Lliures o morts, però ben documentats

Lliures o morts, però ben documentat

MÒNICA PLANAS 

TV3 estrenava ahir al vespre El cas dels catalans, una adaptació televisiva de l’obra del s. XVIII Narraciones históricas. Un documental amb episodis de recreació històrica que combina amb molt d’encert el vessant pedagògic (sobre les relacions geopolítiques entre Espanya i Catalunya durant la Guerra de Successió) i la part emotiva (intentant transmetre l’esperit i el patiment dels barcelonins durant l’estat de setge). El cas dels catalans està narrat amb un esforç evident per mantenir l’interès de l’espectador i, sobretot, perquè no perdi el fil de la història, ajudant-lo amb un gràfic temporal que va endavant i endarrere per situar l’audiència. Sort d’això. Un equilibri molt ben trobat entre el rigor i la comprensió àgil. El documental, a més, juga a reflectir el tarannà que ens caracteritza als catalans al llarg dels anys.Un encert ha estat comptar amb les aportacions i els coneixements de dos historiadors com Agustí Alcoberro i Carlos Martínez Shaw per mantenir la solidesa argumental amb equanimitat. Amb molt d’enginy, Martínez Shaw i la seva certa afinitat borbònica és la manera més intel·ligent de curar-se en salut davant de crítiques i acusacions de partidisme (que tot i així sempre acaben per aparèixer). No és un documental neutral però sí amb voluntat de ser equilibrat. 

Si bé tot el corpus històric supera amb èxit el llast de la manca d’imatges d’arxiu lògica, també són útils les aportacions puntuals de Mònica Terribas com a presentadora. Ajuda a fer salts temporals, complementar episodis més complexos i agilitzar l’evolució de l’argument. El relat, a més, està farcit de curiositats: des del plaer dels catalans per la xocolata, la impactant història de l’enterrador del fossar o l’origen històric de la catalanofòbia. El que justegen més són les recreacions històriques des del punt de vista de direcció artística i realització. Són més teatrals que televisives. Tampoc hi ajuda un vestuari més propi d’una botiga de lloguer de disfresses i unes perruques que feien picor de veure. De fet, la factura global, el look de tot el documental, és dèbil. L’austeritat de la producció és òbvia. Ho compensa, però, una bona estructura del guió, la càrrega emotiva per a l’espectador i una interpretació excepcional de Lluís Marco (Rafael Casanova) i Pere Arquillué (Antonio de Villarroel). Magistrals tots dos en els seus discursos finals, carregant la intensitat dramàtica gairebé fins al punt de provocar una sortida massiva de catalans a completar la V abans d’hora i amb pijama. Com que el final és el que és i acaba en derrota (disculpeu l’espòiler), el guió juga hàbilment a deixar l’espectador amb l’adrenalina alta: apel·lant al valor de la llengua i la memòria i a dipositar en l’audiència certa sensació d’estar amb deute amb aquells avantpassats que van donar la vida per les seves conviccions.