Blog del CEHI.El present en clau històrica.

Independentistes des de 1931. Una perspectiva històrica.

La setmana passada, tot coincidint amb la recta final de la campanya electoral, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) publicà un vídeo encapçalat pel lema Independentistes des de 1931. Una vegada transcorreguda la jornada electoral del 28-N creiem que cal emprar el prisma de l’historiador per tal d’atorgar la perspectiva històrica que es mereix aquesta afirmació.

El naixement d’ERC fou a conseqüència de la celebració de la Conferència d’Esquerres Catalanes, convocada pels dies 17,18 i 19 de març de 1931, amb la finalitat de formar un partit polític amb una certa homogeneïtat per a les eleccions municipals del 12 d’abril d’aquell any, les quals, mercès al triomf de les forces republicanes i progressistes, acabarien amb la monarquia d’Alfons XIII i la proclamació de la IIª República.

A grans trets el partit estava format per 4 grans grups. El primer era el de les persones agrupades entorn del grup “L’Opinió”, nom que venia donat per la publicació homònima apareguda per primera vegada el febrer de 1928. El seu objectiu era la lluita contra la dictadura de Primo de Rivera i políticament eren republicans d’esquerra. Els membres més destacats eren Joan Casanovas, Joan Lluhí i Vallescà i Antoni Xirau, entre d’altres. Estat Català, una organització separatista encapçalada per Francesc Macià, personatge que esdevingué símbol del nacionalisme català a la fi de la dictadura primorriverista, que comptava amb el suport de figures com Ventura Gassol, Jaume Aiguadé o Josep Dencàs, formava el segon gran grup que s’integrà a ERC. El tercer corrent era aquell que procedia del Partit Republicà Català, partit lligat a l’obrerisme i a l’associacionisme rabassaire, dirigit per Lluís Companys. Finalment hi havia els centres republicans i catalanistes escampats per tot el país, hereus de la tradició republicana federal nascuda a cavall entre el vuit-cents i el nou-cents, tots ells adherits entusiastament al nou partit que esdevingué la força hegemònica a Catalunya durant els anys 30. L’ERC d’aleshores no era independentista, per bé que personatges com Daniel Cardona, Josep Dencàs o el mateix Francesc Macià sí que ho eren. De les quatre grans famílies d’ERC, només la procedent d’Estat Català era strictu sensu separatista. Per tant, a ERC hi havia independentistes, però això no significa que fos aleshores un partit independentista.

És més: una de les característiques que van definir la política d’Esquerra Republicana de Catalunya durant la IIª República fou la participació en la política espanyola, tot refermant el moviment nacionalista. El mateix Lluís Companys fou ministre de Marina del govern espanyol entre el 12 de juliol i el 12 de setembre de 1933 (veure fotografia que acompanya aquest article). Miquel Santaló, diputat d’ERC, conseller primer de la Generalitat encapçalada per Macià i membre del Comitè executiu del partit, fou Ministre de Comunicacions durant el govern d’Azaña; Joan Lluhí i Vallescà ocupà diferents ministeris durant el govern del Front Popular a 1936; el fundador d’ERC, alcalde de Barcelona entre 1931-1934 i diputat, Jaume Aiguadé i Miró, fou també Ministre de Treball amb el govern de Juan Negrín; etc… El patriotisme d’Esquerra durant el període republicà es canalitzà doncs en la voluntat de modernitzar Catalunya i Espanya en tots els terrenys; en aplicar des de les institucions i des del govern els valors i principis de llibertat, igualtat i justícia social. Així ho sintetitza Josep Huguet, actual conseller d’Innovació, Universitats i Empresa en funcions per ERC: “Macià va guanyar les eleccions, no únicament per la fama dels fets de Prats de Molló. El va fer guanyar la caseta i l’hortet, és a dir, darrere hi tenia un projecte social, de dret de vot de les dones, de laïcitat, de divorci… Un projecte global de societat que va permetre que una àmplia majoria votés un projecte liderat per un independentista, malgrat que ERC llavors no ho era”.

El lligam entre independentisme i benestar col·lectiu és el que va entendre Josep–Lluís Carod – Rovira, arquitecte del tripartit, i qui ja ideà el 1998, amb Pasqual Maragall, la formació d’un govern catalanista i d’esquerres un cop finalitzés l’hegemonia convergent de Jordi Pujol. Tal com va explicar Pasqual Maragall en el discurs d’investidura com a President de la Generalitat, no era la primera vegada a la història contemporània de Catalunya que es formava un govern plural definit com a catalanista i d’esquerres. Els antecedents històrics del tripartit cal cercar-los en els governs de coalició encapçalats per Francesc Macià i Lluís Companys, formats amb majoria de consellers d’ERC juntament amb consellers socialistes com Manuel Serra i Moret, Joan Comorera o Estanislau Ruiz Ponsetí, obreristes com l’ugetista Salvador Vidal o bé membres d’Acció Catalana Republicana com Martí Esteve. És en aquest punt on es pot discutir l’afirmació, que sovint sorgeix de les esferes més independentistes, de que Macià i Companys mai haguessin fet el tripartit amb Pasqual Maragall i José Montilla. Durant la IIª República, quan ERC va esdevenir la força hegemònica política i electoralment, ja van pactar amb socialistes catalans i forces obreristes. Sovint, però, es sosté que el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), a diferència de la Unió Socialista de Catalunya (USC), és un partit sucursalista del Partido Socialista Obrero Español (PSOE), i per tant, d’òrbita espanyola. Per discutir aquesta qüestió em remeto a unes quantes línies més amunt, quan l’Esquerra Republicana dels anys trenta no és que donés suport als governs espanyols d’Azaña i posteriorment Casares Quiroga, Largo Caballero i Negrín, sinó que en va formar part fins al punt d’ocupar diferents ministeris. Altrament, ERC formà part del Front d’Esquerres –nom que rebé a Catalunya el Front Popular-, la coalició electoral i més tard de govern, mercès a la victòria de les eleccions legislatives del 16 de febrer de 1936, formada per diferents partits republicans, nacionalistes, socialistes i comunistes.

És a partir de la segona meitat dels anys 80 quan el partit inicia una metamorfosi. Es mantenen les sigles del partit però té lloc una profunda renovació amb l’entrada de gent procedent de la Crida a la Solidaritat i de Nacionalistes d’Esquerra. Aquest procés va iniciar-se el 1987 amb la Crida Nacional a ERC, un manifest signat per un centenar de personalitats de la vida pública catalana, encapçalades per Àngel Colom i Josep-Lluís Carod-Rovira, amb l’ objectiu que ERC aglutinés la nova generació independentista. Molts d’ells havien naufragat anteriorment amb experiències com el Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN), Nacionalistes d’Esquerra o Catalunya Lliure. La formalització d’aquest procés va tenir lloc durant el 16è Congrés Nacional d’ERC, celebrat a Lleida el 18 i 19 de novembre de 1989, amb l’elecció d’ una nova direcció liderada per Àngel Colom que assumeix com a objectiu la independència de Catalunya i el convertir el partit en el pal de paller de l’independentisme català. És només a partir d’aquest moment que estatutàriament Esquerra es defineix com a força independentista.

Fa només dues setmanes, el setmanari El Temps publicava una entrevista amb el conseller en funcions Josep Huguet on explica la conversió d’Esquerra cap a l’independentisme: “L’any 1980 l’independentisme organitzat era aproximadament un 2% de l’electorat. ERC llavors no ho era. I era un independentisme vinculat a la lluita armada. Llavors, amb l’entrada d’una nova generació a Esquerra, amb Àngel Colom i de més gent que hi varem entrar, es fa una proposta totalment desmarcada de la lluita armada.” D’ací el paper que sempre se li ha reconegut a Àngel Colom d’integrar dins la via política a aquells que començaven a plantejar-se la violència com a camí per assolir la independència; i a Carod-Rovira d’aplegar l’independentisme i fer de les sigles d’ERC un partit de govern. Des de diumenge passat, quantitativament Esquerra Republicana de Catalunya ha retrocedit electoralment dues dècades. Qualitativament tot l’independentisme català ha esdevingut un moviment cívic, popular i que parteix exclusivament de vies pacífiques i democràtiques.

(Autor: Albert Planas i Serra)