SÍLVIA MARIMON
La novel·la històrica, un tret segur? Construint un episodi històric
La novel·la històrica ven. Té un públic fidel i
heterogeni. Un lector sense gènere ni edat, que busca aprendre i
entretenir-se a la vegada. No és fàcil fer una bona novel·la històrica:
no només n'hi ha prou tenint talent com a escriptor, sinó que s'ha de
tenir bon olfacte a l'hora de documentar-se sense caure en la temptació
d'aclaparar el lector amb un munt de dades. Ho explicava l'autor de Victus,
Albert Sánchez Piñol: "La grandiloqüència del setge de Barcelona em
donava pràcticament la novel·la feta. L'únic que havia de tenir era
l'instint assassí de seleccionar".
Autors com Jaume
Cabré i Sánchez Piñol han revitalitzat el gènere i han triomfat
internacionalment. Els editors hi estan d'acord: la novel·la històrica,
si està ben escrita i parla de la història del país, és un gènere que
funciona.
El talent, imprescindible: Cabré i Sánchez Piñol han seduït el públic català i estranger
"Amb la novel·la històrica no has d'imaginar un argument, perquè ja
està fet. Tampoc has de crear els personatges. Però només amb aquests
dos elements pot sortir un bon llibre d'història i una mala novel·la.
Per captivar el lector també s'ha de ser un bon escriptor, i el talent
no abunda", reflexiona la directora de La Campana, Isabel Martí.
L'editora de Victus valora la falta de complexos d'Albert
Sánchez Piñol: "Trenca motlles amb aquest llenguatge que no vol recrear
falsament l'època sinó que és actual, popular i fins i tot a vegades
vulgar". Martí creu que Piñol ha sabut combinar èpica i humor, història i
ficció. "I no l'ha aturat la correcció política", afegeix. Segons
l'editora, Hollywood està interessat a convertir Victus en
pel·lícula. Tant Cabré com Sánchez Piñol ja fa temps que van creuar
fronteres. Han seduït lectors europeus, asiàtics i llatinoamericans.
Nous personatges: L'hora dels herois col·lectius i els secundaris
"Un dels grans valors de Victus -destaca
Martí- és que el protagonista és la col·lectivitat, l'heroi és el poble
en lloc del ja esgotat jo, jo i altre cop jo". L'editor de Proa, Josep
Lluch, argumenta que ara és el moment dels personatges secundaris: "Fa
uns vint anys hi havia la voluntat de conèixer la història del país i
funcionava la novel·la més didàctica; ara s'ha d'aportar alguna cosa
més. Els episodis més emblemàtics i els personatges més coneguts estan
esgotats". "És el moment dels secundaris", coincideix l'editora de
Columna, Berta Bruna. Un secundari que ha triomfat en vendes és l'heroi de Lliures o morts
, Ermengol Amill. Bruna també reivindica els personatges femenins: "Hi
ha llibres més silenciosos, que no encapçalen els rànquings, però que
tenen un públic fidel i un èxit sostingut, com Confidències d'una reina ,de Teresa Sagrera".
El valor de la proximitat: La novel·la històrica estrangera no funciona
"La novel·la històrica en clau catalana ven, però quan hem intentat
editar autors estrangers no ha funcionat", diu l'editora de Columna. "No
passa el mateix en altres gèneres. Per exemple, la novel·la negra
catalana costa molt que funcioni, tot i que hi ha autors molt bons. I,
en canvi, l'escandinava té un gran èxit", afegeix Bruna. Les novel·les
que encapçalen els rànquings dels més venuts tenen sempre escenaris
pròxims. "Al lector li agrada poder reconèixer i visitar els escenaris
de la novel·la. Núria Esponellà ( Rere els murs ) i Maria Carme Roca ( Barcino
) encara ara, anys després d'haver publicat les seves respectives
novel·les, fan visites guiades amb els seus lectors", diu Bruna.
L'editora de La Campana destaca la importància de connectar amb el
moment actual: "Pensava que amb el Tricentenari es publicarien més
llibres sobre el 1714". Martí creu que una altra de les altres claus de
l'èxit de Victus és que el lector s'identifica amb el poble que
lluita i resisteix el setge de les tropes borbòniques: "Sánchez Piñol
recull aquesta necessitat, tan actual, de sentir-se part d'alguna cosa,
el convenciment que junts podem aconseguir-ho. La intenció política de Victus és molt clara. I no s'estalvia les crítiques a Castella".
El passat més recent: El món obrer i la crítica a la burgesia catalana
Sílvia Alcàntara va debutar amb Olor de Colònia i va triomfar. Va encapçalar rànquings i va guanyar diversos premis. Josep Cots, editor d'Edicions de 1984, creu que si Olor de Colònia
ha seduït els lectors és perquè novel·la un període vital del món
treballador. "L'escriptora té fusta i va saber transmetre els anhels,
les pors, la grisor i les il·lusions d'una època", opina Cots. "Retrata
un passat recent que comparteixen molts lectors, és en l'imaginari
col·lectiu", argumenta Cots. Alcàntara parla d'una colònia tèxtil dels
anys 50: "A Catalunya hi havia prop de 80 colònies tèxtils, i moltes
poblacions tenen un passat tèxtil, molts lectors reconeixen els
escenaris i els personatges dels quals parla l'escriptora", explica
l'editor d'Edicions de 1984.
Josep Cots creu que la
novel·la històrica catalana habitualment o parla del passat més remot o
del món rural, però poques vegades de la societat industrial del segle
XX: "Tenim la tendència a desplaçar el poder cap a Madrid i a oblidar la
burgesia catalana; en literatura se la critica poc", opina. Les úniques
excepcions, afegeix, són Josep Maria de Sagarra i Julià de Jòdar.
Construint un episodi històric
Amb HHhH (Seix
Barral / Edicions 1984), Laurent Binet proposava una alternativa a la
novel·la històrica. El jove autor francès, que va guanyar el premi
Goncourt, convidava el lector a endinsar-se amb ell en el procés
literari. Al llarg del llibre, que descriu l'assassinat d'un dels
esbirros de Hitler, Reinhard Heydrich, també conegut com la Bèstia Rossa
i el Botxí, Binet va desvelant els secrets i les tècniques que fan
possible construir una novel·la històrica. Binet no amaga la temptació,
sempre present, d'inventar. A vegades cedeix, però quan ho fa, ho diu. I
té una discussió amb ell mateix. Hi ha un moment en què un dels herois
es troba amb uns amics. Després de descriure l'escena, en part
inventada, escriu: "Quina incidència convertir en titella un home que ha
mort fa molt de temps, incapaç de defensar-se. Fer-li beure te, quan
potser només li agradava el cafè", apunta amb un deix d'ironia. L'autor
defensa que tot el que explica és real: "Si m'hagués inventat alguna
cosa, hauria traït la història i els seus herois", diu el novel·lista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada