Assaig Cristian Ferrer

Quan al final el franquisme va tornar als seus orígens

 

MEMÒRIA HISTÒRICA Càstigs exemplars: els últims sentenciats a mort

Més de 4.000 executats a Catalunya en judicis sumaríssims 

HOMENATGE El març del 1978 els amics i familiars de Salvador Puig Antich van voler retre-li homenatge al cementiri. 

Sílvia Marimon  

Franco creia que la decisió del govern de la República d'eliminar la pena de mort era poc seriosa. " Por un sentimentalismo de notoria falsía y que no se compagina con la seriedad de un Estado fuerte y justiciero ", escriu al Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) el 7 de juliol del 1938. I la torna a promulgar. Al mateix BOE assegura que la pena de mort no necessita ni justificació ni explicació.

"El franquisme, fins a l'últim moment, va ser repressiu i va actuar amb duresa -diu l'historiador i advocat Josep Cruanyes-. Simplement va anar actualitzant els mecanismes de repressió per fer-los més efectius", afegeix. La prova és que el 27 de setembre del 1975, tres mesos abans de la mort de Franco, diversos escamots van afusellar Jon Paredes, Angel Otaegi, José Humberto, Ramón García i José Luis Sánchez. Es va optar per les bales, perquè a Espanya no hi havia prou botxins per matar-los tots cinc simultàniament. La seva execució no és fortuïta: "En el cas dels cinc últims executats, el missatge que es vol donar és que no surt gratuït atemptar contra les forces de seguretat. Franco es moria i es volia blindar militars i policies", explica l'historiador Andreu Mayayo.

Salvador Puig Antich, executat pel garrot vil, va ser víctima d'un altre moment històric. El govern franquista havia de demostrar que era ferm. Amb la seva execució es volia venjar la mort del president Luis Carrero Blanco.

A Puig Antich se'l va acusar d'haver matat el policia Francisco Anguas. Va ser un judici ple d'irregularitats. No es van admetre ni proves ni testimonis. "Va ser una farsa", afirma l'advocada Magda Oranich. Des de llavors les germanes de Puig Antich batallen perquè es revisi la sentència del consell de guerra del 8 de gener del 1974.

Les germanes Puig Antich han hagut de travessar l'Atlàntic i unir-se a la querella argentina contra els crims franquistes. Fa sis anys ho van intentar, sense èxit, amb el Tribunal Suprem espanyol. Se'ls va negar la revisió del cas. No es rendeixen ni tenen cap intenció de quedar-se de braços plegats.

L'advocat Carlos Rey era l'únic lletrat que hi havia en aquell tribunal militar. Tal com va destapar l'ARA, Rey va redactar, com a ponent, la sentència que condemnava Puig Antich, i ha estat l'advocat que ha representat els interessos de la líder del PP català, Alícia Sánchez-Camacho, en el cas Método 3. Ell defensa la seva actuació: "No em penedeixo de res perquè tot el que vaig fer era en aplicació de la llei vigent", va dir a l'ARA. La coneixia bé. "Com a capità auditor era qui certificava la legalitat del judici", afirma Mayayo.

Sense testimonis ni proves

"Puig Antich va ser condemnat abans que comencés el judici", diu Merçona, la seva germana petita. Ella llavors tenia 13 anys i recorda la sala on es va celebrar el judici, que va durar menys de sis hores. "Era plena de grisos; hi havia pocs civils", recorda. Franco no es prenia gaire seriosament la justícia.Més de deu anys abans de l'execució de Puig Antich, el 20 d'abril del 1963 a les cinc de la matinada, va ser afusellat el dirigent comunista Julián Grimau. Li van disparar 27 bales, però van fer falta tres trets de gràcia per rematar-lo. Durant els brutals interrogatoris, Grimau va caure misteriosament per la finestra. El govern va defensar que s'havia intentat suïcidar. Era poc creïble.

Al seu judici, celebrat el 18 d'abril, no hi va haver testimonis. Tot es basava en segones versions i en un llibre d'un advocat que l'identificava erròniament. Una altra irregularitat: l'auditor Manuel Fernández Martín havia falsificat el seu títol d'advocat. Malgrat tot, als arxius de la justícia espanyola Grimau continua sent un delinqüent. Com en el cas de Puig Antich, el Suprem s'ha negat a revisar el cas.

A l'Arxiu Nacional de Catalunya s'hi guarden 111.262 procediments judicials que, a partir del 1939, van generar els consells de guerra celebrats a Catalunya. Més de 80.000 persones van patir represàlies. Unes 4.000 van ser executades.

Les bales i les últimes imatges de Txiki

La justícia espanyola es nega a mirar el passat. Tomba qualsevol intent de les famílies de les víctimes del franquisme d'investigar i revisar els seus casos. Però el Museu d'Història de Catalunya en guarda la memòria. Fa un parell d'anys, Magda Oranich va donar al museu les bales i les fotos de l'últim afusellat pel franquisme a Catalunya, Jon Paredes, conegut com a Txiki. Txiki tenia només 21 anys quan el van acusar de pertànyer a ETA i d'haver matat un policia a Barcelona. Va ser afusellat, a Collserola, per un escamot format per voluntaris de la Guàrdia Civil el 27 de setembre del 1975. El judici va durar menys de dues hores i el van condemnar sense cap prova. Quan en les hores prèvies a l'execució un militar se li va acostar estranyat per la seva tranquil·litat, ell va contestar: "Nosaltres no ens hem d'avergonyir per ser aquí. Vosaltres, sí". De res van servir les peticions d'arreu del món. Pau VI va pregar a Franco que indultés Txiki. El dictador en va fer cas omís. Dotze ambaixades van abandonar la capital espanyola després de l'execució. Franco va dir, des del balcó de la Plaza Oriente, que les mobilitzacions internacionals de protesta responien a una conspiració de maçons i comunistes.

Les fotos de l'últim afusellat pel franquisme.

MEMÒRIA HISTÒRICA

 

Josep Cruanyes dóna al Museu d'Història les fotos de Txiqui que l'advocat Marc Palmés va fer d'amagat
  
Dues fotos testimonien la mort de Txiqui, l'últim afusellat pel franquisme a Catalunya, poc abans de la caiguda del règim. L'historiador Josep Cruanyes les ha donades al Museu d'Història de Catalunya. 

LAURA SERRA 

 

L'escamot de voluntaris de la Guàrdia Civil no va disparar dues ràfegues de trets, ràpids i efectius, com dirien l'endemà els diaris del règim. Els espetecs de les armes van sonar un darrere l'altre mentre el cos de Juan Paredes, àlies Txiqui , lligat de mans i peus, s'anava encongint. I encara va caldre un tret de gràcia. Tenia 21 anys. Els únics testimonis van ser un germà de la víctima i els advocats que van participar al consell de guerra sumaríssim, Marc Palmés i Magda Oranich.

Txiqui va ser un dels últims afusellats per ordre de Franco, el 27 de setembre del 1975, acusat de ser membre d'ETA i de l'assassinat d'un policia en un atracament a Barcelona que mai es va provar. El mateix dia van afusellar a Burgos un altre membre d'ETA, Ángel Otaegi, i tres militars del FRAP (Frente Revolucionario Antifranquista) a Madrid. Van ser les cinc últimes víctimes del règim, que va caure dos mesos després, i les últimes abans de l'abolició de la pena de mort del Codi Penal.

Aquell matí, Palmés i Oranich, van recopilar proves contra el règim: van recollir els casquets de bala de l'execució -tres dels quals van ser donats per Oranich al Museu d'Història de Catalunya fa tres mesos- i van exercir de fotoperiodistes. Van aconseguir amagar una càmera Instamatic i van retratar el trasllat del fèretre en un camió fins al cementiri -on un petit grup de persones es va manifestar llançant-li flors, tot i la vigilància policial- i el moment just abans d'introduir-lo al nínxol.

Palmés va demanar poder veure el cos de Txiqui, com tenia dret a sol·licitar la família. Va aprofitar els crits d'"assassins" per disparar la càmera que duia amagada als pantalons, passar-la a Oranich, que va treure el rodet i se'l va amagar a la pitrera, i després el va poder donar al periodista Andreu Claret.

Segons el règim, 'Hubo clemencia' 

Aquella foto va sortir l'endemà a la revista clandestina Solidaritat i en diverses octavilles. La van distribuir perquè ho publiquessin els mitjans internacionals. "La policia procurava que no es fes un acte públic dels enterraments", explica Cruanyes. Era insòlit tenir una evidència tan clara. De fet, als altres afusellaments del dia no hi va poder assistir ningú. La premsa del règim l'endemà titulava Hubo clemencia , perquè hi va haver sis persones que van passar pel veredicte del consell de ministres d'aquell divendres i es van lliurar de la pena de mort.

El rodet de la Instamatic es va extraviar, però els implicats no es van desprendre de tots els originals, tot i que el revelat era molt casolà perquè les còpies van sortir del laboratori domèstic de l'advocat Jordi Oliveres. L'historiador i advocat Josep Cruanyes acaba de fer donació al Museu d'Història de les dues fotografies originals que Marc Palmés li va donar el 1993: la del difunt -la més impactant- i la de l'arribada del fèretre al cementiri. "No m'agrada l'actitud del col·leccionista. Són documents històrics. Dono això pensant en dues coses: en el Marc Palmés i en el fet en si, un crim del franquisme que convé que recordem. Amb una imatge, les coses es fan més evidents i públiques".

Un consell de guerra sumaríssim 

Txiqui va ser detingut el 30 de juliol i, tot i que per llei no el podien retenir més de 72 hores, no va sortir de la Model. El 26 d'agost van fer un decret llei de prevenció del terrorisme, pel qual els judicis podien ser militars i, per tant, sumaríssims. Per la via ràpida. "Això establia que hi havia un advocat, un substitut i un substitut militar, perquè no es pogués endarrerir el procés. Va ser qüestió d'hores i no hi va haver cap garantia, ni cap prova. Quedava clar que els volien pelar a tots", explica el company de Palmés, Cruanyes.

El règim seguia funcionant amb el ban del 28 de juliol del 1936, que declarava l'estat de guerra i que permetia la persecució política i donava peu als processos sumaríssims. "Va ser un acte venjatiu. Hi havia una por molt gran. Hi va haver una manifestació a la rambla de Catalunya, en què la gent corria més que no pas caminava. I hi havia una gran incomoditat dels partits de l'oposició. La poca contestació va ser molt durament reprimida", recorda el director del Museu, Agustí Alcoberro. Després de la mort de Carrero Blanco, el règim es va endurir amb els últims espeternecs del dictador. I la Transició no va ser innòcua en nombre de caiguts.

La importància del cas Garzón 

Totes les revisions dels consells de guerra que s'han plantejat s'han refusat, ni s'han admès a tràmit -és el cas de Puig Antich, per exemple-. "La transcendència de la sentència del cas Garzón és que pràcticament limita que hi hagi qualsevol revisió de qualsevol procés. La sentència, de 40 pàgines, en dedica tres a Garzón, i la resta, a justificar que no es reobrin els casos -explica Cruanyes-. Des d'un punt de vista jurídic clama al cel. La llei de la memòria històrica explicita que deixa oberta la via judicial i, en canvi, el Tribunal Suprem la interpreta com que tanca qualsevol procés. És un menyspreu per a les víctimes del franquisme. Al final, la llei de la memòria històrica ha protegit més els franquistes que els seus opositors".

 http://www.ara.cat/premium/cultura/fotos-lultim-afusellat-pel-franquisme_0_665333465.html

Les bales de l'últim afusellat a Catalunya pel franquisme

 

EL TESTIMONI Magda Oranich amb les bales I amb la foto que va fer Marc Palmés minuts després de l'afusellament. FRANCESC MELCION

 SÍLVIA MARIMON

 

Durant més de tres dècades l'advocada Magda Oranich ha guardat deu casquets de bala a casa seva. Els va recollir minuts després que caigués lentament, lligat a un trípode, amb els ulls oberts i cantant Eusko gudariak -l'himne del soldat basc- l'últim afusellat pel franquisme a Catalunya, Jon Paredes, conegut com a Txiki, perquè era molt menut: feia 1,52 m d'alçada. No hi va haver ràfegues. Els que eren a Collserola van poder sentir com espetegava un tret darrere l'altre.
Cap d'aquelles bales, disparades pels subfusells d'un escamot format per voluntaris de la Guàrdia Civil, però, va matar Txiki. Va haver de rebre un últim tret de gràcia. Tenia només 21 anys, el van acusar de pertànyer a ETA i d'haver mort un policia a Barcelona en el transcurs d'un atracament a una sucursal bancària. Mai es va demostrar que ell havia estat l'autor del tret. Però això a Franco li era indiferent. "Volia donar un escarment i Txiki era la víctima més fàcil", explica Magda Oranich. Txiki va ser afusellat el 27 de setembre del 1975. Al cap de dos mesos moria el dictador.
Oranich, amb Marc Palmés, va ser la defensora de Txiki durant el consell de guerra sumaríssim que es va celebrar el 19 de setembre al Govern Militar de Barcelona. Ara, 36 anys després, Oranich ha volgut donar tres d'aquelles bales -cinc ja les va lliurar a la mare i al germà de Txiki- al Museu d'Història de Catalunya. Amb les bales també ha cedit una pipa, l'únic objecte personal que conservava de Txiki.
L'advocada no s'ha volgut despendre de dues de les bales. El record d'aquella matinada a pocs metres del cementiri de Collserola, a Can Catà, on va caure Txiki, i de les dotze hores prèvies passades a la guarderia de la presó Model de Barcelona, no s'esborra. "M'agafava la mà i em deia no em deixis, vull que ho expliquis tot", recorda l'advocada. Aquella nit Txiki va escriure un poema.
El jove d'origen extremeny mai va perdre la serenitat. Quan en les hores prèvies a l'execució un militar se li va acostar estranyat per la seva tranquil·litat, ell va contestar: "Nosaltres no ens hem d'avergonyir per ser aquí. Vosaltres sí". Aquella nit no sabia qui l'afusellaria, pensava que l'escamot el formarien soldats i deia que estava segur que els "nois" no ho voldrien fer.
Dies abans va demanar una vegada i una altra que li dibuixessin i li expliquessin com funcionava el garrot vil. Al final, però, aquest mètode d'execució que li produïa tanta angoixa no es va utilitzar. No perquè Franco a última hora fes un acte de concessió, sinó perquè a Espanya només hi havia dos botxins i aquell 27 de setembre el dictador va voler que hi haguessin tres execucions. A la mateixa hora Anjel Otaegi, també membre d'ETA, era afusellat a Burgos. A Madrid s'enfrontaven a l'escamot d'afusellament tres militants del Frente Revolucionario Antifranquista (FRAP): José Humberto Baena, Ramón García Sanz i José Luis Sánchez Bravo.

Un judici il·legal
A Txiki el van detenir el juliol del 1975. Poc abans el dictador havia fet pública una nova llei antiterrorista. "Recordo que em van trucar i em van demanar si el podia defensar. Em van dir que era un membre d'ETA de segona fila i que, per tant, no hi hauria problemes", explica Oranich. Txiki va estar incomunicat durant un mes i va ser torturat. "Quan el vaig anar a veure vaig sortir plorant, era un jove molt amable", recorda l'advocada.
El 19 de setembre el consell de guerra no va trigar gaire a prendre una decisió: "En menys de dues hores i sense cap prova, van condemnar Txiki a pena de mort", relata Oranich. El divendres següent hi havia consell de ministres, però Franco, malgrat totes les peticions internacionals, no el va voler indultar.