Per a tots nosaltres és ben clar que el 25 de desembre ens posem a
cantar el "fum, fum, fum". Tanmateix, no podem deixar de demanar-nos:
com va començar aquesta història?
La celebració del Nadal és clau
en la religió cristiana, però entronca amb altres tradicions que
convisqueren amb aquell batibull de cultures que s'aplegaren sota
l'Imperi Romà. Crist va néixer sota el govern del primer emperador,
August, i va morir sota el del seu sucessor, Tiberi. Eren moments de
gran efervescència religiosa, ja que la religió romana oferia un
panorama més aviat obscur, nebulós i grisenc del més enllà i, en canvi,
moltes de les religions sorgides al proper Orient oferien una vida més
engrescadora després de la mort, amb una idea de salvació esotèrica que
va anar arrelant amb força a mesura que avançava el segle I i s'entrava
en el II dC. Totes tenien un tret en comú: com que prometien una
resurrecció, el cos havia de ser enterrat i no cremat. A causa d'aquest
fet, sobretot a partir del regnat de l'emperador Adrià (117-136 dC), es
va anar generatilitzant el ritu de la inhumació i es va anar relegant el
de la incineració.
Les religions orientals, i entre elles també les egípcies -com la
d'Isis-, prometien als seus fidels una altra existència més enllà de la
terrenal, i totes foren no tan sols tolerades sinó també integrades en
la vida quotidiana d'aquell sistema de govern, podríem dir-ne
globalitzador, que fou l'Imperi Romà. Només s'exigia una condició: que,
així com totes les creences eren acceptades, hi hagués també
reciprocitat en l'acceptació de les pròpies, la qual cosa implicava el
reconeixement de l'ordre establert.
Dues religions no se sotmeteren a aquests regles del joc: la
jueva i la cristiana. A la cristiana, sense que en fóra conscient, li
sorgí un potent competidor: la religió mitraica.
El déu Mitra, d'arrelam hindú, quallà amb força a l'antiga
Pèrsia. Era, com Crist, un intermediari entre la divinitat i la
humanitat i l'únic déu de tota l'antiguitat que feia un sacrifici a
favor dels homes, en lloc de ser aquests els que, de manera continuada,
havien de presentar les seves ofrenes a uns déus sempre llunyans.
Tant la religió cristiana com el mitraisme eren de tipus
mistèric, és a dir, havien de menester uns processos iniciàtics i
d'introducció reservats als fidels. Per als cristians era el baptisme
amb aigua; per als mitraistes, el bateig amb la sang del brau sacrificat
ritualment mitjançant el Taurobolium
, el qual, en tant que animal que encarnava la força vivificadora masculina, garantia la vida eterna.
Aquest bateig ritual no és, però, l'única coincidència entre la
religió de Mitra i la de Crist. N'hi ha d'altres encara molt més
properes.
Mitra era una divinitat solar, com també ho és el déu dels
cristians. En els primers temps de la nostra era, una prioritat era fer
passar les fites religioses cristianes damunt les celebracions paganes.
Hi havia unes dates claus: els dies propers al solstici d'hivern, que
els romans celebraven a bastament amb les festes de les saturnals en
honor del déu Saturn.
Tots sabem que la data exacta del naixement
de Crist encara és un episodi discutit històricament, però que, per una
sèrie de circumstàncies, ha quedat tradicionalment establerta en el 25
de desembre. Tanmateix, no sempre fou així.
Primer se celebrava el 6 de gener, data en què Egipte
commemorava el naixement del sol: a Orient, algunes Esglésies, com la
d'Armènia, encara continuen mantenint aquesta data com a dia del
naixement de Crist. Al segle IV dC el papa Juli I determinà que el Nadal
es fixés el 25 de desembre. Per què?
Doncs per deixar ben clara la victòria dels seguidors de Crist
sobre els de Mitra, que també naixia en una cova el 25 de desembre… Els
cristians, d'aquesta manera, reinterpretaven els símbols i els mites
antics per difondre les pròpies idees sense alterar gaire els costums i
les imatges de la societat d'aleshores. Un detall que pot fer-nos
somriure és que el déu Mitra, com a divinitat oriental, portava sempre
una mena de barretina (barret frigi) al cap com a atribut.
Un gran estudiós de la religiositat clàssica com F. Cumont va
arribar a dir que, si el món occidental no hagués estat cristià, hauria
estat mitraista, però no va tenir en compte un factor força alliçonador:
la religió del déu Mitra, especialment popular en els mitjans dels
comerciants i dels militars, no admetia fidels del sexe femení. Fou un
error de càlcul o de màrqueting… Els cristians, malgrat discutir si les
dones tenien ànima o no, com a mínim les van admetre com a fidels de
base, encara que a hores d'ara hàgim de reconèixer que les dones tenen
un protagonisme nul en els estaments de comandament de l'Església
catòlica.
El 25 de desembre DANIDE
