La concessió espanyola d’una àmplia autonomia va arribar massa tard.
JOAN ESCULIES Historiador
La guerra entre partidaris de la independència i l’exèrcit espanyol va
acabar amb triomf dels conqueridors, però la disputa va servir per
refermar la identitat cubana. / VIQUIPÈDIA
En la primera meitat del segle XIX els impulsors de les
independències llatinoamericanes estaven, en general, més interessats a
constituir un estat que no pas a filosofar al voltant de si eren una
nació o una altra. A diferència d’aquestes, la revolta cubana, més
tardana, va tenir més clar que el seu projecte es basava en l’afermament
d’un nacionalisme cubà.
A mitjans de segle creixia
el descontentament a l’illa antillana, entre altres motius, pels elevats
impostos, el control comercial, la impossibilitat dels cubans d’ocupar
càrrecs públics o crear partits polítics i l’esclavatge. Les anomenades
lleis especials promeses en la Constitució espanyola de 1837 no es van
arribar a promulgar i un capità general amb poder quasi absolut
continuava manant. Això va propiciar que entre 1868 i 1878 tingués lloc
la Guerra dels Deu Anys, entre partidaris de la independència i
l’exèrcit espanyol. La victòria va ser espanyola, però la contesa va
servir per refermar la identitat cubana.
Poc després,
la Guerra Chiquita va durar un any i va acabar amb la derrota també
dels rebels. Arran d’aquest segon conflicte, durant la dècada de 1880 a
1890 es va debatre a Madrid la constitució d’una diputació única per a
les províncies cubanes, que eren les zones capitalistes més avançades de
l’Imperi. El 1893 es va presentar la llei d’autonomia per a les illes
antillanes, però una nova depressió econòmica va fer aflorar altra
vegada el descontentament. El 1895 va començar la definitiva Guerra de
la Independència Cubana.
La intervenció nord-americana
Després de dos anys de conflicte i davant la creixent pressió
nord-americana, el govern espanyol va concedir una Constitució colonial
que atorgava plena autonomia a Cuba i també a Puerto Rico i que incloïa
el sufragi universal. Però, quan el primer govern autònom va començar a
funcionar, a l’inici de 1898, l’interès de les elits criolles per
desfer-se de les limitacions comercials i tenir accés al mercat
nord-americà era ja evident.
L’enfonsament del cuirassat Maine a
la badia de l’Havana el febrer d’aquell any va servir d’excusa a
Washington per entrar en la guerra ajudant els rebels, i per atacar
també les possessions espanyoles a Puerto Rico i les Filipines. L’agost
de 1898 la guerra va acabar amb la derrota de l’exèrcit espanyol i amb
aquests territoris en mans americanes. Els Estats Units van tutelar la
recuperació de l’illa antillana fins que van retirar-se, i es van quedar
amb la porció de Guantánamo. El 1902 va néixer la República de Cuba.
“ Más se perdió en Cuba...”,
es diu per consolar-se quan un projecte va malament. I és que, quan el
1898 l’Imperi Espanyol va deixar de ser un imperi (un regne de regnes),
Madrid, la metròpoli, i els seus intel·lectuals ho van viure com un
drama, mai no acabat de pair. La por a qualsevol tipus de debat
territorial en va ser una conseqüència i l’auge del militarisme lligat a
l’espanyolisme una altra.
Vincle amb el catalanisme
L’aparició del nacionalisme català com a moviment polític està
estretament lligada a la pèrdua de Cuba: bona part de la burgesia es va
crispar en veure com s’escapava un gran mercat. L’illa també va irradiar
republicanisme, simpatia envers els Estats Units, i va inspirar anys
després els primers separatistes catalans, que van copiar el disseny de
la bandera cubana per fer la seva estelada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada