El Bloc de l'Albert

dissabte, 30 de juliol del 2011

De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(51)

El districte 22@, que inclou quinze illes, ha permès augmentar el teixit industrial de Barcelona. Foto: ARXIU

La paradoxa del model BCN.

Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca

divendres, 29 de juliol del 2011

El Carrilet ganxó torna a moure's.

El darrer tram de la via verda, que connecta la ciutat amb el port. Foto: A.V.

Darreres actuacions ahir al matí per tenir enllestit per avui el centre d'interpretació del Carrilet. Foto: A.V.

El centre Via Mar, amb la història del tren de Sant Feliu de Guíxols, obre les portes avui al Tinglado

Una altra imatge de l'interior, amb el vagó en primer terme. Foto: A.V.

L'edifici del Tinglado, al port de Sant Feliu. Foto: A.V.

dimecres, 27 de juliol del 2011

El MNAC ja té un nou Feliu Elias.

La nova incorporació a la col·lecció del Mnac: ‘El barret nou', de Feliu Elias Foto: MNAC.

El museu adquireix l'obra ‘El barret nou' i ja acumula vuit peces de l'artista.

El MNAC compra la pintura de Feliu Elias 'El barret nou'

Feliu Elias i Bracons

Feliu Elies i Bracons

dimarts, 26 de juliol del 2011

Marxista, nacional i de classe.

Façana de l'Hotel Colón de Barcelona el 25 de juliol del 1936. Hi va tenir la primera seu el PSUC, que s'acabava de fundar. EFE

75 ANIVERSARI DELS COMUNISTES CATALANS

El PSUC va tenir un paper rellevant durant la Guerra Civil i va ser 'el partit' de l'antifranquisme

JOAN ESCULIES

Escassos dies després de l'esclat de la Guerra Civil, el 23 de juliol del 1936, quatre organitzacions -la Unió Socialista de Catalunya (USC), el Partit Comunista de Catalunya, la federació catalana del PSOE i el Partit Català Proletari- van unir-se per fundar el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). La fusió fou la resultant de les dinàmiques frontpopulistes i les aliances obreres, amb arrels en els Fets d'Octubre de 1934, sumades a la voluntat de la Internacional Comunista de superar la divisió entre comunistes i socialistes per formar "un únic partit del proletariat". El naixement del PSUC, però, també fou conseqüència de la incapacitat d'arribar a un acord amb el Bloc Obrer Camperol i l'Esquerra Comunista, que el setembre del 1935 havien format el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM).

El PSUC es definí com un partit "nacional i de classe", d'ideologia marxista-leninista, i escollí Joan Comorera, de la USC, primer secretari general. Durant la guerra, el PSUC va defensar el retorn a l'ordre republicà, va ser un mobilitzador social contra el feixisme i formà part en diverses etapes dels governs presidits per Lluís Companys amb consellers com el mateix Comorera i Rafael Vidiella. L'any 1938 Josep Moix seria nomenat ministre de Treball de la República.

Els Fets de Maig

Les desavinences prèvies entre marxistes van continuar enmig de la guerra. El POUM, antiestalinista, era partidari d'una guerra revolucionària com a requisit previ per assolir la victòria en la contesa. El PSUC, en canvi, combatia per restaurar la normalitat republicana i aconseguir després una democràcia "de nou encuny". El punt àlgid de la desavinença es va produir durant la primera setmana de maig del 1937. El POUM, junt amb els anarcosindicalistes de la CNT-FAI, va enfrontar-se a les forces d'ordre públic de la Generalitat, als milicians del PSUC, la UGT i Estat Català, i als guàrdies d'assalt del govern de la República. La lluita deixà uns tres-cents morts i significà l'inici de la davallada de la CNT-FAI i del POUM, els membres del qual serien perseguits. També suposà la consolidació del jove PSUC, que en un any va passar de sis mil a seixanta mil militants.

Perduda la guerra, el PSUC -tant a l'interior com a l'exili- va proposar una resistència activa contra la dictadura franquista. Una determinació que li suposà un cost humà considerable, malgrat que aconseguí sobreviure en la clandestinitat. Durant els anys de la Segona Guerra Mundial, el PSUC perdé la seva independència, per passar a dependre del Partit Comunista d'Espanya (PCE), i abandonà el caràcter de partit unificat per ser una organització comunista normal . Als cinquanta, impulsà una nova etapa de lluita a l'interior amb líders destacats com Gregorio López Raimundo, mentre els nuclis exteriors estaven formalment sotmesos al PCE.

Als darrers anys del franquisme, el PSUC impulsà els moviments universitari i obrer. Aplegà un nombre important d'intel·lectuals i tingué una forta incidència. Maldà per mantenir la seva independència inicial del PCE i travà una política d'aliances amb la resta sectors democràtics augmentant la militància i generant grans expectatives de futur. L'abril del 1977, el partit va ser legalitzat i en les primeres eleccions municipals va obtenir més de cinc-cents regidors i l'alcaldia de trenta-quatre municipis, entre ells els de Sabadell, Badalona, Santa Coloma o Cornellà. Va participar en l'Assemblea de Catalunya amb Antoni Gutiérrez Díaz, en el consell executiu de la Generalitat provisional de Josep Tarradellas i en l'elaboració de l'Estatut d'Autonomia del 1979. En les primeres eleccions al Parlament del 1980, amb Josep Benet al capdavant, va aconseguir 25 diputats i va ser la tercera força més votada.

De l'esllanguiment a Iniciativa

Amb tot, a l'inici dels vuitanta va començar una davallada electoral important. L'any 1984 va obtenir només sis escons al Parlament. La incapacitat d'atreure un vot cada vegada més decantat cap al PSC-PSOE, d'orientar cap al futur una identitat basada en l'antifranquisme, i les discrepàncies internes -sobretot arran de la renovació eurocomunista- van dur el PSUC a una crisi profunda. La lenta sortida del pou, amb Rafael Ribó al capdavant, fou l'impuls d'una federació de partits polítics, a partir del 1987, sota el nom d'Iniciativa per Catalunya. El PSUC hi roman hivernant fins avui.