Els arqueòlegs descobreixen que el vaixell romà enfonsat a les illes Formigues conserva part de la fusta del casc

 La troballa, pionera al Baix Empordà, permetrà estudiar a fons l’arquitectura de la nau i obre noves hipòtesis sobre el comerç marítim

    

Apropen l’arqueologia amb videoclips didàctics

Descobreixen a Ullastret un “excepcional” objecte de plom amb inscripcions

Un llibre redescobreix el Rafael Masó arqueòleg

  Joaquim Nadal i Rosa M. Gil remarquen el paper de l’arquitecte en l’arqueologia  gironina

  El volum, que recull correspondència inèdita, es presenta avui

  

Troben a Vilanera disset estructures funeràries

Són tombes de cremació i fosses del bronze final i la primera edat del ferro

   

Una de les troballes realitzades durant la campanya d'excavacions. 

Troben a Vilanera 17 estructures funeràries. 

Com el vàter va canviar les nostres vides

L’invent del lavabo va revolucionar la salut pública. Però no ha sigut sempre igual. Amaga molt del nostre passat

MÒNICA L. FERRADO 

El poeta romà Ovidi, en el seu poema Remeis a l’amor, dóna una sèrie de consells per evitar els danys del desencant, com ara observar l’estimada fent les seves necessitats al lavabo. Amb aquesta referència comença el llibre Arqueologia sobre el sistema sanitari a la Itàlia dels romans,d’Ann Olga Koloski-Ostrow, de la Universitat de Brandeis, a Boston, als Estats Units. És una de les investigadores més reconegudes a nivell internacional per la seva aportació al coneixement sobre el lavabo, la seva història i el seu impacte. Sobretot ha sigut pionera en l’anàlisi de les restes de lavabos en jaciments romans, per extreure informació sobre com vivien a l’antiga Roma, quina era la seva dieta i el seu estat de salut.

Koloski-Ostrow fa vint anys que estudia latrines. Entre els col·legues de la seva universitat és coneguda com the queen of latrines [la reina de les latrines], un sobrenom que ja denota per ell mateix el tabú que ha regnat durant molts anys entorn a aquest camp de l’arqueologia, segons explica ella mateixa en un article publicat a Nature recentment. Les troballes de latrines antigues s’han obviat de la recerca en moltes excavacions i fins i tot s’han vist com un aspecte incòmode i poc decorós per a la feina acadèmica.

Mesopotàmia: el bressol del vàter

Les primeres latrines van aparèixer a Mesopotàmia uns 4.000 anys abans de Crist. Eren forats d’uns 4 metres i mig de profunditat, forrats amb cilindres de ceràmica. Els usuaris devien posar-s’hi a la gatzoneta i les seves deposicions quedaven dins del cilindre, que tenia petites perforacions per evacuar els líquids. No hi havia cap tipus de sistema de recollida dels residus, ni tampoc de subministrament d’aigua perquè s’endugués la brutícia. A les excavacions fetes a l’antiga Mesopotàmia no se n’han trobat gaires. Tenir-ne un a casa era una excepció i, per tant, no va tenir un impacte: no arribava ni a una de cada cinc cases, segons els estudis fets per Augusta McMahon, investigadora de la Universitat de Cambridge. Segons estimacions de l’Agència per al Desenvolupament Internacional dels Estats Units, perquè hi hagi un impacte clar sobre la salut pública cal que el 75% de la població tingui accés al vàter.

Un miler d’anys més tard, els minoics que vivien a l’illa de Creta, a Grècia, van millorar les latrines afegint-hi un mecanisme que permetia tirar-hi aigua perquè s’endugués els excrements i quedessin més netes. El primer exemple que es coneix d’aquesta evolució és al Palau de Cnossos, que tenia fins i tot un sistema de clavegueram propi que incorporava la recollida de les aigües fecals. Aquest mecanisme, però, no es podia utilitzar a gran escala perquè no hi havia una xarxa. Al marge de Cnossos els lavabos més antics que es coneixen van aparèixer a la Grècia clàssica. Eren habitacions grans, amb seients foradats i amb un sistema de drenatge comú.

Un espai amb diferències socials

El següent pas endavant es va fer a l’antiga Roma. Els romans són reconeguts per haver construït xarxes de canonades prou eficients i per haver desplegat latrines públiques a les seves ciutats. Al segle I abans de Crist no només hi havia lavabos públics repartits per cada població romana, sinó que bona part de la població en tenia a casa. Però el cert és que aquests espais no oferien prou garanties sanitàries perquè aquest desplegament es traduís en un avenç prou potent per evitar malalties.

Ara el grup de recerca que encapçala Koloski-Ostrow, amb 24 arqueòlegs implicats, està analitzant 60 latrines localitzades al Palatí, un dels set turons de Roma i una de les parts més antigues de la ciutat.

Els lavabos públics romans -com tantes altres coses- s’assemblaven als que van inventar els grecs. Eren habitacions amb forats a sobre d’una mena de prestatge i amb una ranura a sota on es creu que s’introduïa la mà amb una esponja per netejar-se. Al davant hi havia uns petits canals pels quals corria aigua que, probablement, es feia servir per netejar les esponges brutes. Tot plegat estava situat a sobre d’una claveguera. No hi havia cap mena d’intimitat, així que es creu que la gent es tapava les parts com podia amb les llargues túniques.

Els investigadors també hi han trobat grafits que mostren que segurament hi havia latrines específiques per a esclaus. No se sap si n’hi havia de diferenciades per a dones i homes.

Els lavabos privats que hi havia a les cases eren ben diferents. Sovint eren a prop de la cuina, ja que, a més de per fer-hi les necessitats, s’utilitzaven com a abocador d’altres deixalles. Aquest costum tan poc higiènic ha convertit els excusats en una bona font d’informació sobre la dieta romana. Els romans, fossin de la classe social que fossin, seguien una dieta força variada. Menjaven ous, olives, fruita i molt peix. Utilitzaven herbes aromàtiques com l’anet, la menta, el coriandre i fins i tot llavors de mostassa.

Els vàters particulars poques vegades estaven connectats al clavegueram. Una de les conclusions a les quals ha arribat Koloski-Ostrow és que el sistema de clavegueres romà estava menys estès del que es pressuposava fins ara. A casa els romans esbandien i netejaven la tassa tirant-hi galledes d’aigua. Quan els pous s’omplien calia buidar-los. El que se’n treia es feia servir com a adob per als camps de cultiu.

Higiene precària

De tot plegat es dedueix que les condicions higièniques del moment devien ser força precàries. I no tan sols per la manca d’higiene als mateixos lavabos, sinó també perquè el clavegueram no comptava amb sistemes ni per tractar els residus sòlids ni per airejar, entre altres coses. Els investigadors han estat explorant la Cloaca Maxima, la claveguera més gran que hi ha sota Roma. Han pogut deduir que alguns canals quedaven col·lapsats a causa de l’acumulació de brutícia. És molt probable que tot plegat fins i tot donés lloc a l’acumulació de quantitats considerables de gasos explosius.

En general els lavabos que hi estaven connectats no tenien sistemes per evitar que les mosques que criaven en aquest gran femer retornessin a casa. Un altre grup de recerca de la Universitat d’Exeter es va dedicar fa un temps a analitzar els residus d’una sèrie de lavabos i clavegueres similars a Herculaneum, una ciutat d’origen grec que va quedar destruïda amb l’erupció del Vesubi, segons recull el mateix article de Nature. Els lavabos eren en uns apartaments que devien estar ocupats per romans de classe mitjana-baixa. Hi van trobar una gran quantitat de pupes de mosca mineralitzades. I, esclar, la transmissió de malalties estava assegurada a través de les mosques que estaven en contacte amb els excrements i després amb les persones.

D’altra banda, un altre investigador de la Universitat de Cambridge va fer una metanàlisi dels diferents estudis que hi ha sobre la presència de paràsits intestinals a les excavacions de diferents èpoques. En comparar les dades va veure que durant l’època romana els nivells eren fins i tot més alts que els detectats en jaciments de l’edat de bronze i la de ferro. Es creu que el fet que els romans fessin servir els residus dels lavabos com a fertilitzant va facilitar que els ous dels paràsits s’escampessin. Els cucs intestinals, per tant, van ser una causa important de disenteria.

El paper va venir de la Xina

Els romans mai es van netejar amb paper higiènic. Feien servir esponges marines que netejaven amb aigua i reutilitzaven. Van ser els xinesos els que, cap al segle VI, van descobrir que el paper podia tenir aquest ús. Mentrestant, però, a la resta del món es feia servir llana, teixit de cotó o cànem, els més rics, i herba o fulles diverses, fins i tot d’enciam, els més pobres. Fins al segle XIX no es va iniciar als Estats Units la producció industrial de paper higiènic.

La tassa del vàter i la cisterna com a tals les van inventar els anglesos. Els primers dissenys són del segle XVI. Va ser un escocès, Alexander Cummings, el que el 1775 va idear el primer vàter que permetia estirar la cadena, tot i que el seu ús no es va estendre fins al segle XIX, quan les ciutats eren més grans i el poder adquisitiu va augmentar. L’any 1980 un australià, Bruce Thompson, va inventar el vàter amb cisterna que avui utilitza un doble botó per fer servir més o menys aigua de la cisterna segons la necessitat.

Arqueologia Rosa m. Bravo Mines eternes

El parc de les mines prehistòriques de Gavà amplia l'oferta museística després de 20 anys obert

 

     Una secció de la mina original Foto: JUANMA RAMOS.

                                   
   Estudiants d'Arqueologia de la UAB fan pràctiques a les mines Foto: R.M.B..

                

      Un collaret fet amb variscita Foto: MUSEU DE GAVÀ

Nova llum als orígens

Els arqueòlegs troben un absis i una cripta funerària del segle VI al subsòl de la basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor, claus per entendre la Barcelona visigoda

 

 

 La piscina baptismal localitzada, l'any passat, a la sagristia Foto: ORIOL DURAN.

Imatge de l'absis i de la cripta, amb una alçada conservada que supera els tres metres. L'Ajuntament museïtzarà les restes per la seva importància Foto: JUDIT FERNÁNDEZ.

Els jaciments d'Orce i Josep Gibert

MERCÈ PIQUERAS.

"Si vols ésser honrat, vés-te'n de sa terra on ets nat", diu un refrany menorquí. Hi he pensat en saber que la província de Granada lliurava la Medalla d'Or a títol pòstum a Josep Gibert (1941-2007). Aquest paleoantropòleg català va descobrir els jaciments d'Orce, de gran extensió, on podrien treballar diferents grups si la Junta d'Andalusia no seguís el procediment de concedir els permisos mitjançant un concurs, com si fos una obra pública. El 1983 Josep Gibert va descriure la troballa, a Orce, d'un fragment de crani humà de més d'un milió d'anys. Per enveja, ignorància o incomprensió, una part de la comunitat científica no va acceptar el canvi de paradigma que significava trobar fòssils humans tan antics al sud de la península Ibèrica: indicaria que van arribar a Europa per Gibraltar, una idea que no encaixava amb les hipòtesis que aquell viatge passava per l'est d'Europa. Van dir que era el crani d'un ase o d'un cavall. Estudis posteriors d'altres investigadors, però, van provar la humanitat d'aquell fòssil, i la troballa d'indústria lítica (d'eines) va confirmar la presència humana a Orce. 

Amb el temps, els que no volen reconèixer la feina de Gibert han optat per una altra tàctica: esborrar-ne el nom de la història d'Orce. N'hi ha que ara hi excaven i hi fan grans descobertes , com la dent infantil humana descrita el març d'enguany al Journal of Human Evolution . Això sí, oblidant que el 1999 Gibert va descriure una dent semblant trobada al mateix lloc. L'oblit, però, era massa flagrant i la revista va haver de retirar l'article, que es va publicar de nou amb les referències a la feina de Gibert.

Arqueologia Troben esquelets de fa 6.400 anys enterrats amb un ritu funerari inèdit a la península

Els cossos van ser lligats amb cordes per constrènyer-los i els familiars els van vetllar

ACN. Begues

Arqueologia Troben esquelets de fa 6.400 anys enterrats amb un ritu funerari inèdit a la península

Els cossos van ser lligats amb cordes per constrènyer-los i els familiars els van vetllar

ACN. Begues

Mor Josep Canal, pioner de l'arqueologia a Girona.

Considerat el promotor dels estudis del paleolític inferior a Catalunya, va codirigir el jaciment del Puig d'en Roca

També ha destacat per la seva contribució a la història medieval a la demarcació.

 

Josep Canal, Anna Pagans i Eduard Canal i Josep Maria Nolla, a la presentació d'un estudi. A la dreta, Josep Canal amb Eudald Carbonell Foto: SGDAP (AJUNTAMENT DE GIRONA).

 

l

Josep Canal amb Eudald Carbonell Foto: SGDAP (AJUNTAMENT DE GIRONA).

Jordi Serrallonga, arqueòleg

“El bipedisme no va sorgir com a adaptació al medi, va ser una mutació atzarosa” 

 

 Jordi Serrallonga

I Cicle de Conferències d'Actualitat Arqueològica a les Comarques Gironines

ARQUEOLOGIA Es podrà visitar la pedrera romana del Mèdol a Tarragona

La principal pedrera romana de Catalunya, el Mèdol, a Tarragona / ACN

Odisses.Deessa de Gavà

 

Deessa de Gavà 

Les mines més antigues de Catalunya. Les mines de Gavà. Els homes i les dones del neolític hi van excavar quilòmetres i quilòmetres de túnels amb unes eines del tot rudimentàries, potser perquè tenien ajuda del més enllà. Resulta que fa relativament pocs anys, es va trobar al fons d'un túnel la figura femenina d'una dona, feta al neolític. Aquesta dona és la deessa de les mines de Gavà.

Arqueologia. Troben els ‘hostals' de luxe de Sant Pere de Rodes.

Troben els ‘hostals' de luxe de Sant Pere de Rodes.

Descobreixen habitatges de cent metres quadrats amb dues plantes i  restes de ceràmica valenciana en la campanya feta al setembre.

Es creu que servien per allotjar els peregrins del monestir.

 

 Estudiants i tècnics arqueòlegs, en la campanya d'aquest setembre Foto: DIRECCIÓ ARQUEOLÒGICA DE SANTA CREU.

Arqueologia grega a la xarxa.

 

IberiaGraeca

Sota Terra Episodi 12è

Turó del Montgros: Anníbal al Montseny?

Descobrim si l'exèrcit d'Anníbal va passar pel Montseny de camí cap a Roma? En el seu camí cap a Roma, el general cartaginès Anníbal va haver de creuar Catalunya en direcció als Pirineus. Segons l'historiador Polibi, el famós exèrcit dels elefants creua l'Ebre i avança en direcció al Berguedà, el Ripollès i la Cerdanya. Però l'historiador Titus Livi diu que Anníbal sotmet els ilergets, lacetans, bargusis i ausetans. Això el situa al que ara és la comarca d'Osona i creuant ben bé per les valls del Montseny. "Sota terra" busca a les restes de la descomunal fortalesa ibera del Brull, a la falda del Montseny, el que encara no s'ha trobat: una evidència arqueològica del pas d'Anníbal cap als Pirineus.

Sota Terra 8è Episodi

Balaguer: una ciutat musulmana per descobrir 

Va ser la ciutat musulmana més gran de Catalunya? Balaguer va ser un dels primers lloc on es van agrupar els sarraïns que fugien de les primeres croades dels cavallers cristians de l'època dels comtats dels Pirineus. D'aquesta ocupació, en va néixer un immens camp de refugiats, que aviat es convertiria en una gran ciutat. Però com de gran? Durant tres dies excavarem les restes de la muralla, de les cases, de la necròpolis per conèixer com vivien els habitants d'aquesta ciutat i intentar escatir si va arribar a ser la ciutat àrab més gran de Catalunya. Molta tensió i patiments? agreujats per una pluja torrencial que va fer de l'excavació una autèntica epopeia.

Una valoració dels 8 programes de la Segona etapa de Sota Terra es possible de fer-la des de diferents punts de vista :

- És un programa divulgatiu de la feina dels arqueòleg. Veiem sovint els arqueòlegs en acció: utilitzen  el pic, la pala, l' excavadora, el georadadar, reconstrucció virtual... 
- Tres dies és un format televisiu que en forces ocasions ens deixa només en les beceroles de l'excavació.
- Els continguts d' un episodi a un altre  també són irregulars. Per posar un exemple el    contextualització històrica en aquest darrer episodi Balaguer: una ciutat musulmana per descobrir és mol acurada i completa. Fins i tot la presència d' un estudiant lleidatà d' història - prcticatant de la reiguó muslmana és un recurs molt interessant... En canvi  l'episodi  4è Tàrrega, una història sagnant  té un contextualització històrica  força supercial i pobre...Quines raons poden haver en aquests diferències de tractament. La veritat no tinc ni idea...

Finalment des del meu punt de vista  aquests programes volen justificar l' arqueologia com a  ciència...però la història quin paper desenvolupa en relació l' arqueologia ?No pot ser que l'arqueologia sigui una ciència auxiliar de la història..  Aquesta afirmació suposo que no  agradara   gens als arqueòlegs.

Altres referències en aquest bloc : Sota Terra 4t Episodi