Sílvia Marimón
La policia carregant contra manifestants l’1 de febrer del 1976. Milers de ciutadans van desafiar el govern. Reivindicaven l’amnistia dels presos polítics. / M. ARMENGOL (ARXIU FOTOGRÀFIC DE BARCELONA)
Amb un Franco moribund, l’obsessió del franquisme era
preservar la seva legitimitat. Van fracassar, però, tots els intents de
reforma. Entre el 1974 i el 1976 el president espanyol, Carlos Arias
Navarro, va formar tres governs. “Quan l’únic pla polític és resistir,
tot comença a davallar. Sense Franco el règim no sobreviu. Ho admeten
els mateixos franquistes. Enfrontar-se no és una bona alternativa, poden
acabar a l’exili o a la presó i tenen molt a salvar, també des del punt
de vista professional i patrimonial”, detalla l’historiador Borja de
Riquer. “Dir, però, que hi ha unes elits que ho preveuen i ho condueixen
tot -com defensa un cert relat de la Transició- és absolutament fals.
Hi ha molta improvisació perquè hi ha un moviment popular creixent”,
afegeix. Els anys 1973 i 1974 Catalunya era el lloc on hi havia més
vagues d’Europa, tot i ser il·legals. Només a la província de Barcelona,
el 1970 les vagues obreres van afectar més de 70.000 treballadors. El
1974, també a la província de Barcelona, hi va haver 714 conflictes
laborals, que van afectar 260.000 treballadors. Si el 1975 les pèrdues
econòmiques per les vagues van ser de 10 milions de pessetes, un any
després eren de 110 milions.
La classe política
franquista estava desconcertada i augmentaven les divisions internes.
L’1 i el 8 de febrer del 1976 es van produir dues grans manifestacions a
Barcelona, convocades per la Federació d’Associacions Veïnals, que van
aplegar més de 80.000 persones. Als franquistes la situació se’ls
escapava de les mans. “És la mobilització popular la que impedeix que el
franquisme continuï sota la fórmula de la monarquia”, afirma
l’historiador Manel Risques. “Sense aquesta mobilització no hi hauria
hagut ni Constitució ni Estatut d’Autonomia. El 1977 ningú parlava de
Constitució. No estava en les previsions”, detalla Risques. “La
historiografia qüestiona des de finals dels 70 el relat de la Transició
que han volgut donar unes elits interessades a tenir tot el protagonisme
del canvi democràtic. Dir que tot va sortir com s’havia previst des
dels despatxos és totalment fals”, afegeix Risques.
“La mobilització dels treballadors fa impossible la continuïtat de
Franco”, assegura l’historiador Andreu Mayayo. Però el responsable de
demolir el franquisme, segons Mayayo, és Adolfo Suárez: “Coneix el
franquisme des de dins. Sap on posar les càrregues de dinamita a
l’edifici del franquisme. Però no és un demòcrata. Mai va voler que es
publiquessin les seves memòries perquè és una impostura”, argumenta
Mayayo. “Suárez aconsegueix que 425 diputats franquistes votin a favor
de la reforma política”, afegeix. “Es produeix un empat tècnic. Hi ha
una oposició que no pot assaltar el poder i un règim franquista que no
és capaç de governar en un moment de crisi econòmica”, destaca
l’historiador Xavier Domènech. “No oblidem, però, que Suárez era el
secretari general del Movimiento. Vol sobreviure, com bona part de la
classe política del franquisme, i fa una maniobra molt intel·ligent:
assumeix gran part del programa de l’oposició”, afegeix.
La llei per a la reforma política -l’harakiri del règim franquista que
va permetre les primeres eleccions democràtiques- va ser aprovada el 18
de novembre del 1976 per les Corts franquistes i sotmesa a referèndum el
15 de desembre del 1976. El 15 de juny del 1977 es van produir les
primeres eleccions democràtiques en 41 anys, amb una participació del
80% del cens electoral.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada