Adeu, franquisme, adeu

"E preveu que la tasca serà llarga, el termini per acomplir-la és d’un any"

XAVIER THEROS

                                       

Un operari retirant una de les plaques d’habitatge de protecció oficial del franquisme. / ACN

L'Ajuntament de Barcelona ha començat la retirada de les plaques de 
l’ Instituto Nacional de la Vivienda, amb el jou i les fletxes de la Falange, que encara es poden veure al damunt de moltes façanes. Són algunes de les últimes restes que queden a la ciutat del que va ser la iconografia del franquisme. No obstant, es preveu que la tasca serà llarga, el termini per acomplir-la és d’un any. De moment, comencen per Gràcia i Nou Barris, tot i ser visibles una mica per tots els barris de casa nostra.

Les més antigues, però, no es tocaran: les que es van col·locar durant la Segona República com a resultat de l’anomenada Llei Salmón, per qui va ser ministre de Treball en el govern dretà d’Alejandro Lerroux, Federico Salmón. En aquells temps, l’atur i el barraquisme eren unes de les principals preocupacions per a les autoritats. L’any 1935 es va aplicar la Llei d’Atur, que incloïa incentius per a la construcció d’habitatge social. Les plaques d’aquella llei encara són visibles en alguns edificis de Barcelona. Amb una gran sobrietat, anuncien: “ Ministerio de Trabajo. Esta casa está acogida a los beneficios de la ley de paro de 25 de junio de 1935 ”. El ministre Salmón va morir en la Guerra Civil, en la famosa matança de presos franquistes de Paracuellos. Potser aquesta és l’explicació de la supervivència de les seves plaques durant la dictadura, una ordre de 1941 va declarar obligatori conservar-les a les façanes de les finques afectades, malgrat tractar-se d’una legislació republicana.

L’abril de 1939 es va crear l’Instituto Nacional de la Vivienda, que desenvolupava polítiques de protecció a l’habitatge per a rendes baixes, en col·laboració amb l’OSH (Organización Sindical del Hogar). Llavors, els portals d’aquestes finques lluïen plaques amb l’escut de l’OSH, també amb simbologia falangista: una espiga de blat, un martell i una fulla de palma. Més tard, l’aparició del concepte de la renda limitada es va transmetre al model següent de plaques, que informaven: “ Ministerio de Trabajo. Esta casa goza de los beneficiós de la ley de 19 de novembre de 1948 y es de renta limitada ”.

Als anys 50, la massiva migració del camp cap a les ciutats va col·lapsar el mercat immobiliari, i es van produir nous fenòmens de barraquisme i noves lleis de protecció a la construcció de cases. D’aquella època són les plaques que diuen: “ Plan Nacional de la Vivienda. Esta casa está acogida a los beneficios de la Ley de 27 Noviembre 1953, y es de renta limitada ”. O: “ Esta casa está acogida a los beneficios de la ley de 15 de julio de 1954 ”. I també: “Edificio construido al amparo del régimen de Viviendas de Protección Oficial ”. Aquestes són les més conegudes, les hem vist mil vegades, amb l’escut de l’INV (el jou i les fletxes, amb una casa al mig on figuren les seves sigles). L’any 1957 es va crear el nou Ministerio de la Vivienda i l’INV, que fins llavors depenia del ministeri de Treball, s’hi va integrar. I així es van anar posant les plaques que ara es treuen, fins que el 1980 es va suprimir l’Instituto Nacional de la Vivienda.

Per cert, demà dilluns és 6 de març, dia de sant Oleguer. Només un cop a l’any es mostra al públic el seu cos incorrupte a la catedral barcelonina. El personatge, Oleguer Bonestruga, era fill del secretari de Ramon Berenguer I. Ell mateix va ser conseller dels reis Ramon Berenguer III i Ramon Berenguer IV, i posteriorment bisbe de Barcelona i arquebisbe de Tarragona. Un sant extravagant, invocat per pescadors de canya, propietaris d’esclaus, captaires i víctimes de la pirateria. Com les plaques franquistes, tots els barcelonins l’hem vist mil vegades sense adonar-nos-en. És un dels dos sants barons esgrafiats (l’altre és sant Pacià), a la façana del Palau Bisbal que dona a la plaça Garriga i Bachs. Tal dia com demà, el vell Oleguer reapareix dins la seva urna de vidre. I com cada any, algú dirà allò de: “Sembla que respiri”.