La memòria que fuig.

EL PATRIMONI HISTÒRIC CATALÀ A MADRID

El ministeri intensifica la compra de documentació catalana

SÍLVIA MARIMON

De qui són els papers, les imatges, l'empremta del temps? A qui pertany una fotografia? A qui la fa? A qui la salva? A qui la pot pagar? "Les imatges i els documents són de qui els ha originat, si s'han generat a Catalunya i són sobre Catalunya, la lògica es que es quedin, aquí", argumenta l'historiador Borja de Riquer.

Però darrerament els arxius no segueixen aquest raonament. El novembre del 2009, el ministeri de Cultura va comprar per 700.000 euros l'arxiu del fotògraf català Agustí Centelles, l'home que va retratar els atroços combats de la Guerra Civil, la Lleida devastada per les bombes, les penúries de l'exili i els camps de concentració francesos. El destí dels negatius que Centelles va tenir amagats durant tota la dictadura dins una maleta va ser el Centre Documental de la Memòria Històrica de Salamanca.

Al desembre, el ministeri de Cultura adquiria un altre arxiu, el de l'agent literària Carmen Balcells, per tres milions d'euros. Els 2,5 quilòmetres de documents que Balcells tenia en tres magatzems de Barcelona i Cervera, amb tota la història de l'agència literària des del 1954, es van dipositar a l'Arxiu General de l'Administració d'Alcalá de Henares.

¿Hi ha rivalitat entre les diferents administracions per ampliar els seus arxius? "És una carrera a cop de talonari", assegura l'historiador i arxiver Ramon Alberch, que fins al desembre va ser el subdirector general d'Arxius de la Generalitat. Alberch coneix totes les complicacions del cas Centelles: va ser l'encarregat de negociar amb els fills del fotògraf català fins que aquests van optar per vendre el llegat del seu pare al ministeri i està a punt de publicar un llibre, El preu de la memòria. El cas de l'Arxiu Centelles , amb la seva versió dels fets.

"Crec que el cas Centelles és la torna pels papers de Salamanca , et pots enfadar molt, però des del punt de vista legal no hi pots fer res", assegura Alberch. La llei catalana de patrimoni és força clara: "L'Estat sempre té prioritat davant qualsevol altra administració i particular, pots igualar l'oferta econòmica, però Madrid té preferència. Podria quedar-s'ho i després donar-ho a la Generalitat, però no ho fa perquè té una mentalitat centralista". En opinió de l'exsubdirector general d'Arxius de la Generalitat, els casos Centelles i Balcells poden crear un precedent: "S'està mercantalitzant l'àmbit del patrimoni, el 90% del fons que té la Generalitat són donacions, fins ara la majoria de gent optava per donar els documents a l'arxiu de la seva àrea territorial, però aquests dos casos poden crear un precedent".

Poc abans del cas Centelles, per exemple, continua Alberch, la Generalitat va rebre "arxius importantíssims com el de Colita -la fotògrafa de la Gauche Divine catalana- i el de Josep Brangulí, el gran fotògraf català que va captar des de la Setmana Tràgica fins a la proclamació de la II República, passant per les festes populars".

Hi ha un altre capítol per tancar: els papers de Salamanca . El 1995, 31 anys després de la mort del dictador, el govern espanyol va aprovar la restitució dels documents requisats pel franquisme. El 2006 va començar el retorn, i sis anys després encara falta per tornar un 30% de la documentació. "Aquest cas, però, s'ha de separar taxativament de tots els altres -argumenta l'historiador Martí Marín-. El cas de Salamanca és literalment un robatori, són papers i documents que les tropes franquistes van arrabassar a particulars i institucions amb l'objectiu de buscar proves per fer servir en els judicis i que anaven grapant per confeccionar els expedients d'acusació". El procés de retorn de documentació i objectes de partits polítics, sindicats i lògies maçòniques, malgrat que té una llei que l'avala, no està lliure d'obstacles. L'Ajuntament de Salamanca no es dóna per vençut, fins i tot va batejar el carrer on s'ubica l'arxiu com a Calle del Expolio, i ha interposat diferents recursos. El darrer va ser refusat al desembre pel Tribunal Suprem. Tampoc la Comissió de la Dignitat, que fa anys que batalla per aquest retorn, cessa en la seva lluita. El 21 de gener va demanar al conseller de Cultura, Ferran Mascarell, que "rellancés amb força el procés de retorn dels papers".

Sigui com sigui, el Centre Documental de la Memòria Històrica de Salamanca ambiciona créixer molt més. El 26 de gener, la ministra de Cultura, Ángeles González-Sinde, ja va anunciar que l'arxiu rebrà pròximament unes 37.000 fitxes de condemnats a la pena capital pels tribunals franquistes, 4.500 caixes del Tribunal Nacional de Responsabilitats Polítiques, 141 caixes amb documentació de camps de concentració, 30.000 negatius i positius dels arxius de diferents fotògrafs del període, "nombroses" donacions de particulars, principalment d'exiliats de França, Rússia o Mèxic...

A Madrid hi ha molta altra documentació que per diferents circumstàncies polítiques i històriques ha hagut d'abandonar Catalunya. Un dels trasllats de documentació més importants va tenir lloc al segle XIX. El 1835, amb la desamortització de Mendizábal, que va consistir a posar al mercat les terres i béns no productius en poder de les anomenades "mans mortes" que no les conreaven, gairebé sempre l'Església catòlica, tota la documentació eclesiàstica dels monestirs de Poblet i Santes Creus va anar a parar a l'Arxiu Històric Nacional de Madrid. Hi ha pergamins des del segle XI fins al XVII imprescindibles per conèixer la colonització de la Catalunya Nova del segle XII, o tota la documentació de les ordes militars del Temple, l'Hospital i Calatrava, que a l'Edat Mitjana tenien importants propietats arreu d'Europa. Hi va haver patrimoni, però, que va tenir altres destins. Per exemple, el sepulcre d'Ermengol X (1274 - 1314) va ser venut i és actualment al museu The Cloisters de Nova York.

Hi ha arxivers que defensen la tesi que aquest anhel perquè tota la documentació es concentri als arxius de Madrid respon a una mentalitat centralista, perquè arrabassant la memòria històrica, arrabassen una part de la identitat d'un país. Per Martí Marín, però, el més lògic seria simplement facilitar que tota la documentació, exceptuant el cas de Salamanca, "es quedés allà on és, es digitalitzés i investigadors i públic en general hi poguessin accedir".