Preston és catedràtic i director del Centre Cañada Blanch d'Estudis
Hispànics Contemporanis de la London School of Economics. La seva
habilitat narrativa i el rigor metodològic l'han convertit en un dels
referents de la historiografia espanyola del segle XX
SÍLVIA MARIMON
Paul Preston (Liverpool, 1946) és catedràtic i director del Centre
Cañada Blanch d'Estudis Hispànics Contemporanis de la London School of
Economics & Political Science. Ha publicat molts llibres sobre la
Guerra Civil com la monumental biografia Franco (1994), Juan Carlos. El rey de un pueblo (2003), Franco. El gran manipulador (2008) i L'Holocaust espanyol (2011).
La seva habilitat narrativa i el rigor metodològic l'han convertit en
un dels referents de la historiografia espanyola del segle XX. Ha
aconseguit que la història també sigui atractiva per al gran públic.
Afirma que Carrillo va ser l'adversari més ferm del dictador, no per mèrits propis sinó per l'absència de cap figura comparable entre anarquistes o socialistes.
Entres els anarquistes hi havia una gran falta d'organització perquè havien estat molt castigats per la repressió. A més, anarquistes i socialistes havien confiat en la intervenció de les potències democràtiques. Els comunistes van ser els únics que van tenir una bona organització clandestina per sobreviure a la dictadura. A partir de l'any 1954, la figura més important dins del PCE, més que la Passionària, va ser Santiago Carrillo.
Tot i així, vostè afirma que va perjudicar l'oposició franquista....
Sí, perquè quan Carrillo va arribar a Europa, l'octubre del 1944, es va convertir en la figura més influent del partit. I des d'aleshores, i durant tota la dictadura, sempre va tenir una visió massa optimista, massa triomfalista i totalment errònia de la situació a Espanya. I conseqüentment va utilitzar tàctiques i estratègies que a la llarga van fer molt mal a l'oposició. Va sacrificar moltes vides innecessàriament, per no parlar del fet que va ordenar assassinar els que discrepaven dins el seu partit.
¿L'únic que ambicionava era liderar el partit? ¿Era més important que les seves conviccions?
Carrillo volia acabar amb el franquisme, però estava totalment convençut que per fer-ho havia de tenir tot el poder dins el partit. La seva tècnica era adular els de dalt i castigar els de baix. Era un ambiciós sense escrúpols. No hi havia ni honestedat ni humanitat en Carrillo.
Assegura que Santiago Carrillo va voler corregir i millorar, com Franco, la història de la seva vida. ¿Un dels objectius del llibre era desmuntar el relat que va construir sobre si mateix?
No era l'objectiu. Vaig començar a recollir documentació a mitjans dels anys setanta. Volia fer un gran llibre sobre l'antifranquisme, un projecte que encara no he pogut dur a terme. Quan va morir Carrillo, vaig fer una necrològica a The Guardian , i alguns editors em van suggerir que fes una biografia. No imaginava que el llibre seria tan dur. Quan vaig començar a comparar el que havia dit de si mateix Carrillo amb la documentació i els testimonis que jo tenia, vaig comprovar que la seva versió no s'aguantava gens. Les seves mentides de vegades eren molt infantils i absurdes. Ningú pot treure el mèrit a Carrillo d'haver col·laborat amb la Transició. Però durant 27 anys es va construir una reputació amb moltíssimes mentides. I això provoca qualsevol historiador.
Per què mentia tant?
Mai va qüestionar Moscou ni a si mateix. Va tenir un ascens fulgurant en la política. Als 22 anys ja tenia sota la seva responsabilitat més de 350.000 persones. I això li va donar la percepció que era com un messies.
Va passar de revolucionari exaltat a apparàtxik comunista, heroi de la Transició, tertulià afable...
Molts d'aquests canvis van ser molt ràpids, extraordinàriament immediats. És un altre aspecte que demostra una semblança amb Franco.
¿El fa responsable de la davallada i desaparició del PCE?
Hi ha raons internacionals, externes, però Carrillo va silenciar el debat interior, va eliminar tota possibilitat de creativitat dins el partit, la capacitat de respondre als problemes nacionals i la possibilitat de créixer dins la democràcia. Sí, té una gran, gran responsabilitat.
Vostè va conèixer Carrillo personalment. Quina impressió li va causar?
La mateixa que donava quan sortia a la televisió. Afable, graciós, explicava molts acudits soviètics. Sempre em va tractar molt cordialment però moltes vegades em deia coses que no eren veritat.
L'historiador i autor de Santiago Carrillo. El penediment no existeix publicat per l'Editorial Base. EDITORIAL BASE
Afirma que Carrillo va ser l'adversari més ferm del dictador, no per mèrits propis sinó per l'absència de cap figura comparable entre anarquistes o socialistes.
Entres els anarquistes hi havia una gran falta d'organització perquè havien estat molt castigats per la repressió. A més, anarquistes i socialistes havien confiat en la intervenció de les potències democràtiques. Els comunistes van ser els únics que van tenir una bona organització clandestina per sobreviure a la dictadura. A partir de l'any 1954, la figura més important dins del PCE, més que la Passionària, va ser Santiago Carrillo.
Tot i així, vostè afirma que va perjudicar l'oposició franquista....
Sí, perquè quan Carrillo va arribar a Europa, l'octubre del 1944, es va convertir en la figura més influent del partit. I des d'aleshores, i durant tota la dictadura, sempre va tenir una visió massa optimista, massa triomfalista i totalment errònia de la situació a Espanya. I conseqüentment va utilitzar tàctiques i estratègies que a la llarga van fer molt mal a l'oposició. Va sacrificar moltes vides innecessàriament, per no parlar del fet que va ordenar assassinar els que discrepaven dins el seu partit.
¿L'únic que ambicionava era liderar el partit? ¿Era més important que les seves conviccions?
Carrillo volia acabar amb el franquisme, però estava totalment convençut que per fer-ho havia de tenir tot el poder dins el partit. La seva tècnica era adular els de dalt i castigar els de baix. Era un ambiciós sense escrúpols. No hi havia ni honestedat ni humanitat en Carrillo.
Assegura que Santiago Carrillo va voler corregir i millorar, com Franco, la història de la seva vida. ¿Un dels objectius del llibre era desmuntar el relat que va construir sobre si mateix?
No era l'objectiu. Vaig començar a recollir documentació a mitjans dels anys setanta. Volia fer un gran llibre sobre l'antifranquisme, un projecte que encara no he pogut dur a terme. Quan va morir Carrillo, vaig fer una necrològica a The Guardian , i alguns editors em van suggerir que fes una biografia. No imaginava que el llibre seria tan dur. Quan vaig començar a comparar el que havia dit de si mateix Carrillo amb la documentació i els testimonis que jo tenia, vaig comprovar que la seva versió no s'aguantava gens. Les seves mentides de vegades eren molt infantils i absurdes. Ningú pot treure el mèrit a Carrillo d'haver col·laborat amb la Transició. Però durant 27 anys es va construir una reputació amb moltíssimes mentides. I això provoca qualsevol historiador.
Per què mentia tant?
Mai va qüestionar Moscou ni a si mateix. Va tenir un ascens fulgurant en la política. Als 22 anys ja tenia sota la seva responsabilitat més de 350.000 persones. I això li va donar la percepció que era com un messies.
Va passar de revolucionari exaltat a apparàtxik comunista, heroi de la Transició, tertulià afable...
Molts d'aquests canvis van ser molt ràpids, extraordinàriament immediats. És un altre aspecte que demostra una semblança amb Franco.
¿El fa responsable de la davallada i desaparició del PCE?
Hi ha raons internacionals, externes, però Carrillo va silenciar el debat interior, va eliminar tota possibilitat de creativitat dins el partit, la capacitat de respondre als problemes nacionals i la possibilitat de créixer dins la democràcia. Sí, té una gran, gran responsabilitat.
Vostè va conèixer Carrillo personalment. Quina impressió li va causar?
La mateixa que donava quan sortia a la televisió. Afable, graciós, explicava molts acudits soviètics. Sempre em va tractar molt cordialment però moltes vegades em deia coses que no eren veritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada