Els falsos tòpics de la guerra aèria
Durant la Guerra Civil Catalunya va plantar cara a una nova amenaça, ràpida i eficient, que venia des de l'aire. El llibre La guerra aèria a Catalunya descobreix la part més desconeguda dels bombardejos.
SÍLVIA MARIMON
Han passat 75 anys, però els bombardejos sobre la població, durant la Guerra Civil, estan de plena actualitat. Aquesta setmana l'Audiència de Barcelona ha obligat un jutjat de la capital catalana a investigar els militars italians que van participar-hi. Ningú dubta que els Savoia italians i els Heinkel alemanys van buidar els seus estómacs sobre la població civil. Però per què i qui va tirar les bombes? Qui eren els republicans que plantaven cara a la potent aviació feixista? Un nou llibre, La guerra aèria a Catalunya (1936-1939) (Rafael Dalmau, Editor), rebat molts dels mites que envolten la massacre des de l'aire.
Els seus autors, David Gesalí i David Íñiguez, són dos historiadors apassionats, i els dos homes que més arxius han remenat i més pilots han entrevistat a la recerca d'una qüestió tradicionalment maleïda en una societat, la catalana, que presum d'antibel·licista: l'estudi de la guerra des d'un punt de vista militar demostra que Barcelona va plantar cara. Expliquen moltes històries humanes protagonitzades per herois, fins ara, anònims. Ho fan amb rigor científic, relatant amb detall quina estratègia hi havia darrere de cada decisió militar. Però, sobretot, parlen d'un gran esforç col·lectiu. "Contra la tecnologia de destrucció massiva que l'aviació feixista, principalment italiana i alemanya, va desplegar contra el país, els catalans van respondre amb imaginació, coratge i capacitat tècnica, en un nou tipus de guerra. Res de víctimes marxant cap a l'escorxador...", resumeix al pròleg del llibre l'historiador Francesc Xavier Hernàndez. El llibre dóna resposta a molts interrogants que encara envolten la Guerra Civil Espanyola. N'expliquem alguns.
Imaginació i coratge contra tecnologia punt.
Barcelona va ser la primera gran capital en què es va aplicar una defensa moderna davant els atacs aeris. Va ser pionera a organitzar la defensa nocturna amb caces. Es van col·locar canons, fonolocalitzadors i reflectors... Els aviadors republicans, però, poques oportunitats tenien davant la sofisticada aviació alemanya i italiana. Tot i així, van plantar cara fins a l'últim moment. En l'últim combat aeri, el febrer del 1939, a Vilajuïga, el pilot Josep Falcó Sanmartín, amb el seu Xato, i quatre metralladores al morro, es va enfrontar als moderns caces alemanys que metrallaven el camp d'aviació en vols rasants.
Els alemanys van dir que Sanmartín havia passat entre ells com un gos rabiós. Poc hi podia fer. En els últims dies de la guerra la Legió Cóndor va convertir els camps d'aviació republicans en desoladors cementiris plens de carcasses d'avions. Va ser aleshores quan els Messerschmitt nazis es van dedicar sense oposició a metrallar els refugiats en retirada. El cel havia quedat lliure.
Els refugis, un esforç col·lectiu però organitza.
"La ciutadania es va implicar en la construcció dels refugis, però l'Ajuntament de Barcelona és qui ho supervisava, hi havia una planificació, no era una anarquia", expliquen els dos historiadors. El llibre recupera de l'oblit l'incansable paleta Manuel Muñoz, el responsable de la Junta Local de Defensa Passiva de Barcelona. És des d'aquesta entitat que es van condicionar les estacions del metro i els ferrocarrils, i els túnels, que van ser els principals refugis de la ciutat. La Junta va maldar per protegir i indicar, amb rètols i pintura blava als fanals, els accessos als refugis. Muñoz va actuar abans que caigués la primera bomba.
El Masnou, bombardejat per un fals rumor.
El Masnou va rebre set bombardejos, un nombre poc habitual per a una petita població costera sense objectius estratègics. El motiu és semblant al que va provocar la Guerra de l'Iraq: un fals rumor sobre armes suposadament perillosíssimes. Gesalí i Íñiguez van localitzar un telegrama urgent, enviat el 27 de setembre, des de Salamaca i amb la firma del generalísimo . Eren les instruccions perquè amb tota urgència es destruís la casa del marquès del Masnou.
Els serveis d'espionatge creien que els republicans hi duien a terme assaigs amb armes químiques. Un altre telegrama, enviat un dia més tard, va molt més enllà i parla de guerra bacteriològica: " Informes recibidos aseguran que se preparan para lanzar por aviación ratas inoculadas de peste y cólera ". Davant aquest temible perill, va caure una pluja de bombes sobre el poble.
Els anarquistes no eren anàrquics.
"Qui va fer possible la conversió del país en una gran fàbrica bèl·lica va ser la Generalitat -asseguren els dos historiadors-. No és cert que els anarquistes estiguessin mal organitzats, les indústries col·lectivitzades per la CNT i que estaven sota la supervisió de la Generalitat funcionaven prou bé, el problema era que fabricaven armes obsoletes, no podien combatre contra els alemanys i italians", afegeix Gesalí.
Els Fets de Maig del 1937 ho van capgirar tot. "La revolta de maig va accentuar la voluntat del govern republicà espanyol d'avançar cap a un indústria plenament estatal. La primera víctima van ser les indústries col·lectivitzades catalanes, que fins aleshores tenien el suport i la tutela de la Generalitat. Van passar a tenir un director de la subsecretaria d'Armament estatal amb plens poders per fer i desfer. Els treballadors, desil·lusionats, van passar a organitzar vagues encobertes", expliquen els dos historiadors.
Lleida, massacrada, perquè Flix estava ennuvola.
"Els bombardejos no eren sistemàtics, eren programats", puntualitza David Íñiguez. "Ens posem a la pell dels botxins i analitzem cadascuna de les seves decisions", afegeix. Els bombardejos contra la costa tenien un objectiu clar: "Hi havia una clara intenció de distreure forces de l'aviació republicana, volien allunyar-la del front, sobretot el 1937, quan els feixistes no tenien clar si guanyarien o no", afirma Íñiguez. Els dos historiadors defensen fermament que cada bombardeig s'ha d'investigar individualment. I posen d'exemple el bombardeig de Lleida del 2 de novembre del 1937. L'autoria no es va aclarir fins a l'any 2011. I tampoc no se'n van saber els veritables motius.
"El primer objectiu dels atacants, l'electroquímica de Flix, estava cobert de núvols al 100% i, aleshores, l'esquadrilla va decidir dirigir-se a l'objectiu secundari, Lleida, on va descarregar els 6.880 quilos de bombes que en principi estaven destinades a la fàbrica", relaten els dos historiadors. Aquest canvi d'objectiu va provocar més de 200 morts i més de 700 ferits, molts dels quals infants que estudiaven al liceu. Les bombes van caure al centre de la ciutat. Els que van buidar els estómacs eren cinc Savoia S-79 de la Squadriglia 280. Molts infants van morir perquè aquell dia no feia sol. La guerra és així d'absurda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada