El Bloc de l'Albert

El 3 de novembre de 1935, a les dotze del migdia es feia la cerimònia d'inauguració d'un nou i gran equipament museístic a la ciutat de Barcelona dedicat per primera vegada, i de manera exclusiva, a conservar, estudiar, exposar i difondre col·leccions arqueològiques de molt diverses procedències i datacions: el Museu d'Arqueologia.

La mostra evoca, a través d'un recorregut fotogràfic, la prefiguració de les diverses seus que al llarg dels anys han precedit la seu actual a l’antic Palau de les Arts Gràfiques de l’Exposició Internacional de 1929.

Visita al Museu del President Lluís Companys ,1936

Alhora, una selecció acurada i documentada d’aquestes fotografies, extretes de nombrosos arxius i fons fotogràfics dels país, ens serveixen de vehicle per rememorar i entendre el paper que els diversos museus, primer d’art i arqueologia i, més tard, especialitzats en aquesta darrera disciplina, han tingut en la salvaguarda del patrimoni de Catalunya i en la consolidació d’una consciència de país amant de les seves arrels més reculades i del seu patrimoni més llunyà.
La mostra s’articula en quatre àmbits:

Els museus que ens precediren. Origen i formació de lescol·leccions;

El Museu d’Arqueologia a Montjuïc. Gestació i consolidació;

Una tasca investigadora pionera.

Exploracions, excavacions arqueològiques i recerques,

Ara fa gairebé un segle: compartir coneixements i difondre el patrimoni.

El recorregut s’acompanya d’una petita selecció de peces que formaren el nucli original del fons arqueològic del MAC.
MAC Girona
Del 17 de febrer al 18 d'abril de 2012

Robatoris a l'Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona.

2012-02-08T17:17:00.000+01:00

Cop contra el patrimoni obrer català

L'espoli de l'Ateneu Enciclopèdic Popular

Assalt i robatori a l'Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona

Interior de l'actual seu de l'Ateneu Enciclopèdic Popular | Autor: GABRIEL MASSANA. El Punt

Robatori a l’Ateneu Enciclopèdic Popular

Baixa la població a Catalunya.

2012-02-07T19:47:00.000+01:00

Ronda Litoral i façana marítima de Barcelona Foto: ACN

Catalunya perd població per primer cop des del 1940

Catalunya perd població per primer cop des de la Guerra Civil

Catalunya perd habitants per primer cop des de la guerra

Catalunya perd població per primera vegada des de la Guerra Civil

Catalunya perd habitants per primer cop en 70 anys

Catalunya perd població per primera vegada des de la guerra civil

El rei i el 23-F

2012-02-06T17:46:00.000+01:00

23F, el rei Joan Carles volia el mateix que els colpistes.

Joan Carles I va mostrar "comprensió" amb els colpistes

La Casa del Rei treu ferro a les informacions sobre un rei comprensiu amb el 23-F

El Rei veia "amb simpatia" el cop d'Estat

Alemanya confirma 'la simpatia' de Juan Carlos pels colpistes del 23-F

Sota Terra 3r Episodi

2012-02-06T17:12:00.001+01:00

Cabrera, retorn a la ciutat romana

Què va destruir la ciutat romana d'Ilturo tot just 70 anys després de la seva fundació?
La primera temporada de "Sota terra" vam marxar de Cabrera després de comprovar que efectivament Ilturo havia estat una ciutat romana, però sense saber per què la van abandonar. Tornem a Cabrera per saber per què s'abandona la ciutat: és certa la hipòtesi del gran incendi que planteja l'Eudald en acabar l'excavació? I qui el va provocar i per què? També vam veure com dins de la ciutat romana persisteixen els ritus ibers, això ens parla de la relació de la població autòctona amb els romans, com continua aqueta relació? Segueix habitat el poblat iber després de l'abandonament de la ciutat romana?
Tres dies intensos per desvelar aquestes incògnites i per aclarir les dimensions d'un temple dedicat al Mitraisme de què només es coneixen quatre a la península Ibèrica. I d'una sitja, aparentment força habitual, en sortiran increïbles sorpreses.

La Ciutadella de Roses mobilitza els arqueòlegs.

2012-02-06T16:56:00.003+01:00

Un col·lectiu d'arqueòlegs defensa la vàlua d'Anna Maria Puig a la Ciutadella i a qui no es va renovar contracte

Roses mobilitza els arqueòlegs

Imatge del 2010 d'unes excavacions en curs a la ciutadella Foto: El Punt Avui.

Ja venen les retallades al sector del patrimoni ! Els arqueòlegs i les arqueòlogues critiquen l'acomiadiament de l'Anna Maria Puig arqueòloga que treballava a la Ciutadella de Roses.
L' alcalde de Roses ens diu: (...) vol separar el rescat i la dignificació del conjunt –que segons ell s'ha fet amb l'esforç municipal-– de la investigació, que entén que correspon o bé a l'Estat espanyol o bé a la Generalitat" Segons ens diu l'alcalde de Roses l'Ajuntament d'aquesta població no pot assumir el manteniment de la Ciutadadella i el pagament de les nòmines del "personal més qualificat" d'aquest monument . En el seu moment l'equip de govern que havia a l'Ajuntament de Roses va decidir comprar la Ciutadella.Poder la resistència "mínima" però honrada d'una part de la població rosinca a l'època franquista a l'urbanització de la fortifcació rosinca i també el paper que va tenir en la seva defensa en Miquel Oliva, va portar a una mala consciència a
i l' adquisició i l' obtenció de la titularitat municipal del monument.Fem un exercici d'ucronia: L'Ajuntament d'Escala té la titularitat de les excavacions d'Empúries. La Generalitat assumiria la titularitat d'aquestes excavacions ?
La Ciutadella també disposava d'una persona encarregada de relacionar el patrimoni amb els centres d'estudi de la població : Instituts i Centres d'Educació Primària. Aquesta persona també ha estat acomiadada.

L'arxiu divulga la història local per mitjà de Facebook

2012-02-06T12:19:00.000+01:00

L'Arxiu Municipal de Santa Cristina ha començat a difondre els primers dels cinquanta episodis per divulgar la història de la població de manera entenedora a través de la xarxa social Facebook. En els lliuraments publicats fins ara, per exemple, se centren en els límits del terme municipal i els accidents més destacats de l'orografia. També expliquen l'origen dels pobles, nuclis, veïnats, esglésies i masies, a més de les carreteres i sectors de l'economia, des del sector agropecuari fins a la més recent activitat turística, comercial i residencial.
E.A.

Fotografia política.

2012-02-04T20:12:00.000+01:00

Encara avui les fotografies són les protagonistes de totes les campanyes electorals. En aquest episodi veurem com treballa Carles Fargas, un dels fotògrafs catalans amb més campanyes electorals a l'esquena. Però un dels primers polítics que es va adonar de la importància de la imatge va ser el president Francesc Macià: en aquest episodi seguirem un dels seus viatges per Catalunya l'any 1931 amb el seu fotògraf oficial, Josep M. Sagarra. I el compararem amb un viatge de l'actual president de la Generalitat amb el seu fotògraf oficial, Jordi Bedmar. Tot això, a "Fotografies", aquest divendres, a les 21.45, al 33.

http://www.tv3.cat/videos/3932490/Fotografia-Politica

Emboscats. Memòria d'una geografia secreta .

2012-02-04T20:07:00.003+01:00

Durant la Guerra Civil Espanyola, molts joves catalans van decidir no anar al front o van desertar quan hi eren. Es van amagar al bosc, en llocs remots, abruptes, on no els pogués trobar ningú excepte els seus familiars i veïns de confiança. Aquesta és la història mai explicada dels que es van amagar durant la guerra.

http://www.tv3.cat/videos/3921230/Emboscats-Memoria-duna-geografia-secreta

El Tapís de la Creació.

2012-02-04T19:05:00.000+01:00

La creació a tot color.

Els treballs de restauració del Tapís de la Creació de Girona aporten nova documentació de la peça, com ara el seu colorit original, alterat i irrecuperable

Expectació mediàtica, ahir, al Centre de Restauració de Sant Cugat per veure el Tapís de la Creació de Girona. S'hi veu el seu revers, ple de color i inscripcions fins ara inèdites Foto: ANDREU PUIG.

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(69)

2012-02-04T13:44:00.000+01:00

Les epidèmies contemporànies

Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca

Els catalans van deixar la seva empremta a marques de cigars i rom de Cuba, com ara la de Partagás de la foto. Foto: ARXIU.

Fonts digitalitzades de la Biblioteca de Catalunya.

2012-02-04T13:37:00.000+01:00

Fons digitalitzats de la Bilbioteca de Catalunya

El camp d'aviació de Celrà.

2012-02-03T21:45:00.000+01:00

Recuperen la història del camp d'aviació.

Refugi del'aeròdrom de Celrà.

Centre d'Interpretació del Camp d' aviació de Celrà.

Obre el Centre d´Interpretació del camp d´aviació de Celrà a La Fàbrica.

Itinerari : El Camp d'Aviació.

Recuperen la història del camp d'aviació.

Itinerari del Camp d' Aviació a Celrà

El cas del bombarder Breguet 460.

Els refugis antiaeris gironins(PDF)

Centre d’Interpretació del camp d’aviació de Celrà.

La maleta mexicana (vídeo)

2012-02-01T17:22:00.001+01:00

La Maleta Mexicana explica la història de tres caixes que es van trobar en un apartament de Ciutat de Mèxic l’any 2007, després que haguessin desaparegut enmig del caos que dominava Europa a principis de la Segona Guerra Mundial. Aquesta maleta contenia 4.500 negatius, fruit de la feina de tres amics que es van conèixer a París entre 1936 i 1937, i que es van convertir més tard en els millors reporters fotogràfics del seu temps. Exiliats dels seus propis països: Alemanya, Polònia i Hongria, van ser radicals que entenien els perills del feixisme. Van viatjar junts a Espanya per a combatre’l amb les seves càmeres. El seus noms eren Robert Capa, David "Chim" Seymour i Gerda Taro.

A través de les seves fotografies, la pel·lícula mostra la història de la guerra i de l’exili, de l’horror dels camps francesos situats a les platges del sud de França, on van morir milers d’espanyols. Igualment, destaca el suport incondicional que Mèxic i els seus ciutadans van oferir a la República espanyola a l’exili. La maleta, metafòricament parlant, ens condueix cap als records dels supervivents i dels descendents d’exiliats que viuen actualment a Espanya, França i Mèxic. Es una pel·lícula sobre fotografies preses en el passat (1937 - 1939) que han estat recuperades en el present (2007). És un film que qüestiona la manera com mirem el nostre passat, com l’entenem, com ignorem i enterrem allò que no volem veure. A més, aborda el paper i el poder de la fotografia en aquest context.

LA MALETA MEXICANA

POUM 75 anys d'història a la Jonquera.

2012-02-01T12:48:00.000+01:00

Inauguració, dissabte 4 de febrer a les 11:00h

L’exposició romandrà oberta al públic del 4 de febrer al 29 d’abril de 2012

D’altra banda, el mateix dia a Agullana (Alt Empordà)

12.15h, actuació de la coral “Sense anomenar-la”

13.00h, conferència “El POUM a les comarques gironines”

14.30h, dinar a Agullana

16.30h, xerrada i col·loqui “L’exili del POUM i l’actualitat del seu llegat”, a la Sala de la Societat d’Agullana.

Investiguen si han fet malbé el poblat ibèric de Maià de Montcal.

2012-01-31T09:37:00.000+01:00

El puig de Santa Magdalena, un cop iniciades les obres.Foto: EL PUNT AVUI.

Sota Terra 2n Episodi

2012-01-30T21:04:00.000+01:00

Santa Maria de Vallsanta: el monestir dels enigmes

El Monestir de Santa Maria de Vallsanta va estar en funcionament uns 5 segles, però sembla que no va acabar mai de consolidar-se. Els documents parlen d'una gran església, un claustre, d'un dormitori comú¿ Es van arribar a construir aquests espais? I quines dimensions reals va arribar a tenir, el monestir? Durant anys, de Vallsanta només se'n veia l'església al costat d'uns camps de conreu. Ara han aparegut les restes dels murs del monestir, però encara hi ha moltes incògnites per resoldre: a quines estances corresponen els murs? Es va arribar a construïrun claustre del qual només es té constància per un document que parla d'un donatiu reial? On era la capella romànica? Està Agnès de Guimerà, la gran abadessa impulsora de la construcció de l'església, enterrada al monestir?

Sota terra: conclusió de l'episodi "Santa Maria de Vallsanta: el monestir dels enigmes

"En Fermí resumeix el resultat de les investigacions al voltant del les ruïnes del monestir de Santa Maria de Vallsanta

Sota terra: reconstrucció en 3D del monestir de Santa Maria de Vallsanta

Memòria perduda.

2012-01-30T17:09:00.001+01:00

Memòria dels crims franquistes

Aïda Lorenzo Rosa

INICIATIVA PARA RESTITUIR LA MEMORIA HISTÓRICA

Esther Llorenç i Aïda Lorenzo

Associació de Familiars de Represaliats pel Franquisme

Quan érem genocides.

2012-01-29T17:27:00.002+01:00

ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL

28/01/2012

Segle XVIII. Baixa Califòrnia. Un pobre indi està lligat a un pal d'execució. Un soldat espanyol el fueteja. La sentència, cent fuetades, implica una mort segura. Però quan l'indi només ha rebut uns quants cops apareix un missioner: "Soldat, atura't en nom de Crist!" L'indi, agraït, petoneja els peus del seu salvador. Ara bé, l'indi ignora dues coses. Una: que l'escena ha estat preparada per aconseguir l'agraïment i submissió de la víctima. Dues: que el missioner és català.

Quan vam començar aquesta sèrie d'articles sobre genocidis ignorats vaig prometre que en parlaríem d'un amb intervenció catalana. Si vostès miren un mapamundi veuran que la part occidental de Mèxic està recorreguda per una península paral·lela a la costa, una llengua de terra de més de 1.500 quilòmetres coneguda com a Baixa Califòrnia. Al segle XVIII la Baixa Califòrnia pertanyia a l'imperi espanyol, tot i que s'havien fet pocs esforços per ocupar-la efectivament. A la segona meitat del segle, però, hi ha un canvi geoestratègic: exploradors russos penetren a Alaska i amenacen de continuar cap al sud. Alarmats, els espanyols envien una expedició a fi de consolidar els seus drets sobre la Baixa Califòrnia. El militar que la dirigeix és un lleidatà: Gaspar de Portolà. Pot afirmar-se, sense exagerar gaire, que la conquesta i els posteriors apaciguamientos de la Baixa Califòrnia van ser obra de catalans o individus de cultura catalana. Portolà i els seus sequaços, la Compañía de Voluntarios Catalanes, duien amb ells l'arma de destrucció massiva més poderosa de l'arsenal espanyol: els missioners catòlics. I molts eren catalans o de cultura catalana, preferentment mallorquins, com el famós Juníper Serra. (Passarà a la història com Junípero.)

Catalunya és un curiosíssim artefacte històric, víctima i alhora còmplice dels seus botxins. I si alguna institució ha reflectit les contradiccions de la societat catalana ha estat l'Església. A Catalunya els religiosos han abanderat la defensa de la llengua i la cultura catalana; a l'exterior, paradoxalment, els seus missioners s'han comportat com els agents més fanàtics de l'espanyolisme.

El missioner català sempre ha estat una criatura ferotge; al segle XVIII encara més. Una ceguesa intel·lectual patològica els feia creure que oferien Déu a uns pobres d'esperit, quan de fet estaven anorreant religions ubèrrimes; creien que duien la cultura a la perifèria de l'Univers, quan en realitat estaven destruint una constel·lació de cultures. I creien, en fi, que estaven dotant-los d'una llengua, la castellana, quan de fet van contribuir a eliminar centenars de riquíssimes llengües autòctones. I el més trist i tràgic és que això ho van fer, en bona part, catalans.

Avui en dia els historiadors mexicans i nord-americans acusen Serra d'haver creat un sistema de missions que seria un precedent dels lager . (L'anomenen Junípero Serra, the Eichmann of California ). Discrepo. Serra no era la malaltia, només un dels símptomes. Però, certament, les missions de frontera van ser un lloc atroç. Segons un testimoni contemporani " En las misiones [de l'Alta i Baixa Califòrnia] los indios viven sin libertad, obligados por fuerza a trabajar sin recompensa ninguna y despojados de todos los placeres de la vida ". El règim incloïa càstigs corporals d'una brutalitat assassina, treballs forçats de sol a sol i pregària, molta pregària. Homes i dones dormien separats. Els homes i les dones casats, també. Un missioner tenia la clau de les cel·les.

Una missió era molt més que una arquitectura; era un sistema total, dissenyat per controlar i reprimir. Amb un patiment afegit: que les víctimes de la Baixa Califòrnia pertanyien a societats nòmades i, en conseqüència, libèrrimes. A un nòmada li és gairebé impossible entendre el fet mateix de la reclusió. Els conceptes de treball esclau, jerarquia i control, fins i tot la regulació horària del temps, els eren radicalment aliens. La Baixa Califòrnia és un dels entorns naturals més inhòspits del planeta, àrid i sense recursos. Quan el sistema de missions es va establir, els autòctons van quedar atrapats a l'interior. D'una banda, van perdre les antigues habilitats de caçadors-recol·lectors; de l'altra, en aquella geografia d'embut no hi havia on anar. Les epidèmies, la desestructuració familiar i els treballs forçats van devastar-los. Sabem que almenys dos subgrups ètnics van desaparèixer.

El 1978 l'Institut Nacional d'Antropologia i Història (INAH) de Mèxic va establir que a la Baixa Califòrnia només quedaven 1.051 indígenes. El 1988 Joan Pau II va beatificar Junípero Serra.

Aquest article forma part d'una serie amb el títol :Quan érem genocides publicat en el diari ARA. En aquest cas correspon a la quarta entrega. Els genocides varen ser mallorquins i per tant de cultura catalana: dirigits per Juniper Serra. Les missions va tenir força importància en aquest sistema genocida i la religió catòlica va ser el seu instrument.

Califòrnia

Apaciguamiento

Compañia de Voluntarios Catalanes

Juníper Serra

missió

Institut Nacional d'Antropologia i Història (INAH) de Mèxic

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(68)

2012-01-28T14:53:00.000+01:00

Els 5 imperis d'Eduard Toda (i 2)

Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca

Eduard Toda va contribuir econòmicament i tècnica a la reconstrucció i restauració del Reial Monestir de Poblet. Foto: ARXIU.

26 de genera del 1939, entrada a Barcelona de les tropes franquistes.Dictadura franquista,transicó política i desmemamoria històrica i justificació personal i/o col.lectiva.

2012-01-28T12:29:00.001+01:00

Soldats "nacionals" entrant a Barcelona el 26 de gener de 1939. Foto davant el convent de

Pompeia, a la Diagonal de Barcelona

El 26 de gener del 1939 es commemoraven 73 anys de l'entrada a Barcelona de les tropes franquistes dirigides pel general Juan Yague i del General Solchaga A partir d'aquest fet podríem analitzar la trajectòria política i ideològica d' alguns dels nostres prohoms :

Juan Antonio Samaranch Malgrat la seva militància falangista els catalans considerem la proclamació dels Jocs Olímpics de Barcelona com la forma de catalanització i democratització de la seva persona. Cal considerar que el Palau de la Generalitat va tenir les seves restes mortals...
Carlos Sentís el periodista ‘triunfador’,(...), l’espia de Franco, (...), que va dir en Barnils, l’home que va treballar pel SIM (Servicios de Información Militar) de Burgos, que el 1939 va esborrar el seu passat de periodista en català (ara el reivindica), que va contribuir al saqueig de la casa de Juan Ramón Jiménez, a Madrid, quan el poeta era a l’exili, i que, amb la frivolitat insultant dels vencedors feixistes, escriu sobre la realitat internacional de l’època Tot això ho deia Ramón Barnils l'any 1979 a la revista el Be Negre. Aquest anàlisi de la personalitat de Carlos Sentís és del tot "manipulada" pel ressentiment ja que els catalans que són molt comprensius i ens desfem en homenatges al senyor Carlos Sentis.
I si anem a l'Empordà : Hi ha prohoms com Salvador Dalí que malgrat la seva amistat amb el general Franco són la gran riquesa econòmica i focus d' atracció de Figueres i de tot l'Empordà. I també a Palafrugell (Baix Empordà) tenim en Josep Pla escriptor que una part dels catalans resessentits van impedir que obtingués el Premi d' Honor de les Lletres Catalanes. La seves participació en la xarxa d'espionatge a favor de Franco finançada per Francesc Cambó és producte de l'època .Pobre home! ¿Que havia de fer davant la Revolució de la Catalunya republicana ?

Bé aquesta llista podria ampliarse força però és una mostra prou representativa de la nostra tendència a

la desmemoria històrica i al manteniment d'alguns tabús de la història recent.

Sovint hi ha progressistes preocupats per la visió revisionista de la història de la Guerra Civil representada per Pio Moa. Aquest "senyor" ens responsabilitza als professor d'institut d'una suposada rentada de cervell del nostres alumnes. Que no pateixi el sr Moa el catalans ens carectaritzem per tenir força seny, i la seva idea bàsica que la Guerra Civil la van iniciar els republicans l'octubre de 1934 té la seva adaptació catalana : els nostres franquistes catalans van esdevenir tots uns demòcrates.

Com diu l'amic Sergi Gili :"En el dia d'avui del 1939 el avis i pares dels "millors" d'avui aplaudien amb les orelles a la Diagonal"

En aquest mateix bloc tenim que aquesta entrada referida al tema:

Crítiques al Memorial Democràtic

Una altre refugi aniaeri a Roses.

2012-01-26T15:11:00.000+01:00

La plaça Prim on s'ha localitzat s'està reurbanitzant.Diari de Girona.

Les obres de millora de la plaça Prim de Roses destapen un refugi antiaeri.

La reurbanització de la plaça Prim permet localitzar un refugi antieri.

Troben un refugi antiaeri de la Guerra

Les obres de reurbanització de la plaça Prim permeten localitzar un refugi antieri

Projecte Europeana Regia.

2012-01-25T16:36:00.000+01:00

S'endarrereix el retorn del tapís.

2012-01-25T16:26:00.000+01:00

El Tapís de la Creació de Girona entra en la recta final de la restauració, que s'allargarà més enllà del març.

El Tapís de la Creació , al Museu Capitular, poc abans d'iniciar-se la restauració. Foto: LL. SERRAT.

Anatomia de la guerra freda.

2012-01-24T19:05:00.000+01:00

“Jo no he volgut fer una història de bons i dolents”.

http://www.tv3.cat/videos/3829750/Entrevista-a-Josep-Fontana-versio-llarga

L'historiador Josep Fontana, que acaba de complir 80 anys, fa un diagnòstic de la crisi en el seu últim treball, un llibre sobre la història del món des del 1945, de més de 1.500 pàgines que li ha costat 15 anys de feina i que explica com hem arribat a la situació actual. Des del seu punt de vista, a l'economia mundial s'ha instal·lat la idea que l'augment del benefici és compatible amb l'increment de la pobresa i de l'atur i critica el dogma de la lluita contra el deute. De tot plegat, n'ha parlat amb Jordi Viader a la biblioteca de l'Antic Dipòsit de les Aigües.

Fraga no va néixer l’any 1978

2012-01-24T18:58:00.003+01:00

Mauel Fraga

LA NACIÓ OPRIMIDA DE CHACÓN. Enguany es compliran trenta-cinc anys de la publicació del poemari Cau de Llunes, de l’enyorada Maria-Mercè Marçal. Premi Carles Riba, la Divisa que encapçala aquesta obra és tota una declaració de principis que ha anat molt més enllà del llibre i, fins i tot, de l’autora: “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,/ de classe baixa i de nació oprimida./ I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”. No em pregunteu perquè, però vaig recordar insistentment aquest poema –breu i preciós– després de veure per televisió com Carme Chacón presentava la seva candidatura a la secretaria general del PSOE a la localitat d’Olula del Rio (Almeria). Sens dubte, Chacón, com abans Maria-Mercè Marçal, se sent molt orgullosa de ser dona. Fins i tot, l’exministra es pot permetre el luxe de presumir de ser filla d’unes classes populars que, d’altra banda, els membres del seu partit només es posen a la boca quan arriben les periòdiques cites electorals. I de nació oprimida? Uf! Capitán, mande firmes…

CATALANS A LES ESPANYES. De totes maneres, Carme Chacón no és la primera catalana que intenta emmascarar l’origen a base de remuntar-se en el seu arbre geneològic. Ja se sap que, per fer fortuna a les Espanyes, la identitat catalana no és la millor carta de presentació, com molt bé s’encarreguen de recordar-nos personatges de la vàlua de José Bono. I aquesta antipatia/desconfiança no és nova, sinó que es remunta en el temps. Sense anar més lluny, l’any 1705, en plena guerra de Successió, els estrategs aliats reunits a Lisboa van debatre, i molt, quin era l’indret més adequat perquè Carles d’Àustria desembarqués a la península Ibèrica al capdavant dels seus exèrcits. Els castellans que li donaven suport apostaven per Cadis, malgrat que, finalment, l’Arxiduc es va decantar per Barcelona “por lo en favor mío que estaba este país y no el de Andalucía”. Tot i que en un primer moment l’operació va ser un èxit, ja que es va aconseguir ocupar la capital catalana i establir allà la cort reial de Carles III, a la llarga alguns experts qüestionen la validesa d’aquella iniciativa. Segons aquestes opinions, “l’aposta catalana” de l’Habsburg va comportar un notable augment de les antipaties castellanes cap a la seva opció política que explicarien, de retruc, l’important suport que el seu rival, l’inefable Felip V, va tenir durant tota la guerra a les terres castellanes.

MANUEL FRAGA I ELS AFUSELLAMENTS. Una guerra de Successió que va resultar, finalment, un gran drama per a la població catalana de l’epoca. Però ni les desenes de viles i ciutats cremades, ni els milers de morts, empresonats o exiliats que es van derivar d’aquella derrota van estovar gens ni mica l’ànima d’aquell gran estadista que va ser el recentment traspassat Manuel Fraga Iribarne. Per a ell, el resultat d’aquell conflicte només va representar per als catalans “un canvi de règim polític [...] en què el conseller en cap Rafael Casanova no va ser ni afusellat”.

REALMENT, SEMBLAVA MÉS GRAN. Efectivament, Casanova – com Fraga, d’altra banda– va acabar els seus dies de mort natural, cosa que no es pot dir dels milers d’assassinats pel franquisme, molt dels quals encara avui continuen en fosses comunes. Ni tampoc del dirigent comunista Julián Grimau, afusellat l’any 1963, amb la validació unànime del consell de ministres del règim, al qual pertanyia don Manuel, com a titular d’Informació i Turisme. Dic això perquè després de la mort del veterà polític gallec, hi ha hagut mitjans de comunicació que han obviat els capítols més obscurs de la seva llarga biografia per presentar-nos Manuel Fraga com un home obsessionat per la democràcia i amb una bondat que superava de llarg la de la mare Teresa de Calcuta i Vicent Ferrer junts. I a mi, com diem al Pallars, no m’agrada que ens facin beure en una orella de ruc. Perquè si veritablement Manuel Fraga va néixer l’any 1978 de bracet de la Constitució espanyola, això significa que ha mort amb només 34 anys. I què volen que els digui, la veritat és que me l’imaginava més gran…

[Autor: Jordi Creus, historiador i editor de la revista Sàpiens]
[Article publicat al diari Ara el 21 de gener de 2012]

Festa nacional amazig del 2012 a Roses.

2012-01-23T18:05:00.001+01:00

Els Amazics celebraran la seva festa nacional aquest proper dissabte

El poble Amazic celebra a Roses l'entrada del nou any 2962

La ciutat de Roses acull la celebració del nou any amazic 2962 més gran fora de les fronteres de l'Àfrica del Nord

COMUNICAT D' ACDPAC PER L’ENTRADA DEL NOU ANY 2962

Segona època de Sota Terra . 1r Episodi

2012-01-23T12:44:00.001+01:00

Naufragi al delta de llebre

La costa catalana ha estat testimoni d'innombrables naufragis. A "Sota terra" seguim la pista d'un vaixell enfonsat a la desembocadura de l' Ebre, davant del delta, entre el Montsià i el Baix Ebre. Un vaixell de fa entre dos i tres segles i que guarda, aquest cop sota l'aigua, el seu tresor: Què transportava? D'on venia? On anava? Per què va naufragar?Paral·lelament, investigarem com i per què es va enderrocar la torre de defensa més propera al naufragi: la Torre dels Alfacs.Tres dies d'arqueologia subaquàtica, combinada amb l'excavació d'una preciosa torre militar endinsada al mar... i de descobriments històrics sorprenents.

Una pregunta : El procés d' arqueologia submarina que veiem en aquest episodi semblava sense cap mètode : els submarinistes i/o arqueòlegs treien les peces sense fer el quadricula o fotografies d' on trobaven aquestes restes arqueològiques ? No era possible el recull d' informació per estar sota l'aigua?O els guionistes del programa varen "simplificar" el procés ?

La Comissió de la Dignitat exigeix al govern espanyol que retorni tots els 'papers de Salamanca'

2012-01-23T12:08:00.003+01:00

L'entitat ha aprofitat el desè aniversari per convocar un acte reinvindicatiu en què ha reiterat la intenció d'emprendre accions legals si l'executiu del PP no compleix amb la llei aprovada el 2005

EFE

La Comissió de la Dignitat ha exigit avui al govern espanyol "la immediata transferència" dels documents d'entitats i particulars que encara són a l'arxiu general de la Guerra Civil de Salamanca, i ha amenaçat amb emprendre "accions legals" si el nou executiu del PP no compleix la llei. Aquesta organització ha aprofitat el seu desè aniversari, que se celebra avui, per convocar una concentració de protesta davant de la delegació del govern a Catalunya per aconseguir la devolució a la Generalitat dels documents requisats durant la Guerra Civil per les tropes franquistes. Al final de l'acte, al qual han acudit unes cinquanta persones, els convocants han llegit una declaració en la qual ratifiquen la seva intenció d'exigir que es compleixi la llei, aprovada el 2005, que autoritzava la restitució d'aquesta documentació.
El portaveu de la Comissió de la Dignitat, l'historiador Josep Cruanyes, ha explicat que s'ha dirigit al ministeri de Cultura, dirigit per José Ignacio Wert, per demanar una reunió per desencallar el retorn dels papers de Salamanca pendents, una quarta part del total. L'entitat està disposada a denunciar el cas davant organismes internacionals com la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides i el Consell Internacional d'Arxius, per posar en evidència el govern espanyol per "vulnerar els principis arxivístics més bàsics i dels drets humans per la no-restitució de les víctimes de la dictadura".
El diputat d'ICV al Congrés Joan Coscubiela i el també diputat d'ERC Joan Tardà han assistit a l'acte i han assegurat que mantindran viva aquesta reclamació al Congrés. Coscubiela ha avançat que el seu grup presentarà una proposició no de llei per intentar pressionar el govern espanyol perquè transfereixi d'una vegada els documents pendents, mentre que Tardà ha assegurat que ERC apressarà el nou ministre de Cultura a complir la llei en la seva primera compareixença. El dirigent d'ICV ha titllat l'actitud del govern de "veritable provocació", i Tardà l'ha qualificat d'"insult a Catalunya",
El dirigent republicà i Josep Cruanyes han denunciat que l'anterior ministra de Cultura, Ángeles González-Sinde, estava disposada a concloure el trasllat dels papers de Salamanca, però que la Moncloa el va vetar. La presidenta d'Òmnium Cultural, Muriel Casals, i el diputat de Solidaritat Catalana per la Independència Toni Strubell també han participat a l'acte de protesta, durant el qual els convocants han exhibit una pancarta que deia "Volem tots els papers. Encara no tenim res per celebrar" i altres que reclamaven la "repatriació" immediata d'aquests documents.
Cruanyes ha precisat que Josep Pàmies, germà de l'escriptora Teresa Pàmies, és l'únic dels propietaris directes d'aquests documents –que en el seu cas inclouen cartes– que encara és viu. També ha recordat que, entre la documentació pendent de trasllat, hi ha l'arxiu familiar dels Rovira i Virgili, la filla Teresa dels quals també viu, i ha reclamat al govern el tancament del procés de retorn abans que tots dos, que superen els noranta anys, morin. El portaveu de la Comissió de la Dignitat també ha assegurat als periodistes que l'entitat celebra el seu desè aniversari amb un gust agredolç, ja que d'una banda està satisfeta de la feina feta i de l'altra lamenta que encara hagi de seguir existint, ja que l'objectiu que va motivar-ne la creació encara no s'ha complert.

"Al final de l'escapada"

2012-01-21T14:04:00.001+01:00

Després d’haver estat guardonat en alguns del més prestigiosos festivals de cinema i d’haver estat nominat com a millor documental per als premis Gaudí 2012, el film dirigit per Albert Solé sobre la figura de l’històric lluitador Miguel Núñez arriba a Sense ficció.

http://www.tv3.cat/videos/3907370/Al-final-de-lescapada

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(67)

2012-01-21T13:43:00.000+01:00

Els 5 imperis d'Eduard Toda (1)

Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca

. Excavacions a Egipte i, a sota, una placa del carrer a Reus Foto: ARXIU.

Retrat de l'egiptòleg reusenc Eduard Toda.

Eduard Toda i Güell

Els llibres de l’Eduard Toda i Güell

Eduard Toda i Güell (Reus 1855 - Poblet 1941)

Eduard Toda i Güell (1855-1941)

El tabú de la successió monarquica Manuel Fraga va empènyer Joan Carles I a la Corona apartant els rivals carlins.

2012-01-21T13:19:00.001+01:00

Fraga i la Corona: la contrahistòria

La successió de la Corona espanyola no és tan indiscutible com sembla avui. Als anys 50, Xavier de Borbó-Parma va disputar el tron a Joan Carles. El 1976, els fets de Montejurra van estroncar el camí.

XAVIER CASALS

HISTORIADOR I AUTOR DE 'FRANCO Y LOS BORBONES' (1975)

Un dels episodis més foscos de la Transició va succeir quan Manuel Fraga era ministre de Governació: els fets de Montejurra del 9 de maig del 1976. Aquell dia se celebrava a Navarra la concentració carlina anual instaurada el 1954. En el seu decurs es van enfrontar seguidors de l'esquerrà Partit Carlí (PC), que liderava el príncep Carles Hug de Borbó-Parma, i els d'un contingent carlí ultradretà acabdillat pel seu germà petit Sixt Enric. Davant la passivitat de la Guàrdia Civil, l'episodi es va saldar amb dos morts del PC i 30 ferits, i mai es va clarificar: els 11 volums del sumari es van extraviar.
Fraga aleshores estava fora del país i Adolfo Suárez, ministre del Movimiento, va assumir l'ordre públic: " Están los carlistas a tiro limpio en Montejurra y Fraga se ha marchado a Venezuela dejándome el embolado encima ", es va queixar. Quan el ministre va tornar, va desqualificar la família reial carlina, atès que Carles Hug i Sixt Enric eren fills de Xavier de Borbó-Parma (que el 1952 a Barcelona es va proclamar rei com a Xavier I en el numeral carlí), i va titllar l'episodi d'aliè a la política espanyola: " Es claramente condenable que determinados personajes o personajillos de determinada familia extranjera se permitan jugar a la política a costa de la paz de España ". Tanmateix, l'afer hauria pogut obeir a un pla per manipular l'alternativa dinàstica carlina amb aquiescència de Fraga.

La família reial rival

Dues dècades abans, el fill més gran de don Xavier, Carles Hug (nascut a París el 1938), s'havia llançat a competir pel tron amb Joan Carles. Ho va fer oficial el 5 de maig del 1957, també a la diada de Montejurra, quan es va autoproclamar príncep d'Astúries com a fill de Xavier I. Inicialment va seguir les regles de joc establertes per la llei de successió del 1947, segons les quals el futur rei havia de ser un catòlic, major de 30 anys i d'estirp règia triat pel dictador.
Carles Hug tenia una sòlida formació (va estudiar dret i història a la Sorbona i economia a Oxford) i va intentar obtenir la nacionalitat espanyola, que requeria sis anys de residència al país. Va afirmar que veia necessari "un diàleg amb el sistema", però Franco el considerava " un príncipe extranjero que no tiene el menor arraigo en el país y que nada inspira a los españoles ".
No obstant això, el príncep carlí va perseverar i com que Joan Carles es va casar el 1962 amb la princesa Sofia de Grècia, per reforçar la seva candidatura Carles Hug ho va fer al seu torn amb una altra, Irene d'Holanda, el 1964. Tot i així, es va temptejar el 1962 el seu casament amb Pilar de Borbó, la germana de Joan Carles.

El "príncep roig"

En aquesta dècada el gruix del carlisme va evolucionar cap a l'esquerra per diversos factors (com el canvi generacional, el desarrollismo i l'impacte del Concili Vaticà II). Tot plegat, apunta l'historiador Jordi Canal a El carlismo y las guerras carlistas (2003), va afavorir " una relectura en clave populista, no intransigente y antiautoritaria, de la herencia y el ideario carlistas " . El resultat va ser que el moviment es va sumar al camp de l'oposició i el PC va esdevenir una clara alternativa dinàstica al joancarlisme.
Quan Joan Carles va ser designat successor de Franco el 1969, el viratge ideològic carlí es va accentuar. Conscient que els futurs prínceps podien pilotar una obertura del règim, Carles Hug va veure que el carlisme havia quedat en una "situació impossible" que -paradoxalment- el duia "a un plantejament republicà", explicà posteriorment. En aquest marc, va treballar a París per esdevenir -segons explica l'expert en reialesa Juan Balansó a La familia rival , 1994- " el rey de la oposición, de las izquierdas, de la democracia socialista " i va viatjar el 1972 a Iugoslàvia i el 1975 a la Xina i Cuba. La seva germana Maria Teresa -cap del Front Exterior del PC- va assistir a un congrés per la pau a Moscou el 1973, on va coincidir amb Dolores Ibarruri, Pasionaria , filla i néta de carlins.
L'abril del mateix 1975, Xavier I va abdicar en Carles Hug i una facció carlina dissident es va arrenglerar al voltant del seu germà Sixt Enric, a qui consideraven com a garant de l'"ortodòxia" ideològica. Mort Franco el novembre d'aquell any, tot just mig any després -el maig del 1976- va tenir lloc la sagnant concentració de Montejurra.

Fraga ho sabia?

Fraga sabia el que hi passaria? El seu biògraf Manuel Penella (Manuel Fraga Iribarne y su tiempo , 2009) afirma que és "completamente falsa " la seva implicació en els fets i apunta que en va denegar tres cops l'autorització precisament per la por a desordres. Tanmateix, el testimoni pòstum del general José Antonio Sáenz de Santamaría (que Diego Carcedo va recollir a Sáenz de Santa María , 2003) el va implicar en una trama ordida des d'instàncies oficials: l' operació Reconquesta . Els seus impulsors -com el president del Consell d'Estat, Antonio María Oriol y Urquijo- voldrien promoure el lideratge carlí de Sixt Enric i " situar su opción política en posición de influir [...] en las decisiones más importantes ". Van veure possible fer-ho a Montejurra amb el suport de la Guàrdia Civil, per l'afinitat amb el carlisme dretà del director general, Ángel Campano, i el subdirector, Salvador Bujanda. El projecte hauria comptat, segons Saénz, amb " las bendiciones de Arias, Fraga y [...] el general Juan Valverde ", director del SECED (el serveis d'informació).

Els perdedors

És impossible dilucidar la implicació de Fraga en aquella maniobra involucionista i avaluar l'eventual benefici que en podia treure -potser consolidar la Corona al preu de reforçar l'involucionisme?-. En tot cas, sempre havia apostat per Joan Carles com a rei i, per exemple, el novembre del 1966, en declaracions a The Times , va afirmar que "és cada vegada més admès que quan acabi el règim de Franco sigui Don Joan Carles qui ocupi el tron de Franco".
Després d'haver estat l'aperturista més visible i vistós de la dictadura i de gestionar una cartera tan baquetejada com la d'Interior a l'inici del postfranquisme, Fraga estava convençut que succeiria Arias al capdavant del govern. Va tenir una gran decepció quan aquest últim va dimitir el juliol del 1976 -dos mesos després de l'afer de Montejurra- i el rei va nomenar Suárez com a substitut, un personatge gris i sense mèrits aparents per ser-ho.
Per tal d'acontentar Fraga, Suárez li va oferir un càrrec modest, la presidència del Tribunal de la Competència, que ell va rebutjar. Aleshores, explica Penella, el monarca li va demanar per telèfon que assumís una vicepresidència. Fraga s'hi va negar: " Señor, no es posible. Al rey, la hacienda y la vida se ha de dar; la honra es patrimonio del alma y el alma sólo es de Dios ". El rei el va trucar dos cops més i va enviar mediadors com Emilio Botín (pare) que van fracassar. Finalment Fraga -segons Penella- " se vio sometido por parte de la Zarzuela a una especie de cuarentena ".
En resum, el geniüt gallec es va sentir decebut pel rei a l'hora més decisiva: havia perdut la gran partida política de la democràcia només començar-la. La nostra Transició té el guarda-roba amb armaris plens de cadàvers polítics i -no ho oblidem- de la reialesa.

