Després de la caiguda del tsar, Europa es va deixar fascinar pel model emergent de l'URSS. A La Catalunya soviètica, Ramon Breu parla dels contactes entre la cultura catalana i la stalinista.
Aquesta és una de les moltes proves de l'admiració que
des de Catalunya es professava a l'URSS durant les dècades dels 20 i els
30. L'historiador Ramon Breu en parla en el seu llibre La Catalunya soviètica
, publicat per ARA Llibres el passat mes de juny. "Molts intel·lectuals
del moment es van sentir seduïts pel projecte sòlid i capaç
d'il·lusionar que s'imposava a l'URSS -diu Breu-. Potser no eren
comunistes, i vivien a la dreta de l'Eixample, però sentien un gran
interès per aquest món a l'inrevés, on tot estava capgirat". Des de
Catalunya, la gent es treia el barret per la manera com es resolia la
qüestió nacional a l'URSS, com a mínim sobre paper. Ja ho explica Breu:
"Cap Constitució respecta l'autodeterminació com la de Stalin de l'any
36".
El somni d'una Icària
Sender no va ser pas el primer que va passejar per la terra dels soviets. Josep Pla ja hi havia anat l'any 1925 com a corresponsal del diari La Publicitat per redactar una sèrie d'articles sobre la vida en el règim soviètic. "Pla fa una mica com Montesquieu quan relacionava els mals de la França del segle XVIII amb un país imaginari a Cartes perses -explica Breu-. Compara les deficiències de l'Espanya de la Restauració, que està perdent el tren cap a la modernitat, amb l'URSS, on troba una moral del treball, un respecte cap a la dona i el desig de socialitzar l'educació".
Pla i molts altres catalans van començar a transformar la Unió Soviètica en una Icària on tothom era feliç. "Molts d'aquests viatgers feien ruta pel Teatre Bolxoi de Moscou -relata Ramon Breu-. Després deien que era com el Liceu, però freqüentat per obrers que no vestien d'etiqueta, i ple de nens corrent pel passadís". Així és com es va crear el gran mite soviètic. De mica en mica, la cultura que es produïa sota l'stalinisme arrelava a Catalunya i es convertia en un patró a seguir.
Fruit d'aquest fenomen va néixer el cartellisme de Josep Renau -generalment, propaganda del PSUC- i la poesia de Maiakovski es va començar a sentir com si fos un himne. Pocs mesos abans de la declaració de la Segona República, en un cinema de la rambla de Catalunya, es va estrenar El cuirassat Potemkin d'Eisenstein. Aquest esdeveniment va obrir l'entrada al cinema rus, que va començar a compartir èxit amb les novetats americanes de l'època. Domènec Guansé, crític de la revista Mirador -posteriorment Meridià -, deia que si Hollywood era la fàbrica de somnis, l'URSS era la fàbrica de somnis revolucionaris.
Tot i que l'arribada del franquisme va tallar en sec les relacions culturals entre Catalunya i Moscou, el mite soviètic es va estendre al llarg de molts anys. Se seguien els resultats esportius, i la gent es posicionava quan es va iniciar la cursa per conquerir l'espai. Tots els mites s'acaben esmicolant. En aquest cas, el final de la Guerra Freda va ser decisiu. Però la confiança en una Icària que es respirava aleshores encara batega. "Només cal veure el 15-M", conclou Breu.
El somni d'una Icària
Sender no va ser pas el primer que va passejar per la terra dels soviets. Josep Pla ja hi havia anat l'any 1925 com a corresponsal del diari La Publicitat per redactar una sèrie d'articles sobre la vida en el règim soviètic. "Pla fa una mica com Montesquieu quan relacionava els mals de la França del segle XVIII amb un país imaginari a Cartes perses -explica Breu-. Compara les deficiències de l'Espanya de la Restauració, que està perdent el tren cap a la modernitat, amb l'URSS, on troba una moral del treball, un respecte cap a la dona i el desig de socialitzar l'educació".
Pla i molts altres catalans van començar a transformar la Unió Soviètica en una Icària on tothom era feliç. "Molts d'aquests viatgers feien ruta pel Teatre Bolxoi de Moscou -relata Ramon Breu-. Després deien que era com el Liceu, però freqüentat per obrers que no vestien d'etiqueta, i ple de nens corrent pel passadís". Així és com es va crear el gran mite soviètic. De mica en mica, la cultura que es produïa sota l'stalinisme arrelava a Catalunya i es convertia en un patró a seguir.
Fruit d'aquest fenomen va néixer el cartellisme de Josep Renau -generalment, propaganda del PSUC- i la poesia de Maiakovski es va començar a sentir com si fos un himne. Pocs mesos abans de la declaració de la Segona República, en un cinema de la rambla de Catalunya, es va estrenar El cuirassat Potemkin d'Eisenstein. Aquest esdeveniment va obrir l'entrada al cinema rus, que va començar a compartir èxit amb les novetats americanes de l'època. Domènec Guansé, crític de la revista Mirador -posteriorment Meridià -, deia que si Hollywood era la fàbrica de somnis, l'URSS era la fàbrica de somnis revolucionaris.
Tot i que l'arribada del franquisme va tallar en sec les relacions culturals entre Catalunya i Moscou, el mite soviètic es va estendre al llarg de molts anys. Se seguien els resultats esportius, i la gent es posicionava quan es va iniciar la cursa per conquerir l'espai. Tots els mites s'acaben esmicolant. En aquest cas, el final de la Guerra Freda va ser decisiu. Però la confiança en una Icària que es respirava aleshores encara batega. "Només cal veure el 15-M", conclou Breu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada