La guerra contra Napoleó, a la base del nacionalisme espanyol
Aviat, però, es va evidenciar que Napoleó aprofitava, ignorant aquest
Tractat, la presència de les seves tropes a la península Ibèrica per
ocupar ciutats i controlar les comunicacions. El rei va témer el pitjor i
va canviar Madrid per Aranjuez, disposat a marxar cap a Amèrica si la
situació empitjorava. El rumor sobre aquesta possibilitat, juntament amb
el descontentament de la noblesa espanyola amb ell, les ganes de regnar
de l’hereu, els recels envers Godoy i l’enuig de la població pel pas
dels soldats, amb episodis de violència, exigències de manutenció i
pillatges, va desembocar en la revolta popular.Tot
plegat va acabar amb l’abdicació de Carles IV en el seu fill Ferran VII,
que va regnar només dos mesos abans que Napoleó aconseguís el tron
espanyol, el juny del 1808, per al seu germà, Josep. Així, el centre de
poder polític canviava i se situava a París, en comptes de Madrid, que
n’era un satèl·lit.Els militars i part de la
població van combinar la lluita entre exèrcits regulars amb la guerra de
guerrilles contra les tropes napoleòniques i els seus partidaris, afrancesats.
A la fi del 1813, Ferran VII va recuperar el tron i els napoleònics van
ser expulsats. A Catalunya això no es va aconseguir fins al 1815.
L’anomenada Guerra de la Independència Espanyola va ser clau per posar
les bases del nacionalisme espanyol.
Contraposició amb França
El liberalisme va aprofitar la situació per bastir un relat de la
defensa de la nació espanyola contra el dominador forà i els
col·laboradors de Bonaparte. El pinzell de Francisco de Goya amb la
famosa sèrie Els desastres de la guerra i quadres
sobre l’alçament del 2 de maig del 1808 a Madrid van contribuir a la
forja de la idea d’independència i de la contraposició entre el
nosaltres -la seva idea de nació espanyola- i els altres -França-, un
esquema essencial en la configuració de qualsevol nacionalisme.
En aquest context, el 1812 a Cadis les Corts Generals van promulgar la
primera Constitució a Espanya, que va ser derogada dos anys després. El
text establia que la sobirania residia en la nació en comptes del rei, i
incorporava la ciutadania espanyola per a tots els nascuts en
territoris d’arreu de l’imperi. Els habitants de Llatinoamèrica,
sobretot les seves elits, no estaven interessats a ser o continuar sent
espanyols: del nord del continent els arribava la flaire que podien
deslligar-se de la metròpoli i aconseguir el seu propi centre de poder.
UN BICENTENARI DESIGUAL
La historiografia catalana denomina Guerra del Francès a la Guerra de
la Independència Espanyola. El 2008 el govern de Rodríguez Zapatero no
va reeixir a convertir el bicentenari en una celebració unitària de
reafirmació patriòtica: les comunitats van anar a la seva. Al Madrid
governat pel PP es va commemorar molt i a la Catalunya del segon
tripartit menys i amb òptiques diferents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada