Un cicle itinerant produït pel CCCB mostrarà una selecció de la història del cinema d'animació fet a Catalunya i Espanya, que arriba als cent anys
El Bloc de l'Albert
- Albert Moreno i Sagrera
- Roses, Alt Empordà
- Catedràtic de Geografia i Història a l'INS "Cap Norfeu" de Roses (Alt Empordà)
dijous, 1 d’octubre del 2015
dissabte, 26 de setembre del 2015
divendres, 25 de setembre del 2015
Si Vicens aixequés el cap
La Vanguardia en català |
Borja de Riquer i Permanyer
Hi ha alguns autors que, amb el temps, han esdevingut uns referents, i per això sovint són evocats com unes autèntiques autoritats. De vegades, però, aquesta evocació el que també pretén és fer-los opinar sobre coses que no van viure. Des de sempre, els mitjans de comunicació han fet un ús excessiu de citacions de textos, o simplement de frases, d'autors força coneguts. Darrerament sembla una moda utilitzar com a referents predilectes Gaziel i Jaume Vicens Vives. Però de vegades hom fa lectures d'aquests autors tretes del seu context temporal i de les intencions en què foren escrites. I ja no diguem quan s'especula sobre el seu hipotètic pensament sobre qüestions de l'actualitat.
Respecte de les apel·lacions a l'autoritat de Vicens, les darreres setmanes hem pogut llegir més d'un text que esmenta aquest prestigiós historiador amb la pretensió de desautoritzar el llibre de Josep Fontana La formació d'una identitat. Una història de Catalunya . Sembla que hi ha la voluntat de contraposar aquest escrit amb l'obra del seu mestre. S'ha arribat a escriure que aquest llibre es desvia totalment de la renovació historiogràfica impulsada per Vicens i que ha caigut en un dels defectes més denunciats per ell, el de ser un producte típic del nacionalisme romàntic. "Ay, si Vicens levantase la cabeza", ha escrit Santos Juliá. Per la seva banda, Jordi Canal ha qualificat l'obra de Fontana de producte "nacionalista, romàntic i comunista".
Penso que aquests menyspreus envers aquesta obra tenen més d'ideològics que no pas d'autènticament historiogràfics. El llibre de Fontana té bàsicament la voluntat d'explicar el complex procés de formació de la identitat catalana al llarg de més de nou segles i plantejar cóm és que ha persistit malgrat haver-se trobat amb unes circumstàncies històriques notablement adverses. L'autor analitza l'evolució i transformació de la identitat dels catalans tenint sempre present el marc econòmic i social i sense defugir les tensions internes que hi ha. I posa especial èmfasi en el fet que les identitats es construeixen a partir d'àmplies experiències compartides fruit de les relacions que s'estableixen. El protagonista no és una Catalunya abstracta i eterna, sinó la gent, el conjunt d'homes i dones i les maneres que tenen d'identificar-se amb les seves coses, la seva comunitat i el país. És un exercici intel·lectual honest i força rigorós que de romàntic no en té res. Defensa una tesi interpretativa prou clara -la persistència de la identitat catalana- i per això, com totes les tesis, és discutible i se'n pot discrepar. Només faltaria!
Una de les primeres coses que podem observar llegint aquesta obra és que reflecteix clarament el gran avenç que ha experimentat la historiografia catalana des de l'època de Vicens. A la tesi de Fontana hi ha moltes coses que coincideixen amb el que havia plantejat Vicens fa més de mig segle, per exemple a Industrials i polítics del segle XIX; en altres casos es corregeixen les apreciacions vicentines perquè havien quedat desfasades. I, sobretot, hi ha coses realment noves. El llibre recull i sintetitza les aportacions de dotzenes d'historiadors catalans i estrangers elaborades les darreres dècades. Només cal mirar-se amb deteniment les 50 pàgines de les notes comentades que hi ha al final per adonar-se'n. L'obra està construïda a base d'incorporar i assumir, totalment o parcial, allò que han escrit sobre la identitat dels catalans i els seus instruments de govern historiadors tan prestigiosos com Thomas Bisson, Paul Freedman, Michel Zimmermann, Claude Carrère, Stephen Bensch, Pierre Bonnassie o Pierre Vilar, tots ells no catalans i que difícilment es poden qualificar de "nacionalistes romàntics" -m'abstinc d'esmentar autors catalans, perquè no se'm qualifiqui de xovinista-.
El gran problema d'aquest llibre, i d'aquí ve la vehemència de les reaccions en certs ambients, és que qüestiona a fons la narrativa oficial establerta per alguns polítics i historiadors, ja des del segle XIX, sobre l'existència d'una única identitat nacional, l'espanyola. Contra això, aquests opinadors en comptes de criticar la tesi del llibre amb arguments seriosos i coherents que expliquin els camins de construcció i d'arrelament de la identitat espanyola a Catalunya, han de recórrer a desqualificacions personals i al menyspreu envers el seu autor. Diguem-ho ben clar: Fontana és objecte d'aquests atacs personals perquè avui és l'historiador català de més prestigi i influència i, tal vegada, l'hispànic de més projecció internacional.
Si es pretén desautoritzar un llibre tan sòlid com aquest, cal anar molt més enllà d'emprar quatre mots despectius i prou. S'ha d'aprofundir molt més i assenyalar allò que sembla erroni i saber justificar-ho amb arguments i documents, amb els instruments propis de la comunitat científica dels historiadors. I, a més, també cal conèixer l'obra de Vicens i analitzar-la en el seu context polític i historiogràfic i no abusar-ne a l'hora de fer comparacions amb els llibres actuals. Vicens va morir el 1960 i ningú no pot tenir la gosadia de pontificar sobre què pensaria o diria sobre les coses d'avui. Les tesis dels historiadors s'han de combatre amb idees i rigorosos raonaments alternatius. Quan s'ha de recórrer a desqualificacions gratuïtes i mostres de menyspreu, no es fa una crítica sinó que s'escriu un libel.
Borja de Riquer i Permanyer
Hi ha alguns autors que, amb el temps, han esdevingut uns referents, i per això sovint són evocats com unes autèntiques autoritats. De vegades, però, aquesta evocació el que també pretén és fer-los opinar sobre coses que no van viure. Des de sempre, els mitjans de comunicació han fet un ús excessiu de citacions de textos, o simplement de frases, d'autors força coneguts. Darrerament sembla una moda utilitzar com a referents predilectes Gaziel i Jaume Vicens Vives. Però de vegades hom fa lectures d'aquests autors tretes del seu context temporal i de les intencions en què foren escrites. I ja no diguem quan s'especula sobre el seu hipotètic pensament sobre qüestions de l'actualitat.
Respecte de les apel·lacions a l'autoritat de Vicens, les darreres setmanes hem pogut llegir més d'un text que esmenta aquest prestigiós historiador amb la pretensió de desautoritzar el llibre de Josep Fontana La formació d'una identitat. Una història de Catalunya . Sembla que hi ha la voluntat de contraposar aquest escrit amb l'obra del seu mestre. S'ha arribat a escriure que aquest llibre es desvia totalment de la renovació historiogràfica impulsada per Vicens i que ha caigut en un dels defectes més denunciats per ell, el de ser un producte típic del nacionalisme romàntic. "Ay, si Vicens levantase la cabeza", ha escrit Santos Juliá. Per la seva banda, Jordi Canal ha qualificat l'obra de Fontana de producte "nacionalista, romàntic i comunista".
Penso que aquests menyspreus envers aquesta obra tenen més d'ideològics que no pas d'autènticament historiogràfics. El llibre de Fontana té bàsicament la voluntat d'explicar el complex procés de formació de la identitat catalana al llarg de més de nou segles i plantejar cóm és que ha persistit malgrat haver-se trobat amb unes circumstàncies històriques notablement adverses. L'autor analitza l'evolució i transformació de la identitat dels catalans tenint sempre present el marc econòmic i social i sense defugir les tensions internes que hi ha. I posa especial èmfasi en el fet que les identitats es construeixen a partir d'àmplies experiències compartides fruit de les relacions que s'estableixen. El protagonista no és una Catalunya abstracta i eterna, sinó la gent, el conjunt d'homes i dones i les maneres que tenen d'identificar-se amb les seves coses, la seva comunitat i el país. És un exercici intel·lectual honest i força rigorós que de romàntic no en té res. Defensa una tesi interpretativa prou clara -la persistència de la identitat catalana- i per això, com totes les tesis, és discutible i se'n pot discrepar. Només faltaria!
Una de les primeres coses que podem observar llegint aquesta obra és que reflecteix clarament el gran avenç que ha experimentat la historiografia catalana des de l'època de Vicens. A la tesi de Fontana hi ha moltes coses que coincideixen amb el que havia plantejat Vicens fa més de mig segle, per exemple a Industrials i polítics del segle XIX; en altres casos es corregeixen les apreciacions vicentines perquè havien quedat desfasades. I, sobretot, hi ha coses realment noves. El llibre recull i sintetitza les aportacions de dotzenes d'historiadors catalans i estrangers elaborades les darreres dècades. Només cal mirar-se amb deteniment les 50 pàgines de les notes comentades que hi ha al final per adonar-se'n. L'obra està construïda a base d'incorporar i assumir, totalment o parcial, allò que han escrit sobre la identitat dels catalans i els seus instruments de govern historiadors tan prestigiosos com Thomas Bisson, Paul Freedman, Michel Zimmermann, Claude Carrère, Stephen Bensch, Pierre Bonnassie o Pierre Vilar, tots ells no catalans i que difícilment es poden qualificar de "nacionalistes romàntics" -m'abstinc d'esmentar autors catalans, perquè no se'm qualifiqui de xovinista-.
El gran problema d'aquest llibre, i d'aquí ve la vehemència de les reaccions en certs ambients, és que qüestiona a fons la narrativa oficial establerta per alguns polítics i historiadors, ja des del segle XIX, sobre l'existència d'una única identitat nacional, l'espanyola. Contra això, aquests opinadors en comptes de criticar la tesi del llibre amb arguments seriosos i coherents que expliquin els camins de construcció i d'arrelament de la identitat espanyola a Catalunya, han de recórrer a desqualificacions personals i al menyspreu envers el seu autor. Diguem-ho ben clar: Fontana és objecte d'aquests atacs personals perquè avui és l'historiador català de més prestigi i influència i, tal vegada, l'hispànic de més projecció internacional.
Si es pretén desautoritzar un llibre tan sòlid com aquest, cal anar molt més enllà d'emprar quatre mots despectius i prou. S'ha d'aprofundir molt més i assenyalar allò que sembla erroni i saber justificar-ho amb arguments i documents, amb els instruments propis de la comunitat científica dels historiadors. I, a més, també cal conèixer l'obra de Vicens i analitzar-la en el seu context polític i historiogràfic i no abusar-ne a l'hora de fer comparacions amb els llibres actuals. Vicens va morir el 1960 i ningú no pot tenir la gosadia de pontificar sobre què pensaria o diria sobre les coses d'avui. Les tesis dels historiadors s'han de combatre amb idees i rigorosos raonaments alternatius. Quan s'ha de recórrer a desqualificacions gratuïtes i mostres de menyspreu, no es fa una crítica sinó que s'escriu un libel.
dilluns, 21 de setembre del 2015
ANTONI MUÑOZ, Historiador “El 1714 Barcelona no va estar resistint sola”
Antoni Muñoz , fotografiat fa uns dies a Barcelona Foto: JUANMA RAMOS.
diumenge, 20 de setembre del 2015
La mare de tots els pactes (1996)
Barnils (Sabadell, 1940 - Reus, 2001) a El Mundo (14-XI-1996). Un sistema que encara belluga.
RAMON BARNILS
Peces històriques triades per Josep Maria Casasús
La “X” del sistema tradicional de pactes de l’Estat és la que torna a
treure el morro per sota la porta: el pacte que el PSOE proposa al PP, i
que el PP ja havia proposat. Ara el pacte de sempre és que el
finançament de les comunitats autònomes no es desviï de l’ortodòxia
pàtria. Una de les més espectaculars i reeixides operacions de la “X” es
va produir fa una quinzena d’anys, un 23-F; un pal de la “X”, el
simbolitzat per Tejero, volia recuperar l’ortodòxia pel mètode
tradicional ( tranquilidad viene de tranca, la tranquil·litat la
imposa el garrot), mentre que l’altre pal de la mateixa “X” la volia
recuperar pel mètode alternatiu de la legalitat establerta del
postfranquisme: eren els de la Loapa, llei orgànica per a
l’harmonització de les autonomies. La jugada els va sortir rodona:
reunits els dos pals de la “X”, el resultat va ser el fracàs del mètode
tradicional i el triomf de la legalitat. L’opinió pública s’ho va haver
de creure i la classe política mundial va admirar la subtilesa del
pacte. I l’essencial, que són les essències, es va mantenir, que és el
que volien Tejero i els de la Loapa: la “X”. Aquesta “X” de sempre,
aquest pacte dels pactes, és el pacte en què es basa l’existència
d’Espanya d’ençà que existeix. La parella PSOE-PP és el nom actual de la
parella eterna: d’Isabel i Fernando (tanto monta monta tanto ) a l’actualíssim Ortega y Gasset (Gassé en ortografia actualitzada), passant per Isabel II, Carlos I, Cánovas i Sagasta ( partidos tunantes
), Calvo Sotelo i el doctor Negrín (abans roja i/o negra que no pas
trencada), Franco i els Borbons, cop de Tejero i la trompada de la
Loapa. I PP i PSOE. [...] Malgrat les aparences, la “X” de sempre està
inquieta, potser es troba que la Història finalment no es repeteix, i
que si ho fa és finalment en forma d’historieta. La fundació d’Espanya,
la confecció de la “X”, es va voler fer sobre les bases de la unitat:
unitat de religió -fora moros i jueus-, unitat de raça - siempre la lengua fue compañera del imperio.
[...] El que és segur és que fa uns anyets, i tant de bo que en duri
uns quants més, la “X” no es pot imposar sense el sistema
democràtico-parlamentari [...].
RAMON BARNILS
Peces històriques triades per Josep Maria Casasús
dissabte, 19 de setembre del 2015
Tu a Auschwitz, jo a Birkenau
“La meva tornada és sinònim de la teva absència”
“Hauries hagut de tornar. Sempre he pensat que hauria valgut més la
pena per a la família que fossis tu més que no pas jo. Els calia un
marit, un pare, no una germana”.
La refotuda culpa dels supervivents. Marceline
Loridan-Ivens té 87 anys i encara l’arrossega. En tenia disset quan va
sortir amb vida del camp d’extermini d’Auschwitz-Birkenau. El seu pare
s’hi va quedar. Deportada als 14 anys, voldria recuperar l’adolescència
que li van arrabassar. I voldria, sobretot, que no li haguessin
assassinat el pare. Que l’alliberament d’ella no fos sinònim de
l’absència d’ell. “He viscut perquè tu volies que visqués”, li diu.
Ha viscut, però una part d’ella va morir al camp de
concentració. Fins al punt que a vegades pensa que no n’hauria hagut de
tornar. Mentre era al camp va fer tot el possible per continuar entre
els vius. Ja en llibertat, es va intentar suïcidar més d’una vegada. Un
cop retornada al món, era incapaç de viure. “M’hauria agradat donar-te
bones notícies, dir-te que després d’haver fet equilibris en l’horror,
després d’haver esperat en va la teva tornada, ens havíem restablert.
Però no puc. Sàpigues que la nostra família no va sobreviure. Va
desllorigar-se”.
La pressa per oblidar contra la necessitat de pair l’horror
El testimoni de Marceline Loridan-Ivens, com el de tants supervivents de l’Holocaust, resulta devastador. I tu no vas tornar (Bromera)
és una carta adreçada al pare mort en què l’autora no estalvia
crítiques contra unes famílies -les dels jueus de la postguerra- i un
país -França- que tenien pressa per girar full. “Molt aviat, la mama em
va preguntar en veu baixa si m’havien violat. Encara era pura? Encara
era bona per casar-me? Aquesta era la seva preocupació. No havia entès
res”. D’una banda, la necessitat de reconstruir la normalitat,
d’oblidar, de reprendre els cicles vitals: bodes, naixements i etcètera
(la Marceline mai va tenir fills: “No tenia res de bo per transmetre a
una criatura”). De l’altra, uns records gravats a foc, impossibles
d’esborrar ni en catorze reencarnacions seguides.
El llibre I tu no vas tornar, escrit amb
Judith Perrignon i traduït per Lluís-Anton Baulenas, ens esclafa contra
una realitat brutal. Val molt la pena llegir-lo, com potser val la pena
respirar fins i tot quan s’inspiren i expiren flaixos de mort.
Loridan-Ivens manté l’esperança que abans de morir de veritat conclourà
que sí, que el seu esforç per sobreviure s’ha vist recompensat.
Si el pare de la Marceline hagués tornat, ella no
s’hauria sentit tan sola lluitant contra els malsons. “Hauríem estat dos
per compartir el coneixement -especula la filla-. No n’hauríem parlat
gaire sovint, però les pudors, les imatges, les olors i la violència de
les emocions ens haurien travessat com les ones, fins i tot en silenci, i
hauríem pogut dividir el futur per dos”.
Foscors que s’il·luminen i cucs que fan un sopar fred
Em vénen al cap uns versos de Vinyoli: “I la foscor s’il·luminà de
sobte/ perquè érem dos a contradir la nit”. Són justament els versos
rescatats per l’escriptora Anna Maria Villalonga a la Setmana del Llibre
en Català, en una activitat d’intercanvi de citacions organitzada per
la Institució de les Lletres Catalanes.
Altres citacions d’escriptors elegides per
escriptors. Carles Duarte recorre a Jordi de Sant Jordi: “Tostemps
aprenc e desaprenc ensems”. Marc Romera dóna veu a Francesc Garriga:
“Només és teu el que has donat”. Sebastià Portell Clar tria Antònia
Vicens: “Morir-te encara no/ tens massa deutes amb les flors”. I Esteve
Plantada es decanta per Gabriel Ferrater: “Quan els cucs faran un sopar
fred amb el meu cos/ trobaran un regust de tu”.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)