Déu és espanyol. Malgrat que a les Espanyes mentalment més profundes -aquelles que, com el comte duc d'Olivares, també creuen que " Dios es español "- s'esquincin les vestidures per la protesta, no és la primera vegada (ni segurament l'última) que es produeix un acte d'aquestes característiques. Com molt bé explicava fa uns dies Toni Padilla en aquest mateix diari, en els darrers cent anys hi ha nombrosos exemples de xiulades d'himnes per part d'aficionats de diversos clubs o seleccions estatals. Així, des de la xiulada al God save the queen que va tenir lloc el 1920 en un camp de la Irlanda preindependent fins a l'esbroncada contra l'himne italià perpetrada enguany per aficionats napolitans, aquestes melodies han estat sovint envoltades pel brogit de les protestes.

Desorientació anglesa. Al nostre país també hi ha hagut episodis similars. Recorden la final de la Copa del Rei a Mestalla del 2009, que va enfrontar, precisament, l'Athletic de Bilbao i el Barça? O la inauguració de l'Estadi Olímpic de Montjuïc, l'any 1989? Però els proposo de retrocedir una mica més en el temps i plantar-nos al 14 de juny de 1925, en plena dictadura de Primo de Rivera. Aquell dia el camp de les Corts acollia un partit de futbol entre el Barça i el Júpiter per homenatjar l'Orfeó Català, que feia poc que havia retornat a casa després d'una exitosa gira internacional. Per fer més lluïda la festa, els organitzadors van convidar una banda de música de la marina britànica que havia ancorat amb el seu vaixell al port de la Ciutat Comtal. Intentin imaginar un camp ple amb prop de 14.000 persones. I imaginin també que, en sortir els equips al terreny de joc i per tenir un detall amb els amfitrions, la banda britànica comença a interpretar la Marxa reial . Immediatament, la gran majoria del públic comença a xiular, mentre a la llotja ningú aixeca el cul de la cadira en senyal de respecte. Poc després, quan els músics, absolutament desorientats, interpreten l'himne britànic, els assistents es posen dempeus i l'ovacionen amb tanta força com havien xiulat la melodia anterior.

Més que un club. La reacció del governador civil de Barcelona, el general Jaime Milans del Bosch, no es va fer esperar, i deu dies després es va ordenar tant la clausura del camp com la suspensió de qualsevol activitat del club durant sis mesos. A més, el president Gamper, que va haver de marxar temporalment de Catalunya, va ser inhabilitat per a tornar a presidir el Barça. L'entitat va viure llavors un dels moments més difícils de la seva història i, contra tot pronòstic, en va sortir reforçada i amb el qualificatiu de "més que un club" que encara manté avui dia. Així, els jugadors van decidir no abandonar l'equip, mentre els socis se les enginyaven per burlar la prohibició i continuar pagant les quotes. A més, des de la societat civil es van engegar campanyes tant de recollides de diners com de captació de nous associats. Precisament, una de les persones que va entrar com a soci a causa d'aquests fets va ser Josep Sunyol i Garriga, que posteriorment va ser president del club fins al seu afusellament per part de les tropes franquistes el dia 6 d'agost de 1936 a Guadarrama. I val a dir que Sunyol, un dels personatges més interessants del primer terç del segle XX, tenia ben clar que els camins de l'esport i la política molt sovint van paral·lels. Com els himnes i les xiulades.

divendres, 25 de maig del 2012

Abdon Terradas, pare del republicanisme català.

            Genís Barsonell

Abdon Terradas va néixer a Figueres el 16 de juny de 1812, fill d’un comerciant i manescal. Va estudiar a Figueres i a Perpinyà, i el 1835, als 23 anys, va publicar La Esplanada, una novel·la que duia per subtítol “escenas trágicas de 1828″ que denunciava l’absolutisme. el 1838 va publicar, aquest cop en català, una comèdia de títol Lo Rey Micomicó que era, de fet, una farsa antimonàrquica. A inicis de la dècada de 1840, l’activisme de Terradas el va donar a conèixer com un defensor de la via ràpida cap a la república -a diferència d’altres propagandistes de l’època que defensaven una llarga transició cap a aquest tipus de règim. Escollit alcalde de Figueres a finals de 1841 fou destituït, empresonat i jutjat, fins que fugí a França l’abril de 1842. En 1854-55 fou escollit de nou alcalde de Figueres, càrrec que, aquest cop sí, pogué exercir. Detingut altra cop a finals de 1855 fou confinat a Medina Sidonia, a la provincia de Cádiz, on morí l’1 de maig de 1856.

Ara l’Ajuntament de Figueres commemora el bicentenari del seu naixement, i en aquest context tindré el gust de pronunciar una conferència el 21 de juny, pocs dies després de l’aniversari del seu naixement, intentant situar Terradas en el seu temps.

L’Ajuntament de Figueres ha explicat els actes que pensa dur a terme:
L’ Ajuntament pensa realitzar, a partir de l’inici del proper curs (setembre), un seguit d’actes que exposem a continuació, alguns dels quals compten amb el suport d’un grup que en fase de constitució: El Grup d’Estudis d’Història i Cultura del Republicanisme (GEHCR). Les principals activitats concebudes són tres: una exposició divulgativa i itinerant; una jornada de discussió (Abdon Terrades i la Figueres del segle XIX) i, finalment, una lectura dramatitzada de l’obra de teatre El rei Micomicó, d’A. Terrades

1- L’exposició
Aquesta exposició ha estat concebuda de tal manera que sigui la mostra la que s’acosti a la ciutadania i que, per tant, pugui arribar també a aquella gent que no té l’hàbit d’anar a museus. Es tracta d’una exposició de petit format i itinerant. Compta amb una vintena de plafons gràfics amb petites explicacions que permetrien, però, donar una idea precisa de la importància històrica de Terrades i de les característiques bàsiques de la Figueres i la Catalunya del seu temps. Paral·lelament es faria un projecte pedagògic de la mostra adreçat als escolars de la ciutat. L’exposició (que per les seves característiques físiques és de fàcil transport) és itinerant i pot ser exhibida a les escoles, instituts, centres cívics i biblioteques que puguin estar-hi interessats. La realització i concepció de la mostra ha anat a càrrec del GEHCR

2- Jornada de debat
Completant l’exposició es preveu la realització d’un acte important dedicat a un sector més especialitzat que permeti fer avançar la recerca sobre el personatge i el seu temps. D’aquí la idea d’organitzar una jornada de debat centrada en la temàtica “Abdon Terrades i la Figueres del segle XIX”. El nucli impulsor seria el GEHCR, però s’implicaran a d’altres entitats culturals ciutadanes en l’organització.

3- Lectura dramatitzada
La lectura dramatitzada de l’obra més famosa del seu autor, El rei Micomicó, comptarà amb la participació d’actors i actrius de diferents grups de teatre de la ciutat i també d’alumnes de l’Escola de Teatre Eduard Bartrolí, la direcció serà d’Alfons Gumbau.Acte previst pel 22 de novembre al Teatre Municipal el Jardí de Figueres.

4- Altres activitats
· Cicle de conferències
Tres entitats de la ciutat: Institut d’Estudis Empordanesos, La Cate i Òmnium Cultural de l’Alt Empordà han programat el cicle de conferències Figueres dins la història de Catalunya, que inclouen quatre conferències directament relacionades amb el bicentenari:

• La Figueres de la revolució liberal: 1833-1868, a càrrec de l’historiador Jaume Santaló. Dijous 7 de juny.
• Abdon Terrades i el seu temps, a càrrec de Genís Barnosell, Doctor en història i professor de la UdG. Dijous 21 de juny.
• Els republicans de la primera restauració, a càrrec de l’historiador Manuel Moreno. Dijous 20 de setembre.
• Els homes i l’obra del republicanisme empordanès: 1911-1938, a càrrec d’Anna Teixidor, doctorand a la UPF. Dijous 18 d’octubre.
Totes les conferències es faran a la Sala d’Actes de la Cate a les vuit del vespre.

· Publicació de textos inèdits d’Abdon Terrades
L’Institut d’Estudis Empordanesos ha proposat l’edició de textos inèdits i altres documents inèdits d’Abdon Terrades, especialment dels publicats a la premsa de Barcelona. Des de l’Ajuntament s’està treballant per editar-ho amb format digital, i en paper, per distribuir-ho a les biblioteques i arxius.

· Altres:
• Dissabte 14 d’abril, a les 12 h. a la seu del Casino Menestral Figuerenc: Conferència col·loqui “Carbonaris: societats secretes a la cultura liberal revolucionària”, a càrrec de Jordi Roca Vernet, Doctor en Història. Organitzat per Llotja de Llum de Figueres del Gran Orient de Catalunya.
• Dissabte 14 d’abril, a les 19 h. al camí de la Font del Soc (davant de l’església de Vilabertran). Acte en recordança d’Abdon Terrades, organitzat pels Amics de la República i l’Ajuntament de Vilabertran.
• Diumenge 22 d’abril
Trobada institucional amb els familiars argentins descendents d’Abdon Terrades a l’Ajuntament de Figueres.

Recepció oficial als familiars d’Abdon Terrades

L’alcalde de Figueres, Santi Vila, ha presidit la recepció oficial als familiars descendents d’Abdon Terrades, celebrada aquest diumenge a l’Ajuntament de la ciutat.
L’acte s’emmarca dins del Bicentenari Terrades que es celebra aquest any i que l’Ajuntament ha organitzat per celebrar els dos cents anys del naixement del polític i escriptor figuerenc.
Durant l’acte -juntament amb la regidora i comissionada dels actes, Mireia Mata- l’alcalde s’ha reunit amb els descendents d’Abdon Terrades, els quals han signat al llibre d’honor de la ciutat. Més tard, i ja en companyia d’altres membres del consistori, Vila i Mata han lliurat als familiars una reproducció de l’Ictineu, obra d’un altre figuerenc il·lustre com va ser Narcís Monturiol.
L’alcalde ha agraït l’assistència dels descendents argentins de Terrades a Figueres, “una ciutat que durant aquest any redescobrirà la figura d’Abdon Terrades. Estic segur que els actes programats ajudaran a difondre, popularitzar i reivindicar l’obra i vida, totalment vigent, d’un figuerenc il·lustre”. (Figueres.cat)
• Octubre i novembre 2012
Exposició dels llibres publicats, premsa promoguda i altres documents d’Abdon Terrades a la Biblioteca Fages de Climent.

dijous, 24 de maig del 2012

Allà on comença tot.

Restes fòssils d'una costella i d'una tíbia d'un mamut de fa més de 700.000 anys que s'han descobert al jaciment de la Boella. Foto: JOSÉ CARLOS LEÓN.

dimarts, 22 de maig del 2012

La reserva del Pliocè.

Jordi Agustí i Bruno Gómez, dos dels codirectors de l'excavació, amb Gerard Campeny, ahir al costat del tapir Foto: MANEL LLADÓ.

diumenge, 20 de maig del 2012

"El meu nom és Druillet" Col.laboracionisme francès,feixisme i repressió dels republicans catalans i espanyols.

Per una banda, espionatge, repressió, extremisme. Per l’altra, descoberta del pare, dolor, ràbia, impotència.

Dues històries personals determinades de manera capital per noms de la nostra història col•lectiva: LluísCompanys, Josep Tarradellas, la Guerra Civil, les txeques de Barcelona, l’exili, la Segona Guerra Mundial...


 Philippe Druillet, artista polifacètic francès que va revolucionar el món del còmic els anys 70, d’una energia devastadora, d’esquerres i sense pèls a la llengua, es disposa a conèixer el passat del seu pare, mort quan ell era petit. Li ha costat anys decidir-se a fer aquest pas. Ho fa, diu, perquè la gent que hi ha patit tingui dret a la informació que se li deu.

Tot arrenca amb el documental de TV3 “Lluís Companys, camins retrobats”, emès a l’octubre del 2000. 
Durant la feina de recerca, en diferents documents, va aparèixer un nom: Victor Druillet. Un home amb un paper important, però alhora poc clar, en la repressió d’exiliats republicans a França. Calia saber-ne més coses, però no resultava senzill: els arxius francesos no donaven permís per consultar els seus dossiers.

 El seu fill tampoc no facilitava l’accés a uns documents que parlaven del seu pare, però també de la detenció de Lluís Companys a França, de la relació del seu pare amb el policia Pedro Urraca --que va portar Companys a Espanya--, de les seves relacions estretes amb l’ambaixada espanyola a París, de la detenció de Josep Tarradellas durant l’exili...

 De tot això, el seu fill no en sabia res. Philippe Druillet ha lliurat, durant anys, un combat amb ell mateix, un vol i dol que, amb el seu temperament excessiu, l’ha trasbalsat emocionalment.

Ha necessitat molt de temps per sentir-se disposat a “saber”. Saber per quins camins concrets va transcórrer la vida agitada del seu pare. Només tenia una lleugera idea: havia estat militar, espia, policia, col•laboracionista amb el règim de Pétain.


Però no en sabia res concret. Coneixia alguns dels escenaris: Síria, el Líban, Barcelona, París, Vichy... però n’ignorava uns altres.


 El meu nom és Druillet” transita per tots aquests llocs seguint l’evolució de Victor Druillet. Un recorregut vital i històric des de la Primera Guerra Mundial fins al franquisme. Un engranatge implacable que el seu fill Philippe descobreix a mesura que avança el documental. Arribat a un cert punt, la confrontació amb els documents que reflecteixen la història del seu pare se li fa insuportable. Philippe Druillet es va veure incapaç de continuar el rodatge del documental.

“El meu nom és Druillet” és un relat inèdit fruit de la recerca en nombrosos arxius, dels mateixos escrits de Victor Druillet i de les converses amb la seva família.


Un documental de Montserrat Besses i Pere López, Direcció de fotografia: David Bou,

Postproducció de vídeo: Joan Carles Calvera, Recerca fílmica: Montserrat Bailac, Producció: Roser Costa 


 http://www.tv3.cat/videos/4094298/El-meu-nom-es-Druillet


 Ja podeu veure en el nostre blog l'entrevista amb Montserrat Besses, coautora del documental.


 http://www.tv3.cat/videos/4095452/El-meu-nom-es-Druillet

dissabte, 19 de maig del 2012

Tria els rics.


Com vivien, els nostres avis? La Barcelona dels anys 20 recorda molt el Nova York de Gangs of New York , amb la diferència que aquella Barcelona no era fictícia. La població patia dues grans violències. En primer lloc, la violència provocada per unes condicions urbanístiques i socials deplorables, i que s'expressaven en una criminalitat que només afectava la classe treballadora. Com els petits trinxeraires, i dic petits perquè els trinxeraires eren hordes de menors que atacaven qualsevol víctima indefensa. I en segon lloc, la violència del poder, una policia brutal que apallissava, engarjolava i torturava a discreció. 

El 1919 un obrer guanyava entre 3 i 3,50 pessetes diàries. Això si era un home. Les dones, doblement discriminades, no en cobraven mai més de 2. Així, un matrimoni en què tots dos treballessin (i eren jornades de deu o dotze hores diàries) guanyava 5,50 pessetes al dia, però només l'allotjament ja en costava 1,65. Un parell d'espardenyes valien 1 pesseta, i només duraven un mes. Uns pantalons barats valien 2 pessetes, com les camises. La dieta gairebé mai no incloïa carn, només sopa, llegums, pa i vi dolent. És a dir, que el dispendi energètic consumia inevitablement les persones, degradant-les, perquè l'esforç laboral gastava moltes més calories que les ingerides. Ah, i pel que feia a les obreres adolescents, els empresaris acostumaven a tenir-hi drets sexuals. 

En aquest context de misèria i repressió sembla increïble que un grup de treballadors aconseguís mobilitzar-se, organitzar una gran vaga i tirar-la endavant. En aquella època, les vagues no eren com les d'avui, sinó una guerra encoberta, en què si calia el govern cridava l'exèrcit. I, com dèiem, la policia torturava habitualment els detinguts. Sovint els arrencava les ungles, de vegades les parpelles. Com? Amb tenalles. Per això quan llegeixo textos tan espartans com els de la placa de la Canadenca, sento un d'aquests orgulls que pugen tòrax amunt. Orgull dels nostres avantpassats, de la nostra història. De saber que un petit, humil racó del Paral·lel amaga una heroïcitat col·lectiva rere una petita, humil placa. I està bé que sigui una petita placa i prou. Perquè un pensa: "Si una placa tan petita parla d'una epopeia tan gran, quantes gestes amagaran els racons d'aquesta ciutat?" 

Dit tot això, voldria afegir-hi un detall informatiu nimi, un no-res: la nostra estimada placa ja no hi és. I ara és possible que molts lectors es preguntin qui ha estat el brètol, l'indesitjable, la tribu urbana que ha malmès aquest tresor cívic. El problema és que la placa no ha estat trencada, sinó substituïda. Dissimuladament, subreptíciament. Com qui no vol la cosa. (Els mateixos dies, per cert, que l'ajuntament es nega a buscar un nom més apropiat per a la plaça Joan Carles I, que ja comença a ser coneguda popularment com "l'Elefanta"). 

Bé doncs, ara a la nostra placa, que ja no és humil ni digna, hi posa: "Passatge de la Canadenca. Empresa fundada per Fred Stark Pearson el 1911". És a dir, on es rendia tribut a milers d'herois anònims, que gràcies al seu sacrifici van aconseguir un bé col·lectiu, ara es reivindica la figura d'un individu avariciós que ja té al seu nom una avinguda i fins i tot una estàtua a Pedralbes. I un no pot evitar preguntar-se: es pot ser més mesquí?
 
Jo no vinc del camp del periodisme, però en aquest cas m'he permès convertir-me en un Tintín. I després d'àrdues investigacions puc comunicar-los que he descobert l'autor de la usurpació.

Ha estat Cambó.


 







 ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(83)

La idea de Cerdà era enllaçar amb el tren diversos llocs de Madrid amb l'estació d'Atocha. Foto: ARXIU.

La reforma de Madrid, 1862 (1)

Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca

diumenge, 13 de maig del 2012

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(82)

Els canals d'Urgell

Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca

 Canal d'Urgell en el pas a tocar de Vallfogona de Balaguer. Foto: ARXIU / ANDREU PUIG.

dilluns, 7 de maig del 2012

Barcelona L'Ajuntament de Barcelona suspèn l'enderrocament de la Vil·la Urània arran de l'oposició dels veïns.


La Vil·la Urània, una torre amb un jardi noucentista que va ser propietat de l'astrònom Josep Comas i Solà

Unes cinquanta persones fan un mural contra l'enderroc de Vil·la Urània .


Aquest matí, mural fet pels nens que van anar al parvulari a Vil·la Urània, actiu fins al 2010/JANA PÉREZ JANA PÉREZ

dissabte, 5 de maig del 2012

Josep Comas i Solà, el descobridor del planeta Barcelona, podria caure en l'oblit.


Els últims testimonis.




El meu avi va ser un dels 30.000 biberons cridats a files pel president de la Segona República Espanyola, Manuel Azaña. En teoria només havia de cobrir tasques auxiliars, però l’estiu del 1938 ja participava en la batalla de l’Ebre. Li havia sentit comentar que el primer dia al front ja va perdre la major part de dents per culpa d’una granada. Aleshores tenia disset anys. Els divuit els va complir al camp de concentració d’Argelers.

A mi m’hauria agradat que m’expliqués com es lluitava dins d’una trinxera, si hi havia camaraderia entre els companys, si havia passat por, si tenia malsons. Però ell solia desviar la conversa cap a temes més alegres, com si protegint-me de la barbàrie, la barbàrie desaparegués. Tot i que fa vuit anys que va morir, encara el recordo amb una corbata nuada al coll i un jersei de llana, fes fred o fes calor. Jo sempre vaig atribuir el jersei al fet que el fred de les nits al ras li havia calat fins al moll de l’os. I la corbata, a la dignitat que volien, endebades, que perdés a Argelers.

Hi ha qui intenta superar el dolor, parlant-ne tan poc com sigui possible, com el meu avi, i d’altres que ho fan optant per la memòria, com alguns dels testimonis dels fets de Maig que entrevistem en aquest número del Sàpiens, o com la Neus Català, que acaba de publicar Un cel de plom (Ara Llibres), la seva biografia novel·lada, amb un tacte exquisit, per Carme Martí.

Des del captiveri en una presó de Llemotges fins als quinze mesos de reclusió en dos camps d’extermini, Ravensbrück i Holleischen, Català decideix que sobreviurà per poder relatar al món la seva experiència, que és l’experiència dels milers de dones deportades. I per aconseguir retenir-ho, no es perdrà cap detall d’unes escenes on allò que un voldria seria tancar els ulls: els trens de la mort, la companya electrocutada en un filat, l’home penjat d’un arbre el dia de Nadal, els treballs infrahumans, les sabates de fusta que nafren els peus, la sopa que fa venir descomposició, les humiliacions ginecològiques, la set permanent, les fuetades, els extenuats recomptes sota l’aiguaneu… “Les cendres de Ravensbrück érem nosaltres”.

Si un episodi resumeix la victòria moral de les deportades és quan són obligades a fabricar bales per a l’enemic i elles decideixen esmerçar tots els seus esforços per sabotejar-les. Saben que qualsevol cosa barrejada amb la pólvora les inutilitza, i quan ja no els queda saliva, se les enginyen, amb el risc que això comporta, per posar-hi una gota d’oli de les màquines o un trosset d’ala de mosca. Aconsegueixen que moltes bales surtin defectuoses i les tornin al taller disminuint-ne considerablement la producció. Com hàbils i coratjoses Penèlopes. Mentre resen, les creients. Mentre canten per dins, les que no tenen fe. Una magistral lliçó d’humanitat des de l’infern.

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 116 (maig 2012) del Sàpiens

Claudia Pujol 



De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(81)

Els mercats del 1917

Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca

 Colònia industrial de Cal Pons, a Puig-reig. Foto: ARXIU / JOAN RUEDA.
    
"En aquest context, és bo saber quines empreses catalanes es presentaven al gran públic i què deien de la seva activitat. És possible classificar-les per grups. El principal era el tèxtil i la confecció: cotó, llana, seda, lli, cànem; els vapors i la electrificació, les colònies tèxtils, els brodats i el gènere de punt, les cinteries, les sastreries; els filats, els teixits, el blanqueig, els estampats, el vellut, el fil de cosir, els botons, els grans magatzems."


dimecres, 2 de maig del 2012

Acaba la reforma de l'església de Fitor, a Forallac.

L'església romànica de Santa Coloma de Fitor, que s'ha restaurat durant els darrers mesos Foto: EL PUNT AVUI.