Les tesis de la Lliga Regionalista apareixien a la portada del ¡Cu-Cut!, sovint en forma de queixa pel tracte que Catalunya rebia d'Espanya.
ÀLEX GUTIÉRREZ M.
"Se us fa saber que desde l'any nou sortirà á Barcelona un setmanari festiu titolat ¡Cu-Cut!,
quin principal objecte serà desterrar las caras serias de tots aquells
indrets ahont s'entengui y llegeixi'l catalá". Així anunciava la seva
aparició la que s'havia de convertir en una de les revistes fonamentals
de la història de la premsa en català. Venia 60.000 exemplars en el seu
moment més àlgid, una xifra inèdita avui per a qualsevol setmanari en
català, tot i que hi ha molts més catalanoparlants.
Ahir es va presentar el llibre ¡Cu-cut! Sàtira política en temps trasbalsats , coordinat per Jaume Capdevila, àlies Kap, i que commemora els cent anys de la desaparició d'aquesta publicació "de gresca amb ninots", com s'autodefinia. Creada el 1902, la publicació era afí a la Lliga Regionalista i va ser utilitzada com a ariet contra el centralisme madrileny i el caciquisme de la Restauració.
Però va ser la mateixa Lliga la que en va precipitar el final, arran d'una portada de Joan Llaverias al·legòrica al viatge que l'Orfeó Català havia fet a Madrid. La caricatura representava el mestre Millet, encarnat en Orfeu, tocant la lira als inferns i envoltat d'una colla de bèsties simbòliques com rates i rèptils i també un ós amb l'escut madrileny. En aquells moments, la Lliga negociava amb Canalejas la Mancomunitat, i es va témer que el satirisme del ¡Cu-Cut! pogués torpedinar el procés. L'equip va assumir la decisió i va traslladar-se al Patufet , adreçada al públic infantil.
Durant la dècada que va publicar-se, però, va fixar tot un estil de fer caricatura gràcies a l'estil gràfic del pinyol de l'equip: Cornet, Llaverias, Junceda, Opisso, Apa i Smith. Però més enllà d'aquest nucli, responsable del gruix de dibuixos, hi van desfilar fins a 150 firmes més, entre les quals Josep Costa, àlies Picarol , i Eduard Ferrés.
De publicacions satíriques n'hi havia un bon ventall, però aquesta va ser la primera inequívocament catalanista. El xarop d'estopa es repartia, sobretot, a dues bandes. La primera, a Espanya, posant el dit a la nafra en l'ocàs de l'imperi -la pèrdua de Cuba encara recent- i al maltractament secular envers Catalunya. La segona, a l'esquerra i els anarquistes, no en va la Lliga era el partit de la gent d'ordre.
La revista va ser famosa pels seus problemes freqüents amb la justícia, fins al punt de tenir un director general de palla la funció del qual, fonamentalment, era anar entrant i sortint dels jutjats o del calabós. L'ensurt més gran el va viure, però, el 25 de novembre del 1905, quan un grup d'uns 300 militars van assaltar i destrossar les redaccions del setmanari (i del diari La Veu de Catalunya , també de la Lliga). A més, després va venir una suspensió de cinc mesos. Tot per un acudit de Junceda que ridiculitzava les derrotes dels militars espanyols.
Cinc tastos en facsímil
Els autors són conscients que la millor manera d'experimentar i entendre què era el ¡Cu-Cut! és endinsar-se en les seves pàgines, així que el volum es completa amb cinc números que es reprodueixen en versió facsímil. Es tracta del primer exemplar, l'últim, el número previ a les eleccions espanyoles del 1907, el número posterior a la data electoral (en la qual es proclama vencedor el partit de Maura) i el número 100, una autèntica raresa estrambòtica: tot el número està ple de dobles sentits escatològics i la revista intenta que el recambró per anar de ventre -que popularment s'anomenava el Número 100- passi a dir-se Can Felip, en honor a Felip V. Més encara: la revista està impresa en un color blau idèntic al del paper d'embolicar que la majoria de cases de l'època feien servir per netejar-se després de fer el fet.
¡Cu-Cut! Sàtira política en temps trasbalsats és un llibre de l'editorial Efadós. El treball compta amb les col·laboracions de Sebastià Roig, Antoni Gurial, Lluís Solà i Dachs, Ramon Folch i Camarassa i Josep Maria Cadena, entre d'altres.
Ahir es va presentar el llibre ¡Cu-cut! Sàtira política en temps trasbalsats , coordinat per Jaume Capdevila, àlies Kap, i que commemora els cent anys de la desaparició d'aquesta publicació "de gresca amb ninots", com s'autodefinia. Creada el 1902, la publicació era afí a la Lliga Regionalista i va ser utilitzada com a ariet contra el centralisme madrileny i el caciquisme de la Restauració.
Però va ser la mateixa Lliga la que en va precipitar el final, arran d'una portada de Joan Llaverias al·legòrica al viatge que l'Orfeó Català havia fet a Madrid. La caricatura representava el mestre Millet, encarnat en Orfeu, tocant la lira als inferns i envoltat d'una colla de bèsties simbòliques com rates i rèptils i també un ós amb l'escut madrileny. En aquells moments, la Lliga negociava amb Canalejas la Mancomunitat, i es va témer que el satirisme del ¡Cu-Cut! pogués torpedinar el procés. L'equip va assumir la decisió i va traslladar-se al Patufet , adreçada al públic infantil.
Durant la dècada que va publicar-se, però, va fixar tot un estil de fer caricatura gràcies a l'estil gràfic del pinyol de l'equip: Cornet, Llaverias, Junceda, Opisso, Apa i Smith. Però més enllà d'aquest nucli, responsable del gruix de dibuixos, hi van desfilar fins a 150 firmes més, entre les quals Josep Costa, àlies Picarol , i Eduard Ferrés.
De publicacions satíriques n'hi havia un bon ventall, però aquesta va ser la primera inequívocament catalanista. El xarop d'estopa es repartia, sobretot, a dues bandes. La primera, a Espanya, posant el dit a la nafra en l'ocàs de l'imperi -la pèrdua de Cuba encara recent- i al maltractament secular envers Catalunya. La segona, a l'esquerra i els anarquistes, no en va la Lliga era el partit de la gent d'ordre.
La revista va ser famosa pels seus problemes freqüents amb la justícia, fins al punt de tenir un director general de palla la funció del qual, fonamentalment, era anar entrant i sortint dels jutjats o del calabós. L'ensurt més gran el va viure, però, el 25 de novembre del 1905, quan un grup d'uns 300 militars van assaltar i destrossar les redaccions del setmanari (i del diari La Veu de Catalunya , també de la Lliga). A més, després va venir una suspensió de cinc mesos. Tot per un acudit de Junceda que ridiculitzava les derrotes dels militars espanyols.
Cinc tastos en facsímil
Els autors són conscients que la millor manera d'experimentar i entendre què era el ¡Cu-Cut! és endinsar-se en les seves pàgines, així que el volum es completa amb cinc números que es reprodueixen en versió facsímil. Es tracta del primer exemplar, l'últim, el número previ a les eleccions espanyoles del 1907, el número posterior a la data electoral (en la qual es proclama vencedor el partit de Maura) i el número 100, una autèntica raresa estrambòtica: tot el número està ple de dobles sentits escatològics i la revista intenta que el recambró per anar de ventre -que popularment s'anomenava el Número 100- passi a dir-se Can Felip, en honor a Felip V. Més encara: la revista està impresa en un color blau idèntic al del paper d'embolicar que la majoria de cases de l'època feien servir per netejar-se després de fer el fet.
¡Cu-Cut! Sàtira política en temps trasbalsats és un llibre de l'editorial Efadós. El treball compta amb les col·laboracions de Sebastià Roig, Antoni Gurial, Lluís Solà i Dachs, Ramon Folch i Camarassa i Josep Maria Cadena, entre d'altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada