El MNAC espera impacient un nou director ambiciós i decidit que rellanci
el museu a Catalunya i a tot el món Foto: ORIOL DURAN.
Aquesta tardor, el
Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) busca director..., i alguna
cosa més que director. Busca un nou horitzó de futur. El sector espera
impacient l'elecció de la persona que capitanejarà amb un nou ímpetu el
museu més important del país. Conscients que el seu perfil serà molt
decisiu, els agents artístics exigeixen al successor de Maite Ocaña que
quan entri pel Palau Nacional ho faci amb una maleta plena d'idees i
projectes revulsius que rellancin el museu a Catalunya i a tot el món.
La
idea que un MNAC més ferm i ambiciós enfortirà, en una reacció en
cadena, l'ecosistema artístic català és crucial. El concurs per renovar
la direcció és obert –les candidatures es poden presentar fins al 30
d'octubre– i, no cal dir-ho, hi ha travesses per a tots els gustos i els
disgustos. Vicent Todolí, l'exdirector de la Tate Modern de Londres, i
Pepe Serra, el director del Museu Picasso, són dos dels noms que més
sonen. Simples rumors?
Els límits
El gran dilema que condiciona el debat del futur
del MNAC és vell: els límits cronològics. On s'han de fixar? Als anys
setanta –opció que ha defensat Ocaña fins al seu últim dia al capdavant
del museu, i ha creat així una aura d'impopularitat, i una bona colla
d'enemistats al més alt nivell, que han resultat fatals per a la seva
continuïtat–? O ha de ser un museu sense límits –el pla B del director
del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba), Bartomeu Marí, que,
per cert, és un dels membres del comitè d'experts que avaluaran els
candidats a la direcció [vegeu peça]–? Dos models de museu damunt la
taula. I molts dubtes.
“El MNAC ha de fer el pas cap al segle XXI i
ha de ser un museu que, partint del passat, faci entendre el present”,
emfasitza Marí. La seva posició, que en espera de l'elecció del nou
director, és ben vista en l'àmbit institucional, desespera un ram
d'especialistes, no cal ni dir els medievalistes, que pensen que és una
traïció total als principis d'un museu de belles arts. Temen que el
museu perdrà el nord i es convertirà en un batibull. “Les nostres
col·leccions de romànic i gòtic són úniques al món. Insuperables, tothom
ens enveja! En lloc de potenciar els punts forts, per suposat també la
col·lecció d'art modern, segur que s'ha d'obrir una aventura tan
incerta, i et diria que tan perillosa, amb l'art contemporani?”, exclama
Manuel Castiñeiras, l'excap de la col·lecció d'art romànic del MNAC.
“El
MNAC és víctima de la indefinició de l'abast de la seva competència a
causa de l'absència d'un mapa artístic clar a Catalunya. I això és culpa
de la negligència dels rectors de la política cultural del país,
incapaços d'establir els continguts i límits cronològics”, lamenta Joan
Fontcuberta, president de l'Associació d'Artistes Visuals de Catalunya.
La
relació entre el MNAC i el Macba –Marí reconeix que fins ara ha estat
“fluida, però molt poc productiva”– és clau en tota aquesta discussió
enrarida. Hi ha opinions de tots els tipus. “Si som realistes, el MNAC
hauria d'arribar fins ben bé a finals del segle XX, i amb una dosi
d'eclecticisme ara inexistent en les col·leccions públiques. I és que
pretendre que el Macba jugui un paper patrimonialista de l'art
contemporani és fer volar coloms”, indica l'historiador de l'art
Francesc Fontbona.
“És un debat absurd, no té cap interès. L'única
cosa prioritària és impulsar els millors projectes per divulgar i
popularitzar l'art català de tots els temps”, etziba l'arquitecte Oriol
Bohigas. “Discutir sobre si allà on comença l'un, el Macba, és allà on
acaba l'altre, el MNAC, és pervers. Són dos museus amb missions
diferents. El sentit de custòdia de l'art català el té el MNAC”,
concreta la crítica d'art Mercè Alsina. “El millor per a tots seria
dividir el museu en diverses seus: l'una fins al 1800 i l'altra, més
cèntrica, fins als anys setanta. Això sempre que el Macba es decideixi a
establir un espai museogràfic com cal per a les praxis que arrenquen el
1968”, considera el també crític Ricard Mas. Conclusió: un debat sense
consens i, el pitjor de tot, una gran casa sense escombrar, ja que l'art
català del segle XX no està representat en cap museu.
Els forats
Més enllà de si cal o no eixamplar els límits, el
sector sí que comparteix una decepció profunda per les escasses
adquisicions que ha fet el museu per cobrir les llacunes de les seves
col·leccions. “Hi ha un gran buit entre el gòtic i el 1800, i entre el
1915 i la resta del segle XX. Caldria resoldre-ho, de manera lenta, però
sostinguda i persistent”, diu Mas. I cal confiar que en temps de fortes
retallades s'assumirà aquesta inversió? “Sovint no és tan costós com
sembla”, indica Fontbona. El problema, segons alguns experts, és que en
els temps de vaques grasses no hi ha hagut sensibilitat, per no dir
voluntat, per comprar les obres que falten. “El diàleg amb els
galeristes catalans és escàs, per no dir inexistent”, revela Marc
Domènech, de la galeria Oriol. Un exemple paradigmàtic d'aquesta falta
de complicitat el trobem aquests dies en l'exposició L'edat d'or de
la pintura catalana (1885-1930), a la galeria Artur Ramon. Hi
llueixen obres de primera categoria. Mentre els col·leccionistes privats
es disputen les obres mestres de l'art català que tanta falta fan al
MNAC, encara és hora que el galerista rebi una trucada del museu.
Molts
experts consideren que, a més de reunir la gran antologia de l'art
català, el museu no hauria de renunciar a obres internacionals.
“Catalunya va ser un punt important en les carreres de Picabia, Masson,
Gleizes i Chagall, entre altres, però no hi ha obres d'ells en les
col·leccions del MNAC”, lamenta Domènech.
Carta
als reis
Es dóna per suposat que el
director del MNAC ha de conèixer a fons la història de l'art català. I
si és un bon gestor, millor. Fontbona li demana “mà esquerra per navegar
entre polítics, patronat i institucions internacionals”. Fontcuberta li
suplica que continuï treballant perquè el museu no es converteixi “en
un mausoleu, sinó en una plataforma que acosti la creació artística a la
ciutadania”. Bohigas ho té clar: “Seria ideal que tingués el perfil
d'Ocaña: em sap molt greu que hagi marxat.”
Encara més. Que cuidi
la didàctica del museu, “deficient si la comparem amb altres museus
internacionals amb recursos digitals en múltiples suports”, revela Mas. I
molt més: que dinamitzi els públics, que obri el museu a la ciutat, que
exigeixi com a condició sine qua non l'arribada del metro a
l'entrada del museu... “Que produeixi recerca sobre art català també a
través d'exposicions més petites i necessàries per a la recuperació
patrimonial”, hi afegeix el crític Àlex Mitrani. Una altra vella
aspiració: que lideri una xarxa “real” amb els museus secció de Vilanova
i la Geltrú, Sitges i Olot.
I, no cal dir-ho, o potser sí, que
sigui escollit en un concurs “transparent”. “Seria molt sa que aquest
concurs donés una satisfacció a la societat i al sector de la cultura.
Estem cansats de com s'han resolt fins ara els concursos”, conclou
Alsina.
Un comitè menys internacional
L'última paraula en
l'elecció del director la tindrà el patronat, però cal pensar que
sintonitzarà amb la que prendrà el comitè d'experts, format per Narcís
Serra, president del MNAC; Miquel Roca, president dels Amics del MNAC;
Maria Bolaños, directora del Museo Nacional Colegio de San Gregorio, de
Valladolid; Miguel Zugaza, director del Museo del Prado; Bartomeu Marí,
director del Macba; Josephine Matamoros, directora del Museu d'Art
Modern de Ceret; Eduard Carbonell, director del MNAC entre 1994 i 2005, i
Daniel Giralt-Miracle, crític i historiador de l'art. Com a curiositat,
en el concurs que es va convocar el 2005 hi havia molta més presència
d'avaluadors internacionals: el director del British Museum, Neil
MacGregor; el president del Musée d'Orsay de París, Serge Lemoine, i
l'exdirectora de la Galleria degli Uffizi, Ana Maria Petroli.
Cronologia bàsica
1934: S'inaugura el Museu d'Art de Catalunya al
Palau Nacional, amb el discurs complet de l'art català.
1940-1945: Es divideixen les obres entre
Montjuïc i la Ciutadella.
1995:
Després d'una dècada de reformes al Palau Nacional, el museu reobre el
romànic.
2004: El MNAC torna a
lluir totes les seves col·leccions juntes.
