Almirall a Suïssa (1880)
Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca
Els models d'Almirall van ser Suïssa i els Estats Units. Foto: ARXIU.
Valentí Almirall.
El Bloc de l'Albert
- Albert Moreno i Sagrera
- Roses, Alt Empordà
- Catedràtic de Geografia i Història a l'INS "Cap Norfeu" de Roses (Alt Empordà)
dissabte, 7 de setembre del 2013
De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(138)
La mida dels estats
Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca
De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(137)
L'economia del corall
Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca
De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(136)
La colònia Güell
Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca
De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(135)
Llibreries i impremtes (s. xv)
Les publicacions de l'Abadia de Montserrat són el segell editorial actiu més antic del món. Foto: ARXIU.
Usos i abusos de la història
Usos i abusos de la història PERE TORDERA
En Francesc de Carreras ens ha sortit aprenent d'historiador i ens
està oferint des de fa un temps tota una sèrie de lliçons sobre com
s'està falsejant la història per part dels nacionalistes catalans -els
espanyols es veu que no ho fan-. No vull entrar ara en les seves
opinions sobre el que diu Elliott en els seus records sobre els
historiadors catalans -em sembla que De Carreras fa una lectura
selectiva i interessada del que escriu Sir John-, ni tampoc sobre la
seva peculiar visió del paper jugat per Jaume Vicens Vives dins de les
historiografies espanyola i catalana.
El que vull comentar ara és el seu darrer article, intitulat Re- inventar la història , publicat a La Vanguardia el 4 de setembre. Sorprèn, d'entrada, l'alarma de De Carreras sobre el fet que la història sigui utilitzada per a legitimar i justificar plantejaments i situacions polítiques del moment. Quin gran descobriment! Si això és el que han fet totes les propostes ideològiques, de dreta i d'esquerra, des de sempre. Ara bé, curiosament De Carreras només es lamenta de les tergiversacions històriques que, segons ell, divulguen constantment els nacionalistes catalans. Encara no he llegit cap text seu -i mira que en publica- denunciant els falsejaments historiogràfics propagats pel nacionalisme espanyol o pel francès.
A l'article esmentat fa un repàs de la història de Catalunya tal vegada massa ràpid, poc matisat i a cops ple d'errades factuals i interpretatives. Amb no poca vehemència denuncia que se sostingui que "políticament Catalunya existeix ja l'any 987". Amic De Carreras, els historiadors, com a científics que pretenem ser, intentem cercar i precisar amb el màxim de rigor la data d'inici del funcionament de totes les estructures polítiques, siguin comtats, ducats, regnes o repúbliques. Només faltaria! I això ho fan els historiadors d'ací i els d'arreu del món. I dedicar-se a investigar això no és fer "metafísica", ni "essencialisme". Verificar amb documentació quan un territori i una gent determinada -sigui Catalunya o Castella- tenen un sobirà propi, unes institucions polítiques particulars, unes lleis diferenciades, una hisenda sobirana, etc. és una de les tasques més fonamentals dels historiadors.
Qualificar de "mite insostenible" defensar que el funcionament de les institucions de govern de Catalunya del segle XVII era més avançat políticament que els procediments que imperaven al regne de Castella no deixa de ser sorprenent. El mateix Elliott, tan elogiat per De Carreras, es cuida prou de menysprear el sistema institucional català i el pactisme, que considera més harmònics que els mètodes autoritaris emprats pel comte duc d'Olivares i companyia. Les Constitucions catalanes de llavors no dissenyaven un cos politico-administratiu antic i fossilitzat, sinó que s'actualitzaven periòdicament, com va passar a les Corts del 1701 i del 1705.
Dir que "la Corona d'Aragó no és un estat" és una absoluta falsedat històrica. Què entén De Carreras que és un estat? Em sembla que ell ho analitza tot des de l'òptica de l'estat liberal, com si abans no hagués existit res de res. Si a alguna cosa s'assemblava la Corona d'Aragó és als actuals estats confederals: cada territori tenia les seves pròpies Corts, les seves institucions polítiques de govern, la pròpia legislació, la fiscalitat, la seva moneda, la seva llengua, etc. L'únic que tenien en comú era el mateix cap de l'estat, el rei, que havia de jurar respectar les lleis i costums de cada territori. I d'això a Catalunya i a la Xina en diuen un estat confederal.
És avui una temàtica dels programes de batxillerat explicar, i saber, que la monarquia hispànica dels Àustria era composta , és a dir, que hi havia diverses estructures polítiques, jurídiques i administratives als nombrosos territoris de la Corona, i que fins al 1714 Catalunya va disposar d'unes institucions -polítiques, jurídiques, fiscals i fins militars- que eren pròpies i molt diferents. I si d'això no se'n pot dir estructures d'estat , poc els faltava. Sorprèn realment que tot un catedràtic de dret constitucional ho negui i ens digui amb suficiència que sostenir que Catalunya era un estat fins al 1714 forma part de la gran maniobra de reinvenció de la història orquestrada pels nacionalistes catalans per a justificar el dret a decidir. Quan no es posa rigor i seriositat argumental en els escrits es pot córrer el risc que les tesis polítiques que es defensen quedin notablement desacreditades.
El que vull comentar ara és el seu darrer article, intitulat Re- inventar la història , publicat a La Vanguardia el 4 de setembre. Sorprèn, d'entrada, l'alarma de De Carreras sobre el fet que la història sigui utilitzada per a legitimar i justificar plantejaments i situacions polítiques del moment. Quin gran descobriment! Si això és el que han fet totes les propostes ideològiques, de dreta i d'esquerra, des de sempre. Ara bé, curiosament De Carreras només es lamenta de les tergiversacions històriques que, segons ell, divulguen constantment els nacionalistes catalans. Encara no he llegit cap text seu -i mira que en publica- denunciant els falsejaments historiogràfics propagats pel nacionalisme espanyol o pel francès.
A l'article esmentat fa un repàs de la història de Catalunya tal vegada massa ràpid, poc matisat i a cops ple d'errades factuals i interpretatives. Amb no poca vehemència denuncia que se sostingui que "políticament Catalunya existeix ja l'any 987". Amic De Carreras, els historiadors, com a científics que pretenem ser, intentem cercar i precisar amb el màxim de rigor la data d'inici del funcionament de totes les estructures polítiques, siguin comtats, ducats, regnes o repúbliques. Només faltaria! I això ho fan els historiadors d'ací i els d'arreu del món. I dedicar-se a investigar això no és fer "metafísica", ni "essencialisme". Verificar amb documentació quan un territori i una gent determinada -sigui Catalunya o Castella- tenen un sobirà propi, unes institucions polítiques particulars, unes lleis diferenciades, una hisenda sobirana, etc. és una de les tasques més fonamentals dels historiadors.
Qualificar de "mite insostenible" defensar que el funcionament de les institucions de govern de Catalunya del segle XVII era més avançat políticament que els procediments que imperaven al regne de Castella no deixa de ser sorprenent. El mateix Elliott, tan elogiat per De Carreras, es cuida prou de menysprear el sistema institucional català i el pactisme, que considera més harmònics que els mètodes autoritaris emprats pel comte duc d'Olivares i companyia. Les Constitucions catalanes de llavors no dissenyaven un cos politico-administratiu antic i fossilitzat, sinó que s'actualitzaven periòdicament, com va passar a les Corts del 1701 i del 1705.
Dir que "la Corona d'Aragó no és un estat" és una absoluta falsedat històrica. Què entén De Carreras que és un estat? Em sembla que ell ho analitza tot des de l'òptica de l'estat liberal, com si abans no hagués existit res de res. Si a alguna cosa s'assemblava la Corona d'Aragó és als actuals estats confederals: cada territori tenia les seves pròpies Corts, les seves institucions polítiques de govern, la pròpia legislació, la fiscalitat, la seva moneda, la seva llengua, etc. L'únic que tenien en comú era el mateix cap de l'estat, el rei, que havia de jurar respectar les lleis i costums de cada territori. I d'això a Catalunya i a la Xina en diuen un estat confederal.
És avui una temàtica dels programes de batxillerat explicar, i saber, que la monarquia hispànica dels Àustria era composta , és a dir, que hi havia diverses estructures polítiques, jurídiques i administratives als nombrosos territoris de la Corona, i que fins al 1714 Catalunya va disposar d'unes institucions -polítiques, jurídiques, fiscals i fins militars- que eren pròpies i molt diferents. I si d'això no se'n pot dir estructures d'estat , poc els faltava. Sorprèn realment que tot un catedràtic de dret constitucional ho negui i ens digui amb suficiència que sostenir que Catalunya era un estat fins al 1714 forma part de la gran maniobra de reinvenció de la història orquestrada pels nacionalistes catalans per a justificar el dret a decidir. Quan no es posa rigor i seriositat argumental en els escrits es pot córrer el risc que les tesis polítiques que es defensen quedin notablement desacreditades.
dijous, 5 de setembre del 2013
Les últimes hores dels resistents de la Batalla de l'Ebre.
Reconstrueixen virtualment un dels enfrontament més sagnants de la Guerra Civil
El
grup de recerca DIDPATRI de la Universitat de Barcelona ha recreat com
va ser la mort d'un dels últims resistents de la Batalla de l'Ebre DIDPATRI
SÍLVIA MARIMON
El 13 de novembre del 1938 nevava, el fred penetrava fins al moll
de l'os i els soldats, amb els ulls enfonsats pel cansament, serraven
les dents. Començava la retirada de l'exèrcit republicà, que feia més de
tres mesos que combatia a la Batalla de l'Ebre, la més sagnant de la
Guerra Civil: hi van deixar la pell uns 30.000 homes. Marxaven perquè ja
no podien més. "El desgaste general que experimentaban nuestras
fuerzas y en particular las divisiones 11-42-43-44-45-46 que habían
comatido intensamente durante el desarrollo de la séptima contraofensiva
enemiga en la Batalla del Ebro ", argumentava en una carta el cap de l'Exèrcit de l'Ebre, Juan Modesto Guilloto.
Mentre el conjunt de l'exèrcit republicà es dirigia cap al riu, els soldats de la 15 Brigada Mixta, tots voluntaris, es van desplegar a la serra de la Fatarella. Els van escollir perquè eren els millors combatent. Havien de resistir al màxim perquè els seus companys tinguessin temps de creuar l'Ebre. Els feixistes n'eren molt conscients i van llançar un atac intens i massiu: havien d'obrir-se pas, perquè, si arraconaven l'enemic al riu, l'aniquilarien definitivament. Les últimes hores, per als voluntaris republicans, que no van deixar de disparar arrambats a la trinxera excavada en forma de ziga-zaga a les cotes de Raïmats, van ser agonitzants. Cap va sobreviure per poder explicar-ho.
Els combats, minut a minut
La seva història pràcticament havia quedat esborrada fins que l'associació cultural Lo Riu i investigadors de l'Institut de Ciències del Patrimoni del CSIC i del grup de recerca DIDPATRI de la Universitat de Barcelona van començar a excavar la zona de Raïmats ara fa dos anys. La recerca, que encara continuarà amb noves excavacions al novembre, ha permès conèixer amb detall què va succeir l'últim dia de la Batalla de l'Ebre.
Els resultats no quedaran oblidats en un arxiu: es treballa en un museu virtual que reproduirà minut a minut tot el que va succeir aquell dia infernal. Al novembre, quan se celebraran els 75 anys de la batalla, també es col·locarà una placa d'homenatge als combatents de la 15 Brigada Mixta. Serà al mateix escenari de l'enfrontament, a Raïmats, just al davant d'una altra placa, la que van col·locar els familiars de Gustav Trippe, de la Legió Còndor. Trippe era l'home que comandava els tancs franquistes. Va ser el primer a caure, abatut pels republicans, a pocs metres de la trinxera.
"L'estudi de la línia de defensa de la Fatarella mostra una guerra molt diferent de les clàssiques accions ofensives de la Guerra Civil Espanyola. L'adaptació era extraordinàriament ràpida. Si els feixistes atacaven amb una nova tècnica des de l'aire, els republicans milloraven les seves fortificacions o responien amb contraatacs nocturns", explica Francesc Xavier Hernàndez, coordinador del grup de recerca de DIDPATRI. "L'exèrcit de Franco era capaç d'executar un atac d'armes combinades, amb una intensa cooperació entre els seus aliats. Alhora, els republicans van crear una línia defensiva que demostra que era un exèrcit altament qualificat, molt diferent de la visió clàssica romàntica de voluntaris de milícies", afegeix l'historiador.
Poques llaunes de sardines
La munició que s'ha trobat demostra que va ser un atac ferotge. La recerca arqueològica també constata que a les trinxeres els últims resistents de l'Ebre hi van ser poc temps. "Pràcticament no s'hi han trobat llaunes de sardines", argumenta Hernàndez. Els cràters, a 10 metres de la trinxera, suggereixen que la posició va ser atacada primer des de l'aire. Va ser el dia 14, a mitja tarda, quan la Legió Còndor alemanya va escometre amb 27 avions els soldats que resistien a Raïmats. Per la seva banda, 23 avions italians van bombardejar les posicions entre Ascó i la Fatarella. Finalment, dos esquadrons de la brigada aèria espanyola hispana van arrasar la zona.
Un centenar d'avions
"En total, més d'un centenar d'avions van bombardejar les posicions al voltant de Raïmats", explica Hernàndez. Els soldats republicans van contraatacar la nit del dia 14 i van poder mantenir-se a la zona elevada de Raïmats. Després, al matí del dia 15, van aparèixer els tancs. Pels impactes que s'han localitzat, van avançar per la pista de Riba-roja i es van posicionar tan a prop com van poder dels fortins republicans. Disparaven des d'una distància de menys de 40 metres de la trinxera i els soldats de la 15 Brigada Mixta van respondre disparant desesperadament.
Sense municions
Els franquistes van canonejar els resistents amb projectils de 45 mm. La munició va entrar per les troneres de les fortificacions i va aniquilar els defensors. L'atac final el va protagonitzar la 82 Divisió. La infanteria va atacar amb totes les armes disponibles: rifles, granades de mà i metralladores. Cap a la una del migdia devien controlar el conjunt de Raïmats. "A les trinxeres s'hi han trobat fins a cinc calibres diferents de bala, la qual cosa constata que els soldats tenien dificultats de munició", destaca Hernàndez.
L'exèrcit de Franco, però, va fer tard. No va poder massacrar l'enemic. A les 4.40 de la matinada del dia 16, enmig d'una boira espessa, les últimes unitats republicanes creuaven l'Ebre i el tinent coronel Manuel Tagüena ordenava als sapadors fer volar el pont de ferro de Flix. Havien pogut salvar la vida.
"Finalment, ens donen pas lliure, el camió reprèn el camí i, lentament, es produeix el salt d'una riba a l'altra, damunt de l'enteixinat de ferro que ens deixa veure l'aigua rogenca de l'Ebre, als nostres peus", escrivia el soldat Joan Ventura i Solé. Va ser, gràcies al sacrifici dels soldats de la 15 Mixta, una retirada modèlica. Podien haver mort molts més homes. Era l'últim acte d'una batalla terrible que havia durat 115 dies. La guerra ja entrava en la fase final.
Mentre el conjunt de l'exèrcit republicà es dirigia cap al riu, els soldats de la 15 Brigada Mixta, tots voluntaris, es van desplegar a la serra de la Fatarella. Els van escollir perquè eren els millors combatent. Havien de resistir al màxim perquè els seus companys tinguessin temps de creuar l'Ebre. Els feixistes n'eren molt conscients i van llançar un atac intens i massiu: havien d'obrir-se pas, perquè, si arraconaven l'enemic al riu, l'aniquilarien definitivament. Les últimes hores, per als voluntaris republicans, que no van deixar de disparar arrambats a la trinxera excavada en forma de ziga-zaga a les cotes de Raïmats, van ser agonitzants. Cap va sobreviure per poder explicar-ho.
Els combats, minut a minut
La seva història pràcticament havia quedat esborrada fins que l'associació cultural Lo Riu i investigadors de l'Institut de Ciències del Patrimoni del CSIC i del grup de recerca DIDPATRI de la Universitat de Barcelona van començar a excavar la zona de Raïmats ara fa dos anys. La recerca, que encara continuarà amb noves excavacions al novembre, ha permès conèixer amb detall què va succeir l'últim dia de la Batalla de l'Ebre.
Els resultats no quedaran oblidats en un arxiu: es treballa en un museu virtual que reproduirà minut a minut tot el que va succeir aquell dia infernal. Al novembre, quan se celebraran els 75 anys de la batalla, també es col·locarà una placa d'homenatge als combatents de la 15 Brigada Mixta. Serà al mateix escenari de l'enfrontament, a Raïmats, just al davant d'una altra placa, la que van col·locar els familiars de Gustav Trippe, de la Legió Còndor. Trippe era l'home que comandava els tancs franquistes. Va ser el primer a caure, abatut pels republicans, a pocs metres de la trinxera.
"L'estudi de la línia de defensa de la Fatarella mostra una guerra molt diferent de les clàssiques accions ofensives de la Guerra Civil Espanyola. L'adaptació era extraordinàriament ràpida. Si els feixistes atacaven amb una nova tècnica des de l'aire, els republicans milloraven les seves fortificacions o responien amb contraatacs nocturns", explica Francesc Xavier Hernàndez, coordinador del grup de recerca de DIDPATRI. "L'exèrcit de Franco era capaç d'executar un atac d'armes combinades, amb una intensa cooperació entre els seus aliats. Alhora, els republicans van crear una línia defensiva que demostra que era un exèrcit altament qualificat, molt diferent de la visió clàssica romàntica de voluntaris de milícies", afegeix l'historiador.
Poques llaunes de sardines
La munició que s'ha trobat demostra que va ser un atac ferotge. La recerca arqueològica també constata que a les trinxeres els últims resistents de l'Ebre hi van ser poc temps. "Pràcticament no s'hi han trobat llaunes de sardines", argumenta Hernàndez. Els cràters, a 10 metres de la trinxera, suggereixen que la posició va ser atacada primer des de l'aire. Va ser el dia 14, a mitja tarda, quan la Legió Còndor alemanya va escometre amb 27 avions els soldats que resistien a Raïmats. Per la seva banda, 23 avions italians van bombardejar les posicions entre Ascó i la Fatarella. Finalment, dos esquadrons de la brigada aèria espanyola hispana van arrasar la zona.
Un centenar d'avions
"En total, més d'un centenar d'avions van bombardejar les posicions al voltant de Raïmats", explica Hernàndez. Els soldats republicans van contraatacar la nit del dia 14 i van poder mantenir-se a la zona elevada de Raïmats. Després, al matí del dia 15, van aparèixer els tancs. Pels impactes que s'han localitzat, van avançar per la pista de Riba-roja i es van posicionar tan a prop com van poder dels fortins republicans. Disparaven des d'una distància de menys de 40 metres de la trinxera i els soldats de la 15 Brigada Mixta van respondre disparant desesperadament.
Sense municions
Els franquistes van canonejar els resistents amb projectils de 45 mm. La munició va entrar per les troneres de les fortificacions i va aniquilar els defensors. L'atac final el va protagonitzar la 82 Divisió. La infanteria va atacar amb totes les armes disponibles: rifles, granades de mà i metralladores. Cap a la una del migdia devien controlar el conjunt de Raïmats. "A les trinxeres s'hi han trobat fins a cinc calibres diferents de bala, la qual cosa constata que els soldats tenien dificultats de munició", destaca Hernàndez.
L'exèrcit de Franco, però, va fer tard. No va poder massacrar l'enemic. A les 4.40 de la matinada del dia 16, enmig d'una boira espessa, les últimes unitats republicanes creuaven l'Ebre i el tinent coronel Manuel Tagüena ordenava als sapadors fer volar el pont de ferro de Flix. Havien pogut salvar la vida.
"Finalment, ens donen pas lliure, el camió reprèn el camí i, lentament, es produeix el salt d'una riba a l'altra, damunt de l'enteixinat de ferro que ens deixa veure l'aigua rogenca de l'Ebre, als nostres peus", escrivia el soldat Joan Ventura i Solé. Va ser, gràcies al sacrifici dels soldats de la 15 Mixta, una retirada modèlica. Podien haver mort molts més homes. Era l'últim acte d'una batalla terrible que havia durat 115 dies. La guerra ja entrava en la fase final.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)