F. BOIX
(1920-1951) Va conèixer la guerra, l’exili i l’horror dels camps nazis
entre els 16 i els 25 anys F. FEBRER (1920-2012) Mai no llegirà el
llibre sobre la seva arribada al front d’Aragó, quan era un
preadolescent
D.Marchena
Al carrer Margarit. del Poble Sec, al costat de l’edifici on va néixer, hi ha una placa de marbre en homenatge a un veí del barri. Diu així: “A Francesc Boix i Campo (Barcelona, 1920 – París, 1951. Fotògraf, lluitador contra el feixisme, presoner a Mauthausen i l’únic espanyol que fou cridat a declarar al tribunal de Nuremberg contra la cúpula del III Reich”.
D.Marchena
Al carrer Margarit. del Poble Sec, al costat de l’edifici on va néixer, hi ha una placa de marbre en homenatge a un veí del barri. Diu així: “A Francesc Boix i Campo (Barcelona, 1920 – París, 1951. Fotògraf, lluitador contra el feixisme, presoner a Mauthausen i l’únic espanyol que fou cridat a declarar al tribunal de Nuremberg contra la cúpula del III Reich”.
FRANCESC BOIX / COMISSIÓ DE LA DIGNITAT
Francesc Febrer (1920-2012), el Paco del Poblenou, també va ser un soldat republicà. Una vegada, uns anys abans de la seva mort, va dir a l’escriptor Miquel Vidal Llavall: “Ah, la Guerra Civil, si jo t’ho expliqués...”.
Des d’aquell dia, els destins d’aquests dos membres de la lleva del biberó, veterans del front d’Aragó i de la batalla de l’Ebre, es van unir per sempre més.
A qualsevol altre país, Francesc Boix seria un heroi de llegenda. Aquí, tot just la placa de marbre, un documental impressionant de TV3 i un parell de llibres, no menys impressionants, que recullen la seva gesta i la de tants d’altres: lluitadors en defensa de la legalitat republicana, exiliats i amuntegats en camps de concentració de França, com el tristament famós d’Argelers, d’on van ser alliberats per caure a mans de la Gestapo i els trens de la mort amb destinació a Mauthausen. Ell, que va viure tot això entre els 16 i els 25 anys, no només es va salvar, sinó que va ajudar a salvar molts d’altres, com expliquen l’historiador Benito Bermejo a Francesc Boix, el fotògraf de Mauthausen (La Magrana i RBA) i l’enyorada Montserrat Roig al gran clàssic Els catalans als camps nazis (Edicions 62). Però, a més, Francesc Boix no es va limitar a sobreviure. Es va jugar la vida mil cops fent fotos, robant-ne negatius i traient-los del camp per poder acreditar l’horror que va presenciar. El que d’altres van aconseguir amb la literatura, com Mercè Núñez Targa, Joaquim Amat-Piniella, Jorge Semprún, Primo Levi, Imre Kertész o Boris Pahor, ell ho va aconseguir amb unes imatges en blanc i negre. Algunes de les seves fotos van portar a la forca jerarques i criminals nazis que van pretendre negar el coneixement del que passava a Mauthausen de portes endins perquè, deien, mai no hi havien estat. Mentien, i ell ho va poder demostrar amb les seves fotos.
I, malgrat tantes heroïcitats, l’oblit. O gairebé: una placa, un
documental i un parell de llibres. I si això va passar amb un gegant com
ell, què deu passar amb tants soldats anònims que quan d’altres només
pensen en els amics i les noies van ser obligats a anar-se’n de casa
seva, cap a la guerra. Francesc Febrer, que va haver de coincidir allà amb Francesc Boix,
va ser un de tants.
Va morir l’any passat i mai no n’hauríem sabut res si no hagués estat per una frase intranscendent davant un amic, el cronista Miquel Vidal Llavall: “Ah, la Guerra Civil, si jo t’ho expliqués...”. I l’amic li va dir: “Explica-m’ho, explica-m’ho”. El fruit d’aquelles xerrades s’ha plasmat ara en un llibre, que per desgràcia el protagonista ja no podrà veure, i que l’autor presentarà dijous a Barcelona: Del Poblenou a la batalla de l’Ebre (Airam Edicions).
Un jove Francesc Boix al costat de Gregori López Raimundo a l’Hotel Colon de Barcelona
Per un atzar increïble, digne d’una novel·la, la redacció del llibre va coincidir amb la recuperació de l’arxiu perdut de Francesc Boix. El seu material, en contra del que molts creien, no es limita a Mauthausen o als mesos en què va treballar després del final de la Segona Guerra Mundial per al diari L’Humanité, abans que la tuberculosi i les seqüeles del seu pas per l’infern completessin la feina dels nazis. Ell i el seu pare tenien un tresor documental sobre la Barcelona de preguerres i el front d’Aragó. Les fotos es presentaran per primera vegada davant el públic dijous, durant una ocasió molt especial: la presentació del llibre basat en els records d’un altre vell nen soldat.
Va morir l’any passat i mai no n’hauríem sabut res si no hagués estat per una frase intranscendent davant un amic, el cronista Miquel Vidal Llavall: “Ah, la Guerra Civil, si jo t’ho expliqués...”. I l’amic li va dir: “Explica-m’ho, explica-m’ho”. El fruit d’aquelles xerrades s’ha plasmat ara en un llibre, que per desgràcia el protagonista ja no podrà veure, i que l’autor presentarà dijous a Barcelona: Del Poblenou a la batalla de l’Ebre (Airam Edicions).
Per un atzar increïble, digne d’una novel·la, la redacció del llibre va coincidir amb la recuperació de l’arxiu perdut de Francesc Boix. El seu material, en contra del que molts creien, no es limita a Mauthausen o als mesos en què va treballar després del final de la Segona Guerra Mundial per al diari L’Humanité, abans que la tuberculosi i les seqüeles del seu pas per l’infern completessin la feina dels nazis. Ell i el seu pare tenien un tresor documental sobre la Barcelona de preguerres i el front d’Aragó. Les fotos es presentaran per primera vegada davant el públic dijous, durant una ocasió molt especial: la presentació del llibre basat en els records d’un altre vell nen soldat.
