La feina de l'arqueòleg no es limita a excavar
Un dels tècnics de Janus SL, ‘siglant' algunes de les peces trobades Foto: MANEL LLADÓ.
El Bloc de l'Albert
- Albert Moreno i Sagrera
- Roses, Alt Empordà
- Catedràtic de Geografia i Història a l'INS "Cap Norfeu" de Roses (Alt Empordà)
dilluns, 5 de març del 2012
diumenge, 4 de març del 2012
Per què Síria no ens commou?
JOAN B. CULLA
En un article publicat aquí mateix fa nou mesos (Estrabisme moral , 25 de juny del 2011) vaig subratllar el vergonyós silenci d'una certa esquerra catalana davant la brutal repressió amb què la dictadura de Baixar al-Assad estava intentant esclafar la primavera democràtica siriana . Els lectors em disculparan la insistència però, sis o set mil morts més tard, i quan està a punt de complir-se un any des del començament de la revolta, constato que el mutisme comprensiu de la immensa majoria dels nostres progressistes oficials davant del bany de sang persisteix. En una ciutat on, encara recentment, un cicle de conferències de perfil acadèmic sobre l'Estat d'Israel va ser boicotejat per alguns activistes, enmig d'una opinió publicada tan procliu a denunciar genocidis i crims de guerra quan els morts són palestins, i els projectils, israelians, no sembla que l'actuació dels pretorians d'Al-Assad al llarg de dotze mesos hagi desvetllat cap emoció especial. Res capaç d'omplir de manifestants ni un raconet de la plaça de Catalunya.
El perquè té a veure -o així m'ho sembla- amb els arrengleraments internacionals de la dictadura siriana i amb les afinitats i simpaties que provoquen. Com és ben sabut, el règim de Damasc compta amb la protecció de la Xina encara comunista, de la Rússia putinista i de l'Iran teocràtic (un estrany tercet unit per la fòbia a la llibertat), a més de gaudir del suport fervorós d'Hugo Chávez: el veneçolà ha visitat oficialment Síria tres vegades (2006, 2009 i 2010) i, tan bon punt començà la revolta, va córrer a expressar la seva simpatia envers "el nostre germà Baixar", perquè -va escriure a Twitter- "Síria és víctima d'una escomesa feixista".
Per si això no fos prou, el dividit comunisme sirià forma part de la base política de la dictadura -l'anomenat Front Nacional Progressista- i, després de mesos de matances quotidianes, segueix descrivint la situació com un atac de "les forces obscurantistes", "d'organitzacions armades terroristes", contra "el règim sirià antiimperialista", contra "un país que té una postura clara enfront de l'imperialisme i el sionisme i dels seus plans expansionistes a la regió, un país que dóna suport als moviments de resistència i d'alliberament".
En resum: la brutal tirania del clan Al-Assad se sustenta sobre un partit, el Baas, autodescrit com a socialista i que fa tot just cinc anys rebia fraternalment i càlidament, per exemple, una alta delegació del PSC. A més, té el suport crític dels comunistes locals i, per extensió, la indulgència antiimperialista de tots els que, arreu del món, encara combreguen amb aquesta ideologia. I, a sobre, compta amb el suport més o menys entusiasta dels governs bolivarians de l'Amèrica Llatina, encapçalats per la Veneçuela de Chávez i el seu "socialisme del segle XXI".
Es clar que, en aquestes condicions, el magma de la solidaritat internacionalista existent a casa nostra ha restat passiu o indiferent davant l'escalada assassina de Baixar al-Assad contra el seu propi poble: gairebé totes les famílies doctrinals, grups i grupets que componen aquell magma, se senten identificades o vinculades amb alguna de les forces planetàries que encara sostenen al tirà de Damasc: amb els governs rus i xinès, que -per interès propi- planten cara a la influència nord-americana a l'Àsia i al Pacífic; amb el chavisme i els seus satèl·lits llatinoamericans, que lliuren batalla contra l'imperi en aquell subcontinent; amb els moviments d'alliberament arabomusulmans situats en primera línia de combat contra l'enemic sionista… ¿Com podrien els habituals promotors de manifestacions sobre l'Iraq o Palestina mobilitzar-se ara contra Al-Assad, el protegit de Teheran, el protector de Hamàs i de Hezbol·lah? Seria fer el joc a la reacció imperialista i a l'agressió sionista…
Aquest raonament explica que, després de dotze mesos, de vuit mil morts, de noranta mil desplaçats o refugiats, etcètera, Catalunya no hagi conegut cap concentració de protesta rellevant, ni cap manifest d'intel·lectuals, ni cap posicionament dels partits d'esquerres, ni tot just una desena part dels articles de denúncia que va suscitar en vint-i-tres dies l'operació israeliana Plom Fos contra Gaza. Aquesta mateixa lògica explica -i és tan sols un exemple- que, dues setmanes abans de desaparèixer, aquell que passava per ser el diari més progressista i d'esquerres dels quioscos espanyols concedís una pàgina sencera a l'ambaixador sirià a Madrid perquè justifiqués els "actes d'autodefensa" de les seves tropes. Això, un diari que tenia desterrada de les seves columnes -ho afirmo amb coneixement de causa- la més mínima opinió comprensiva envers Israel.
http://www.ara.cat/premium/debat/que-Siria-no-commou_0_657534249.html
Aquest article de JoanB.Culla el "penjo" en el meu bloc en primer lloc per provocar el debat dels pacifistes i antiimperialistes catalans interessats només en un "bàndol". Sempre haurà aquelles persones que estigmatitzaren a Joan B.Culla per la seva simpatia per la causa convergent... És un treballador en la seva producció científica , força mediàtic i en algunes ocasions desenvolupa el "rol d' opinador" - ecs!! , però no el desqualificarem envidentement per les seves simpaties amb l'Estat Israel , amb els jueus o el sionisme.
Per què Síria no ens commou? ZOHRA BENSEMRA / REUTERS
En un article publicat aquí mateix fa nou mesos (Estrabisme moral , 25 de juny del 2011) vaig subratllar el vergonyós silenci d'una certa esquerra catalana davant la brutal repressió amb què la dictadura de Baixar al-Assad estava intentant esclafar la primavera democràtica siriana . Els lectors em disculparan la insistència però, sis o set mil morts més tard, i quan està a punt de complir-se un any des del començament de la revolta, constato que el mutisme comprensiu de la immensa majoria dels nostres progressistes oficials davant del bany de sang persisteix. En una ciutat on, encara recentment, un cicle de conferències de perfil acadèmic sobre l'Estat d'Israel va ser boicotejat per alguns activistes, enmig d'una opinió publicada tan procliu a denunciar genocidis i crims de guerra quan els morts són palestins, i els projectils, israelians, no sembla que l'actuació dels pretorians d'Al-Assad al llarg de dotze mesos hagi desvetllat cap emoció especial. Res capaç d'omplir de manifestants ni un raconet de la plaça de Catalunya.
El perquè té a veure -o així m'ho sembla- amb els arrengleraments internacionals de la dictadura siriana i amb les afinitats i simpaties que provoquen. Com és ben sabut, el règim de Damasc compta amb la protecció de la Xina encara comunista, de la Rússia putinista i de l'Iran teocràtic (un estrany tercet unit per la fòbia a la llibertat), a més de gaudir del suport fervorós d'Hugo Chávez: el veneçolà ha visitat oficialment Síria tres vegades (2006, 2009 i 2010) i, tan bon punt començà la revolta, va córrer a expressar la seva simpatia envers "el nostre germà Baixar", perquè -va escriure a Twitter- "Síria és víctima d'una escomesa feixista".
Per si això no fos prou, el dividit comunisme sirià forma part de la base política de la dictadura -l'anomenat Front Nacional Progressista- i, després de mesos de matances quotidianes, segueix descrivint la situació com un atac de "les forces obscurantistes", "d'organitzacions armades terroristes", contra "el règim sirià antiimperialista", contra "un país que té una postura clara enfront de l'imperialisme i el sionisme i dels seus plans expansionistes a la regió, un país que dóna suport als moviments de resistència i d'alliberament".
En resum: la brutal tirania del clan Al-Assad se sustenta sobre un partit, el Baas, autodescrit com a socialista i que fa tot just cinc anys rebia fraternalment i càlidament, per exemple, una alta delegació del PSC. A més, té el suport crític dels comunistes locals i, per extensió, la indulgència antiimperialista de tots els que, arreu del món, encara combreguen amb aquesta ideologia. I, a sobre, compta amb el suport més o menys entusiasta dels governs bolivarians de l'Amèrica Llatina, encapçalats per la Veneçuela de Chávez i el seu "socialisme del segle XXI".
Es clar que, en aquestes condicions, el magma de la solidaritat internacionalista existent a casa nostra ha restat passiu o indiferent davant l'escalada assassina de Baixar al-Assad contra el seu propi poble: gairebé totes les famílies doctrinals, grups i grupets que componen aquell magma, se senten identificades o vinculades amb alguna de les forces planetàries que encara sostenen al tirà de Damasc: amb els governs rus i xinès, que -per interès propi- planten cara a la influència nord-americana a l'Àsia i al Pacífic; amb el chavisme i els seus satèl·lits llatinoamericans, que lliuren batalla contra l'imperi en aquell subcontinent; amb els moviments d'alliberament arabomusulmans situats en primera línia de combat contra l'enemic sionista… ¿Com podrien els habituals promotors de manifestacions sobre l'Iraq o Palestina mobilitzar-se ara contra Al-Assad, el protegit de Teheran, el protector de Hamàs i de Hezbol·lah? Seria fer el joc a la reacció imperialista i a l'agressió sionista…
Aquest raonament explica que, després de dotze mesos, de vuit mil morts, de noranta mil desplaçats o refugiats, etcètera, Catalunya no hagi conegut cap concentració de protesta rellevant, ni cap manifest d'intel·lectuals, ni cap posicionament dels partits d'esquerres, ni tot just una desena part dels articles de denúncia que va suscitar en vint-i-tres dies l'operació israeliana Plom Fos contra Gaza. Aquesta mateixa lògica explica -i és tan sols un exemple- que, dues setmanes abans de desaparèixer, aquell que passava per ser el diari més progressista i d'esquerres dels quioscos espanyols concedís una pàgina sencera a l'ambaixador sirià a Madrid perquè justifiqués els "actes d'autodefensa" de les seves tropes. Això, un diari que tenia desterrada de les seves columnes -ho afirmo amb coneixement de causa- la més mínima opinió comprensiva envers Israel.
http://www.ara.cat/premium/debat/que-Siria-no-commou_0_657534249.html
Aquest article de JoanB.Culla el "penjo" en el meu bloc en primer lloc per provocar el debat dels pacifistes i antiimperialistes catalans interessats només en un "bàndol". Sempre haurà aquelles persones que estigmatitzaren a Joan B.Culla per la seva simpatia per la causa convergent... És un treballador en la seva producció científica , força mediàtic i en algunes ocasions desenvolupa el "rol d' opinador" - ecs!! , però no el desqualificarem envidentement per les seves simpaties amb l'Estat Israel , amb els jueus o el sionisme.
dissabte, 3 de març del 2012
Per què som tan corruptes?
ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL
Quan es va destapar el cas Millet la Presidència va fer pública una declaració que en essència tenia dos punts. Un: que havíem de confiar en les institucions. I dos: que es tractava d'un cas aïllat. Suposo que en aquests casos els governs han de seguir el manual i donar un "missatge de tranquil·litat", però si ho pensem bé va ser la menys creïble de les reaccions possibles. ¿Per què hauríem de confiar en les institucions quan Millet, durant anys i anys, havia viscut impunement fent martingales amb aquestes mateixes institucions? I dos: ¿si els Mossos admeten que només enxampen entre un 10% i un 15 % dels carteristes de la Rambla, que són uns xoriços de barri magre, per què hauríem de suposar que Millet era un cas aïllat, quan la gent com ell coneix tots els amagatalls i esvorancs de la llei?
La corrupció té una història. Podem pensar que simplement hi ha gent bona i gent dolenta o podem intentar esbrinar si darrere d'aquest fenomen desastrós s'hi amaga alguna causa més profunda. ¿Catalunya és un país corrupte? La pregunta no té gaire sentit, però sí que podem fer una afirmació irrefutable: Catalunya és més corrupta que, per exemple, Noruega i Alemanya. Per què?
Avui dia la nostra concepció sociològica encara és essencialment marxista. És a dir, la societat entesa com una piràmide amb els rics a dalt i els pobres a sota, distribuïts en capes. Segons la dreta, aquestes classes socials han de mantenir relacions de col·laboració; segons l'esquerra, el que fa avançar la societat és, justament, el conflicte entre classes. Deia Montaigne que la finalitat de la política és evitar la guerra civil, així que dreta i esquerra s'han posat d'acord per gestionar les seves diferències mitjançant normes pautades: els tribunals de justícia i l'exercici de drets socials, com el de vaga.
Tot això és cert, tan cert com que Marx era un centre europeu que mai no va entendre el món mediterrani. Per a Marx la història la crea la pugna entre classes, com ho demostra, afirma al Manifest comunista , l'eterna disputa entre patricis i plebeus a l'antiga Roma. És gairebé risible, però dels mil anys d'història de la vella Roma només hi ha haver conflicte classista els primers dos segles. La resta és una successió inacabable de guerres civils que no tenen res a veure amb el teorema marxista. Hi havia tants pobres en el bàndol de Cèsar com en el de Pompeu, tants rics partidaris de Pompeu com de Cèsar, o gairebé.
En el món mediterrani antic el que estructurava la societat eren les relacions de patronatge. És a dir, el pobre ofereix al dominus la seva fidelitat, i ho fa a canvi de favors. És un vincle tan poderós que es perpetua al llarg dels segles, de Cadis al Líban, de Trípoli a Marsella. O sigui, una organització social en què l'estructura no és horitzontal sinó de franges verticals. Al nord d'Europa el capitalisme destrueix aquests lligams ja al segle XIX. Al Mediterrani perviuran amb molt més vigor.
Un periodista mallorquí em parlava d'un polític i constructor sense escrúpols. Ara bé: al seu poble no hi havia ni un aturat, almenys entre els naturals. És això. Qui denunciarà les martingales d'aquest individu quan tot el poble en treu algun profit? I cito Mallorca com podria dir València, Vic o qualsevol altre lloc. Com és lògic, l'estat modern veurà en les relacions de patronatge un enemic que li disputa àmbits de poder. I li sobraran raons. Per això les combatrà. De fet, la màfia italiana no és res més que una forma degenerada de patronatge.
Si acceptem aquesta visió, doncs, un corrupte no és només un individu que accepta diners a canvi d'un servei il·legal. Relacions corruptes serien totes aquelles en què el mèrit és suplantat per l'amistat. És a dir, no donem una feina o un premi al més ben dotat o a qui més s'ho mereix, sinó al més proper. Pot semblar banal; a la pràctica té efectes devastadors. És possible que vostè no conegui cap empresari corrupte. Però segurament coneix aquell porter de discoteca que deixa entrar gratis els seus amics. I ningú l'hi retreu. Això és corrupció amb complicitat social.
Per què als Països Catalans no existeix una màfia amb pistoles i escenes truculentes? Perquè aquí el tradicional sistema de patronatge ha optat per una estratègia d'adaptació diferent. Enfrontar-se a l'Estat implica una lluita duríssima, així que els nostres corruptes han preferit infiltrar-s'hi. En lloc de crear una estructura paral·lela al govern han parasitat un instrument, els partits polítics, i operen des de dins. O sigui, porters de discoteca a l'engròs: tu entres, tu no.
No és que no tinguem una màfia autòctona, és que la tenim instal·lada al poder.
http://www.ara.cat/premium/debat/que-tan-corruptes_0_656934303.html
En aquest article l' antropòleg i escriptor ens dona la seva interpretació sobre l' origen de la corrupció als Països Catalans i a la resta dels territoris del sud d'Europa: Espanya, Itàlia,Grècia..
De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(72)
A Xile: artefactes, mobles i pedres
Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc RocaGRAU S.A. AGLOMERADOS DE HORMIGON
Un ós gos a Tàrrega.
El crani de l'ós-gos, que a la imatge es la part més fosca del fòssil, i
que es correspondria amb el morro de l'animal Foto: CHE.
Troben el fòssil d'un crani d'aquest carnívor de fa 33 milions d'anys durant les obres del canal Segarra-Garrigues
Tàrrega - Joan Tort
Les campanyes d'excavacions que s'executen com a mesures correctores de les obres del canal Segarra-Garrigues han posat al descobert a Tàrrega el fòssil d'un crani d'un ós gos de fa 33 milions d'anys.
Es
tracta de les restes del morro d'aquest carnívor, que podria ser
l'avantpassat de l'actual ós bru. Els experts, segons les primeres
anàlisis fetes, entenen que les restes podrien pertànyer a un carnívor
del gènere dels Amphicyon, una espècie de la qual es tenen poques restes al món.
Per aquest motiu, la troballa seria d'un gran valor, i els equips tècnics ja treballen amb el servei d'Arqueologia i Paleontologia de Patrimoni de la Generalitat per ampliar els estudis i les anàlisis de les restes de fòssil localitzades.
Juntament amb
aquest crani, s'han trobat restes d'altres mamífers, rèptils i plantes
que també podrien datar de la mateixa època.
La troballa s'ha
localitzat en una excavació que s'està executant prop del nucli del
Talladell, que pertany al municipi de Tàrrega, i en una zona on ja
s'havien documentat dos jaciments paleontològics del període de
l'oligocè.
Les obres, les executa l'empresa Acuaebro, que depèn
del Ministeri d'Agricultura, Alimentació i Medi Ambient, i que
construeix un tram del canal principal en aquesta zona.
En aquest
mateix tram d'obres s'han executat tres excavacions més en jaciments
localitzats que anaven des del neolític fins a l'època visigoda. En un
d'aquests, el de la Rosella, d'entre els segles II i I aC, s'han
destapat quatre habitatges i una sèrie de sitges i fosses que
completaven l'assentament.
Al jaciment de la Fogonussa, a Sant
Martí de Riucorb, s'han localitzat una necròpoli romana i restes
d'edificacions iberes i visigodes.
A Maldà, també a l'Urgell, a la
zona de la Cantorella, també es van trobar restes del neolític final i
del començament de l'edat de bronze, segons va fer públic ahir la
Confederació Hidrogràfica de l' Ebre (CHE).
En aquesta última
excavació els equips d'intervenció van descobrir una gran necròpoli en
dues fases d'obres. En una es van destapar unes sitges que, després de
servir per emmagatzemar gra, es van usar per a enterraments, i els
arqueòlegs hi van comptar fins a una quarantena de persones enterrades. I
en una segona, fins a 76 restes humanes més. Totes elles, segons les
primeres anàlisis, serien d'aquesta etapa històrica de transició entre
finals del neolític i principis del bronze.
Les obres formen part
del projecte del quart tram del canal principal del Segarra-Garrigues,
que abraça l'Urgell, als termes de Tàrrega, Verdú, Sant Martí de Riucorb
i Maldà.
L'adjudicació d'aquesta part té un cost de 41,3 milions i
un termini de 28 mesos, incloent-hi aquestes excavacions i altres
mesures correctores. El tram cobrirà una superfície de regadiu de prop
de 40.000 hectàrees i una longitud total de 21 quilòmetres.
divendres, 2 de març del 2012
Drassanes de Barcelona i Arqueologia
Restauració de les Drassanes Reials de Barcelona .Diari ARA
Descoberta la primera necròpolis de Barcelona sota les Drassanes Reials
Les naus de les Drassanes es van construir després del gòtic
Drassanes més joves
Subscriure's a:
Missatges (Atom)