Nova temporada de Sota Terra

2012-01-19T21:46:00.000+01:00

Un dia de rodatge amb l'equip de "Sota terra"

"Sota terra" recorre el territori amb el rodatge de la segona temporada

La segona temporada de "Sota Terra" passarà per Moià

Continuen ‘Sota terra'

Sota terra, la sèrie de TV3 protagonitzada per Eudald Carbonell i Fermí Fernández, recorre el territori català amb el rodatge de la segona temporada

La Ciutadella de Roses, protagonista d'uns dels capitols del programa "Sota Terra" de TV3

MNAC multiplicat per 10.

2012-01-19T10:56:00.000+01:00

Miquel Roca i Pepe Serra, ahir durant la seva primera compareixença com a president i director del MNAC, respectivament Foto: QUIM PUIG.la

En la cultura catalana i en altres àmbits de Catalunya trobem una certa endogàmia:Pepe Serra és nebot de Narcís Serra; l'anterior directora és l'ex-dona de Narcís Serra... Pepe Serra va ser director del Museu Picasso...

Fraga un democrata de tota la vida ?(i 2)

2012-01-18T22:11:00.000+01:00

Manuel Fraga, innocent o culpable?

Aqui tenim un recull d' articles de la revista Sàpiens sobre la personalitat de Manuel Fraga.

Manuel Fraga, innocent o culpable?
L’estudiant falangista
El precursor de la Llei de premsa
L’home de Franco a Londres
El policia de la Transició
El pare de la dreta en democràcia
Culpable, segons Josep M. Solé i Sabaté
Innocent, segons Manuel Milian Mestre

Sant Just i Pastor i la Barcelona romana.

2012-01-18T21:24:00.004+01:00

Troben restes arqueològiques de la Barcelona romana a la basílica gòtica de Sant Just i Pastor

Arqueòlegs troben restes de la colònia romana de Barcelona

www.btvnoticies.cat

Cristians, de sempre

Història sota les pedres

S’amplia la petjada de Barcino

Rere la petjada de Barcino

Imatges de les restes trobades a la basílica de Sant Just i Sant Pastor de Barcelona Foto: REDACCIÓ.

Curs d'Història de Catalunya a Palafrugell.

2012-01-18T13:09:00.001+01:00

Curs adreçat a tothom que vulgui conèixer els capítols més rellevants de la història del país.

1.De les arrels a la formació dels Comtats Catalans(fins el segle IX)

2.De la consolidació dels Comtats Catalans a l'expansió mediterrània i península

(sX-XIV)

3.La crisi i la decadència dels segles XIV - XV

4.Catalunya dins de la Monarquia Hispànica dels Àustries (XVI-XVII)

La Guerra de Successió i les seves conseqüències (XVIII)

5.Les transformacions econòmiques dels s.XVII i la Revolució Indutrial del sXIX

6.La Catalunya del sXIX:la Revolució Industrial i les noves experiències

econòmiques, polítiques ,socials i culturals.

7.De la Restauració Borbònica(1874) a l'esclat de la Guerra Civil.

8.Guerra Civil,Franquisme i Transició (1936-1986)

Professor: Albert Moreno col.laborador de l'ACCAT

Catedràtic d'Ensenyament Secundari a l'INS "Cap Norfeu" de Roses.

METODOLOGIA: Metodologia dinàmica amb suport gràfic iaudiovisual, col·loquis..

LLOC: Centre Municipal d'Educació de Palafrugell, Carrer Bruguerol,12

PREU: 25 €

DURADA i HORARI: Dimecres i Divendres del mes de maig de 17 a 19 hores

Història de Catalunya (codi 243)

Curs de Formació en Introducció a la Història de Catalunya

Cursos de Curs de Formació en Introducció a la Historia de Catalunya en Gerona

Fraga un democrata de tota la vida ?

2012-01-17T19:22:00.001+01:00

Aquí temim un recull de documents que intenten contrarrestar el "bonisme" respecte a la figura de Manuel Fraga. La transició política espanyola per alguns i/o molts va ser un model. La desmemoria històrica o una amnistia ? Aquest "bonisme" també l' hem patit a partir de les "figures" tant "nostrades " com Juan Antonio Samaranch o Carlos Sentís.

Records i oblits sobre la vida de Fraga.

JOSEP FONTANA.HISTORIADOR

Resulta sorprenent quantes coses s'obliden a les necrologies de Fraga que han aparegut amb motiu de la seva mort. No he vist, per exemple, que es mencioni que tenia les mans tacades de sang. Recordo la nit en què el vaig sentir a la ràdio comunicant, com a portaveu del govern espanyol, la condemna a mort de Grimau, en la qual havia contribuït organitzant unes infames campanyes de propaganda.
De la seva etapa com a ministre de Governació, amb Arias Navarro, bastarà recordar que l'ambaixador nord-americà es va felicitar que no hagués acceptat de participar en el govern de Suárez, perquè el considerava "cremat" per la seva gestió. Fraga, indignat per haver estat marginat, s'havia tancat en una habitació i es va negar a posar-se al telèfon per parlar amb el rei, que li oferia la vicepresidència.
I és que arribar a cap del govern era la seva obsessió. Les memòries del seu delfí, Jorge Verstringe, ens revelen que el 1986, veient que era difícil que guanyés les properes eleccions, deia que no estava per esperar quatre anys més: "Debemos, pues, pensar en otras hipótesis para llegar al gobierno antes... " Un dels procediments que se li va acudir va ser demanar l'abstenció al referèndum sobre l'OTAN, de manera que desafiava els advertiments que rebia de la dreta europea i dels Estats Units, convençut com estava que el referèndum es perdria i que González hauria de dimitir, la qual cosa li obriria el camí del poder.
Les coses que no s'han dit en aquestes necrologies són inacabables. I algunes de les que s'han dit són equivocades, com la que es refereix al bany a Palomares, "on els EUA van perdre una bomba atòmica". Qui vulgui conèixer la ridícula història d'aquella fotografia haurà d'acudir al llibre de Barbara Moran, The day we lost the H-bomb . Però la primera cosa que cal aclarir és que en aquells moments ningú no sabia on era la quarta bomba i que, per tant, tot l'acte era una farsa. Com ho ha estat gairebé tot en la vida de Fraga.

Fraga va fer el juny del 2005 un acte electoral per la campanya del PP a la Xunta de Galícia. AFP0

FILL DE FRANCO, PARE DE LA CONSTITUCIÓ

PP i PSOE es desfan en elogis a l'exministre de Franco i obvien que no va renegar de la dictadura

L'adéu a Fraga revifa els tabús de la Transició

FERRAN CASAS

Avui a les cinc de la tarda, a Perbes, un petit poble de la Corunya, s'enterrarà un bocí de la història recent d'Espanya. Manuel Fraga, exministre de Franco, pare de la Constitució, fundador i ordenador d'AP i el PP i president de Galícia, marxarà per sempre. Ho farà sense retre comptes pel seu passat i provocant que, de nou, el PP i el PSOE, els dos grans partits espanyols, tornin a fer pinya per preservar l' statu quo de la Transició, de la qual ell va ser un dels grans protagonistes. El passat i els crims de la dictadura, la memòria històrica que el José Luis Rodríguez Zapatero dels primers (i progressistes) anys a la Moncloa va revifar, segueixen sent un tabú a l'Espanya del 2012.

Ahir, davant la capella ardent de Fraga al seu pis de Madrid, on el molt conservador arquebisbe de la capital, Antonio María Rouco Varela, li va fer una missa d'urgència, la classe política espanyola va tornar a fer un gran exercici d'amnèsia, de repartir floretes i veure el got mig ple sense immutar-se.
Els dirigents del PP i del PSOE, acompanyats pel rei Joan Carles I i la seva "pena" pel traspàs d'un "gran servidor de l'Estat", van assenyalar el seu paper com a moderador i "democratitzador" de la dreta i ponent constitucional. Del seu passat, del qual mai va renegar, vinculat a una dictadura que va matar i reprimir milers de persones, poc se'n va dir. Sols extramurs d'aquesta encara amplíssima centralitat espanyola es van sentir veus crítiques. I què hi ha fora d'aquesta centralitat? Els nacionalistes (i no tots) catalans i bascos i Esquerra Unida, que fa anys que s'ha desentès del paper "reconciliador" que, amb Santiago Carrillo al capdavant, va tenir el Partit Comunista a la Transició.

A més dels dirigents d'IU, ERC, PNB, entitats memorialistes o alguna veu destacada de CDC, es van sentir alguns dels que van rebre la medicina d'un Fraga que, com a ministre de Governació, el que ara és Interior, no va tenir contemplacions després de la mort de Franco. L'Associació de Víctimes 3 de Març, que reuneix els familiars dels cinc obrers assassinats per la policia que complia ordres de Fraga en una església a Vitòria durant una protesta sindical el 1976, va considerar una "mala notícia" que morís sense ser jutjat i va definir-lo com "una referència del model espanyol d'impunitat". Als obrers morts, el cantautor Lluís Llach els va dedicar una de les seves cançons més emotives, Campanades a morts , i ahir no es va estar de tornar a alçar la veu per clamar que es tractava d'un "feixista responsable d'uns quants assassinats polítics pels quals mai se li han demanat responsabilitats".

Una actitud que no és nova

El que va passar ahir davant el domicili de Fraga no és nou. I, amb els mateixos protagonistes, es repeteix cada cop que l'ocasió s'ho val. Els que l'elogiaven i en volien veure només les virtuts són els mateixos que van reformar per la via ràpida una Constitució que ells, fent seu el discurs dels pares de la criatura aprovada el 1978, havien considerat sempre massa complexa de reformar per encabir-hi totes les aspiracions nacionals catalanes i basques. I eren també els mateixos que fa un mes, al Congrés, van aplaudir d'allò més durant minuts el rei Joan Carles en un moment en què la monarquia, tocada pels negocis tèrbols del seu gendre, l'imputat Iñaki Urdangarin, els demanava ajuda per preservar la institució.

José María Aznar, que va prendre el relleu de Fraga al capdavant de la dreta espanyola a finals dels 80, va arribar a dir que amb ell moria "un home d'estat, un home bo que va lluitar per la llibertat". El seu successor en el càrrec, el socialista José Luis Rodríguez Zapatero, tampoc es va quedar curt: "La seva trajectòria la defineixen el servei públic i la consolidació de la democràcia", va assegurar. Als planys del PP, que en recordava el patriotisme i el "servei a Espanya", s'hi van afegir dirigents del PSOE de totes les tendències com Alfredo Pérez Rubalcaba, Carme Chacón o José Blanco.

A Catalunya, CiU va mostrar menys entusiasme (el govern i Jordi Pujol van ser freds però respectuosos) i les veus que més es van fer sentir van ser les més moderades de la federació. Josep Antoni Duran i Lleida va ser, diumenge a la nit, dels primers a sortir a lloar Fraga. Ahir s'hi va sumar Miquel Roca, que va quedar-se amb l'època autonomista de president de Galícia, o la presidenta del Parlament, Núria de Gispert. El conseller Lluís Recoder, de l'ala més progressista de CDC, va afirmar que no tenia "motius per lloar-lo i sí molts retrets". A Espanya, la memòria és tabú.

AIXÍ EL VAN RECORDAR El PP i el PSOE van lloar sense fissures el Fraga ponent de la Constitució. Aquí amb Roca (CiU) i Solé Tura (PCE), també pares del procés, l'any 1978. EFE

FILL DE FRANCO, PARE DE LA CONSTITUCIÓ

"Estic disposat a tornar a agafar el fusell"

L'exministre de Franco i fundador del PP, Manuel Fraga, deixa per al record una sèrie de sentències verbals que destil·len una ideologia totalitària de la qual no es va penedir mai.

PERE MARTÍ

|

Catalunya

L'animadversió envers Catalunya va estar present durant tota la seva vida. El 1968 va recordar: "Faré tot el possible per evitar que es destrueixi la unitat nacional. Catalunya va ser ocupada per Felip Vè, bombardejada per Espartero, la vam ocupar el 1939 i estic disposat a tornar a agafar el fusell. Ja saben vostès què els espera".

Guerra Civil

La Guerra Civil va ser per a Manuel Fraga un dels episodis que observava amb més admiració. "És evident que el gloriós alçament popular del 18 de juliol del 1936 fou un dels moviments més simpàtics que es recorden al món. Els observadors imparcials i els historiadors objectius han de reconèixer que la majoria i la millor part del país va ser la que es va alçar, el 18 de juliol, contra un govern il·legal i corromput, que preparava la més sinistra de les revolucions roges des del poder". Tot això ho va dir l'any 1949. Ja feia gala de les seves inclinacions polítiques i explicava d'aquesta manera el cop d'estat de Franco i la Guerra Civil des de l'Oficina d'Informació Diplomàtica.

Defensar Franco

Fraga sempre es va oposar a revisar el franquisme i encara més a qualsevol condemna per part de les institucions democràtiques. "És un greu error la condemna feta pel Congrés a l'aixecament militar del 1936, i si es parla del 36 s'hauria de parlar també del 34, del 31, fins a arribar a la lluita més forta que hi ha hagut mai, entre Caïm i Abel".

'Prestige'

Amb la catàstrofe del Prestige també va deixar anar alguna de les seves frases més cèlebres: "Si fa falta em torno a banyar com a Palomares. Faig el que faci falta, però potser, si entro al mar, em refredo i no puc treballar, em taco i no allunyo la marea".

Anticomunisme

Després de la dictadura va arribar la democràcia, però ell va mantenir el seu anticomunisme visceral. Fraga va oposar resistència a pactar amb el PCE. "No ens asseurem a la mateixa taula amb comunistes. Mai parlaré amb ells", va dir el mes de febrer del 1977. Però hi va seure.

Socialistes

L'antisocialisme de Fraga anava molt més enllà de la lògica rivalitat que hi ha entre progressistes i conservadors en una democràcia. Molt sovint els va dedicar improperis, com quan es va retirar del Codi Penal el delicte de corrupció de menors. "Els socialistes són els responsables que tots els pederastes hagin vingut a Espanya pensant que això és xauxa". Quan era president de la Xunta de Galícia també tenia a l'oposició els socialistes i l'esquerra independentista gallega, que encara menyspreava més. "L'Estatut del Bloque és molt bo com a paper higiènic", va deixar anar sense pietat el 2002 dirigint-se al seu etern rival Xosé Manuel Beiras.

Masclista

Les dones i els homosexuals havien estat objecte de les seves diatribes insultants. A les dones les comparava amb els votants indecisos "perquè quan els preguntes amb quants homes van al llit, mai donen una resposta exacta". Els gais també van ser objecte de mofa perquè per ell eren "els que ho feien al revés".

Admirava Felip V com a ocupant. Fraga rebutjava retirar estàtues de Franco. El col ARA ACN ACN

El polític de "¡La calle es mía!"

Mor als 89 anys el líder polític gallec que ha arribat a ser un dels mandataris en actiu més ancians del món, ja que va ocupar càrrecs polítics en ple franquisme i també en democràcia, sempre amb el Partit Popular

GUILLEM GENOVÈS

Franco havia mort feia pocs mesos, i a diversos llocs d'Espanya hi havia forts moviments obrers reivindicatius, alguns dels quals van acabar amb morts per part de la policia. "¡La calle es mía!", va proferir com a resposta a les protestes Manuel Fraga Iribarne –aleshores, ministre de Governació del primer govern de la Transició– per deixar clar que les forces de seguretat serien intransigents davant qualsevol moviment que pogués fer trontollar l'ordre públic. Poques frases poden retratar tan bé el personatge de Fraga, un gallec que va arribar a ser un dels mandataris en actiu més ancians del món.
Manuel Fraga Iribarne va néixer a Villalba, Lugo, el 23 de novembre del 1922. Fill de pare gallec i mare bascofrancesa, es va formar en Dret, Política i Economia, i va ingressar al cos de lletrats de les Corts espanyoles el 1945. Dos anys després, va començar la carrera com a diplomàtic.

Rellevant dirigent franquista

Va exercir diversos càrrecs importants des del 1951 en diferents òrgans de l'Estat en els governs del dictador Francisco Franco, com ara el de secretari general de l'Institut de Cultura Hispànica, secretari del Consell d'Educació o secretari general tècnic del ministeri d'Educació.
El 10 de juliol del 1962 va ser nomenat ministre d'Informació i Turisme, va promoure el desenvolupament de la indústria turística i va afavorir un relaxament en l'estricta moral pública que el govern franquista havia imposat. La mesura es va traduir en la imatge d'unes platges espanyoles plenes de turistes sueques prenent el sol en biquini, mentre a les places i carrers la policia multava amb cinc pessetes els que gosaven sortir de casa amb camisa de màniga curta. D'aquesta etapa en va sortir el famós eslògan "Spain is different!", interpretat per alguns com una justificació del règim franquista. Fraga, tot i ser franquista convençut, era partidari d'una certa obertura del règim. Prova d'això és la llei de premsa del 1966 –coneguda com llei Fraga–, que va eliminar la censura prèvia de les publicacions escrites, tot i que la va mantenir en llibres, ràdio i televisió.

Moment mediàtic

La fotografia més recordada del Fraga d'aquesta època és la del polític gallec sortint del mar a la costa de Palomares, Almeria, el 1966. El motiu: un xoc d'avions militars nord-americans uns dies abans havia provocat la caiguda d'una bomba d'hidrogen al mar, que va trigar vuitanta dies a ser localitzada pels nord-americans. La remullada de Fraga tenia l'objectiu de calmar l'opinió pública i demostrar que el mar no estava contaminat, tot i que uns anys després uns científics catalans van demostrar que la costa d'Almeria era la zona més contaminada de plutoni del món.

Exili londinenc

El 1969, arran de la crisi al govern franquista pel cas de corrupció al voltant de l'empresa de fabricació textil Matesa, que va provocar greus discrepàncies a l'executiu, Fraga va dimitir de ministre. Després de quatre anys apartat de la funció pública, Franco va enviar-lo d'ambaixador a Londres, fins que va tornar a Espanya dos dies abans de la mort del dictador convençut de les bondats de la monarquia parlamentària que havia conegut al Regne Unit.

Repressió

Amb el primer govern de la Transició, presidit per Carlos Arias Navarro, Fraga va ser nomenat vicepresident i ministre de Governació –equivalent a l'actual ministeri d'Interior. Tot i que l'etapa franquista ja havia quedat enrere, les maneres de Fraga no havien canviat. Arran d'algunes manifestacions obreres que van acabar amb diverses víctimes a mans dels "grisos", com ara els Successos de Vitòria plorats per Lluís Llach amb la sentida cançó Campanades a morts, Fraga va voler mostrar-se intransigent davant la població amb la frase «¡La calle es mía!», expressió que ell sempre va negar haver pronunciat.
En aquesta època hi va haver algunes actuacions fosques per part d'Interior, com la mort de diversos obrers a mans de la policia, la inactuació davant atemptats comesos per grups d'extrema dreta o les declaracions del mateix Fraga afirmant que no podia garantir la seguretat de Dolores Ibarrubi per falta d'unitats policials si la Pasionaria decidia tornar a Espanya de l'exili.
Tot i això, el polític gallec va mantenir reunions amb dirigents de l'oposició com Felipe González, i va permetre la celebració del XXX Congrés Confederal de la UGT, organització que llavors encara era il·legal.

Pare de la Constitució

El paper més important de Fraga a la Transició va ser la participació a la redacció de la Constitució espanyola, amb la qual cosa va esdevenir un dels set "pares de la Constitució", al costat de polítics com Jordi Solé Tura o Miquel Roca i Junyent.
En la seva primera temptativa de participar de la política de partits, Fraga no va trobar el seu lloc a la Unió de Centre Democràtic (UCD) que presidia Adolfo Suárez, amb la qual cosa el 1976 va participar en la fundació del partit Aliança Popular (AP) –més acorat a la dreta que la UCD–, partit impulsat pels "set magnífics" dels quals Fraga formava part. AP, però, només va aconseguir el 8% dels vots a les primeres eleccions generals del 1977.

De la desfeta d'UCD

Després d'uns anys de travessia del desert, amb contínues derrotes en l'intent de situar AP com l'alternativa a la UCD, Fraga finalment va aconseguir uns resultats positius a les eleccions del 1982 i 1986 gràcies a l'enfonsament del partit de Suárez, i amb un 26% dels sufragis AP es va convertir en l'únic referent de la centre-dreta. Un any després, però, els mals resultats de la formació a les eleccions autonòmiques basques el van fer dimitir de la presidència d'AP, i Fraga va fer el salt a la política europea.
El 1987 va esdevenir eurodiputat al Parlament Europeu i va liderar la llista del partit. Aliança Popular, però, estava immersa en una greu crisi, i poc després Manuel Fraga va tornar a Madrid i va reprendre la presidència del partit, que es va refundar amb el nom de Partit Popular. Un cop nomenat José María Aznar com a candidat a les eleccions del 1989, Fraga va deixar la política estatal i va retornar als seus orígens gallecs.

"Caciquisme"

Manuel Fraga es va presentar a les eleccions del 1989 al Parlament de Galícia. Amb un programa obert al galleguisme i un missatge de recuperació de la dignitat de l'autonomia gallega, va obtenir la majoria absoluta i va governar la Xunta de Galícia durant els següents 15 anys. Els seus detractors el van acusar de crear xarxes de poder que recordaven el tradicional caciquisme gallec i d'exercir un fort control dels mitjans de comunicació. Els seus partidaris, per la seva banda, recordaven que, durant el seu mandat, Galícia va obtenir unes transferències competencials que la van col·locar a un nivell d'autogovern molt alt, equiparable al de Catalunya.
Van ser polèmiques les seves bones relacions amb Fidel Castro, de pare gallec i amic dels ascendents de Fraga, que van viure a Cuba. Polèmica va ser també la seva inacció davant el desastre ecològic causat per l'enfonsament del vaixell Prestige, que va tenyir la costa gallega de chapapote el novembre del 2002.

Veterà

El 2005, Fraga va tornar a guanyar les eleccions al Parlament gallec, i va esdevenir un dels mandataris en actiu més ancians del món. L'aliança de govern entre els socialistes gallecs i el BNG, però, el van apartar de la presidència autonòmica.
Els últims anys de la seva vida política Fraga va ser senador, des del 2006 fins al 2011, any en què va anunciar la renúncia a la política activa. Des del 1990, Fraga ocupava el càrrec honorífic de president fundador del Partit Popular.

Mai va renegar del seu passat franquista

En definitiva, Manuel Fraga Iribarne ha estat un personatge amb un perfil polític molt particular. Va ser franquista, però partidari d'una obertura del règim; garant de la nació espanyola, però defensor de la identitat gallega i d'un autonomisme avançat; home conservador i profundament religiós, però crític amb les "idees extremistes que propugna la COPE". Però Fraga, per davant de tot, va ser un polític convençut de la seva idea d'Espanya, i per això mai no va renegar del seu passat franquista. El 2007, en una entrevista en un diari gallec, va comparar Franco amb Napoleó. "El franquisme ha assentat les bases per a una Espanya amb més ordre", va assegurar.

Manuel Fraga Iribarne

Vida política de Fraga: un 'Cuéntame' en 5 vídeosDes del bany a Palomares, el 1966, fins a l'escridassada a un senador del BNG a la cambra alta espanyola, l'any 2010. Cinc episodis que dibuixen el personatge

Manuel Fraga, un franquista

Article propi del "bonisme pocasolta": Fraga no va ser Gil-Robles

Sobrequés i Vicens Vives, a escena.

2012-01-16T13:21:00.000+01:00

Sobrequés i Vicens Vives (a la dreta), a bord del vaixell amb què van viatjar cap a Amèrica, l'any 1934 Foto: EL PUNT AVUI.

Història d'una amistat

Història d'una amistat, epistolari de Santiago Sobrequés i Jaume ...

Història d'una amistat:epistolari de Jaume Vicens i Vives i Santiago Sobrequés i Vidal (1929-1960)

Presenten un espectacle amb motiu dels centenaris de Jaume Vicens i Santiago Sobrequés

Becaris per al romànic.Alumnes d'Història de l'Art de la UdL ajudaran a mantenir obertes les esglésies de la vall de Boí.

2012-01-14T20:34:00.000+01:00

El campanar de l'església de Sant Climent de Taüll, una de les joies del romànic del Pirineu. Foto: ARXIU.

La nova llar de Brossa.

2012-01-14T20:27:00.001+01:00

Joan Brossa amb un poema visual a la galeria Joan Prats, 1982 Foto: MARTÍ GASULL.

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(66)

2012-01-14T20:18:00.000+01:00

Un model de l'empresa Hispano-Suïssa creada el 1904 també va fer el salt cap als EUA. Foto: ARXIU.

Empreses catalanes a Nova York
Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca

La Llumanera de Nova York

La llumenera de Nova York

La Llumanera de Nova York : revista catalana de novas y gresca : Nova York 1874-1881

LA LLUMANERA DE NOVA YORK (1874-1881): LA VEU DE LA BURGESIA CATALANA A FAVOR D’UNA CUBA ESPANYOLA.

La Llumanera de Nova York (1874-1881): la difusió d'una imatge de Catalunya al món

La Ilíada en català a la “Llumanera de Nova York”

Josep Xifré i Casas

Tomba de Josep Xifré Casas (Arenys de Mar, Maresme)

Josep Xifré i Casas

JOSEP XIFRÉ I CASAS (UN INDIANO)

Rafael Guastavino i Moreno

Rafael Guastavino i Moreno

El circ.

2012-01-12T21:53:00.000+01:00

Al'Imperi Romà el circ era una mena de teràpia de masses que servia per desviar l'atenció de la gent dels problemes quotidians, sobretot si anava acompanyat del pa: panem et circenses. La frase fou encunyada al segle I pel poeta Juvenal i es referia al costum dels emperadors de repartir blat a baix preu (o de franc) i alhora regalar entrades per al circ a la població més pobre (que en determinats moments superava les 200.000 o 300.000 persones a Roma) per tal de mantenir-la allunyada de la política i de la temptació de revoltar-se contra un poder que no satisfeia plenament les seves necessitats vitals.
Amb el pas del temps la frase ha anat variant i ha conegut diverses versions: pa i braus, pa i futbol, etc. En tot cas, s'ha mantingut el pa i ha variat la mena d'espectacle que s'oferia al poble per satisfer, en moltes ocasions, els instints més primaris i abocar-los en contra dels altres, ja fos el brau o l'equip rival. No sembla, però, que la frase tingui avui la mateixa consistència.
I és que el món està canviant. N'hi ha prou de donar una ullada als titulars dels diaris per veure que el circ s'ha traslladat a la política. Veiem, sense anar més lluny, els titulars dels darrers dies: David Cameron disposat a acceptar el referèndum d'Escòcia però imposant ell la data i la pregunta; imputats alts càrrecs del PP, entre els quals sobresurt l'expresident de Balears Jaume Matas, en el cas Urdangarin, en què Esteban González Pons ha estat cridat a declarar com a testimoni, mentre a València continua el judici contra un altre expresident autonòmic del PP, Francisco Camps, i altres membres de l'anterior cúpula popular (només cal recordar que és el mateix PP que gaudeix de majoria absoluta a Madrid i governa en dotze de les disset comunitats autònomes); el PSOE mut i el nou PSC estudiarà donar suport a la consulta popular que proposen els sindicats per veure si els ciutadans estan a favor o en contra de les retallades (les retallades poden ser necessàries, imprescindibles si es vol, però demanar si la gent hi està a favor o en contra és pura retòrica); el tàndem Angela Merkel i Nicolas Sarkozy aposten ara per crear ocupació (ja era hora!) i pensen a introduir la taxa Tobin no per ajudar al desenvolupament dels països pobres –que és com inicialment fou concebuda– sinó per recaptar més impostos; el president Artur Mas se'n va a Londres per defensar l'acció del seu govern i denunciar el “drenatge fiscal” de l'Estat, mentre el conseller d'Economia Andreu Mas-Colell adverteix que la situació “ha tocat fons” (hi haurà noves sorpreses amb la nòmina de gener dels treballadors de l'administració pública?); Mahmud Ahmadinejad és aclamat per multituds a Veneçuela, Nicaragua, Cuba i Equador (li mancarà Bolívia per tancar el cercle dels governs oposats a la influència dels EUA a la regió), mentre Baixar al-Assad segueix massacrant impunement els seus súbdits –que no ciutadans, perquè estan privats de drets– en presència d'una missió d'observació de la Lliga Àrab que visita el país per comprovar si el govern “compleix amb el full de ruta pactat per assolir la pau”! I tot això només en els darrers dies.
En definitiva, més circ per desviar l'atenció d'una crisi que ens porta de manera accelerada cap un desastre de proporcions incalculables. El problema és que per a moltes famílies comença a desaparèixer el pa i ja se sap que el circ sense pa no és un entreteniment, sinó un insult a la intel·ligència dels ciutadans. És per això que, per combatre l'estupidesa col·lectiva a què ens volen abocar, ens calen, avui més que mai, mitjans de comunicació, públics o privats, independents, lliures, rigorosos i gestionats per bons professionals: “Salvem El Punt Avui”.

L'holocaust espanyol.

2012-01-12T21:46:00.000+01:00

Paul Preston rere l'edició catalana del seu llibre, publicat per l'editorial Base Foto: LLUÍS SERRAT.

La fossa d'Albalat dels Tarongers

París mostra Walter Benjamin.

2012-01-12T10:48:00.002+01:00

L'arxiu Benjamin.

París, la “ciutat mirall”, que li inspirà l'obra dels Passatges, està fent seu Walter Benjamin (Berlín, 1892 - Portbou, 1940), filòsof, escriptor i crític visionari, que ha deixat una petjada inesborrable en l'anàlisi i vivència històrica del segle XX. Una tardor de conferències a la Bibliothèque Nationale i la mostra fins al 5 de febrer de Walter Benjamin Archives, al Musée d'Art et d'Histoire du Judaïsme, marquen una fita en el desplegament dels Arxius Walter Benjamin de Berlín.

WB col·leccionista.

Per primer cop, aquests arxius surten a la llum i s'obren com una constel·lació de pensaments, imatges, experiències, idees, esperances, fitxes, com un inventari de troballes disperses, un collage entre pensament i realitat. La seva passió per les coses petites, patent a les micrografies dels seus escrits, i la quotidianitat, fa que ens trobem textos cabdals del segle XX com ara la seva reflexió sobre la pèrdua d'aura de l'obra d'art escrita damunt un paper de l'aigua S. Pellegrino. La col·lecció de joguines russes, la de postals de viatges que ja va començar d'infant i fotos biogràfiques inèdites de Benjamin, tanquen aquesta visió del Walter Benjamin arxivista, a qui el nazisme va transformar de viatger apassionat en refugiat apàtrida.

L'exili.

Benjamin se suïcidà a Portbou el 26 de setembre del 1940, després de travessar els Pirineus quan fugia cap als Estats Units en saber que havia de ser repatriat. Memorial Democràtic i l'Ajuntament de Portbou havien fet passos endavant els darrers anys per fer seu Walter Benjamin i engegar les obres de l'Espai Walter Benjamin de la Memòria, una porta de Catalunya oberta a la internacionalització sempre tan desitjada. L'anunciada pèrdua d'un notable ajut dels fons europeu ja concedit perquè el municipi no ha executat les obres compromeses amb un altre ajut de la Generalitat i aquesta l'ha retirat, és més que una mala notícia. Al poble li fan falta moltes coses, però aquest és un projecte vital per a la seva supervivència.

Figueres Regal de Reis.

2012-01-09T19:20:00.000+01:00

Les dues figuretes

El Museu del Joguet de Catalunya ha rebut un curiós regal de Reis: les rèpliques de dues figuretes de terracota que es van trobar a les excavacions a la necròpoli de la ciutat grega d'Empúries i que van pertànyer a una criatura del segle IV abans de Crist. Es tracta d'una nina articulada que mou braços i cames i d'un forner. Les figures amplien el fons de l'apartat Jugar en l'antiguitat del museu.x.c.

Evocació d'un calendari.

2012-01-08T13:01:00.000+01:00

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(65)

2012-01-07T22:11:00.000+01:00

La Indústria catalana a Cuba

Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca

Casa museu Bacardi al mercat vell de Sitges, població d'on provenia el fundador de l'empresa de rom cubana. Foto: ARXIU/ MIRIAM DE LAMO.

Facund Bacardí i Massó(Viquiopedia)

Facundo Bacardi (Wikipedia)

Facundo Bacardí Massó(Wikipedia)

Estàtua dedicada a FACUND BACARDÍ I MASSÓ

Una escultura homenatja a Facundo Bacardí i Massó al passeig

Facund Bacardí i Massó

BACARDI ESPAÑA, S.A.

Bacardí: tot va començar a Sitges

CASA BACARDÍ SITGES

Jaume Partagás i Ravell

Sant Feliu senyalitzarà un itinerari per la seva història.

2012-01-05T17:55:00.000+01:00

La caseta del Salvament Marítim, a dalt del turó del Fortim, serà un altre dels punts d'interès senyalitzats Foto: E.A.

L'arxiu del municipi, amb suport de l'historiador Antoni Homs, ultima el llistat d'elements patrimonials on hi haurà plaques i il·lustracions

La ruta posarà èmfasi en la relació mil·lenària de la ciutat amb el mar

Segles de plens.

2011-12-30T23:11:00.003+01:00

Les actes del Ple de l'Ajuntament de Girona dels anys 1601-1910 ja són accessibles a través del web del SGDAP, així com 20.000 noves fotografies d'El Punt.

La història de Girona vista a través dels plens des de 1601 ja es troba a Internet

Foto del concert de Sopa de Cabra per la N-II celebrat el maig de 1989 Foto: AJUNTAMENT DE GIRONA/ CRDI - FONS EL PUNT (NÚRIA SANTIAGO).

Portada del llibre d'actes del Ple de l'Ajuntament de 1693 Foto: AJUNTAMENT DE GIRONA/ CRDI - FONS EL PUNT (NÚRIA SANTIAGO).

Tots aquests documents es poden consultar al web

http://www.girona.cat/sgdap/cat/consulta_simple.php

Biografia del mestre.

2011-12-28T16:59:00.000+01:00

Josep Clara, alumne de Santiago Sobrequés, presenta la primera aproximació global a la vida, el treball acadèmic i el compromís cívic de l'historiador gironí.

Carles Puigdemont, Josep Clara i Jaume Sobrequés , ahir poc abans de la presentació a l'ajuntament. Foto: JOAN SABATER.

No passaran!

2011-12-28T14:23:00.003+01:00

Les aventures de Max Fridman. No passaran! (Integral)

L'OBRA MESTRA DE VITTORIO GIARDINO EN EDICIÓ INTEGRAL I AMB MATERIAL ADDICIONAL.

La història de Catalunya en el còmic.

L'Empordà Federal.

2011-12-27T19:22:00.000+01:00

Al servei d'un país.

L’Ajuntament de Figueres commemora el centenari de l’històric setmanari Empordà Federal amb la publicació d’una monografia.

L'Empordà Federal.

Figueres commemora el centenari del periòdic ´Empordà Federal.

El 25 de desembre.

2011-12-25T18:46:00.000+01:00

Isabel Rodà

Per a tots nosaltres és ben clar que el 25 de desembre ens posem a cantar el "fum, fum, fum". Tanmateix, no podem deixar de demanar-nos: com va començar aquesta història?
La celebració del Nadal és clau en la religió cristiana, però entronca amb altres tradicions que convisqueren amb aquell batibull de cultures que s'aplegaren sota l'Imperi Romà. Crist va néixer sota el govern del primer emperador, August, i va morir sota el del seu sucessor, Tiberi. Eren moments de gran efervescència religiosa, ja que la religió romana oferia un panorama més aviat obscur, nebulós i grisenc del més enllà i, en canvi, moltes de les religions sorgides al proper Orient oferien una vida més engrescadora després de la mort, amb una idea de salvació esotèrica que va anar arrelant amb força a mesura que avançava el segle I i s'entrava en el II dC. Totes tenien un tret en comú: com que prometien una resurrecció, el cos havia de ser enterrat i no cremat. A causa d'aquest fet, sobretot a partir del regnat de l'emperador Adrià (117-136 dC), es va anar generatilitzant el ritu de la inhumació i es va anar relegant el de la incineració.
Les religions orientals, i entre elles també les egípcies -com la d'Isis-, prometien als seus fidels una altra existència més enllà de la terrenal, i totes foren no tan sols tolerades sinó també integrades en la vida quotidiana d'aquell sistema de govern, podríem dir-ne globalitzador, que fou l'Imperi Romà. Només s'exigia una condició: que, així com totes les creences eren acceptades, hi hagués també reciprocitat en l'acceptació de les pròpies, la qual cosa implicava el reconeixement de l'ordre establert.
Dues religions no se sotmeteren a aquests regles del joc: la jueva i la cristiana. A la cristiana, sense que en fóra conscient, li sorgí un potent competidor: la religió mitraica.
El déu Mitra, d'arrelam hindú, quallà amb força a l'antiga Pèrsia. Era, com Crist, un intermediari entre la divinitat i la humanitat i l'únic déu de tota l'antiguitat que feia un sacrifici a favor dels homes, en lloc de ser aquests els que, de manera continuada, havien de presentar les seves ofrenes a uns déus sempre llunyans.
Tant la religió cristiana com el mitraisme eren de tipus mistèric, és a dir, havien de menester uns processos iniciàtics i d'introducció reservats als fidels. Per als cristians era el baptisme amb aigua; per als mitraistes, el bateig amb la sang del brau sacrificat ritualment mitjançant el Taurobolium , el qual, en tant que animal que encarnava la força vivificadora masculina, garantia la vida eterna.
Aquest bateig ritual no és, però, l'única coincidència entre la religió de Mitra i la de Crist. N'hi ha d'altres encara molt més properes.
Mitra era una divinitat solar, com també ho és el déu dels cristians. En els primers temps de la nostra era, una prioritat era fer passar les fites religioses cristianes damunt les celebracions paganes. Hi havia unes dates claus: els dies propers al solstici d'hivern, que els romans celebraven a bastament amb les festes de les saturnals en honor del déu Saturn.
Tots sabem que la data exacta del naixement de Crist encara és un episodi discutit històricament, però que, per una sèrie de circumstàncies, ha quedat tradicionalment establerta en el 25 de desembre. Tanmateix, no sempre fou així.
Primer se celebrava el 6 de gener, data en què Egipte commemorava el naixement del sol: a Orient, algunes Esglésies, com la d'Armènia, encara continuen mantenint aquesta data com a dia del naixement de Crist. Al segle IV dC el papa Juli I determinà que el Nadal es fixés el 25 de desembre. Per què?
Doncs per deixar ben clara la victòria dels seguidors de Crist sobre els de Mitra, que també naixia en una cova el 25 de desembre… Els cristians, d'aquesta manera, reinterpretaven els símbols i els mites antics per difondre les pròpies idees sense alterar gaire els costums i les imatges de la societat d'aleshores. Un detall que pot fer-nos somriure és que el déu Mitra, com a divinitat oriental, portava sempre una mena de barretina (barret frigi) al cap com a atribut.
Un gran estudiós de la religiositat clàssica com F. Cumont va arribar a dir que, si el món occidental no hagués estat cristià, hauria estat mitraista, però no va tenir en compte un factor força alliçonador: la religió del déu Mitra, especialment popular en els mitjans dels comerciants i dels militars, no admetia fidels del sexe femení. Fou un error de càlcul o de màrqueting… Els cristians, malgrat discutir si les dones tenien ànima o no, com a mínim les van admetre com a fidels de base, encara que a hores d'ara hàgim de reconèixer que les dones tenen un protagonisme nul en els estaments de comandament de l'Església catòlica.

El 25 de desembre DANIDE

Probablement Jesús no va existir mai (i II)

2011-12-25T18:26:00.000+01:00

Albert Sánchez Piñol

Un pres republicà pica pedra en un lager nazi. Un oficialde les SS se li apropa: "Eh, tu, roig, vine!" El pres escreu mort. No. El nazi només hi vol jugar a escacs. El pres deseguida s'adona que en sap més que el nazi. I així, abans del'escac i mat, jugada a jugada, allarga l'agonia escaquista de l'SS."Va ser la meva victòria sobre el III Reich", proclamal'ex-pres republicà. El documental fa una pausa per als anuncis.

I ara em perdonaran la immodèstia: no me'n vaig creure ni mitjaparaula. Per què? Doncs perquè la història era massa nítida,depurada de qualsevol imperfecció escènica. Tots els elements quehi apareixien eren d'un simbolisme suprem. La narrativa pot serrealista, però la realitat gairebé mai no és narrativa. Almenystan perfectament narrativa. Poc després es va saber que aquellex-pres era un impostor: es deia Enric Marco.
Com deuen recordar, la setmana passada parlàvem de l'existència,o més ben dit inexistència, d'un personatge anomenat Jesús deNatzaret, i ens referíem a la falta de fonts històriquesconvincents. Els arqueòlegs em donaran la raó: per molt que avancinles investigacions, l'antigor clàssica sempre estarà envoltadad'una boira de misteri. Hi ha moltes dades, transcendentals, que maino sabrem dels primers segles de l'era cristiana. Per tant,admetem-ho, qualsevol acostament documental a la figura de Jesússempre estarà mancat d'elements de judici.
Ens queda un llegat que pot ser objecte d'anàlisi: el narratiu.En última instància el que ens ofereix el cristianisme és unconte, un relat. Crec que hi hauria certa unanimitat siestructuréssim el relat cristià en els següents termes. Primeracte: Un nen déu neix d'una verge i és adorat per reis i savis /Molt precoç, d'adolescent ja dóna lliçons a grans mestres. Segonacte: Un cop adult, s'envolta de 12 seguidors / Recorre el país fentmiracles / Això causa la ira del poder, que el captura i executa.Tercer acte: Al tercer dia ressuscita i puja al cel, i demostra aixíla seva divinitat. Fi.
A partir del moment en què ens referim a un relat podem ferpreguntes pròpies de la crítica literària. La primera i méslegítima és la següent: va ser un relat original? Anem a pams.
Palestina sempre ha estat un passadís geogràfic natural, unacruïlla de camins. Tot el comerç de l'època, material i simbòlic,circulava per les seves terres. És a dir, els seus habitantsconeixien la mitologia religiosa de llocs tan llunyans com l'Índia oAràbia, Grècia i Egipte. Avui en dia pot afirmar-se que elpersonatge Jesús és una fenomenal obra de sincretisme, i a granescala.
Buda, com Jesús, va ser visitat per grans savis poc després denéixer. El déu Mitra va néixer un 25 de desembre i el seu diasagrat era el diumenge. Aquests secundaris de luxe, els apòstols,apareixen com a seguidors de fins a tres déus antics, sempre ennúmero de 12. Krixna feia miracles curant malalts, el déu Dioniside Grècia va transformar l'aigua en vi i els seus seguidors vanmenjar el seu cos. El culte a la deessa Attis, amb origen a Frígia,arriba a la Roma precristiana i els seus ritus mistèrics són unprecedent directe del cicle de la Passió, mort i resurrecció. Enfi, en un humil article no hi ha espai ni per resumir-ho: elsespecialistes han recopilat fins a una trentena de divinitatsanteriors a Jesús de les quals el cristianisme hauria usurpat alguntret. I per si en queda algun dubte, la biografia de Jesús té gransparal·lelismes amb dos déus egipcis, Horus i Osiris, seguramentpréstecs culturals de l'època en què el poble jueu va viure aEgipte.
El més probable és que sobre una base documental mínima elsbisbes cristians del segle IV, un cop al poder de l'imperi, polissinel guió fins a construir el personatge Jesús que més bés'adaptava al paper de l'Església. Dit d'una altra manera: enrealitat tant li fa si Jesús va existir o no. La qüestió és quela seva biografia, el seu relat, és el plagi més gran de tots elssegles, la impostura més reeixida de la història. La Bíblia és,en essència, un fenomen literari, el bestseller de més èxitde la indústria editorial. Però una revelació divina? A l'hora deconstruir la Bíblia l'element menys necessari és déu.
No sé si és per riure o per plorar. Deu croades contra elsinfidels, mil catedrals aixecades, milers d'heretges a la foguera.Dos mil anys fent dinars de Nadal, milions i milions de canelons.Sempre en nom del Messies. I el Messies potser no va existir mai.Probablement tot és mentida: quatre rondalles neolítiques adaptadesper uns editors espavilats. I fins ara.
Bon Nadal a tothom.

Probablement Jesús no va existir mai (I)

2011-12-25T18:15:00.000+01:00

Les tres entrades que venen a continuació tenen relació amb la celebració dels Nadal i amb la fe cristiana. Sincretisme, manca d'evidències històriques que confirmin l'existència de Jesucrist...A banda de tot això tant els creients, no creients,ateus,agnòstics celebrem el Nadal.

Albert Sánchez Piñol

A La vida de Brian hi ha un diàleg especialmentsignificatiu. Brian: "Us dic que no sóc el Messies, recony!"Gentada: "Oooh! Us n'adoneu, oi? És ell, és el Messies!"Brian: "Aneu-vos-en a la merda!" Gentada: "Oh! Sí!Som-hi tots! Però, Messies... com s'hi va, a la merda?"
El que acaben de llegir és la definició més exacta iclarivident de l'essència religiosa judeocristiana. No és que unMessies generi adeptes, sinó que una necessitat de fe busca unreceptacle. Què o qui? Tant és. Pot dir-se Jesús, o Brian, o elMonstruós Espagueti Volador. En conseqüència, si el fundador d'unareligió és un personatge instrumental, podria ser que la sevabiografia només fos una ficció històrica. I ara un pas més: si ésaixí, qui ens assegura que Jesús de Natzaret va existir realment?
Sembla mentida que la historiografia hagi trigat tant a fer-se unapregunta tan elemental. Potser, com diria aquell clàssic:"Senzillament no se li havia acudit a ningú abans". Peròel fet és que quan busquem proves històriques topem amb un granbuit. Res no ens assegura que Jesús tingués una existència real.Al contrari.
La immensa majoria de textos antics que parlen de Jesús són elsEvangelis. S'entendrà, però, que acadèmicament parlant no siguinproves vàlides. Seria com si haguéssim d'acceptar que elsextraterrestres existeixen perquè algú assegura que l'hi han dictatels extraterrestres. La segona gran font de documentació sobre lavida d'un tal Jesús són els anomenats Evangelis apòcrifs. És adir, el conjunt de textos refusats, per inversemblants, per lamateixa Església. I si són falsos hem d'entendre que ho són per atot. En tercer lloc queden els autors clàssics. Pràcticament no hiha menció a un tal Jesús. Només Tàcit i Suetoni hi fan algunareferència, i totes dues són dubtoses. L'oblit més clamoróspotser és el de Flavi Josep a les Antiguitats judaiques . Enuna obra dedicada a enaltir la menor figura jueva, política oreligiosa, a Jesús només li dedica un paràgraf de cinquantaparaules, i avui en dia els especialistes donen per fet que va ser unafegit dels segles posteriors.
Sigui com sigui, el Jesús personatge presenta inconvenients depura lògica. Per exemple: el debat sobre el prepuci de Crist. Com ajueu Jesús va ser sotmès a la circumcisió. Però si el Cristressuscitat va pujar al cel, què se'n va fer, del prepuci? Va pujaral cel seguint l'estela del Messies o es va quedar a la Terra? Si ésaixí, com a matèria divina era indestructible i rodolava per algunlloc del món. Al segle XVI un tal Leo Allatius al De PraeputioDomini Nostri Iesu Christi Diatriba opina que no, que el prepuciva elevar-se a l'espai i es va convertir en un anell de Saturn (!).Al segle següent una monja austríaca, Agnes Blannbekin, creia elcontrari, que s'havia quedat entre nosaltres, ja que ella combregavaamb un suposat prepuci de Jesús. (No se l'empassava, només eldegustava.) I quan el tenia a la boca, va relatar al seu confessor,el seu cos vivia autèntics èxtasis místics. El que la Blannbekinpotser no sabia era que per Europa circulaven dotzenes i dotzenes depresumptes prepucis de Jesús.
Es fa difícil gestionar un personatge tan ambigu. Pensem-ho: perquè els cristians adoren el prepuci i no altres parts del cos quetambé es desprenen? Les relíquies podrien ser molt variades: unglesde Jesús, cabells, pots de caspa, etc., i no només el prepuci. Defet, els budells de Jesús eren tan humans com la resta, així que en33 anys de vida terrenal devia evacuar una considerable quantitat dematèria orgànica. Els excrements fòssils s'anomenen copròlits.Com a partícula divina, doncs, els copròlits de Jesús haurien detenir tant de valor com el prepuci, amb l'avantatge que la sevapluralitat no entraria en contradicció amb la seva autenticitat. Ono és així? Els viaranys del Crist són tan rocambolescos que calenlegions de teòlegs per endreçar la doctrina. Ara bé, tot i que hefet algunes consultes no n'he tret l'aigua clara: per què el prepucies va elevar a categoria de relíquia i els copròlits no?
En ciència la càrrega de la prova correspon als que volendemostrar que algú o alguna cosa és o va ser. Encara més sis'estableix un dubte raonable. Amb tot, la creença en Jesús fa2.000 anys que s'ha consolidat, i sembla que sigui a l'inrevés. Noimporta. L'absència de fonts històriques només és un delsarguments menors contra l'existència d'un individu anomenat Jesúsde Natzaret. De fet, en són tants que necessitarem un altre articleper rematar la qüestió.
Però ja els aviso: el que no puc entendre és això delscopròlits.

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(64)

2011-12-24T17:41:00.000+01:00

Parks, amb ‘k'

Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca

El parc d'atraccions del Tibidabo de Barcelona té els orígens al començament del segle passat.
ARXIU ROBERT RAMOS

Els orígens del Nadal: les arrels clàssiques d’una festa religiosa.

2011-12-22T22:01:00.000+01:00

Relleu de l'epifania en un sarcòfag paleocristià del segle IV, als Museus Vaticans; foto de Lawrence OP a Flickr

Es publica per primera vegada un còmic ambientat a l'Empúries grecoromana.

2011-12-22T16:01:00.000+01:00

Salamanca rep la darrera part del llegat del fotògraf Agustí Centelles.

2011-12-19T18:18:00.000+01:00

Demà arriben al Centre Documental de la Memòria Històrica els 7.000 negatius que els fills del fotògraf han cedit en règim de dació.

La venda de l'arxiu fotogràfic d'Agustí Centelles va incitar l'informe del CoNCA. A la imatge, els fills de Centelles a La Virreina el 2006. F. MELCION

El Centre Documental de la Memòria Històrica (CDMH), amb seu a Salamanca, rebrà demà la darrera part dels fons del fotògraf Agustí Centelles, formada pels 7.000 negatius de l'arxiu de fotografia publicitària i industrial que va realitzar entre el 1947 i els anys 80, segon ha informat el ministeri de Cultura. Sergi i Octavi Centelles, els fills del fotògraf, l'han cedit en règim de dació al ministeri de Cultura per a la seva custòdia de manera única, permanentment i indivisible al CDMH.
Després de viure vuit anys exiliat a França, Octavi Centelles (València 1909 - Barcelona, 1985) va ser jutjat i inhabilitat i no va poder tornar a exercir com a fotoperiodista quan va tornar a Espanya després de la Guerra Civil. Només va poder treballar per a agències de publicitat i empreses, i va desenvolupar, a més, un important vessant com a retratista. Va fotografiar Salvador Dalí, el tenor Hipólito Lázaro, el ciclista Federico Martín Bahamontes, Louison Bobet, el primer guanyador del Tour de França, el torero mexicà Carlos Arruza o Xavier Cugat, un dels difusors més importants de la música cuba

Memòria Històrica La Comissió de la Dignitat envia un burofax al govern espanyol perquè torni els papers de Salamanca

2011-12-19T18:11:00.001+01:00

L'entitat recorda que falten 300 caixes i que aquestes han d'arriban abans del 17 de gener o s'incomplirà la lle.

ACN

La Comissió de la Dignitat ha enviat al Ministeri de Cultura un burofax amb data 16 de desembre en el qual li requereix que compleixi la llei i torni a la Generalitat les 300 caixes de documents comissats pel franquisme durant la Guerra Civil que havien d'arribar abans d'acabar l'any. L'enviament es va suspendre de manera inesperada la setmana passada. La Comissió havia mostrat el seu rebuig per la situació i havia amenaçat amb emprendre accions legals. De moment han enviat el requeriment per burofax al Ministeri de Cultura perquè quedi constància de la petició. L'ONG no descarta denunciar els fets a la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides de Ginebra, al Consell Internacional d'Arxius i al consell d'Europa.

Aniversari.La Nova Cançó fa avui 50 anys.

2011-12-19T18:06:00.001+01:00

Avui fa mig segle del naixement de la Nova Cançó. Josep Maria Espinàs i Lluís Serrahima representaran Els Setze Jutges durant l'acte commemoratiu, que tindrà lloc aquest vespre a la seu de la ICCIC.

JORDI GARCIA SOLER

EL NAIXEMENT D'UN NOU GÈNERE MUSICAL EN CATALÀ El 31 de maig del 1965, el cantautor mallorquí Guillem d'Efak va ser presentat públicament com a membre d'Els Setze Jutges al Teatre Romea. Aquest va ser l'acte que més membres del grup -onze- va aplegar. A baix, caràtula del disc de Maria del Mar Bonet Cançons de Menorca, publicat el 1967. JOSEP PUVILL

Sovint la història està feta de petites històries que semblen poc importants però que acaben marcant fites històriques. Una d'aquestes és la que avui recordarem a la Institució Cultural del CIC. Hi commemorarem un acte senzill que es va celebrar avui fa mig segle, el 19 de desembre del 1961, en un pis de l'immoble del número 27 del carrer Santaló de Barcelona, la primera seu del CICF (Centre d'Influència Catòlica Femenina). Aquell dia va néixer la Nova Cançó.
Tal com recorda la placa que l'alcalde Jordi Hereu va col·locar a la façana de l'edifici, avui fa 50 anys que en aquell pis es va celebrar un recital de cançons catalanes presentat sota el títol La poesia de la Nova Cançó . Va ser la primera vegada que es van emprar aquests termes per fer referència a aquells temes nous que ja s'havien escoltat en altres actes també molt senzills, sovint fets simplement en alguns domicilis particulars, com a molt als entreactes del Teatre Viu del Reial Cercle Artístic, en altres locals socials i sobretot al Centre Comarcal Lleidatà, on el 30 de setembre del 1960 s'havia celebrat una sessió en què Miquel Porter, Josep Guardiola i el conjunt Diávolos van tocar nombroses cançons en català.
Tot plegat responia a un fenomen que Lluís Serrahima havia sabut expressar en un article publicat al gener del 1959 a la revista Germinàbit , predecessora de Serra d'Or : "Ens calen cançons d'ara". Trencant el silenci imposat des de la victòria franquista, començaven a néixer noves cançons catalanes. Fins i tot ja hi havia uns quants discos amb cançons modernes en català, com els que les Germanes Serrano i el ja citat Josep Guardiola van publicar el 1958 amb versions d'èxits internacionals de l'època. A València, Raimon ja cantava Al vent , i a Perpinyà Jordi Barre cantava també en català. Sense menystenir ni oblidar les nostres velles cançons populars tradicionals, sorgien noves cançons catalanes.
Però va ser el 19 de desembre del 1961 quan es va parlar per primera vegada de Nova Cançó. Qui va encunyar aquell terme va ser el doctor Gonçal Lloveras, prestigiós endocrinòleg i un dels puntals del CICF, que havia escoltat algunes de les primeres cançons de Miquel Porter i el va convidar a ser un dels protagonistes d'una de les sessions culturals organitzades per aquella institució, juntament amb Josep Maria Espinàs, Remei Margarit i Lluís Serrahima. L'èxit va ser absolutament inqüestionable. Els assistents, prop d'un centenar de persones -entre els quals hi havia Delfí Abella, Josep Benet, Maria Aurèlia Capmany, Alexandre Cirici Pellicer, Maurici Serrahima i Joan Triadú-, van assistir, probablement sense ser-ne conscients, al naixement de la Nova Cançó.
D'aquell acte senzill i d'escàs ressò mediàtic -en van parlar, però, dues revistes barcelonines, Cataluña Exprés , amb crònica de D. Grabulosa, i Destino , en una entrevista d'Arturo Llopis a Espinàs-, van néixer Els Setze Jutges, el principal grup pioner de la Nova Cançó, format inicialment per Miquel Porter, Remei Margarit, Josep Maria Espinàs i Delfí Abella, als quals es van anar afegint Francesc Pi de la Serra, Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Maria del Carme Girau, Martí Llauradó, Joan Ramon Bonet, Maria Amèlia Pedrerol, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs i Lluís Llach.
Aquest vespre els retrem un homenatge públic de gratitud. Un tribut especial als quatre jutges ja morts -Porter, Abella, Elies i, sobretot, Barbat-, però que serà extensiu a tots els que van fer possible el naixement, la difusió i la consolidació de la Nova Cançó, gràcies a la qual tenim des de fa cinquanta anys noves cançons catalanes.

Curs d'Història de Catalunya a Palafrugell.

2011-12-16T22:51:00.001+01:00

Curs adreçat a tothom que vulgui conèixer els capítols més rellevants de la història del país.

1.De les arrels a la formació dels Comtats Catalans(fins el s IX)

2.De la consolidació dels Comtats Catalans a l'expansió mediterrània i peninsula

(sX-XIV)

3.La crisi i la decadència dels segles XIV - XV

4.Catalunya dins de la Monarquia Hispànica dels Àustries (sXVI-XVII)La Guerra de Successió i les seves conseqüències (XVIII)

5.Les transformacions econòmiques dels s.XVII i la Revolució Indutrial del sXIX

6.La Catalunya del sXIX:la Revolució Industrial i les noves experiències econòmiques, polítiques ,socials i culturals.

7.De la Restauració Borbònica(1874) a l'esclat de la Guerra Civil.

8.Guerra Civil,Franquisme i Transició (1936-1986)

Professor: Albert Moreno col.laborador de l'ACCAT

;Catedràtic d'Ensenyament Secundari a l'INS "Cap Norfeu" de Roses.

METODOLOGIA: Metodologia dinàmica amb suport gràfic iaudiovisual, col·loquis..

LLOC: Centre Municipal d'Educació de Palafrugell, Carrer Bruguerol,12

PREU: 25 €

DURADA: Del 20 de gener al 16 de març.

HORARI:Els divendres de 15 a 17 hores.

Inscripcions:

fins el 20 de desembre a

Història de Catalunya (codi 243)

Curs de Formació en Introducció a la Història de Catalunya

Aturada l'última entrega dels ‘papers'.

2011-12-14T13:09:00.001+01:00

El ministeri suspèn la reunió que havia de tractar el darrer trasllat d'arxius.

Domènech i Montaner avui seria independentista.

2011-12-12T10:38:00.001+01:00

t.m.

A Canet li calia una ruta Lluís Domènech i Montaner?

Voluntaris per la Llengua a l'Alt Empordà.

2011-12-11T20:05:00.001+01:00

Més de cent noves parelles a l’Alt Empordà

Entre dijous i divendres, 1 i 2 de desembre, presentarem un total de 118 noves parelles lingüístiques a l’Alt Empordà. Si sou per la zona, us convidem als actes de presentació que es faran a Figueres, l’Escala, Roses i Castelló d’Empúries.

A Figueres, l’acte es farà el dia 1 a les 19 h a la sala Narcís Monturiol del Cercle Sport
(c. Monturiol, 3). Hi intervindrà Joan-Lluís Lluís, escriptor i periodista de la Catalunya Nord, i també hi haurà una actuació dels Ministrils de l’Empordà.

A l’Escala, l’acte serà el dia 1 a les 19.30 h, a la sala d’actes de l’Ajuntament. Hi participarà el regidor d’Educació de l’Ajuntament, Pere Gifre, i es projectarà un capítol del programa 10 Cites.

A Roses, l’acte serà també el dia 1 a les 20 h, al Teatre Municipal, i també s’hi projectarà un capítol del 10 Cites.

Finalment, a Castelló d’Empúries, la presentació es farà el 2 de desembre, a les 20 h a la Sala Gòtica de l’Ajuntament.

Tots els actes es tancaran amb un petit refrigeri.

Us hi esperem!

Es presenten 177 noves parelles a l’Alt Empordà.

L’Alt Empordà ha encetat el mes de desembre amb la presentació de 177 noves parelles lingüístiques, repartides entre Castelló d’Empúries, l’Escala, Figueres, la Jonquera i Roses. Els voluntaris i aprenents s’han conegut en actes celebrats arreu de la comarca, als quals s’han fet activitats diverses. A Roses, per exemple, hi ha hagut l’actuació del Grup de Dansa Tradicional de la vila, mentre que, a Figueres, l’escriptor i periodista de la Catalunya Nord Joan-Lluís Lluís ha fet una petita intervenció i els Ministrils de l’Empordà han ballat una dansa.

Fotografies dels acties de les noves parellles lingüístiques a l'Alt Empordà

Les noves parelles lingüístiques es trobaran a partir d’ara una mitjana d’una hora setmanal, durant unes deu setmanes. A més, amb el carnet identificatiu del Voluntariat, tenen entrada gratuïta o reduïda a la majoria d’espais museístics de la comarca, i també estan convidats a diverses activitats, de les quals us anirem informant properament.D’aquesta nova edició del Voluntariat destaca que algunes parelles s’han format en escoles de la comarca. Concretament, mares del col·legi Peñuelas del Río de la Jonquera, del Pallach de Figueres i del Bruel d’Empuriabrava es trobaran amb voluntaris per fer conversa en català als mateixos centres escolars.

Els catalans i la nostra història.

2011-12-11T09:51:00.001+01:00

Divendres 16 de desembre: xerrada sobre la Història de Catalunya a càrrec del Sr. Joan Amorós, president de l'Associació Conèixer Catalunya. A les 19h,
al Centre Municipal d' Educació de Palafrugell.

Barcelona,ciutat neutral (2)

2011-12-10T19:02:00.001+01:00

Desenllaç d'aquesta minisèrie ambientada a la Barcelona de la Primera Guerra Mundial. Una història d'amor, amistat i una generositat excepcional, que contrasta amb l'ambient frívo...

Barelona, ciuta neutral (1)

2011-12-10T18:56:00.001+01:00

La Primera Guerra Mundial acaba d'esclatar quan un grup de joves coincideix al port de Barcelona amb la intenció d'agafar un vaixell que no salparà mai. Allí es coneixen el Karl i...

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(63)

2011-12-10T11:05:00.001+01:00

Finestres de l'edifici de la Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona, de l'arquitecte August Font i Carreras (1905-06). Foto: ARXIU.

Els stops de l'angoixa

Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca

Karl Polanyi

Karl Paul Polanyi

Els mobles tornen a casa.

2011-12-09T11:38:00.001+01:00

La Fundació Masó rep el mobiliari de l'arquitecte un cop restaurat pensant ja en l'obertura del museu

Foto: EL PUNT.

Dues torres com noves.

2011-12-07T10:40:00.001+01:00

Les torres del Fum i el Corn, i la Porta Ferrada al mig Foto: E.A.

Sant Feliu acaba la restauració de dues torres romàniques del monestir

2011-12-07T10:14:00.001+01:00

Museu dels Maquis

Joan Roca de Viñals / Diputació de Barcelona

Castellnou de Bages inaugura el Museu dels Maquis

MUSEU DELS MAQUIS A CASTELLNOU DE BAGES

Ramon Vila Capdevila

Obre portes el Museu dels Maquis

Inauguren el Museu dels Maquis(vídeo)

Les bales de l'últim afusellat a Catalunya pel franquisme

2011-12-04T20:59:00.001+01:00

EL TESTIMONI Magda Oranich amb les bales I amb la foto que va fer Marc Palmés minuts després de l'afusellament. FRANCESC MELCION

SÍLVIA MARIMON

Durant més de tres dècades l'advocada Magda Oranich ha guardat deu casquets de bala a casa seva. Els va recollir minuts després que caigués lentament, lligat a un trípode, amb els ulls oberts i cantant Eusko gudariak -l'himne del soldat basc- l'últim afusellat pel franquisme a Catalunya, Jon Paredes, conegut com a Txiki, perquè era molt menut: feia 1,52 m d'alçada. No hi va haver ràfegues. Els que eren a Collserola van poder sentir com espetegava un tret darrere l'altre.
Cap d'aquelles bales, disparades pels subfusells d'un escamot format per voluntaris de la Guàrdia Civil, però, va matar Txiki. Va haver de rebre un últim tret de gràcia. Tenia només 21 anys, el van acusar de pertànyer a ETA i d'haver mort un policia a Barcelona en el transcurs d'un atracament a una sucursal bancària. Mai es va demostrar que ell havia estat l'autor del tret. Però això a Franco li era indiferent. "Volia donar un escarment i Txiki era la víctima més fàcil", explica Magda Oranich. Txiki va ser afusellat el 27 de setembre del 1975. Al cap de dos mesos moria el dictador.
Oranich, amb Marc Palmés, va ser la defensora de Txiki durant el consell de guerra sumaríssim que es va celebrar el 19 de setembre al Govern Militar de Barcelona. Ara, 36 anys després, Oranich ha volgut donar tres d'aquelles bales -cinc ja les va lliurar a la mare i al germà de Txiki- al Museu d'Història de Catalunya. Amb les bales també ha cedit una pipa, l'únic objecte personal que conservava de Txiki.
L'advocada no s'ha volgut despendre de dues de les bales. El record d'aquella matinada a pocs metres del cementiri de Collserola, a Can Catà, on va caure Txiki, i de les dotze hores prèvies passades a la guarderia de la presó Model de Barcelona, no s'esborra. "M'agafava la mà i em deia no em deixis, vull que ho expliquis tot", recorda l'advocada. Aquella nit Txiki va escriure un poema.
El jove d'origen extremeny mai va perdre la serenitat. Quan en les hores prèvies a l'execució un militar se li va acostar estranyat per la seva tranquil·litat, ell va contestar: "Nosaltres no ens hem d'avergonyir per ser aquí. Vosaltres sí". Aquella nit no sabia qui l'afusellaria, pensava que l'escamot el formarien soldats i deia que estava segur que els "nois" no ho voldrien fer.
Dies abans va demanar una vegada i una altra que li dibuixessin i li expliquessin com funcionava el garrot vil. Al final, però, aquest mètode d'execució que li produïa tanta angoixa no es va utilitzar. No perquè Franco a última hora fes un acte de concessió, sinó perquè a Espanya només hi havia dos botxins i aquell 27 de setembre el dictador va voler que hi haguessin tres execucions. A la mateixa hora Anjel Otaegi, també membre d'ETA, era afusellat a Burgos. A Madrid s'enfrontaven a l'escamot d'afusellament tres militants del Frente Revolucionario Antifranquista (FRAP): José Humberto Baena, Ramón García Sanz i José Luis Sánchez Bravo.

Un judici il·legal
A Txiki el van detenir el juliol del 1975. Poc abans el dictador havia fet pública una nova llei antiterrorista. "Recordo que em van trucar i em van demanar si el podia defensar. Em van dir que era un membre d'ETA de segona fila i que, per tant, no hi hauria problemes", explica Oranich. Txiki va estar incomunicat durant un mes i va ser torturat. "Quan el vaig anar a veure vaig sortir plorant, era un jove molt amable", recorda l'advocada.
El 19 de setembre el consell de guerra no va trigar gaire a prendre una decisió: "En menys de dues hores i sense cap prova, van condemnar Txiki a pena de mort", relata Oranich. El divendres següent hi havia consell de ministres, però Franco, malgrat totes les peticions internacionals, no el va voler indultar.

Cançons brigadistes.

2011-12-04T20:52:00.001+01:00

Estrenen a Londres ‘Goodbye Barcelona', un musical que homenatja i evoca el sacrifici dels voluntaris internacionalistes que van participar a la Guerra Civil

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(62)

2011-12-03T13:34:00.001+01:00

Interior de la majestuosa sala gòtica de la Llotja de Mar de Barcelona. Foto: ARXIU.

Les llotges catalanes

Professor de Política Econòmica de la UB- Francesc Roca

Llotja

Llotja de la Seda

Llotja de Mar

Llotja de Palma

Llotja de Perpinyà

Llotja de Castelló d'Empúries

Llotja de Tortosa

Porxada de Granollers

Romà Perpinyà i Grau

Llotja del Cànem

Llotja de la Seda

Llotja del Cànem

Novel·la gràfica amb arrels.

2011-11-28T16:50:00.001+01:00

Les editorials Club Editor i La Galera aposten per la publicació de llibres d'il·lustradors catalans

Portada d'‘El món per un forat‘ Foto: CLUB EDITOR.

El romànic, en crisi.

2011-11-26T16:46:00.001+01:00

Boí tanca al públic temporalment algunes esglésies romàniques per falta de finançament públic

L'església de Sant Climent de Taüll, la més emblemàtica, es mantindrà oberta passi el que passi amb les altres. Foto: D.M.

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(61)

2011-11-26T16:28:00.001+01:00

Els 10 punts de pere estasen (i 2)

Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca