En els últims 300 anys, la població de Catalunya s'ha multiplicat per
quinze i ha crescut més del doble que la mitjana europea. I, en bona
part, aquest augment ha estat gràcies a les migracions, primer des
d'Espanya, i més recentment, des de tot el món. Com ha afectat aquesta
arribada de gent d'altres llengües i cultures? Avui, a "300",
investiguem la gent d'aquest país.
L'explosió demogràfica catalana va començar al segle XVIII. La fi de les
grans epidèmies, un llarg període de pau i la millora de l'alimentació i
la higiene va provocar un creixement natural de la població. En alguns
llocs, la població es va triplicar, com a Salàs de Pallars. I això va
fer que el poble volgués créixer i estendre's més enllà de la muralla
medieval. I no sense problemes.
Però al segle XIX el creixement natural es va aturar. Les famílies van
passar de tenir molts fills a quedar-se amb la parelleta, l'hereu i la
pubilla. És el cas dels Rafeques, una família pagesa rica de Sant Pere
de Riudebitlles, que en dues generacions veu com a l'hora de dinar la
taula del menjador ha quedat mig buida.
Al segle XIX Catalunya es va industrialitzar i feia falta molta gent per
treballar a les noves fàbriques. Per això van començar a venir gent de
fora: primer valencians i aragonesos, després murcians. Expliquem el cas
de Chiprana, una població de la franja aragonesa; a finals del segle
XIX la gent d'aquest poble va emigrar en massa cap a Sant Martí de
Provençals, a Barcelona, per treballar a les farineres del Poblenou.
És molt curiós comparar el model de creixement català amb d'altres
països europeus. A Finlàndia, per exemple, hi havia una estructura
agrícola molt semblant al camp català. I també hi havia la institució de
l'hereu. Però, en canvi, al revés que Catalunya, al segle XIX Finlàndia
es va convertir en una terra exportadora de gent. Veurem per què.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada