Les millors escenes d’Ermessenda.

Joan Vila i Triadú

Ja fa una setmana que TV3 va oferir els dos capítols de la mini-sèrie històrica “Ermessenda”, coproduïda amb Ovídeo i dirigida per Lluís Maria Güell. No n’he dit res perquè em vaig perdre la segona part i fins aquest cap de setmana no he tingut temps per veure-la, a la carta, per Internet. Ja sé que estic fora de termini, però em resisteixo a no dir res sobre aquesta interessantíssima aposta de TV de Catalunya, que, a més, va tenir índexs d’audiència extremadament alts (i ho celebro). Ja gairebé tothom hi ha dit la seva: els historiadors s’han queixat de les nombroses inexactituds de l’argument, mentre que alguns crítics s’han fixat més en la proliferació d’escenes de sexe que no pas en si el conjunt de la producció era o no reeixida. D’entrada, vull aclarir que m’ha agradat “Ermessenda” en general, que m’ha semblat una recreacíó molt digna d’un període històric força desconegut del nostre país i que tant l’ambientació (decorats, vestuari, escenes a l’aire lliure…) com el ritme de la narració com l’actuació dels principals personatges no m’han decebut pas. Tinc petits dubtes, com ara l’estàndar de català fet servir (per què tots la tracten de “tu” a la comtessa i no de “vos”, com jo sempre havia cregut que era propi del català antic?) o la manera com una comtessa viatja pel territori a cavall, només acompanyada per dos soldats armats (tant segur era el país com per anar així?). Però no és en aquests interrogants menors on em vull aturar, sinó en recordar algunes escenes que m’han agradat, pel seu contingut narratiu o simplement per la singularitat de les imatges. La primera és la platja de Barcelona, amb les muralles al fons (m’imagino que recreades per ordinador), imatge que apareix en diverses ocasions i que és realment xocant, donada la geografia actual de la ciutat. Una altra escena impactant és quan Ermessenda llença un canelobre a la pintura del pantòcrator i taca la cara de Déu, en un dels seus freqüents atacs d’ira contra el creador. Penso que és un moment àlgid de l’inici del primer capítol, tot i que després les converses de la comtessa amb Crist penjat a la creu es repeteixen massa. Pel que fa a les escenes íntimes de llit, totes estan tractades amb força esquisidesa visual, però de les cinc o sis que surten, em quedo, per eròtica i sensual, amb la de la filla de la comtesssa, Estefania (Alba Sanmartí), preparant el llit on poc després jeu amb el seu futur marit, l’atractiu i papissot Roger de Tosny (Ricard Sales), tots dos ben nuets i depiladets (error històric denunciat per més d’un). I per acabar, una altra escena força ben aconseguida és la que representa l’escala de la Catedral de Girona, el dia de la seva consagració. El comte Ramon Berenguer (Álvaro Cervantes) puja els esglaons depressa, mentre que la seva àvia Ermessenda no pot mantenir la mateixa velocitat, fins que, impotent, li clava un cop de garrot per darrera davant de tothom (ell ni s’inmuta i trenca el bastó). Per cert, no he dit res de l’actuació de la Laia Marull (foto), que porta el pes (i quin pes!) de la sèrie des del segon inicial fins al de la seva mort, mirant al mar des d’un claustre que representa el de Sant Pere de Rodes. Només cal dir que, sense una actriu magnífica com ella, la sèrie no hauria tingut la personalitat que té.