Fa 75 anys de la Guerra Civil Espanyola (1)

Melcior Solans, acompanyat d'Antònia Marsà i la seva filla Montserrat, mostra la cartera militar d'identitat de l'exèrcit republicà. PERE VIRGILI

LA GUERRA 75 ANYS DESPRÉS

"Vam viure més enveges i odis que confrontació d'idees polítiques" Testimonis de catalans que van tenir familiars als dos bàndols durant la guerra relaten les velles ferides del 18 de juliol del 1936 La insurrecció contra la República va convertir el 18 de juliol del 1936 en una jornada sagnant, inici d'una guerra llarga i cruel, que va fracturar Espanya en dos bàndols. Han passat 75 anys d'aquell aixecament militar, que a Catalunya va anar acompanyat d'una violenta revolució durant els primers mesos. Moltes famílies es van veure atrapades en la voràgine fratricida, amb familiars en un costat i en l'altre, amagats, perseguits, fugitius. Hem reunit alguns testimonis d'aquells dies tràgics. Els seus records estan amarats de dolor. El temps no tot ho esborra.

JOAN SERRA

LA GUERRA 75 ANYS DESPRÉS

Memòria dual Antònia Marsà i Melcior Solans

Melcior Solans (98 anys) i Antònia Marsà (89) són un matrimoni amb una memòria prodigiosa, capaços de relatar amb precisió el 18 de juliol del 1936 com si fos ahir. Aquell dia, Solans, que era mestre de professió -exercia a Mollerussa tot i ser natural d'Alentorn-, participava en una assemblea del sindicat de mestres a Manresa. Els rumors de la insurrecció militar al nord d'Àfrica s'havien propagat amb rapidesa i, atemorits pels esdeveniments, els docents van decidir dissoldre l'assemblea i tornar a casa. "Vam tenir sort que no ens passés res perquè les carreteres ja estaven vigilades", detalla Solans, que tenia 23 anys. "Els dies que vaig estar a Alentorn, a casa dels pares, els comitès revolucionaris van obligar a cremar l'església, tot i que no van fer mal al capellà", explica l'home, defensor d'idees progressistes.

Pocs dies després, l'agutzil el va avisar: estava mobilitzat per engreixar les files republicanes. Solans va formar part de les columnes sanitàries al front d'Osca. Eren els primers capítols d'una guerra civil que li oferiria sorpreses desagradables. Un tiet que era mestre i de dretes va ser assassinat per milicians el 1936. Solans també va patir. Després de tres anys de confrontació, va passar per camps de concentració i de treball de Lleida, Bilbao i Guadalajara. A Madrid va rebre l'aval del règim franquista per tornar a casa.

El temor als pobles

Antònia Marsà, la seva futura esposa, va viure la revolta franquista a Montargull (Artesa de Segre), on les notícies escassejaven. "Als pobles teníem por, perquè no se sabia res", explica Marsà, que aquell 18 de juliol, en plena època de batre, tenia 14 anys. L'endemà de la insurrecció contra el govern de la República, a Montargull estaven sorpresos del pas constant de cotxes amb les sigles de la CNT-FAI als costats. "En realitat, era gent de dretes que fugia pel Pirineu", recorda la dona. "La meva era una família conservadora, que anava a missa i que no estava del tot tranquil·la amb aquells moviments". A casa de Marsà tenien un molí d'oli, que va ser requisat per les forces republicanes. Ella no ha oblidat la multa de 500 pessetes -una fortuna en aquella època- que li van imposar els comitès revolucionaris al seu pare, alcalde de Montargull, per haver permès l'entrada al poble d'un altre alcalde veí, defensor de postulats conservadors. "A la guerra vam viure més enveges i odis que confrontació d'idees polítiques", afirma Marsà. La seva família no es va voler significar, amb l'excepció d'una tieta de la seva mare, que era monja a Saragossa i no amagava les simpaties pels franquistes.

Melcior Solans i Antònia Marsà viuen des de fa mig segle a Sant Just Desvern. Durant molts anys, el matrimoni va voler aparcar el record dels moments més durs de la guerra, uns episodis que els incomodaven. Ho explica Montserrat Solans, la filla petita de la parella: "A casa ens havien inculcat els valors democràtics, però de la guerra no se'n parlava mai, era un tema tabú. Quan el pare tenia uns 80 anys va començar a explicar-ne detalls". Fer memòria ha estat, amb el temps, un exercici reparador.