Imagina't que tens vint anys. Imagina que et fan un curset accelerat de cent hores. Imagina que immediatament després et fiquen a dins d'una mena de Fórmula 1 amb ales de construcció soviètica que vola a 465 km per hora. L'has de pilotar pels núvols mentre et disparen. I qui et dispara són els avions de Franco, l'aviació de Mussolini i els Messerschmitt BF-109 de la Legió Còndor, és a dir, l'elit tecnològica de l'aviació nazi.
Avui en dia encara queden una trentena d'aviadors i mecànics de la força aèria de la República. El pas del temps és inexorable, així que ens podríem preguntar com pot ser que després de set dècades encara hi hagi tants supervivents. La resposta és que la majoria d'aviadors eren uns joves, joveníssims, entusiastes que es presentaven voluntaris. Alguns, per aconseguir allistar-se, fins i tot mentien sobre la seva edat i van ingressar-hi amb setze anys. O sigui, que als dinou ja tenien una experiència de tres anys de combats aeris.
La guerra aèria potser és un dels aspectes més heroics de la Guerra Civil Espanyola. L'ideari feixista sempre havia barrejat ingredients tan diversos com el romanticisme i la tecnologia. L'aviació era un punt de convergència dels dos vectors i tant la Itàlia feixista com sobretot l'Alemanya nazi disposaven dels dissenys militars més avançats. L'URSS va proporcionar a la República alguns aparells, com els famosos Chatos i Moscas (a les caixes d'embalatge hi figurava el seu nom en rus, Mockba, o sigui, Moscou, que els espanyols van reinterpretar a la seva manera). En qualsevol cas, la tecnologia soviètica no podia competir amb la nazi. És més, durant la major part del conflicte els republicans van lluitar en una absoluta inferioritat numèrica. De fet, els aviadors es referien a la força aèria lleial com la Gloriosa, mentre que a l'aviació feixista li dedicaven, sarcàsticament, el sobrenom de la Numerosa.
A les acaballes de la guerra alguns aviadors van poder fugir a l'estranger (pilotant les seves pròpies naus), mentre que altres van rendir oficialment el que quedava de la flota aèria republicana a l'enemic. Just abans de l'acte de lliurament, a algú se li va acudir una idea: d'entre tots aquells aviadors, tan joves, van agafar el que feia més pinta de nen i el van vestir amb uniforme de comandant. Era una bretolada. Però també era una manera de dir als seus adversaris que ells, una colla de nanos, havien portat de corcoll l'elit del feixisme europeu. En veure aquell noi, al comandant franquista li van canviar els colors. I va replicar amb un arrogant " Vete a casa, mocoso ". Només era ràbia mal continguda. Però no van deixar que se n'anessin, esclar que no. Tots els pilots van ser arrestats allà mateix i van haver de complir llargues penes de presó. El més sarcàstic va ser l'acusació de la fiscalia: aquells pilots que havien lluitat per la legalitat democràtica i contra la insurrecció militar van ser condemnats pel càrrec de "suport a la rebel·lió".
Un alt percentatge dels pilots de la República eren catalans. Avui en dia la majoria dels supervivents s'agrupen a la seu barcelonina de l'ADAR (Asociación de Aviadores de la República). Un d'ells, Josep Falcó, va abatre dos Me Bf-109. Un altre, Francesc Vinyals, en l'excitació d'un combat aeri va envestir el seu avió contra el de Carlos Haya, un as franquista. Haya va morir, Vinyals va sobreviure. Vinyals sempre va negar vehementment els seus mèrits: "Com vol que em consideri un heroi? Jo només vaig fer el mateix que feien els altres". És a dir, la resposta habitual dels autèntics herois.
Els pilots de la República eren ensinistrats a la llunyana ciutat de Kirovabad, a l'Azerbaidjan. Molts d'aquells pilots es van refugiar a l'URSS després de la Guerra Civil, on els va enxampar la invasió hitleriana i van tornar a pilotar avions de combat, sovint protegint el cel aeri caucàsic. És a dir, que des de l'òptica de l'Azerbaidjan aquells nois van lluitar dues vegades contra el feixisme, i en les dues ocasions va existir un vincle entre ells i la república caucàsica. Avui en dia l'Azerbaidjan és un estat independent, i agraït: s'ha ofert a participar en un monument als pilots, que s'hauria d'erigir a Barcelona. Però, esclar, aquí les coses no són tan àgils com a l'Azerbaidjan, i l'Ajuntament s'ho pensa... s'ho pensa..
Asociación de Aviadores de la República
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada