Entrevista a Albert Sánchez Piñol sobre 'Vae Victus', la seva nova novel·la

En quatre relats

Us oferim la introducció de ‘Vae Victus', que situa el lector en els paràmetres històrics de l'obra 

 

Albert Sánchez Piñol “Sempre han negat la nostra existència”

Albert Sánchez Piñol Foto: A LA TERRASSA DE CASA SEVA A BARCELONA, ON VA NÉIXER EL 1965. ES AUTOR DE DIVERSES NOVEL·LES, ENTRE LES QUALS ‘LA FELL FREDA' I ‘PANDORA AL CONGO'. DE ‘VICTUS' S'HAN VENUT 250.000 EXEMPLARSI S'HA TRADUÏT A16 LLENGÜES JOSEP LOSADA.

Crònica

Castellví bé mereix un carrer

 

 Albert Sánchez-Piñol i la historiadora Mercè Morales, en la presentació de la primera edició en català de 'Les narracions històriques' de Francesc Castellví, dimecres a Barcelona Foto: ACN.

Un dia a les carreres. Jordi Galves

Bigus Victus?

 

 

El día que Dios llegó tarde/El dia que Déu va fer tard

 

Ilustración del asedio de Barcelona en setiembre de 1714 LVE 

Barcelona 1714 Oriol Malet 

La novel·la històrica, un tret segur?

La novel·la històrica ven. Té un públic fidel i heterogeni. Un lector sense gènere ni edat, que busca aprendre i entretenir-se a la vegada. Però no és fàcil tenir el talent per escriure'n i la determinació per descartar dades

 SÍLVIA MARIMON

La novel·la històrica, un tret segur? Construint un episodi històric 

 

La novel·la històrica ven. Té un públic fidel i heterogeni. Un lector sense gènere ni edat, que busca aprendre i entretenir-se a la vegada. No és fàcil fer una bona novel·la històrica: no només n'hi ha prou tenint talent com a escriptor, sinó que s'ha de tenir bon olfacte a l'hora de documentar-se sense caure en la temptació d'aclaparar el lector amb un munt de dades. Ho explicava l'autor de Victus, Albert Sánchez Piñol: "La grandiloqüència del setge de Barcelona em donava pràcticament la novel·la feta. L'únic que havia de tenir era l'instint assassí de seleccionar". 

Autors com Jaume Cabré i Sánchez Piñol han revitalitzat el gènere i han triomfat internacionalment. Els editors hi estan d'acord: la novel·la històrica, si està ben escrita i parla de la història del país, és un gènere que funciona. 

El talent, imprescindible: Cabré i Sánchez Piñol han seduït el públic català i estranger

"Amb la novel·la històrica no has d'imaginar un argument, perquè ja està fet. Tampoc has de crear els personatges. Però només amb aquests dos elements pot sortir un bon llibre d'història i una mala novel·la. Per captivar el lector també s'ha de ser un bon escriptor, i el talent no abunda", reflexiona la directora de La Campana, Isabel Martí. L'editora de Victus valora la falta de complexos d'Albert Sánchez Piñol: "Trenca motlles amb aquest llenguatge que no vol recrear falsament l'època sinó que és actual, popular i fins i tot a vegades vulgar". Martí creu que Piñol ha sabut combinar èpica i humor, història i ficció. "I no l'ha aturat la correcció política", afegeix. Segons l'editora, Hollywood està interessat a convertir Victus en pel·lícula. Tant Cabré com Sánchez Piñol ja fa temps que van creuar fronteres. Han seduït lectors europeus, asiàtics i llatinoamericans. 

Nous personatges: L'hora dels herois col·lectius i els secundaris

"Un dels grans valors de Victus -destaca Martí- és que el protagonista és la col·lectivitat, l'heroi és el poble en lloc del ja esgotat jo, jo i altre cop jo". L'editor de Proa, Josep Lluch, argumenta que ara és el moment dels personatges secundaris: "Fa uns vint anys hi havia la voluntat de conèixer la història del país i funcionava la novel·la més didàctica; ara s'ha d'aportar alguna cosa més. Els episodis més emblemàtics i els personatges més coneguts estan esgotats". "És el moment dels secundaris", coincideix l'editora de Columna, Berta Bruna. Un secundari que ha triomfat en vendes és l'heroi de Lliures o morts , Ermengol Amill. Bruna també reivindica els personatges femenins: "Hi ha llibres més silenciosos, que no encapçalen els rànquings, però que tenen un públic fidel i un èxit sostingut, com Confidències d'una reina ,de Teresa Sagrera". 

El valor de la proximitat: La novel·la històrica estrangera no funciona

"La novel·la històrica en clau catalana ven, però quan hem intentat editar autors estrangers no ha funcionat", diu l'editora de Columna. "No passa el mateix en altres gèneres. Per exemple, la novel·la negra catalana costa molt que funcioni, tot i que hi ha autors molt bons. I, en canvi, l'escandinava té un gran èxit", afegeix Bruna. Les novel·les que encapçalen els rànquings dels més venuts tenen sempre escenaris pròxims. "Al lector li agrada poder reconèixer i visitar els escenaris de la novel·la. Núria Esponellà ( Rere els murs ) i Maria Carme Roca ( Barcino ) encara ara, anys després d'haver publicat les seves respectives novel·les, fan visites guiades amb els seus lectors", diu Bruna. 

L'editora de La Campana destaca la importància de connectar amb el moment actual: "Pensava que amb el Tricentenari es publicarien més llibres sobre el 1714". Martí creu que una altra de les altres claus de l'èxit de Victus és que el lector s'identifica amb el poble que lluita i resisteix el setge de les tropes borbòniques: "Sánchez Piñol recull aquesta necessitat, tan actual, de sentir-se part d'alguna cosa, el convenciment que junts podem aconseguir-ho. La intenció política de Victus és molt clara. I no s'estalvia les crítiques a Castella".

El passat més recent: El món obrer i la crítica a la burgesia catalana

Sílvia Alcàntara va debutar amb Olor de Colònia i va triomfar. Va encapçalar rànquings i va guanyar diversos premis. Josep Cots, editor d'Edicions de 1984, creu que si Olor de Colònia ha seduït els lectors és perquè novel·la un període vital del món treballador. "L'escriptora té fusta i va saber transmetre els anhels, les pors, la grisor i les il·lusions d'una època", opina Cots. "Retrata un passat recent que comparteixen molts lectors, és en l'imaginari col·lectiu", argumenta Cots. Alcàntara parla d'una colònia tèxtil dels anys 50: "A Catalunya hi havia prop de 80 colònies tèxtils, i moltes poblacions tenen un passat tèxtil, molts lectors reconeixen els escenaris i els personatges dels quals parla l'escriptora", explica l'editor d'Edicions de 1984.

Josep Cots creu que la novel·la històrica catalana habitualment o parla del passat més remot o del món rural, però poques vegades de la societat industrial del segle XX: "Tenim la tendència a desplaçar el poder cap a Madrid i a oblidar la burgesia catalana; en literatura se la critica poc", opina. Les úniques excepcions, afegeix, són Josep Maria de Sagarra i Julià de Jòdar.

Construint un episodi històric

Amb HHhH (Seix Barral / Edicions 1984), Laurent Binet proposava una alternativa a la novel·la històrica. El jove autor francès, que va guanyar el premi Goncourt, convidava el lector a endinsar-se amb ell en el procés literari. Al llarg del llibre, que descriu l'assassinat d'un dels esbirros de Hitler, Reinhard Heydrich, també conegut com la Bèstia Rossa i el Botxí, Binet va desvelant els secrets i les tècniques que fan possible construir una novel·la històrica. Binet no amaga la temptació, sempre present, d'inventar. A vegades cedeix, però quan ho fa, ho diu. I té una discussió amb ell mateix. Hi ha un moment en què un dels herois es troba amb uns amics. Després de descriure l'escena, en part inventada, escriu: "Quina incidència convertir en titella un home que ha mort fa molt de temps, incapaç de defensar-se. Fer-li beure te, quan potser només li agradava el cafè", apunta amb un deix d'ironia. L'autor defensa que tot el que explica és real: "Si m'hagués inventat alguna cosa, hauria traït la història i els seus herois", diu el novel·lista.

 

 

La Via Catalana del 1714

Sánchez Piñol: "1714 és la tragèdia perfecta"

Albert Sánchez Piñol, a la seu de La Campana

Els últims herois.

 ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL

Imagina't que tens vint anys. Imagina que et fan un curset accelerat de cent hores. Imagina que immediatament després et fiquen a dins d'una mena de Fórmula 1 amb ales de construcció soviètica que vola a 465 km per hora. L'has de pilotar pels núvols mentre et disparen. I qui et dispara són els avions de Franco, l'aviació de Mussolini i els Messerschmitt BF-109 de la Legió Còndor, és a dir, l'elit tecnològica de l'aviació nazi.

Avui en dia encara queden una trentena d'aviadors i mecànics de la força aèria de la República. El pas del temps és inexorable, així que ens podríem preguntar com pot ser que després de set dècades encara hi hagi tants supervivents. La resposta és que la majoria d'aviadors eren uns joves, joveníssims, entusiastes que es presentaven voluntaris. Alguns, per aconseguir allistar-se, fins i tot mentien sobre la seva edat i van ingressar-hi amb setze anys. O sigui, que als dinou ja tenien una experiència de tres anys de combats aeris. 

La guerra aèria potser és un dels aspectes més heroics de la Guerra Civil Espanyola. L'ideari feixista sempre havia barrejat ingredients tan diversos com el romanticisme i la tecnologia. L'aviació era un punt de convergència dels dos vectors i tant la Itàlia feixista com sobretot l'Alemanya nazi disposaven dels dissenys militars més avançats. L'URSS va proporcionar a la República alguns aparells, com els famosos Chatos i Moscas (a les caixes d'embalatge hi figurava el seu nom en rus, Mockba, o sigui, Moscou, que els espanyols van reinterpretar a la seva manera). En qualsevol cas, la tecnologia soviètica no podia competir amb la nazi. És més, durant la major part del conflicte els republicans van lluitar en una absoluta inferioritat numèrica. De fet, els aviadors es referien a la força aèria lleial com la Gloriosa, mentre que a l'aviació feixista li dedicaven, sarcàsticament, el sobrenom de la Numerosa. 

A les acaballes de la guerra alguns aviadors van poder fugir a l'estranger (pilotant les seves pròpies naus), mentre que altres van rendir oficialment el que quedava de la flota aèria republicana a l'enemic. Just abans de l'acte de lliurament, a algú se li va acudir una idea: d'entre tots aquells aviadors, tan joves, van agafar el que feia més pinta de nen i el van vestir amb uniforme de comandant. Era una bretolada. Però també era una manera de dir als seus adversaris que ells, una colla de nanos, havien portat de corcoll l'elit del feixisme europeu. En veure aquell noi, al comandant franquista li van canviar els colors. I va replicar amb un arrogant " Vete a casa, mocoso ". Només era ràbia mal continguda. Però no van deixar que se n'anessin, esclar que no. Tots els pilots van ser arrestats allà mateix i van haver de complir llargues penes de presó. El més sarcàstic va ser l'acusació de la fiscalia: aquells pilots que havien lluitat per la legalitat democràtica i contra la insurrecció militar van ser condemnats pel càrrec de "suport a la rebel·lió". 

Un alt percentatge dels pilots de la República eren catalans. Avui en dia la majoria dels supervivents s'agrupen a la seu barcelonina de l'ADAR (Asociación de Aviadores de la República). Un d'ells, Josep Falcó, va abatre dos Me Bf-109. Un altre, Francesc Vinyals, en l'excitació d'un combat aeri va envestir el seu avió contra el de Carlos Haya, un as franquista. Haya va morir, Vinyals va sobreviure. Vinyals sempre va negar vehementment els seus mèrits: "Com vol que em consideri un heroi? Jo només vaig fer el mateix que feien els altres". És a dir, la resposta habitual dels autèntics herois. 

Els pilots de la República eren ensinistrats a la llunyana ciutat de Kirovabad, a l'Azerbaidjan. Molts d'aquells pilots es van refugiar a l'URSS després de la Guerra Civil, on els va enxampar la invasió hitleriana i van tornar a pilotar avions de combat, sovint protegint el cel aeri caucàsic. És a dir, que des de l'òptica de l'Azerbaidjan aquells nois van lluitar dues vegades contra el feixisme, i en les dues ocasions va existir un vincle entre ells i la república caucàsica. Avui en dia l'Azerbaidjan és un estat independent, i agraït: s'ha ofert a participar en un monument als pilots, que s'hauria d'erigir a Barcelona. Però, esclar, aquí les coses no són tan àgils com a l'Azerbaidjan, i l'Ajuntament s'ho pensa... s'ho pensa..

Asociación de Aviadores de la República

En el camí i en la batalla (i 5)

ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL

 

 

Voldríem acabar aquesta sèrie dedicada als generals més ineptes de la història amb un personatge gairebé desconegut: Antoni Berenguer. Hi ha un element morbós i fascinant en les biografies dels grans generals incompetents: el fet que els errors d'un sol individu poden generar la mort de milers d'homes al seu servei. En el cas català potser encara és més greu, perquè en circumstàncies crítiques un individu pot anorrear un poble sencer. 

Com és ben sabut el 1713 Catalunya afrontava els moments més decisius de la seva història. La Guerra de Successió s'acabava amb un pacte entre els contendents que deixava Catalunya abandonada i sense aliats, i amb les tropes borbòniques avançant per un país indefens. En aquestes greus circumstàncies Barcelona va decidir organitzar-se i resistir. I al capdavant dels seus exèrcits hi va posar un general castellà: Antonio Villarroel Peláez. (Villarroel havia nascut a Barcelona, ja que el seu pare, també militar, hi estava destinat, però la seva formació va ser essencialment castellana. El més probable és que mai arribés a parlar català.)L'estiu del 1713, doncs, l'exèrcit borbònic es va plantar davant de Barcelona i la va sotmetre a setge i bombardeig.

Segons la doctrina militar d'època, una plaça assetjada realitzava sortides , és a dir, atacs fulminants però limitats contra els assetjants, amb l'objectiu de mantenir la moral alta i destarotar les línies enemigues. Villarroel va demostrar que era un militar més que capacitat planificant una sortida d'un abast insòlitament ambiciós. La idea era enviar una expedició d'uns mil homes amb suport de cavalleria per mar, desembarcar al Maresme, recórrer el país i reclutar un exèrcit de voluntaris. Aquestes tropes es coordinarien amb la guarnició de Barcelona per atacar els borbònics, atrapant-los entre les dues forces. Un bon pla. El problema, el gran problema, va ser que al capdavant de l'expedició hi anava el que potser va ser el català més perniciós del segle XVIII: el diputat militar Antoni Berenguer. 

Tot just tocar terra els expedicionaris van tenir un increïble cop de bona fortuna: els patriotes locals van informar-los que, molt a prop, a Mataró, els borbònics tenien en dipòsit tot el blat de l'exèrcit que assetjava Barcelona. És més, Mataró estava indefensa. Hem d'entendre la importància de la troballa: els 40.000 borbònics que assetjaven la capital catalana no podrien subsistir sense el blat de Mataró, entre altres motius perquè ells mateixos havien assolat el país i ja no quedava res més per rapinyar. 

Bé doncs, Berenguer es va negar a atacar Mataró. A la vila s'hi havien refugiat les famílies botifleres més destacades de Barcelona i Berenguer no dubtava que la tropa catalana, de baixa extracció, assassinaria els botiflers i violaria les seves dones. És a dir, que la solidaritat de classe dels patricis catalans va excedir de bon tros el seu amor a la pàtria. I allò no va ser tot: un mes de penúries després, quan amb grans esforços l'expedició havia reclutat 5.000 entusiastes, Berenguer va patir alguna mena d'atac de fòbia social. En realitat no sabem què va passar pel cap de Berenguer, però el fet és que ell i els alts oficials es van embarcar a Alella i per sorpresa, de tornada a Barcelona, van abandonar miserablement tots aquells homes a la seva sort. Segons els cronistes quan Villarroel ho va saber va exclamar: " ¡Para Dios una ofensa, para el rey un deservicio, a la patria una ruina! "

Les lliçons històriques són tan òbvies que no val la pena comentar-les. Els generals que hem glossat en aquesta sèrie servien a potències mundials que podien sobreposar-se a la seva ineptitud; els països petits no poden permetre's Berenguers, ni militars ni polítics ni culturals. El pitjor de tot és que Berenguer no era el mal, només el símptoma: negant-se a atacar Mataró no feia res més que obeir ordres explícites del govern de Barcelona. Sempre ens preguntarem què hauria passat si s'haguessin capturat els dipòsits de Mataró o s'hagués atacat per l'esquena les posicions borbòniques que assetjaven Barcelona. Molt probablement el que va perdre la causa catalana no va ser l'excés de rauxa, sinó de seny. 

Villarroel va seguir lluitant heroicament per la causa catalana i després de l'Onze de Setembre va ser empresonat en condicions d'una crueltat extrema. De Berenguer en va córrer el rumor que s'havia ofert servilment al nou règim. Avui en dia poca gent coneix la figura històrica d'aquests homes. Hauríem de recordar-los a tots dos, Antonio Villarroel i Antoni Berenguer. Les trajectòries exemplars i les deplorables tenen en comú que totes dues indiquen el camí a seguir.

 http://www.ara.cat/premium/debat/cami-batalla_0_686331385.html

En el camí i en la batalla (1)

ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL

 

 

 

 

 

 

  El 1921 un jovenet de la Barceloneta es va allistar a l'exèrcit. No és que li agradessin les armes, ben al contrari. L'horroritzava la possibilitat d'anar al front en plena guerra del Marroc i la millor manera d'evadir-lo era allistar-se, ja que als voluntaris els garantien feines d'oficina. Així que aquell noi de 19 anys es va vestir d'uniforme, el van embarcar cap a l'Àfrica... i el mateix dia que arribava el van enviar al front. Els moros acabaven de derrotar l'exèrcit espanyol en la catastròfica batalla d'Annual. Calien tots els reforços, encara que fossin oficinistes, de manera que aquell noiet, que odiava la violència, es va veure implicat en una de les guerres colonials més cruentes abans que li ensenyessin ni a fer servir el fusell. 

Asseverava Napoleó que "Mourir au feu ou sur la route, c'est le metier du soldat " ("Morir en batalla o camí de la batalla, vet aquí el destí del soldat"). El que no deia Napoleó era que si els soldats estaven dirigits per un inútil les seves probabilitats de supervivència queien en picat. Aquell jovenet de qui parlava va ser el meu iaio patern. Va sobreviure de miracle: la bala d'un rifeny se li va incrustar a la culata del fusell, i durant una desbandada només es va salvar perquè va poder creuar un riu agafat a la cua d'una mula. Hi ha alguna cosa d'insondable en el concepte de destí. Si una culata no s'hagués interposat entre la bala i el cos, o la cua d'una mula no hagués estat allà, el meu iaio hauria mort i jo no hauria nascut mai. I tot plegat per culpa d'un general mig boig. 

Diu un vell principi que un professional tendeix a ascendir fins que arriba al seu grau natural d'incompetència. S'entendrà que això és especialment greu en el món militar, on un sol individu pot tenir al seu càrrec la vida de milers, fins i tot milions d'éssers humans. Em permetran que avui iniciï una sèrie de cinc articles dedicada als militars més incompetents i nefastos de la història universal. I com és lògic començarem amb Manuel Fernández Silvestre, el general que va dirigir l'hecatombe d'Annual. 

Silvestre era un home de mirada severa i bigotis arrogants. A Cuba havia rebut més de vint ferides en combat, motiu que li va valer una sèrie d'ascensos. Com veurem en els articles següents, aquest és un patró habitual entre els generals que han protagonitzat grans desastres: per algun motiu incomprensible els governs tendeixen a creure que el valor personal implica habilitat estratègica. (Més o menys com si Messi, pel fet que és bon futbolista, fos promocionat a president del Barça.) Òbviament una cosa no té res a veure amb l'altra, i un cop a l'Àfrica, Silvestre va cometre tots els errors imaginables. 

De fet, costa de creure que Silvestre fos tan perfectament inepte. A mesura que avançava pel Rif regalava armes a tribus suposadament amigues, i alhora retirava les pensions que fins aleshores rebien els seus caps tribals. (Quan van començar els combats es van passar en bloc als rebels.) L'exèrcit va establir un seguit de blocaos amb una negligència total. Es van situar lluny de les fonts d'aigua potable, amb la qual cosa els franctiradors només havien d'esperar que els soldats assedegats sortissin. Alguns oficials van advertir a Silvestre que estava estenent massa les línies, però la resposta del general va ser: " La cosa va bien ". I en efecte, " la cosa " va anar bé fins que el 22 de juliol els rifenys van atacar. 

El que és increïble és que l'exèrcit espanyol era molt més nombrós que les tropes rifenyes, cas insòlit en una guerra colonial. Però en trobar-se disseminat en un conjunt de posicions estàtiques, l'atac va fer que caiguessin com peces de dòmino. Enmig de la catàstrofe Silvestre va perdre les maneres. En lloc de reagrupar els homes va fomentar el caos cridant a tort i a dret: "¡Corred, corred! ¡Esos diablos están a punto de llegar! " Segons una versió encara més grotesca el que vociferava era: " ¡Huid soldaditos, que viene el coco! " El resultat és prou conegut: gairebé 10.000 morts i la derrota més humiliant patida mai per una potència colonial. I encara sort de la mula. 

Si la vida és un conflicte continu les figures dels comandants militars són una metàfora sublimada de l'espècie humana. Silvestre, per exemple, escenifica molt bé l'Espanya del seu moment: una potència incapaç i decadent en tots els sentits, víctima de desastres de direcció i d'uns dirigents desastrosos. A partir de la setmana que ve constatarem que als exèrcits hi ha hagut més bojos que es creuen Napoleó que als manicomis, i que les diferents tipologies dels generals calamitosos són molt útils per entendre aquesta cosa vaporosa anomenada condició humana .

Manuel Fernández Silvestre

Manuel Fernández Silvestre

Desastre de Annual 

La leyenda del General Silvestre 

El general Silvestre recorre la playa de Sidi Dris tras su ocupación

Manuel Fernández Silvestre un  exemple d' incompetència militar espanyola  en el desastre d'Annual  ( Rif  o zona bereber ) 

 http://www.ara.cat/premium/debat/cami-batalla_0_669533091.html

 

Per què som tan corruptes?

ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL

 

 

 

 

 

 

Quan es va destapar el cas Millet la Presidència va fer pública una declaració que en essència tenia dos punts. Un: que havíem de confiar en les institucions. I dos: que es tractava d'un cas aïllat. Suposo que en aquests casos els governs han de seguir el manual i donar un "missatge de tranquil·litat", però si ho pensem bé va ser la menys creïble de les reaccions possibles. ¿Per què hauríem de confiar en les institucions quan Millet, durant anys i anys, havia viscut impunement fent martingales amb aquestes mateixes institucions? I dos: ¿si els Mossos admeten que només enxampen entre un 10% i un 15 % dels carteristes de la Rambla, que són uns xoriços de barri magre, per què hauríem de suposar que Millet era un cas aïllat, quan la gent com ell coneix tots els amagatalls i esvorancs de la llei? 

La corrupció té una història. Podem pensar que simplement hi ha gent bona i gent dolenta o podem intentar esbrinar si darrere d'aquest fenomen desastrós s'hi amaga alguna causa més profunda. ¿Catalunya és un país corrupte? La pregunta no té gaire sentit, però sí que podem fer una afirmació irrefutable: Catalunya és més corrupta que, per exemple, Noruega i Alemanya. Per què? 

Avui dia la nostra concepció sociològica encara és essencialment marxista. És a dir, la societat entesa com una piràmide amb els rics a dalt i els pobres a sota, distribuïts en capes. Segons la dreta, aquestes classes socials han de mantenir relacions de col·laboració; segons l'esquerra, el que fa avançar la societat és, justament, el conflicte entre classes. Deia Montaigne que la finalitat de la política és evitar la guerra civil, així que dreta i esquerra s'han posat d'acord per gestionar les seves diferències mitjançant normes pautades: els tribunals de justícia i l'exercici de drets socials, com el de vaga. 

Tot això és cert, tan cert com que Marx era un centre europeu que mai no va entendre el món mediterrani. Per a Marx la història la crea la pugna entre classes, com ho demostra, afirma al Manifest comunista , l'eterna disputa entre patricis i plebeus a l'antiga Roma. És gairebé risible, però dels mil anys d'història de la vella Roma només hi ha haver conflicte classista els primers dos segles. La resta és una successió inacabable de guerres civils que no tenen res a veure amb el teorema marxista. Hi havia tants pobres en el bàndol de Cèsar com en el de Pompeu, tants rics partidaris de Pompeu com de Cèsar, o gairebé. 

En el món mediterrani antic el que estructurava la societat eren les relacions de patronatge. És a dir, el pobre ofereix al dominus la seva fidelitat, i ho fa a canvi de favors. És un vincle tan poderós que es perpetua al llarg dels segles, de Cadis al Líban, de Trípoli a Marsella. O sigui, una organització social en què l'estructura no és horitzontal sinó de franges verticals. Al nord d'Europa el capitalisme destrueix aquests lligams ja al segle XIX. Al Mediterrani perviuran amb molt més vigor. 

Un periodista mallorquí em parlava d'un polític i constructor sense escrúpols. Ara bé: al seu poble no hi havia ni un aturat, almenys entre els naturals. És això. Qui denunciarà les martingales d'aquest individu quan tot el poble en treu algun profit? I cito Mallorca com podria dir València, Vic o qualsevol altre lloc. Com és lògic, l'estat modern veurà en les relacions de patronatge un enemic que li disputa àmbits de poder. I li sobraran raons. Per això les combatrà. De fet, la màfia italiana no és res més que una forma degenerada de patronatge. 

Si acceptem aquesta visió, doncs, un corrupte no és només un individu que accepta diners a canvi d'un servei il·legal. Relacions corruptes serien totes aquelles en què el mèrit és suplantat per l'amistat. És a dir, no donem una feina o un premi al més ben dotat o a qui més s'ho mereix, sinó al més proper. Pot semblar banal; a la pràctica té efectes devastadors. És possible que vostè no conegui cap empresari corrupte. Però segurament coneix aquell porter de discoteca que deixa entrar gratis els seus amics. I ningú l'hi retreu. Això és corrupció amb complicitat social. 

Per què als Països Catalans no existeix una màfia amb pistoles i escenes truculentes? Perquè aquí el tradicional sistema de patronatge ha optat per una estratègia d'adaptació diferent. Enfrontar-se a l'Estat implica una lluita duríssima, així que els nostres corruptes han preferit infiltrar-s'hi. En lloc de crear una estructura paral·lela al govern han parasitat un instrument, els partits polítics, i operen des de dins. O sigui, porters de discoteca a l'engròs: tu entres, tu no. 

No és que no tinguem una màfia autòctona, és que la tenim instal·lada al poder. 

http://www.ara.cat/premium/debat/que-tan-corruptes_0_656934303.html

En aquest article l' antropòleg i escriptor ens dona  la seva interpretació sobre l' origen de la corrupció als Països Catalans i a la resta dels territoris del sud d'Europa: Espanya, Itàlia,Grècia..

Adelson versus Guardiola

ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL

 

 

Al segle XVIII la loteria estatal tot just s'acabava d'implantar. Voltaire, un filòsof tan intel·ligent com espavilat, va veure que el sistema tenia fissures. Es va associar amb un matemàtic, Condamine, i després d'algunes maniobres van guanyar una fortuna. (La proverbial expressió burleta de Voltaire potser ve d'aquí.) 

Els jocs d'atzar són d'una naturalesa injusta i perversa. Quina és la seva essència? Drenar diners de molts perquè se'ls apropiïn molt pocs. I sense que hi operi cap mèrit, cap esforç, cap talent. I amb un afegit: són una mena de via individual i egoista cap a la salvació. En els països del Tercer Món proliferen les apostes, sigui amb naips sobre vellut o baralles de galls. Allà on l'estat social funciona el joc és irrellevant. Espanya continua sent uns dels països del món on més s'aposta, juntament amb les Filipines. 

En la meva vida el joc m'ha atrapat dues vegades. La primera: quan treballava en una oficina. Tothom jugava a la loteria. La majoria no eren fervents partidaris dels jocs d'atzar, més aviat els sotmetia una mena de xantatge: "I si toca?" Podia fer dues coses: comprar loteria o intentar que s'imposés una pregunta infinitament més racional: "I si no toca?" Vaig acabar comprant loteria. La segona vegada va ser durant una època atònica, grisa, sense expectatives. La meva única distracció era passar el diumenge a la tarda amb la travessa a una mà i l'orella a la ràdio, escoltant un programa, horrorós, que es deia Carrusel deportivo .

És a dir, en el primer cas el joc actuava com a amenaça i mecanisme d'exclusió: "Si toca aquí tots serem rics menys tu, i a sobre ens en fotrem". En el segon, com a adaptació al fracàs. A Humphrey sempre li quedarà París, però si no ets Bogart t'hauràs de conformar amb una travessa pelada. Era molt depriment esperar l'odiós dilluns i saber que l'única cosa que te'n separava era una butlleta amb catorze creus. Recordo que un diumenge el locutor va cantar " ¡Gol en las Gaunas!" , i em vaig dir: "M'he de passar la vida pendent de les Gaunas, que on sé ni on són?" Durant molt de temps vaig creure que la majoria de la gent, oh tristesa, responia que sí. Vaig trigar massa a entendre, oh desolació, que no, que la majoria ni es feia mai la pregunta.
La loteria és una d'aquelles incongruències de la nostra societat que són a la vista de tothom i que tothom ignora. Absolutament tots els polítics catalans estan d'acord que les virtuts que hem de promoure són l'esforç, el sacrifici i la voluntat de superació. I al mateix temps ni un polític, ni un, ha qüestionat un sistema, els jocs d'atzar, que promouen valors tan radicalment oposats com la insolidaritat, l'avarícia i els diners ràpids, i a sobre les administracions públiques s'encarreguen de publicitar-la amb diners públics. Anys enrere es va anunciar la creació d'una unitat clínica per combatre la ludopatia. I la pregunta que un es fa és: ¿la sufraguen amb els impostos que provenen de les màquines escurabutxaques? 

Com tothom sap les ideologies actuals es divideixen en tres grans grups: l'esquerra, amb una ètica excelsa que sempre defrauda; la conservadora, que defensa principis arcaics, i la liberal, que no en té. Històricament, esquerra i conservadorisme s'han oposat al joc, la qual cosa demostra que avui en dia només impera la tercera opció: tot s'hi val i campi qui pugui. El 1902 al Parlament argentí es va presentar una moció contra "aquesta xacra, la loteria nacional". Als anys 80 fins i tot un polític tan carismàtic com Jordi Pujol va tenir problemes perquè els seus democratacristians aprovessin la loteria catalana al Parlament. I el 2010 els nostàlgics del comunisme, a la Xina, es van indignar perquè les butlletes de la loteria duien la imatge de Confuci. El més irònic és que les butlletes lluïen grans frases del mestre oriental, estil: "Davant d'una possibilitat, per remota que sigui, el gran home hi veu un camí de rectitud; el petit home, beneficis". 

¿Eurovegas deixarà molts beneficis? És possible. Però aquí m'agradaria recordar una anècdota d'un propietari de casinos, Camille Leblanc. En certa ocasió li van preguntar qui guanyava més, a les seves ruletes, si el vermell o el negre. Leblanc va contestar: " Qui gagne c'est toujours le blanc ". Saben per què als hotels dels casinos no es poden obrir les finestres? Perquè la gent no se suïcidi. 

Tot és mentida. El nostre ordre de valors és una ficció, una imatge de nosaltres mateixos tan idealitzada com falsa. Ens omplim la boca amb Pep Guardiola, però a qui llepem el cul és a Sheldon Adelson. 

Ah, me n'oblidava: Voltaire mai més va jugar a la loteria.

 http://www.ara.cat/ara_premium/debat/Adelson-versus-Guardiola_0_652734728.html

Probablement Jesús no va existir mai (i II)

 

Albert Sánchez Piñol

Un pres republicà pica pedra en un lager nazi. Un oficial de les SS se li apropa: "Eh, tu, roig, vine!" El pres es creu mort. No. El nazi només hi vol jugar a escacs. El pres de seguida s'adona que en sap més que el nazi. I així, abans de l'escac i mat, jugada a jugada, allarga l'agonia escaquista de l'SS. "Va ser la meva victòria sobre el III Reich", proclama l'ex-pres republicà. El documental fa una pausa per als anuncis.

I ara em perdonaran la immodèstia: no me'n vaig creure ni mitja paraula. Per què? Doncs perquè la història era massa nítida, depurada de qualsevol imperfecció escènica. Tots els elements que hi apareixien eren d'un simbolisme suprem. La narrativa pot ser realista, però la realitat gairebé mai no és narrativa. Almenys tan perfectament narrativa. Poc després es va saber que aquell ex-pres era un impostor: es deia Enric Marco.
Com deuen recordar, la setmana passada parlàvem de l'existència, o més ben dit inexistència, d'un personatge anomenat Jesús de Natzaret, i ens referíem a la falta de fonts històriques convincents. Els arqueòlegs em donaran la raó: per molt que avancin les investigacions, l'antigor clàssica sempre estarà envoltada d'una boira de misteri. Hi ha moltes dades, transcendentals, que mai no sabrem dels primers segles de l'era cristiana. Per tant, admetem-ho, qualsevol acostament documental a la figura de Jesús sempre estarà mancat d'elements de judici.
Ens queda un llegat que pot ser objecte d'anàlisi: el narratiu. En última instància el que ens ofereix el cristianisme és un conte, un relat. Crec que hi hauria certa unanimitat si estructuréssim el relat cristià en els següents termes. Primer acte: Un nen déu neix d'una verge i és adorat per reis i savis / Molt precoç, d'adolescent ja dóna lliçons a grans mestres. Segon acte: Un cop adult, s'envolta de 12 seguidors / Recorre el país fent miracles / Això causa la ira del poder, que el captura i executa. Tercer acte: Al tercer dia ressuscita i puja al cel, i demostra així la seva divinitat. Fi.
A partir del moment en què ens referim a un relat podem fer preguntes pròpies de la crítica literària. La primera i més legítima és la següent: va ser un relat original? Anem a pams.
Palestina sempre ha estat un passadís geogràfic natural, una cruïlla de camins. Tot el comerç de l'època, material i simbòlic, circulava per les seves terres. És a dir, els seus habitants coneixien la mitologia religiosa de llocs tan llunyans com l'Índia o Aràbia, Grècia i Egipte. Avui en dia pot afirmar-se que el personatge Jesús és una fenomenal obra de sincretisme, i a gran escala.
Buda, com Jesús, va ser visitat per grans savis poc després de néixer. El déu Mitra va néixer un 25 de desembre i el seu dia sagrat era el diumenge. Aquests secundaris de luxe, els apòstols, apareixen com a seguidors de fins a tres déus antics, sempre en número de 12. Krixna feia miracles curant malalts, el déu Dionisi de Grècia va transformar l'aigua en vi i els seus seguidors van menjar el seu cos. El culte a la deessa Attis, amb origen a Frígia, arriba a la Roma precristiana i els seus ritus mistèrics són un precedent directe del cicle de la Passió, mort i resurrecció. En fi, en un humil article no hi ha espai ni per resumir-ho: els especialistes han recopilat fins a una trentena de divinitats anteriors a Jesús de les quals el cristianisme hauria usurpat algun tret. I per si en queda algun dubte, la biografia de Jesús té grans paral·lelismes amb dos déus egipcis, Horus i Osiris, segurament préstecs culturals de l'època en què el poble jueu va viure a Egipte.
El més probable és que sobre una base documental mínima els bisbes cristians del segle IV, un cop al poder de l'imperi, polissin el guió fins a construir el personatge Jesús que més bé s'adaptava al paper de l'Església. Dit d'una altra manera: en realitat tant li fa si Jesús va existir o no. La qüestió és que la seva biografia, el seu relat, és el plagi més gran de tots els segles, la impostura més reeixida de la història. La Bíblia és, en essència, un fenomen literari, el bestseller de més èxit de la indústria editorial. Però una revelació divina? A l'hora de construir la Bíblia l'element menys necessari és déu.
No sé si és per riure o per plorar. Deu croades contra els infidels, mil catedrals aixecades, milers d'heretges a la foguera. Dos mil anys fent dinars de Nadal, milions i milions de canelons. Sempre en nom del Messies. I el Messies potser no va existir mai. Probablement tot és mentida: quatre rondalles neolítiques adaptades per uns editors espavilats. I fins ara.
Bon Nadal a tothom.

Probablement Jesús no va existir mai (I)

Les tres entrades que venen a continuació tenen relació amb la celebració dels Nadal i amb la fe cristiana. Sincretisme, manca d'evidències històriques que confirmin l'existència de Jesucrist...A banda de tot això tant els creients, no creients,ateus,agnòstics celebrem el Nadal.

 

Albert Sánchez Piñol

A La vida de Brian hi ha un diàleg especialment significatiu. Brian: "Us dic que no sóc el Messies, recony!" Gentada: "Oooh! Us n'adoneu, oi? És ell, és el Messies!" Brian: "Aneu-vos-en a la merda!" Gentada: "Oh! Sí! Som-hi tots! Però, Messies... com s'hi va, a la merda?"
El que acaben de llegir és la definició més exacta i clarivident de l'essència religiosa judeocristiana. No és que un Messies generi adeptes, sinó que una necessitat de fe busca un receptacle. Què o qui? Tant és. Pot dir-se Jesús, o Brian, o el Monstruós Espagueti Volador. En conseqüència, si el fundador d'una religió és un personatge instrumental, podria ser que la seva biografia només fos una ficció històrica. I ara un pas més: si és així, qui ens assegura que Jesús de Natzaret va existir realment?
Sembla mentida que la historiografia hagi trigat tant a fer-se una pregunta tan elemental. Potser, com diria aquell clàssic: "Senzillament no se li havia acudit a ningú abans". Però el fet és que quan busquem proves històriques topem amb un gran buit. Res no ens assegura que Jesús tingués una existència real. Al contrari.
La immensa majoria de textos antics que parlen de Jesús són els Evangelis. S'entendrà, però, que acadèmicament parlant no siguin proves vàlides. Seria com si haguéssim d'acceptar que els extraterrestres existeixen perquè algú assegura que l'hi han dictat els extraterrestres. La segona gran font de documentació sobre la vida d'un tal Jesús són els anomenats Evangelis apòcrifs. És a dir, el conjunt de textos refusats, per inversemblants, per la mateixa Església. I si són falsos hem d'entendre que ho són per a tot. En tercer lloc queden els autors clàssics. Pràcticament no hi ha menció a un tal Jesús. Només Tàcit i Suetoni hi fan alguna referència, i totes dues són dubtoses. L'oblit més clamorós potser és el de Flavi Josep a les Antiguitats judaiques . En una obra dedicada a enaltir la menor figura jueva, política o religiosa, a Jesús només li dedica un paràgraf de cinquanta paraules, i avui en dia els especialistes donen per fet que va ser un afegit dels segles posteriors.
Sigui com sigui, el Jesús personatge presenta inconvenients de pura lògica. Per exemple: el debat sobre el prepuci de Crist. Com a jueu Jesús va ser sotmès a la circumcisió. Però si el Crist ressuscitat va pujar al cel, què se'n va fer, del prepuci? Va pujar al cel seguint l'estela del Messies o es va quedar a la Terra? Si és així, com a matèria divina era indestructible i rodolava per algun lloc del món. Al segle XVI un tal Leo Allatius al De Praeputio Domini Nostri Iesu Christi Diatriba opina que no, que el prepuci va elevar-se a l'espai i es va convertir en un anell de Saturn (!). Al segle següent una monja austríaca, Agnes Blannbekin, creia el contrari, que s'havia quedat entre nosaltres, ja que ella combregava amb un suposat prepuci de Jesús. (No se l'empassava, només el degustava.) I quan el tenia a la boca, va relatar al seu confessor, el seu cos vivia autèntics èxtasis místics. El que la Blannbekin potser no sabia era que per Europa circulaven dotzenes i dotzenes de presumptes prepucis de Jesús.
Es fa difícil gestionar un personatge tan ambigu. Pensem-ho: per què els cristians adoren el prepuci i no altres parts del cos que també es desprenen? Les relíquies podrien ser molt variades: ungles de Jesús, cabells, pots de caspa, etc., i no només el prepuci. De fet, els budells de Jesús eren tan humans com la resta, així que en 33 anys de vida terrenal devia evacuar una considerable quantitat de matèria orgànica. Els excrements fòssils s'anomenen copròlits. Com a partícula divina, doncs, els copròlits de Jesús haurien de tenir tant de valor com el prepuci, amb l'avantatge que la seva pluralitat no entraria en contradicció amb la seva autenticitat. O no és així? Els viaranys del Crist són tan rocambolescos que calen legions de teòlegs per endreçar la doctrina. Ara bé, tot i que he fet algunes consultes no n'he tret l'aigua clara: per què el prepuci es va elevar a categoria de relíquia i els copròlits no?
En ciència la càrrega de la prova correspon als que volen demostrar que algú o alguna cosa és o va ser. Encara més si s'estableix un dubte raonable. Amb tot, la creença en Jesús fa 2.000 anys que s'ha consolidat, i sembla que sigui a l'inrevés. No importa. L'absència de fonts històriques només és un dels arguments menors contra l'existència d'un individu anomenat Jesús de Natzaret. De fet, en són tants que necessitarem un altre article per rematar la qüestió.
Però ja els aviso: el que no puc entendre és això dels copròlits.