“La meva tornada és sinònim de la teva absència”
“Hauries hagut de tornar. Sempre he pensat que hauria valgut més la
pena per a la família que fossis tu més que no pas jo. Els calia un
marit, un pare, no una germana”.
La refotuda culpa dels supervivents. Marceline
Loridan-Ivens té 87 anys i encara l’arrossega. En tenia disset quan va
sortir amb vida del camp d’extermini d’Auschwitz-Birkenau. El seu pare
s’hi va quedar. Deportada als 14 anys, voldria recuperar l’adolescència
que li van arrabassar. I voldria, sobretot, que no li haguessin
assassinat el pare. Que l’alliberament d’ella no fos sinònim de
l’absència d’ell. “He viscut perquè tu volies que visqués”, li diu.
Ha viscut, però una part d’ella va morir al camp de
concentració. Fins al punt que a vegades pensa que no n’hauria hagut de
tornar. Mentre era al camp va fer tot el possible per continuar entre
els vius. Ja en llibertat, es va intentar suïcidar més d’una vegada. Un
cop retornada al món, era incapaç de viure. “M’hauria agradat donar-te
bones notícies, dir-te que després d’haver fet equilibris en l’horror,
després d’haver esperat en va la teva tornada, ens havíem restablert.
Però no puc. Sàpigues que la nostra família no va sobreviure. Va
desllorigar-se”.
La pressa per oblidar contra la necessitat de pair l’horror
El testimoni de Marceline Loridan-Ivens, com el de tants supervivents de l’Holocaust, resulta devastador. I tu no vas tornar (Bromera)
és una carta adreçada al pare mort en què l’autora no estalvia
crítiques contra unes famílies -les dels jueus de la postguerra- i un
país -França- que tenien pressa per girar full. “Molt aviat, la mama em
va preguntar en veu baixa si m’havien violat. Encara era pura? Encara
era bona per casar-me? Aquesta era la seva preocupació. No havia entès
res”. D’una banda, la necessitat de reconstruir la normalitat,
d’oblidar, de reprendre els cicles vitals: bodes, naixements i etcètera
(la Marceline mai va tenir fills: “No tenia res de bo per transmetre a
una criatura”). De l’altra, uns records gravats a foc, impossibles
d’esborrar ni en catorze reencarnacions seguides.
El llibre I tu no vas tornar, escrit amb
Judith Perrignon i traduït per Lluís-Anton Baulenas, ens esclafa contra
una realitat brutal. Val molt la pena llegir-lo, com potser val la pena
respirar fins i tot quan s’inspiren i expiren flaixos de mort.
Loridan-Ivens manté l’esperança que abans de morir de veritat conclourà
que sí, que el seu esforç per sobreviure s’ha vist recompensat.
Si el pare de la Marceline hagués tornat, ella no
s’hauria sentit tan sola lluitant contra els malsons. “Hauríem estat dos
per compartir el coneixement -especula la filla-. No n’hauríem parlat
gaire sovint, però les pudors, les imatges, les olors i la violència de
les emocions ens haurien travessat com les ones, fins i tot en silenci, i
hauríem pogut dividir el futur per dos”.
Foscors que s’il·luminen i cucs que fan un sopar fred
Em vénen al cap uns versos de Vinyoli: “I la foscor s’il·luminà de
sobte/ perquè érem dos a contradir la nit”. Són justament els versos
rescatats per l’escriptora Anna Maria Villalonga a la Setmana del Llibre
en Català, en una activitat d’intercanvi de citacions organitzada per
la Institució de les Lletres Catalanes.
Altres citacions d’escriptors elegides per
escriptors. Carles Duarte recorre a Jordi de Sant Jordi: “Tostemps
aprenc e desaprenc ensems”. Marc Romera dóna veu a Francesc Garriga:
“Només és teu el que has donat”. Sebastià Portell Clar tria Antònia
Vicens: “Morir-te encara no/ tens massa deutes amb les flors”. I Esteve
Plantada es decanta per Gabriel Ferrater: “Quan els cucs faran un sopar
fred amb el meu cos/ trobaran un regust de tu”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada