COL.LOQUI Reflexionant l'exili .L'aproximació a l'experiència de l'exili republicà entre la història,l'art i el testimoniatge.(1)

COL.LOQUI Reflexionant l'exili .L'aproximació a l' experiència de l'exili republicà entre la història ,l'art i el testimoniatge.

El mencionat col·loqui,fou desenvolupat els dies 20, 21 i 22 de novembre, al Museu Memorial de l’Exili a la població empordanesa de la Jonquera.
No vaig poder assistir a la totalitat de comunicacions i ponències, per la qual cosa he de fer comentaris parcials i incomplets.
S’inicia el primer acte el dia 20 de novembre del 2009 a les 10:00, amb la benvinguda i presentació de les següents personalitats:: Jordi Font(Director del Museu Memorial de l'Exili); Joaquim M.Puigvert (Vice-rector de Relacions Institucionals,Societat i Cultura de la UdG);Jordi Cabezas (President del Consorci Museu Memorial de l'Exili) i finalment Miquel Caminal (Director del Memorial Democràtic)

En Miquel Caminal, amb un discurs força polític i vehement, defensa la precisió d’honorar l’exili com una forma de lluita permanent per a la Llibertat i la Democràcia, i proposa la data del 14 d’abril del 2010 per tal de commemorar-ho. Considera que el 14 d’abril del 1931 (república espanyola? i/o república catalana?) fou una victòria política que cal reivindicar i relacionar amb la dignificació de l’exili.Critica els sistemes polítics desapareguts amb la caiguda del Mur de Berlín: Democràcies populars i socialistes, per la manca evident de llibertat d’aquest sistema i també com a generador d’exilis.

Parla del cas oblidat i ignorat d'Armènia . I finalment, comenta el procés de genocidi del poble jueu amb una glossa carregada de simbologia diu ¿que pensaria Walter Benjamí , per exemple,de la persecució actual dels jueus respecte als palestins? Aquesta darrera exposició aconsegueix els aplaudiments dels presents. En aquest intens discurs, en cap moment no parla pas de la manca de llibertat de la majoria de països musulmans i dels exilis que ha provocat i provoca la visió totalitària i integrista d’una part d’aquest món musulmà.
Per exemple la dibuixant de còmics iraniana Marjane Satrapi viu a París i no pas a l’Iran.No hi ha,també,exilis en el món musulmà?No hi ha un cert maniqueisme en determinada esquerra? Suposo que el Senyor Caminal ha de mantenir un llenguatge políticament correcte propi del tarannà d’IC. Els jueus/jueves són els enemics (i els dolents de la pel·lícula) i en canvi el món musulmà és la bondat personificada?O tal vegada,és el “bonisme” que ho impregna tot?

Una aportació jueva al debat de Ricard Martinez:

http://www.rebelion.org/noticia.php?id=79299