Quan el col·laborador de Sàpiens a Mèxic, Oriol Malló, va posar-se en contacte amb nosaltres per explicar-nos que l’últim advocat viu del cas Mercader havia aconseguit rescatar el recurs d’apel·lació que l’assassí de Trotski havia interposat a la Cort Suprema de Mèxic, em vaig emocionar. No perquè pensés que aquells documents poguessin canviar la història —és indubtable que Mercader va matar Trotski d’un cop de piolet; de fet, va ser detingut en delicte flagrant—, ni perquè considerés més creïble la versió de l’assassí que les conclusions del jutge del cas.
Si em semblava interessant era per sentir parlar, per primer cop, un home que va emmudir després d’aquella tarda del 20 d’agost del 1940 a Coyoacán. Un home que mai no va revelar la seva identitat —es feia passar pel belga Jacques Mornard— i que mai no va assenyalar els seus còmplices —la seva mare Caridad del Río i el seu padrastre, l’espia soviètic Leonides Eitington— ni l’ideòleg del magnicidi, Joseph Stalin.
A través dels documents, aquell comunista català que odiava la sardana perquè la considerava el màxim exponent de la decadència burgesa, explica que va matar Trotski en legítima defensa després d’una baralla. I que, per tant, res d’allò que el líder bolxevic estava llegint i que ell li va clavar el piolet amb premeditació i traïdoria. Que si ell duia una eina d’alpinista sota la gavardina —cosa que em permetran dir que és un pèl sospitosa— era perquè l’acabava de recollir d’una botiga on hi havien retallat el mànec. Sembla que, per escalar, a Mercader li anava millor un estri més curt.
Estarem d’acord que cal mirar amb ulls crítics la versió de l’assassí. Com també hauríem de mirar amb ulls crítics la versió oficial dels fets: després d’endinyar-li el cop fatal, el gran líder revolucionari no es va desplomar, sinó que es va abraonar sobre el seu botxí. Quan els guàrdies hi van arribar encara va poder dir el cèlebre: “No el mateu. És imprescindible per desemmascarar Stalin!”.
En qualsevol cas, del llarg memorial de greuges que Mercader va presentar perquè li fos revisada la condemna de vint anys de presó, les pàgines més punyents són les que expliquen els maltractaments, els interrogatoris prolongats, els mesos d’incomunicació absoluta i la manca de garanties en el procés. Per a molts, l’assassí de Trotski era l’enemic públic número u. Però no per a tots…
Per al Partit Comunista, Mercader era un heroi abnegat a qui no podien abandonar. Per això li van costejar, de sotamà, les despeses de l’advocat; per això va poder fruir de molts més privilegis que la resta de presos del penal de Lecumberri; per això, després de complir la condemna, va ser condecorat secretament amb la creu de Lenin, i, per això, en morir, les seves restes van ser traslladades al cementiri moscovita reservat als herois de la Unió Soviètica.
