ANÀLISI HISTÒRICA Els dos mallorquins que xiuxiuejaven a franco

El paper de Bartomeu Tous i Joan March en la històrica reunió d'Hendaia entre el dictador espanyol i Hitler

ANTONI JANER 

A LES 15.40 HORES DEL 23 D’OCTUBRE DE 1940 mig món estava pendent d’un vagó aturat a l’estació francesa d’Hendaia. Hitler i Franco negociaven l’entrada d’Espanya a la Segona Guerra Mundial. El Caudillo jugava fort amb les seves cartes: exigia principalment Gibraltar i el Marroc francès. El Führer va esbossar un mig somriure. Aquelles demandes territorials li semblaven desproporcionades. Espanya encara s’estava recuperant d’una devastadora guerra civil i, més que un aliat efectiu, podria convertir-se en una càrrega feixuga.

Gairebé nou hores després, Hitler, enfurismat, va decidir donar per acabada una reunió que, segons les cròniques, se li havia convertit en una autèntica tortura. Uns anys després sembla que va dir al dictador italià Benito Mussolini que, abans de repetir una trobada amb el Caudillo, preferia que li arrenquessin “tres o quatre queixals”.

Tanmateix, la cimera d’Hendaia es va saldar amb un acord. Franco es va comprometre a col·laborar amb les forces de l’eix Roma-Berlín. El dia, però, de l’entrada definitiva d’Espanya a la guerra quedà en l’aire. Primer, el règim franquista, amb l’ajuda d’Alemanya, havia d’adoptar una sèrie de mesures econòmiques. En qualsevol cas, es va fixar el 13 de febrer de 1941 com la data clau per executar l’Operació Fèlix, l’atac a la colònia anglesa de Gibraltar, imprescindible per al control de la Mediterrània. Aquella operació mai no es va arribar a produir.

 

BARTOMEU TOUS, XIUXIUEJANT A FRANCO 

Seguint tots els detalls a Hendaia hi havia Bartomeu Tous, un mallorquí nascut a Santa Margalida el 1916. Formava part de l’equip de traductors de l’estat major de l’exèrcit. Ell va ser testimoni directe de l’encaixada de mans entre Hitler i Franco. No va pujar, però, al vagó de la cèlebre reunió, que només va comptar amb la presència de Joachim von Ribbentrop, ministre alemany d’Exteriors, i del seu homòleg espanyol, Ramón Serrano Suñer, a més d’un intèrpret per cada país.

El margalidà, fill de pare mercader i mare de bona família, mai no s’hauria imaginat passar a la història pel fet de ser un dels traductors de Franco. Des de ben petit va sentir una gran fascinació pels idiomes. Amb tretze anys, de manera autodidacta, ja dominava l’anglès, l’alemany i el francès, a part del castellà i del català. En plena República es traslladà a Madrid per estudiar enginyeria industrial. El 1936, però, amb l’esclat de la Guerra Civil, va haver d’abandonar els seus estudis per tornar a Mallorca, on es va enrolar a l’exèrcit. Tenia vint anys. La seva destinació va ser la base del port de Pollença. Allà, gràcies a la seva facilitat pels idiomes, entrà en contacte amb els alemanys.

Un cop acabada la guerra, Tous, de caràcter discret, va ser sol·licitat per incorporar-se a l’estat major com a traductor d’alemany i anglès. Amb aquest nou càrrec va participar en els preparatius de la reunió d’Hendaia. La seva poliglota boca devia xiuxiuejar informació més que confidencial que mai va voler compartir amb ningú, ni amb la seva pròpia família. Tanmateix, al cap de dos anys, el margalidà, arran d’una decepció laboral, va abandonar la seva fulgurant carrera militar. Aleshores va decidir tornar a Mallorca per dedicar-se a la docència. El 1990, amb 76 anys, moria a Santa Margalida, i s’emportava a la tomba la versió no oficial d’una de les cimeres més importants de la història del segle XX.

                                

                                                                                                                                    EL SUBORN DE JOAN MARCH 

Els destins d’Hendaia, però, estan lligats a un altre mallorquí, Joan March, de malnom en Verga. Havia nascut també a Santa Margalida trenta-sis anys abans que Tous, el 1880. Des de ben jove va desenvolupar un olfacte especial per als negocis. La seva màxima era “Cada dia neix un beneit; el que cal és trobar-lo”. Durant la Primera Guerra Mundial ja s’havia enriquit a costa de fer negocis amb els dos bàndols. El 1926 tanta fortuna acumulada li va permetre fundar la Banca March. El 1932, durant la Segona República, el president Azaña, cansat de les seves activitats de contraban, el va enviar a la presó. Al cap de setze mesos, tanmateix, aconseguiria la llibertat, havent subornat el director del centre penitenciari.

El margalidà no trigaria a ser conegut com “el banquer de Franco”. El 17 de juliol de 1936 finançaria el Dragon Rapide, l’avió que va portar el Caudillo de les Canàries fins al Marroc. Durant la Segona Guerra Mundial la influent figura de March no va passar desapercebuda als aliats. El primer ministre britànic Winston Churchill havia seguit amb atenció la reunió d’Hendaia. El guió, gràcies a les gestions d’en Verga, es desenvolupava segons el previst. Quatre mesos enrere, el juny de 1940, davant l’avanç imparable de les forces nazis, Churchill s’havia proposat comprar costés el que costés la neutralitat espanyola. Així ho constaten diferents informes dels arxius del Foreign Office, a Londres, i la documentació, trobada a Nova York, de Bill Donovan, responsable dels serveis secrets nord-americans durant la Segona Guerra Mundial. El primer ministre britànic havia encarregat la missió, del tot secreta, a un dels seus homes de màxima confiança, Alan Hillgarth, agregat naval de l’ambaixada britànica a Madrid. Hillgarth li va posar damunt la taula el nom de Joan March, que havia conegut durant la Guerra Civil en la seva etapa de vicecònsol britànic a Mallorca. L’agent anglès coneixia els contactes de l’empresari illenc. D’ell va arribar a dir: “En temps de guerra s’han d’establir acords fins i tot amb el mateix diable”.

Els detalls de l’operació que havia de deixar Espanya fora de la Segona Guerra Mundial són en un informe escrit dos anys després, el 17 d’abril de 1942, per Robert A. Solborg, un agent americà destacat a Lisboa: “Es va decidir que s’havia de fer un esforç per generar en els cercles de l’exèrcit espanyol una actitud hostil a l’entrada d’Espanya a la guerra, i es va considerar que la millor manera d’aconseguir-ho era subornar els generals espanyols regalant-los diners. L’home seleccionat per a aquesta acció era el ben conegut capitalista espanyol Joan March, que, hem de recordar-ho, va ser l’home que va finançar la campanya de Franco”.

Els militars cobrarien el suborn a través d’un compte corrent obert a l’entitat financera Swiss Bank Corporation de Nova York. March, en cap moment, els va mencionar el nom dels serveis secrets britànics. Els va enganyar dient-los que aquells diners procedien d’un grup d’empresaris espanyols que es movien per un esperit patriòtic. L’informe de Solborg així ho reflecteix: “No cal ni dir que totes les negociacions van ser conduïdes amb la consumada habilitat de què és capaç Joan March, que va dissimular curosament les petjades de Gran Bretanya i va fer entendre que es tractava d’una iniciativa totalment espanyola, finançada per bancs i inversors espanyols, amb l’únic objectiu d’estalviar a Espanya els horrors d’una altra guerra”. Al compte dels EUA s’hi van arribar a ingressar 13 milions de dòlars, a repartir entre una trentena de generals. Els diners es van lliurar amb comptagotes, cada sis mesos, a fi que els generals no s’enriquissin de cop i s’oblidessin de la seva missió. Per si no s’assolia l’objectiu, hi havia un pla B. El general Aranda encapçalaria un cop d’estat en cas que Franco decidís finalment entrar a la guerra amb Hitler.

Havent-se ajornat sine die l’ocupació espanyola de Gibraltar, el setembre de 1942 es va produir un punt d’inflexió important. Franco, que no sabia res del suborn dels seus generals, va cessar el seu cunyat Serrano Suñer i va nomenar per al càrrec de ministre d’Afers Estrangers el general Francisco Gómez Jordana, partidari dels aliats. A finals d’aquell any, amb les tropes alemanyes dessagnant-se a Stalingrad, Franco ja no va veure tan factible la victòria de Hitler. L’1 d’octubre de 1943 proclamava definitivament la neutralitat d’Espanya. Al cap d’un mes ordenava el retorn de la División Azul del front rus. Amb la missió ja complida, a finals de 1943 els oficials subornats cobraren els seus darrers pagaments. És una incògnita quant es va embutxacar Joan March.