dijous, 31 de gener del 2013
dimecres, 30 de gener del 2013
dimarts, 29 de gener del 2013
diumenge, 27 de gener del 2013
Dos historiadors reivindiquen la Barcelona resistent i heroica davant les bombes feixistes.
Els falsos tòpics de la guerra aèria
Durant la Guerra Civil Catalunya va plantar cara a una nova amenaça, ràpida i eficient, que venia des de l'aire. El llibre La guerra aèria a Catalunya descobreix la part més desconeguda dels bombardejos.
SÍLVIA MARIMON
Han passat 75 anys, però els bombardejos sobre la població, durant la Guerra Civil, estan de plena actualitat. Aquesta setmana l'Audiència de Barcelona ha obligat un jutjat de la capital catalana a investigar els militars italians que van participar-hi. Ningú dubta que els Savoia italians i els Heinkel alemanys van buidar els seus estómacs sobre la població civil. Però per què i qui va tirar les bombes? Qui eren els republicans que plantaven cara a la potent aviació feixista? Un nou llibre, La guerra aèria a Catalunya (1936-1939) (Rafael Dalmau, Editor), rebat molts dels mites que envolten la massacre des de l'aire.
Els seus autors, David Gesalí i David Íñiguez, són dos historiadors apassionats, i els dos homes que més arxius han remenat i més pilots han entrevistat a la recerca d'una qüestió tradicionalment maleïda en una societat, la catalana, que presum d'antibel·licista: l'estudi de la guerra des d'un punt de vista militar demostra que Barcelona va plantar cara. Expliquen moltes històries humanes protagonitzades per herois, fins ara, anònims. Ho fan amb rigor científic, relatant amb detall quina estratègia hi havia darrere de cada decisió militar. Però, sobretot, parlen d'un gran esforç col·lectiu. "Contra la tecnologia de destrucció massiva que l'aviació feixista, principalment italiana i alemanya, va desplegar contra el país, els catalans van respondre amb imaginació, coratge i capacitat tècnica, en un nou tipus de guerra. Res de víctimes marxant cap a l'escorxador...", resumeix al pròleg del llibre l'historiador Francesc Xavier Hernàndez. El llibre dóna resposta a molts interrogants que encara envolten la Guerra Civil Espanyola. N'expliquem alguns.
Imaginació i coratge contra tecnologia punt.
Barcelona va ser la primera gran capital en què es va aplicar una defensa moderna davant els atacs aeris. Va ser pionera a organitzar la defensa nocturna amb caces. Es van col·locar canons, fonolocalitzadors i reflectors... Els aviadors republicans, però, poques oportunitats tenien davant la sofisticada aviació alemanya i italiana. Tot i així, van plantar cara fins a l'últim moment. En l'últim combat aeri, el febrer del 1939, a Vilajuïga, el pilot Josep Falcó Sanmartín, amb el seu Xato, i quatre metralladores al morro, es va enfrontar als moderns caces alemanys que metrallaven el camp d'aviació en vols rasants.
Els alemanys van dir que Sanmartín havia passat entre ells com un gos rabiós. Poc hi podia fer. En els últims dies de la guerra la Legió Cóndor va convertir els camps d'aviació republicans en desoladors cementiris plens de carcasses d'avions. Va ser aleshores quan els Messerschmitt nazis es van dedicar sense oposició a metrallar els refugiats en retirada. El cel havia quedat lliure.
Els refugis, un esforç col·lectiu però organitza.
"La ciutadania es va implicar en la construcció dels refugis, però l'Ajuntament de Barcelona és qui ho supervisava, hi havia una planificació, no era una anarquia", expliquen els dos historiadors. El llibre recupera de l'oblit l'incansable paleta Manuel Muñoz, el responsable de la Junta Local de Defensa Passiva de Barcelona. És des d'aquesta entitat que es van condicionar les estacions del metro i els ferrocarrils, i els túnels, que van ser els principals refugis de la ciutat. La Junta va maldar per protegir i indicar, amb rètols i pintura blava als fanals, els accessos als refugis. Muñoz va actuar abans que caigués la primera bomba.
El Masnou, bombardejat per un fals rumor.
El Masnou va rebre set bombardejos, un nombre poc habitual per a una petita població costera sense objectius estratègics. El motiu és semblant al que va provocar la Guerra de l'Iraq: un fals rumor sobre armes suposadament perillosíssimes. Gesalí i Íñiguez van localitzar un telegrama urgent, enviat el 27 de setembre, des de Salamaca i amb la firma del generalísimo . Eren les instruccions perquè amb tota urgència es destruís la casa del marquès del Masnou.
Els serveis d'espionatge creien que els republicans hi duien a terme assaigs amb armes químiques. Un altre telegrama, enviat un dia més tard, va molt més enllà i parla de guerra bacteriològica: " Informes recibidos aseguran que se preparan para lanzar por aviación ratas inoculadas de peste y cólera ". Davant aquest temible perill, va caure una pluja de bombes sobre el poble.
Els anarquistes no eren anàrquics.
"Qui va fer possible la conversió del país en una gran fàbrica bèl·lica va ser la Generalitat -asseguren els dos historiadors-. No és cert que els anarquistes estiguessin mal organitzats, les indústries col·lectivitzades per la CNT i que estaven sota la supervisió de la Generalitat funcionaven prou bé, el problema era que fabricaven armes obsoletes, no podien combatre contra els alemanys i italians", afegeix Gesalí.
Els Fets de Maig del 1937 ho van capgirar tot. "La revolta de maig va accentuar la voluntat del govern republicà espanyol d'avançar cap a un indústria plenament estatal. La primera víctima van ser les indústries col·lectivitzades catalanes, que fins aleshores tenien el suport i la tutela de la Generalitat. Van passar a tenir un director de la subsecretaria d'Armament estatal amb plens poders per fer i desfer. Els treballadors, desil·lusionats, van passar a organitzar vagues encobertes", expliquen els dos historiadors.
Lleida, massacrada, perquè Flix estava ennuvola.
"Els bombardejos no eren sistemàtics, eren programats", puntualitza David Íñiguez. "Ens posem a la pell dels botxins i analitzem cadascuna de les seves decisions", afegeix. Els bombardejos contra la costa tenien un objectiu clar: "Hi havia una clara intenció de distreure forces de l'aviació republicana, volien allunyar-la del front, sobretot el 1937, quan els feixistes no tenien clar si guanyarien o no", afirma Íñiguez. Els dos historiadors defensen fermament que cada bombardeig s'ha d'investigar individualment. I posen d'exemple el bombardeig de Lleida del 2 de novembre del 1937. L'autoria no es va aclarir fins a l'any 2011. I tampoc no se'n van saber els veritables motius.
"El primer objectiu dels atacants, l'electroquímica de Flix, estava cobert de núvols al 100% i, aleshores, l'esquadrilla va decidir dirigir-se a l'objectiu secundari, Lleida, on va descarregar els 6.880 quilos de bombes que en principi estaven destinades a la fàbrica", relaten els dos historiadors. Aquest canvi d'objectiu va provocar més de 200 morts i més de 700 ferits, molts dels quals infants que estudiaven al liceu. Les bombes van caure al centre de la ciutat. Els que van buidar els estómacs eren cinc Savoia S-79 de la Squadriglia 280. Molts infants van morir perquè aquell dia no feia sol. La guerra és així d'absurda.
dissabte, 26 de gener del 2013
De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(113)
Llegint ‘Espanya contemporània (1814-1953)'
Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Rocadivendres, 25 de gener del 2013
La literatura dels camps nazis.
dijous, 24 de gener del 2013
L'hospital de la Ciutat.
L’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau és el centre sanitari en actiu més antic del món. Fa més de sis segles que vetlla per la salut dels catalans i ha afrontat i sortejat diversos moments de crisi que n’han fet perillar la seva existència, des d’epidèmies fins a setges, passant per diversos i constants problemes econòmics.
“Sense ficció” presenta “L’Hospital de la Ciutat”, un documental conduït pel periodista Enric Calpena que ressegueix sis segles d’història, explica aspectes desconeguts de Barcelona i mostra el vincle de la ciutat i dels seus habitants amb el que, fins a començaments del S. XX, va ser l’únic gran hospital català. Una entitat que, avui i com la resta d’institucions sanitàries, també afronta l’amenaça d’acomiadaments i de retallades.
’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau neix el 1401 com una institució que vetlla pels pobres, els malalts mentals i els orfes de tot Catalunya. Des dels orígens, l’hospital és un orgull per a la ciutat: els millors metges hi treballen de franc i molts barcelonins –siguin pobres o rics- el tenen present a l’hora de fer el testament. De fet, gràcies a les contínues deixes, l’hospital arriba a convertir-se en un dels principals propietaris immobiliaris de la ciutat.
La institució té un dels arxius hospitalaris més antics i rics del món, que aporta una visió des de nous angles sobre fets històrics rellevants, però que també està farcit de curiositats, com ara la descripció minuciosa dels uniformes dels soldats que hi van ser ingressats durant la Guerra de Successió, els objectes que portaven els nens abandonats al segle XV o les fitxes d’ingrés de dos indis del show de Buffalo Bill.
dimecres, 23 de gener del 2013
Arqueologia. Analitzen en 3D els dos cranis ibers enclavats d'Ullastret.
El Museu d'Arqueologia de Catalunya disposa d'imatges en 3D de les restes sorgides arran de la primera fase del seu estudi
L'equip de recerca és multidisciplinari i actua segons un protocol.
Membres de l'equip d'experts Foto: MAC-ULLASTRET – UNITAT DE DIAGNÒSTIC PER LA IMATGE DE L'HOSPITAL DE PALAMÓS.
El crani radiografiat en la primera fase d'estudi Foto: MAC-ULLASTRET – UNITAT DE DIAGNÒSTIC PER LA IMATGE DE L'HOSPITAL DE PALAMÓS.
diumenge, 20 de gener del 2013
Els museus perden públic per les retallades.
El MNAC, La Pedrera, la Fundació Miró, Cosmocaixa, el CCCB i, d'una manera dràstica, el Museu Picasso van tenir l'any passat un descens de visitants.
dissabte, 19 de gener del 2013
De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(112)
Els hotels d'abans del turisme.
Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca
divendres, 18 de gener del 2013
dijous, 17 de gener del 2013
dimecres, 16 de gener del 2013
dimarts, 15 de gener del 2013
dissabte, 12 de gener del 2013
De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(111)
1714-1794: armes catalanes per als borbons
Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca
Antimilitarisme català i barceloní: Revolta contra les Quintes (1870)
Les revoltes contra les quintes i el servei militar obligatori ha esta una constant de la història Contemporàniade Catalunya. En aquest cas destaquem la revolta contra les quintes de l'any 1870 a la Vila de Gràcia.En primer lloc en aquesta entrada oferim un fragment d'un concert de Jaume Arnella. El Romanço de la Revolta contra les Quintes a Gràcia. Aquest vídeo ha estat una gentilesa de l'amic Salvi Jacomet.
quinta
La revolta de les Quintes, 1870.
quinta
La revolta de les Quintes, 1870.
divendres, 11 de gener del 2013
dijous, 10 de gener del 2013
Un acudit del 1937 ja caricaturitzava l'intent de l'Estat d'"espanyolitzar Catalunya".
Vinyeta de març de 1937 publicada en 'L'Esquella de la Torratxa'
Arxiu.
Catalunya abans de 1714.
Com és ben conegut, el 1714 suposa la fi de les institucions
catalanes històriques, suprimides per Felip V. Aquelles institucions han
sigut a vegades idealitzades com a democràtiques mentre que altres
vegades han estat considerades simples eines de domini dels estaments
superiors en contra de la majoria de la població, de manera que aquesta
majoria més aviat devia alegrar-se, se suposa, de la seva supressió.
Arran de debats actuals hom ha discutit també si és adequat de
considerar aquella Catalunya com a sobirana o no.
En una entrevista recent Josep Fontana en parla (Hot Down CM):
[Josep Fontana:] Quan es produeix l’annexió (cosa que succeeix després de 1714, perquè fins aquell moment el Principat era un estat que tenia lleis pròpies i un sistema polític diferent al de la Corona de Castella, que funcionava amb unes Corts que aprovaven les lleis amb una cosa molt moderna com era una Hisenda que controlaven les institucions i no el monarca) es fa entre societats que tenen graus de desenvolupament diferents.
Però l’Estat d’aquella època no és l’Estat com ho entenem ara.
No, però el país funciona com un estat. No és una província, és un estat que vota i té les seves lleis. A les Corts les lleis es voten en principi d’acord amb el rei i amb els estaments, però així com Castella funciona amb Reials Ordres Pragmàtiques, a Catalunya això no existeix, sinó que la legislació es negocia. A més és un procés que s’ha anat democratitzant i transformant a les últimes dècades del segle XVII. Als últims moments de la Guerra de Successió els plantejaments ja són netament republicans. S’arriba a dir que allò important és el vot a les Corts i que això del rei no compta per a res. Altra cosa és que el que es pretén a la guerra és reafirmar aquest sistema [català] pel conjunt del territori espanyol. En els moments més durs del final de la guerra aquí es diu que es combat per Espanya i per la llibertat de tots els espanyols. L’evolució de Castella cap a una forma de societat més avançada va ser estrangulada per la monarquia. Els segles XVI i XVII, quan la monarquia necessitava diners, Catalunya era molt poca cosa i Castella era el lloc d’on es podia treure diners, de manera que, mentre que allà se’ls collava i el sistema de representació per Corts queda fossilitzat, als catalans se’ls deixa força tranquils. És a dir, que quan es produeix l’annexió aquestes societats ja són relativament diferents. Això explica que durant tot el segle XVIII, una societat catalana que està implicada en formes de comerç internacional amb l’exportació d’aiguardents i que té un mercat interior més complex i articulat, desenvolupa tot un creixement agrari considerable i pot començar la industrialització, perquè funciona en un marc social diferent. Encara que ja hi hagués unes lleis comunes, el que defineix el funcionament d’una societat no és el poder reial. Per exemple, aquí l’emfiteusi permet que les terres siguin cultivades i dóna feina a molts braços, però des de la Corona de Castella això s’entén tan poc que s’inventa el mite de la laboriositat dels catalans. Comencen a dir que els catalans treballen molt. Fins i tot s’inventa aquella dita que diu que “El labriego catalán de las peñas saca pan”, cosa que demostra que no entenien res. El que treia de les pedres no era pa, era vi. No entenen res del que passa. Hi ha un moment en què les condicions que podrien haver generat un procés de desenvolupament global fallen i la industrialització només afecta Catalunya. És més, fins ben avançat el segle XIX els polítics espanyols són contraris a la industrialització. Ho consideren un mal que genera vicis i afany de revolta. Pensen que afortunadament Espanya és un país agrícola on la gent és moderada, consumeix poc i no demana coses estranyes, i es resignen a què la industrialització sigui una cosa per Barcelona i poca cosa més. Hi ha tota una literatura anticatalana durant els segles XIX i XX, i que continua el XXI, a la base de la qual està l’absoluta impossibilitat d’entendre que hi ha una gent que realment és diferent.
En una entrevista recent Josep Fontana en parla (Hot Down CM):
[Josep Fontana:] Quan es produeix l’annexió (cosa que succeeix després de 1714, perquè fins aquell moment el Principat era un estat que tenia lleis pròpies i un sistema polític diferent al de la Corona de Castella, que funcionava amb unes Corts que aprovaven les lleis amb una cosa molt moderna com era una Hisenda que controlaven les institucions i no el monarca) es fa entre societats que tenen graus de desenvolupament diferents.
[pregunta de l'entrevistador:] Catalunya en aquell moment no era sobirana.
Fins el 1714 és un estat que forma part d’una monarquia dins de la qual la única cosa en comú és el sobirà.
No, però el país funciona com un estat. No és una província, és un estat que vota i té les seves lleis. A les Corts les lleis es voten en principi d’acord amb el rei i amb els estaments, però així com Castella funciona amb Reials Ordres Pragmàtiques, a Catalunya això no existeix, sinó que la legislació es negocia. A més és un procés que s’ha anat democratitzant i transformant a les últimes dècades del segle XVII. Als últims moments de la Guerra de Successió els plantejaments ja són netament republicans. S’arriba a dir que allò important és el vot a les Corts i que això del rei no compta per a res. Altra cosa és que el que es pretén a la guerra és reafirmar aquest sistema [català] pel conjunt del territori espanyol. En els moments més durs del final de la guerra aquí es diu que es combat per Espanya i per la llibertat de tots els espanyols. L’evolució de Castella cap a una forma de societat més avançada va ser estrangulada per la monarquia. Els segles XVI i XVII, quan la monarquia necessitava diners, Catalunya era molt poca cosa i Castella era el lloc d’on es podia treure diners, de manera que, mentre que allà se’ls collava i el sistema de representació per Corts queda fossilitzat, als catalans se’ls deixa força tranquils. És a dir, que quan es produeix l’annexió aquestes societats ja són relativament diferents. Això explica que durant tot el segle XVIII, una societat catalana que està implicada en formes de comerç internacional amb l’exportació d’aiguardents i que té un mercat interior més complex i articulat, desenvolupa tot un creixement agrari considerable i pot començar la industrialització, perquè funciona en un marc social diferent. Encara que ja hi hagués unes lleis comunes, el que defineix el funcionament d’una societat no és el poder reial. Per exemple, aquí l’emfiteusi permet que les terres siguin cultivades i dóna feina a molts braços, però des de la Corona de Castella això s’entén tan poc que s’inventa el mite de la laboriositat dels catalans. Comencen a dir que els catalans treballen molt. Fins i tot s’inventa aquella dita que diu que “El labriego catalán de las peñas saca pan”, cosa que demostra que no entenien res. El que treia de les pedres no era pa, era vi. No entenen res del que passa. Hi ha un moment en què les condicions que podrien haver generat un procés de desenvolupament global fallen i la industrialització només afecta Catalunya. És més, fins ben avançat el segle XIX els polítics espanyols són contraris a la industrialització. Ho consideren un mal que genera vicis i afany de revolta. Pensen que afortunadament Espanya és un país agrícola on la gent és moderada, consumeix poc i no demana coses estranyes, i es resignen a què la industrialització sigui una cosa per Barcelona i poca cosa més. Hi ha tota una literatura anticatalana durant els segles XIX i XX, i que continua el XXI, a la base de la qual està l’absoluta impossibilitat d’entendre que hi ha una gent que realment és diferent.
Girona posa a la xarxa 5.500 documents dels segles XII a XIX.
www.girona.cat/sgdap
Documents singulars
El MNAC llança un SOS.
dilluns, 7 de gener del 2013
dissabte, 5 de gener del 2013
Odisees.Pous de glaç.
Pous de glaç
Els pous de glaç il·lustren una de les industries més importants a Catalunya, una indústria que funcionava gràcies al sacrifici de pagesos que suportaven temperatures extremadament baixes i portaven gel a la ciutat perquè es pogués gaudir dels beneficis del fred. Els pous de glaç estan repartits per tota la geografia catalana, però en aquest programa farem un recorregut pels més propers a Barcelona, les seves estructures i el seu funcionament.
De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(110)
Jardins de Catalunya (i 2)
Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca