Joaquim Amat-Piniella: escriure contra el silenci.

Museu d'Història de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Exposició sobre la Guerra de Successió en línia.

Catalunya i la Guerra de Successió (1702-1715)Nova exposició en línia, que té l'objectiu de commemorar aquest esdeveniment que ha tingut una repercussió especial en la configuració de la memòria col·lectiva del nostre país.

 http://1714.mhcat.cat/

‘La nena obrera', al MHC

                                       

Relacions de conveniència o la conveniència d’unes relacions. Els encontres entre el cinema, la televisió i la història.

1.000 anys.

Santa Helena de Rodes.

Il·lustració combativa.

En aquest dibuix de la sèrie ‘Els altres', Lola Anglada dibuixa els soldats italians repartint macarrons a Tiana, just acabada la guerra Foto: MONTSERRAT CARRIÓ.

POLÍTICA CULTURAL Mascarell marca objectius xifrables als directors dels centres.

Els museus catalans hauran de passar un examen

Els directors dels museus nacionals d'història van signar ahir els primers contractes programa. Serà el nou sistema de Cultura per avaluar els centres. Mascarell vol més públic i més autofinançament. 

 

L'Esculapi de Sant Martí d'Empúries, patrimoni del Museu d'Arqueologia. DAVID BORRAT

 

LAURA SERRA

BARCELONA

 

Ferran Mascarell va arribar a la conselleria de Cultura avisant que més que afegir nous ingredients al mapa cultural, pretenia reorganitzar-los. Aquesta determinació es va visualitzar ahir en l'àmbit museístic. Mascarell va signar amb els directors dels tres museus d'història nacionals un contracte programa que marca l'inici d'una "nova política organitzativa", va dir el director general de Patrimoni, Joan Pluma. A efectes pràctics, el document marca els reptes específics que la conselleria planteja a cada centre i els tradueix en indicadors xifrables. Així la conselleria podrà avaluar amb els directors si compleixen dos punts claus: arribar als objectius estratègics i augmentar la seva ràtio de sostenibilitat -és a dir: si redueixen les despeses i augmenten el públic i els recursos propis.

El Museu d'Arqueologia de Catalunya, el de la Ciència i la Tècnica i el d'Història seran els conillets d'índies aquest primer any, que prorrogaran fins a tres més el 2013. Darrere seu vindran museus com el Museu d'Art de Girona, l'Arqueològic de Tarragona, el Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya i fins i tot el MNAC i el Macba, malgrat que no siguin exclusivament de la Generalitat sinó consorcis. Per això ahir a l'acte celebrat al Palau Marc hi havia els directors dels principals centres d'interès nacional.
"El contracte programa defineix la relació entre l'administració i una institució que presta un servei. Garanteix la qualitat d'aquest servei, el racionalitza i estableix prioritats. Es tracta de retre comptes d'una manera transparent i mesurable", defensava Pluma. Els tres museus que han començat, a més, tenen a l'horitzó la integració dins d'un futur nou Museu d'Història Nacional de Catalunya, que Mascarell situa en el nou pla de museus de Catalunya a finals d'aquesta dècada, el 2019.

Xavier Llovera, director del Museu d'Arqueologia, va centrar els seus reptes a millorar la vinculació amb el patrimoni que està escampat pel territori a través de l'Arqueoxarxa i a augmentar els tipus de públic. Eusebi Casanelles, del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya situat a Terrassa, va destacar que és "un canvi de mentalitat total en la manera de treballar el patrimoni". "Dóna menys llibertat, però entres en una política nacional, ets més útil per al país -va dir-. Els museus cada vegada han de tenir més responsabilitat social i un pla de negoci". El director del Museu d'Història de Catalunya, Agustí Alcoberro, va exposar que el contracte programa "és un exercici de transparència que s'hauria d'estendre a tots els àmbits".
Ferran Mascarell va destacar que "la falta de recursos dinamitza la intel·ligència col·lectiva".

Homenatge a Santiago Sobrequés al Museu d'Història de Catalunya.

L'exposició sobre Santiago Sobrequés al Museu d'Història de Catalunya ecrea l'època en la qual va viure l'historiador gironí Foto: JUANMA RAMOS.

Exposició 'Santiago Sobrequés i Vidal, el compromís d'un historiador (1911-1973)' / ACN,  Margalida Amengual, Margalida ACN

Les fotos de l'últim afusellat pel franquisme.

MEMÒRIA HISTÒRICA

 

Josep Cruanyes dóna al Museu d'Història les fotos de Txiqui que l'advocat Marc Palmés va fer d'amagat
  
Dues fotos testimonien la mort de Txiqui, l'últim afusellat pel franquisme a Catalunya, poc abans de la caiguda del règim. L'historiador Josep Cruanyes les ha donades al Museu d'Història de Catalunya. 

LAURA SERRA 

 

L'escamot de voluntaris de la Guàrdia Civil no va disparar dues ràfegues de trets, ràpids i efectius, com dirien l'endemà els diaris del règim. Els espetecs de les armes van sonar un darrere l'altre mentre el cos de Juan Paredes, àlies Txiqui , lligat de mans i peus, s'anava encongint. I encara va caldre un tret de gràcia. Tenia 21 anys. Els únics testimonis van ser un germà de la víctima i els advocats que van participar al consell de guerra sumaríssim, Marc Palmés i Magda Oranich.

Txiqui va ser un dels últims afusellats per ordre de Franco, el 27 de setembre del 1975, acusat de ser membre d'ETA i de l'assassinat d'un policia en un atracament a Barcelona que mai es va provar. El mateix dia van afusellar a Burgos un altre membre d'ETA, Ángel Otaegi, i tres militars del FRAP (Frente Revolucionario Antifranquista) a Madrid. Van ser les cinc últimes víctimes del règim, que va caure dos mesos després, i les últimes abans de l'abolició de la pena de mort del Codi Penal.

Aquell matí, Palmés i Oranich, van recopilar proves contra el règim: van recollir els casquets de bala de l'execució -tres dels quals van ser donats per Oranich al Museu d'Història de Catalunya fa tres mesos- i van exercir de fotoperiodistes. Van aconseguir amagar una càmera Instamatic i van retratar el trasllat del fèretre en un camió fins al cementiri -on un petit grup de persones es va manifestar llançant-li flors, tot i la vigilància policial- i el moment just abans d'introduir-lo al nínxol.

Palmés va demanar poder veure el cos de Txiqui, com tenia dret a sol·licitar la família. Va aprofitar els crits d'"assassins" per disparar la càmera que duia amagada als pantalons, passar-la a Oranich, que va treure el rodet i se'l va amagar a la pitrera, i després el va poder donar al periodista Andreu Claret.

Segons el règim, 'Hubo clemencia' 

Aquella foto va sortir l'endemà a la revista clandestina Solidaritat i en diverses octavilles. La van distribuir perquè ho publiquessin els mitjans internacionals. "La policia procurava que no es fes un acte públic dels enterraments", explica Cruanyes. Era insòlit tenir una evidència tan clara. De fet, als altres afusellaments del dia no hi va poder assistir ningú. La premsa del règim l'endemà titulava Hubo clemencia , perquè hi va haver sis persones que van passar pel veredicte del consell de ministres d'aquell divendres i es van lliurar de la pena de mort.

El rodet de la Instamatic es va extraviar, però els implicats no es van desprendre de tots els originals, tot i que el revelat era molt casolà perquè les còpies van sortir del laboratori domèstic de l'advocat Jordi Oliveres. L'historiador i advocat Josep Cruanyes acaba de fer donació al Museu d'Història de les dues fotografies originals que Marc Palmés li va donar el 1993: la del difunt -la més impactant- i la de l'arribada del fèretre al cementiri. "No m'agrada l'actitud del col·leccionista. Són documents històrics. Dono això pensant en dues coses: en el Marc Palmés i en el fet en si, un crim del franquisme que convé que recordem. Amb una imatge, les coses es fan més evidents i públiques".

Un consell de guerra sumaríssim 

Txiqui va ser detingut el 30 de juliol i, tot i que per llei no el podien retenir més de 72 hores, no va sortir de la Model. El 26 d'agost van fer un decret llei de prevenció del terrorisme, pel qual els judicis podien ser militars i, per tant, sumaríssims. Per la via ràpida. "Això establia que hi havia un advocat, un substitut i un substitut militar, perquè no es pogués endarrerir el procés. Va ser qüestió d'hores i no hi va haver cap garantia, ni cap prova. Quedava clar que els volien pelar a tots", explica el company de Palmés, Cruanyes.

El règim seguia funcionant amb el ban del 28 de juliol del 1936, que declarava l'estat de guerra i que permetia la persecució política i donava peu als processos sumaríssims. "Va ser un acte venjatiu. Hi havia una por molt gran. Hi va haver una manifestació a la rambla de Catalunya, en què la gent corria més que no pas caminava. I hi havia una gran incomoditat dels partits de l'oposició. La poca contestació va ser molt durament reprimida", recorda el director del Museu, Agustí Alcoberro. Després de la mort de Carrero Blanco, el règim es va endurir amb els últims espeternecs del dictador. I la Transició no va ser innòcua en nombre de caiguts.

La importància del cas Garzón 

Totes les revisions dels consells de guerra que s'han plantejat s'han refusat, ni s'han admès a tràmit -és el cas de Puig Antich, per exemple-. "La transcendència de la sentència del cas Garzón és que pràcticament limita que hi hagi qualsevol revisió de qualsevol procés. La sentència, de 40 pàgines, en dedica tres a Garzón, i la resta, a justificar que no es reobrin els casos -explica Cruanyes-. Des d'un punt de vista jurídic clama al cel. La llei de la memòria històrica explicita que deixa oberta la via judicial i, en canvi, el Tribunal Suprem la interpreta com que tanca qualsevol procés. És un menyspreu per a les víctimes del franquisme. Al final, la llei de la memòria històrica ha protegit més els franquistes que els seus opositors".

 http://www.ara.cat/premium/cultura/fotos-lultim-afusellat-pel-franquisme_0_665333465.html

Exposició al Museu d'Història de Catalunya: El POUM. 75 anys d'història (3 )

El POUM,el partit doblement clandestí .Exposició al Museu d'Història de Catalunya: El POUM. 75 anys d'història (2 )

75 anys d'història del poum Molts militants i simpatitzants del POUM es van allistar a les milícies després de l'alçament militar de Franco, el juliol del 1936. Feia només un any que el partit havia estat fundat. Però la bonança no es va mantenir durant gaire temps. El 1937 va tornar a passar a la clandestinitat i, tot i que va resistir tota la dictadura, les dècades a l'ombra van propiciar que fes fallida amb l'arribada de la democràcia. MUSEU D'HISTÒRIA DE CATALUNYA


El Museu d'Història repassa la dramàtica epopeia de l'organització liderada per Andreu Nin.
Els comunistes del POUM es van atrevir a enfrontar-se amb Stalin. Perseguits per la República i per Franco, molts dels seus dirigents van ser assassinats. Una exposició en repassa la història.

SÍLVIA MARIMON
"Les propostes polítiques que defensava el POUM -socialisme plural, democràtic i participatiu- , el missatge ideològic que transmetia, els temes de què s'ocupava, no només no s'han fet vells sinó que són vigents", diu convençut Pelai Pagès. Aquest historiador, que al 1975 ja es va atrevir a escriure una biografia sobre el dirigent del POUM Andreu Nin -esquerra i dreta li van clavar les dents-, defensa la vigència d'aquesta organització política comunista i heterodoxa. Pagès és el comissari de l'exposició El POUM. 75 anys d'història. Impulsada per la Fundació Andreu Nin, es podrà veure fins al 25 de setembre al Museu d'Història de Catalunya.El POUM, creat a Barcelona el 29 de setembre del 1935, va tenir la gosadia d'enfrontar-se a l'aleshores totpoderosa Unió Soviètica. L'acarament va tenir les seves conseqüències. Molts dels seus dirigents van ser assassinats, i la resta, jutjats. Després dels Fets de Maig del 1937, en què Barcelona es va cobrir de barricades, se'ls va voler acusar d'espionatge a favor de Franco. Finalment, però, el Tribunal d'Espionatge i Altra Traïció va considerar que els documents acusatoris eren una mera falsificació. Això sí, els va inculpar pels Fets de Maig i per les seves intencions, segons el tribunal, de "superar la República democràtica i instaurar les seves pròpies concepcions socials". "El POUM és l'única organització que entra en la clandestinitat franquista quan surt de la clandestinitat republicana", assegura Pagès.
Entre els que van lluitar amb el POUM durant la Guerra Civil hi ha George Orwell. L'escriptor nord-americà va estar al front des del desembre del 1936 fins al maig del 1937. A l'exposició s'exhibeix una de les poques primeres edicions en anglès d'Homenatge a Catalunya. "N'hi ha molt poques edicions", explica Pagès, "perquè quan es va publicar no va tenir cap ressò. Se li va fer el buit". Hi ha una foto molt poc coneguda. Apareix Caridad del Río desmuntant una barricada als carrers de Barcelona. Caridad, filla de la burgesia cubana, era la mare de Ramon Mercader, l'home que va matar a Lev Davidovich Trotski d'un cop sec al cap amb un piolet.
Aquesta dona de cara sorruda, no va tenir un paper secundari en l'assassinat del rival de Stalin. Va posar al seu fill en contacte amb els oficials del NKVD soviètic i el va esperonar fins a l'últim moment. El 20 d'agost del 1940, fins i tot, el va acompanyar amb cotxe fins a la casa de Trotski, exiliat a Mèxic. Per aquell servei, Caridad del Río va rebre l'Orde de Lenin. Va morir a París, el 1975, on va estar treballat a l'ambaixada de Cuba. Aquesta fervent comunista mai va despenjar la fotografia de Stalin de la paret de la seva habitació.
El ball de Karl Marx
A l'exposició es poden trobar moltes peces emotives que recorden la història d'un partit odiat per la dreta, perseguit pels mandataris de la Unió Soviètica i que tampoc comptava amb les simpaties dels anarquistes, que temien que els robés militància. Entre aquestes peces destaca una bandera de la secció del POUM de Sabadell, que va anar a parar a mans dels franquistes durant els sagnants enfrontaments del Front d'Aragó. Hi ha altres perles, com articles inèdits d'Andreu Nin que havien de ser publicats a França el 1939, però que els nazis van cremar quan van irrompre al país veí amb el casc de ferro fermat al cinturó i el cansament enganxat a les botes. Hi ha fulles ciclostilades clandestines que denuncien la duríssima persecució que va patir el partit després dels Fets de Maig, i un espai dedicat a les dones.
Una de les últimes imatges de l'exposició és un cartell de propaganda del POUM de les eleccions del 1977. Apareix l'autor del Manifest comunista , Karl Marx, ballant un vals. Però l'aventura electoral durant la transició democràtica va ser força fallida. El POUM havia passat massa anys a la clandestinitat, primer sota la República -li havien penjat l'etiqueta de trotskista- i després sota el franquisme. De fet, la vida legal del malaguanyat POUM va ser molt curta. No va arribar a dos anys, de setembre del 1935 a juny del 1937.

Exposició al Museu d'Història de Catalunya: El POUM. 75 anys d'història (1)

Arquitectes i arqueòlegs han restaurat la fortalesa templera que domina l'Ebre i hi han trobat importants restes del seu passat musulmà i ibers.

Tornar a Miravet

Castell de Miravet

SÍLVIA MARIMON

A finals del 1152 els musulmans es preparen per resistir l'últim setge. Defensen Miravet, l'últim reducte musulmà de l'Ebre. A fora, els obstinats templers de l'exèrcit de Ramon Berenguer IV llencen els seus crits de guerra. Els musulmans aguanten dies, setmanes i mesos. A mitjans del 1153 defalleixen. Després d'una sagnant batalla, el castell cau en mans cristianes i els templers s'escarrassen a construir una autèntica fortalesa templera. No volen que quedi cap traça del castell andalusí. Poc imaginen que 154 anys més tard ells també seran víctimes del setge i hauran de fer front a les tropes de Jaume II.

Tampoc devien somiar que quasi mil anys després arqueòlegs i arquitectes desenterrarien tot el que ells havien volgut ocultar. En els últims nou anys, en aquest castell, que viu una nova etapa des que els polítics el van escollir com a escenari de consens de l'Estatut -el nombre de visitants el 2004 era de 26.725 i un any després va arribar als 31.304-, s'hi han fet importants excavacions i una restauració titànica. Els diferents treballs arqueològics del Servei de Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya i el Museu d'Història de Catalunya han aportat "importants novetats en el coneixement de la història del castell de Miravet", assenyala l'arquitecte encarregat del projecte, Carlos Brull, que ha treballat amb els arqueòlegs Pere Lluís Artigues i Imma Mesas.

Un assentament ibèric.

A partir del 19 de juny, els que s'apropin a aquest castell amb impressionants vistes sobre l'Ebre en podran veure les cavallerisses, fins ara inaccessibles. Abans de les tasques de restauració eren "una muntanya de runa", assenyala Brull. Les pedres d'aquesta part de la fortalesa revelen que abans d'arrecerar cavalls i eugues havia tingut un ús més noble. Sota la runa s'hi han trobat restes de construccions ibèriques i andalusines. "Ara podem afirmar -explica Brull- que hi havia hagut un important assentament ibèric, perquè s'hi han trobat traces de carrers i habitatges d'un poblat iber del segle IV aC".

Una altra troballa s'ha fet a la imponent nau del refetor, on els monjos compartien l'hora dels àpats mentre un clergue, amb veu calmada, llegia textos pietosos. Les hores dedicades a raspallar, desenterrar amb molta cura, i carregar i descarregar pedres han servit per descobrir l'antiga estructura andalusina i un intent frustrat dels templers. "En un principi -explica Brull- els templers haurien intentat construir el refetor amb cinc pilars, però van decidir avortar el projecte". Van optar per fer una cosa més agosarada per l'època: fer una volta d'una sola tirada per cobrir un espai de 8 metres sense pilars. Ara, amb l'ajuda d'uns plafons, el visitant podrà conèixer i veure totes les etapes que ha viscut el menjador dels templers.

Les pedres i les guerres.

Els aguerrits monjos no van ser els últims habitants d'aquest castell. Amb els anys i les diferents guerres Miravet ha anat mudant de pell i canviant d'amos. Quan va esclatar la guerra dels Segadors la fortalesa va haver d'adaptar les seves defenses a la força devastadora de les bales i els canons. El 1707, durant la guerra de Successió, que va enfrontar l'arxiduc Carles, l'home que Catalunya volia com a rei, i Felip de Borbó, va ser expugnat per l'exèrcit felipista. Durant les guerres carlines va anar passant de mans carlines a mans liberals i viceversa.

El castell de Miravet tampoc ha estat aliè al conflicte més sagnant del segle XX. Durant la Guerra Civil, el castell va ser ocupat per les tropes franquistes l'abril del 1938. Un exhaust exèrcit republicà el va poder recuperar i el va perdre poc després, al novembre. Més d'una vegada, l'equip de Brull ha hagut de trucar al cos d'artificiers dels Mossos d'Esquadra perquè a les muralles encara hi havia obusos incrustats.

La restauració de la muralla.

Restaurar la muralla, que en alguns trams amenaçava de caure -ha viscut desenes de conflictes i espolis- ha estat una de les etapes de la restauració més complexes. Miravet s'ubica sobre un penya-segat i les bastides s'han hagut de construir a l'inrevés. A més, explica Brull, es va decidir utilitzar el mateix material de l'època per restaurar-les: calç viva i àrid de riu. Així, s'han mantingut les textures originals i qui es passegi per la fortalesa pot fer una lectura de les diferents fases constructives.

Fins al 1990 el castell de Miravet va estar en mans privades. Aquell any els propietaris del castell el van donar a la Generalitat de Catalunya, que el va declarar Bé Cultural d'Interès Nacional. Des del 2002 el govern català ha destinat 2.393.704 milions d'euros a la restauració de la fortalesa.

El plor del templer.

Miravet, com molts altres castells, té la seva pròpia llegenda immortal. Diuen que al març o al desembre, l'ànima del mestre templer que va escollir fa molts anys la fortalesa com a llar eterna, crida, es passeja i treu el nas des de la Torre de l'Homenatge i torna a desaparèixer poc després. Està trist per la desaparició, fa centenars d'anys, de l'orde templària.

Exposició: "Colònies industrial" al Museu d'Història de Catalunya.

El Museu d’Història de Catalunya presenta l’exposició Colònies Industrials sobre el fenomen històric i social de les colònies industrials. La mostra explica de forma didàctica i entretinguda la vida al voltant de la fàbrica i com funcionaven organitzativament i social (els seus horaris i ritmes de treball, la vida social i el lleure dels seus habitants), alhora que mostra com eren arquitectònicament i perquè se situaven geogràficament als llocs on podien explotar els recursos naturals i on es podien construir línies ferroviàries de transport de matèries primeres i mercaderies.Aquest fenomen va lligat a l’aprofitament de l’aigua com a model energètic català, un important precedent en l’ús d’energies alternatives, i que tenia com a rerafons la mancança de gran fonts d’energia i matèries primeres. Però l’exposició també mira cap endavant plantejant les alternatives de futur del nostre passat industrial, tot recuperant la memòria històrica (amb especial atenció als testimonis gràfics i orals que els protagonistes o les seves famílies han aportat).
L’exposició ha estat comissariada per l’historiador Carles Enrech i el periodista Xavier Martí i presenta un plantejament museogràfic de gran impacte i atractiu visual amb l’ús d’audiovisuals i escenografies que recreen els espais de les colònies. La mostra es pot visitar al Museu d’Història de Catalunya de l’1 de desembre de 2009 al 7 de març de 2010 i està coorganitzada pels Departaments de Cultura i Mitjans de Comunicació, a través del Museu d’Història de Catalunya, i de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya i el Col·legi de Periodistes de Catalunya.





Noticies recents relacionades amb les colònies industrials:

L'any de les Colònies industrials.


La Ruta de les Colònies Industrials del Berguedà entra en la recta final de les obres de millora.

El Pla Director Urbanístic de les colònies industrials del Llobregat preveu la creació d'un fons per la seva millora.


El Govern estudia posar indicatius de les colònies industrials a l'eix.


Pàgines web interessants relacionades amb les colònies industrials:

Visita a l'exposició sobre les colònies industrials

Consorci Alba-Ter

Parc Fluvial del Llobregat

La industrialització al Baix Llobregat, dels inicis a la guerra civil.


Vídeo :

Material sensible - 22/10/2008 Joan Picas

La segona meitat del segle XX va ser un moment de grans canvis en la societat catalana. Faltava poc perquè es renovessin els models de vida i de treball vigents durant més d'un segle i alguns dels pilars productius del país, com les colònies industrials, estaven a punt de desaparèixer. Joan Picas, l'autor d'aquestes pel·lícules, vivia a l'Ametlla de Merola, una de les petites colònies tèxtils que poblaven el Llobregat.

http://www.tv3.cat/videos/759099