El districte 22@, que inclou quinze illes, ha permès augmentar el teixit industrial de Barcelona. Foto: ARXIU
La paradoxa del model BCN.
Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca
El Bloc de l'Albert
- Albert Moreno i Sagrera
- Roses, Alt Empordà
- Catedràtic de Geografia i Història a l'INS "Cap Norfeu" de Roses (Alt Empordà)
dissabte, 30 de juliol del 2011
De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(51)
El districte 22@, que inclou quinze illes, ha permès augmentar el teixit industrial de Barcelona. Foto: ARXIU
La paradoxa del model BCN.
Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca
divendres, 29 de juliol del 2011
El Carrilet ganxó torna a moure's.
El darrer tram de la via verda, que connecta la ciutat amb el port. Foto: A.V.
El centre Via Mar, amb la història del tren de Sant Feliu de Guíxols, obre les portes avui al Tinglado
Una altra imatge de l'interior, amb el vagó en primer terme. Foto: A.V.
L'edifici del Tinglado, al port de Sant Feliu. Foto: A.V.
dimecres, 27 de juliol del 2011
El MNAC ja té un nou Feliu Elias.
La nova incorporació a la col·lecció del Mnac: ‘El barret nou', de Feliu Elias Foto: MNAC.El museu adquireix l'obra ‘El barret nou' i ja acumula vuit peces de l'artista.
El MNAC compra la pintura de Feliu Elias 'El barret nou'
Feliu Elias i Bracons
Feliu Elies i Bracons
dimarts, 26 de juliol del 2011
Marxista, nacional i de classe.
Façana de l'Hotel Colón de Barcelona el 25 de juliol del 1936. Hi va tenir la primera seu el PSUC, que s'acabava de fundar. EFE75 ANIVERSARI DELS COMUNISTES CATALANS
El PSUC va tenir un paper rellevant durant la Guerra Civil i va ser 'el partit' de l'antifranquisme
JOAN ESCULIES
Escassos dies després de l'esclat de la Guerra Civil, el 23 de juliol del 1936, quatre organitzacions -la Unió Socialista de Catalunya (USC), el Partit Comunista de Catalunya, la federació catalana del PSOE i el Partit Català Proletari- van unir-se per fundar el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). La fusió fou la resultant de les dinàmiques frontpopulistes i les aliances obreres, amb arrels en els Fets d'Octubre de 1934, sumades a la voluntat de la Internacional Comunista de superar la divisió entre comunistes i socialistes per formar "un únic partit del proletariat". El naixement del PSUC, però, també fou conseqüència de la incapacitat d'arribar a un acord amb el Bloc Obrer Camperol i l'Esquerra Comunista, que el setembre del 1935 havien format el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM).
El PSUC es definí com un partit "nacional i de classe", d'ideologia marxista-leninista, i escollí Joan Comorera, de la USC, primer secretari general. Durant la guerra, el PSUC va defensar el retorn a l'ordre republicà, va ser un mobilitzador social contra el feixisme i formà part en diverses etapes dels governs presidits per Lluís Companys amb consellers com el mateix Comorera i Rafael Vidiella. L'any 1938 Josep Moix seria nomenat ministre de Treball de la República.
Els Fets de Maig
Les desavinences prèvies entre marxistes van continuar enmig de la guerra. El POUM, antiestalinista, era partidari d'una guerra revolucionària com a requisit previ per assolir la victòria en la contesa. El PSUC, en canvi, combatia per restaurar la normalitat republicana i aconseguir després una democràcia "de nou encuny". El punt àlgid de la desavinença es va produir durant la primera setmana de maig del 1937. El POUM, junt amb els anarcosindicalistes de la CNT-FAI, va enfrontar-se a les forces d'ordre públic de la Generalitat, als milicians del PSUC, la UGT i Estat Català, i als guàrdies d'assalt del govern de la República. La lluita deixà uns tres-cents morts i significà l'inici de la davallada de la CNT-FAI i del POUM, els membres del qual serien perseguits. També suposà la consolidació del jove PSUC, que en un any va passar de sis mil a seixanta mil militants.
Perduda la guerra, el PSUC -tant a l'interior com a l'exili- va proposar una resistència activa contra la dictadura franquista. Una determinació que li suposà un cost humà considerable, malgrat que aconseguí sobreviure en la clandestinitat. Durant els anys de la Segona Guerra Mundial, el PSUC perdé la seva independència, per passar a dependre del Partit Comunista d'Espanya (PCE), i abandonà el caràcter de partit unificat per ser una organització comunista normal . Als cinquanta, impulsà una nova etapa de lluita a l'interior amb líders destacats com Gregorio López Raimundo, mentre els nuclis exteriors estaven formalment sotmesos al PCE.
Als darrers anys del franquisme, el PSUC impulsà els moviments universitari i obrer. Aplegà un nombre important d'intel·lectuals i tingué una forta incidència. Maldà per mantenir la seva independència inicial del PCE i travà una política d'aliances amb la resta sectors democràtics augmentant la militància i generant grans expectatives de futur. L'abril del 1977, el partit va ser legalitzat i en les primeres eleccions municipals va obtenir més de cinc-cents regidors i l'alcaldia de trenta-quatre municipis, entre ells els de Sabadell, Badalona, Santa Coloma o Cornellà. Va participar en l'Assemblea de Catalunya amb Antoni Gutiérrez Díaz, en el consell executiu de la Generalitat provisional de Josep Tarradellas i en l'elaboració de l'Estatut d'Autonomia del 1979. En les primeres eleccions al Parlament del 1980, amb Josep Benet al capdavant, va aconseguir 25 diputats i va ser la tercera força més votada.
De l'esllanguiment a Iniciativa
Amb tot, a l'inici dels vuitanta va començar una davallada electoral important. L'any 1984 va obtenir només sis escons al Parlament. La incapacitat d'atreure un vot cada vegada més decantat cap al PSC-PSOE, d'orientar cap al futur una identitat basada en l'antifranquisme, i les discrepàncies internes -sobretot arran de la renovació eurocomunista- van dur el PSUC a una crisi profunda. La lenta sortida del pou, amb Rafael Ribó al capdavant, fou l'impuls d'una federació de partits polítics, a partir del 1987, sota el nom d'Iniciativa per Catalunya. El PSUC hi roman hivernant fins avui.
‘Papers', però no tots.
Josep Cruanyes entrega a Ángeles González-Sinde la llista de documents que falten en presència de Ferran Mascarell i Carme Chacón Foto: ORIOL DURAN.Mentre el Ministeri de Cultura entrega a la Generalitat part dels documents de Salamanca, la Comissió de la Dignitat es queixa que la devolució és incompleta.
Conseller Mascarell: "No podrem donar-nos per satisfets ni celebrar-ho fins que no arribin tots els documents catalans de Salamanca"
dilluns, 25 de juliol del 2011
Infraestructures ferroviàries.
L'obra en marxa del corredor mediterrani entre Vandellòs i Tarragona, aquí a Cambrils, ja inclourà el tercer rail. Foto: J.C.L.dissabte, 23 de juliol del 2011
De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(50)
Els aiguardents anisats com l'Anís del Mono van tenir acceptació als EUA al segle XIX. Foto: ARXIU.Productes catalans a la fira de Chicago (1893)Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca
Exposición Universal de Chicago (1893)Rafael Puig i Valls
Rafael Puig i Valls
Anís del Mono
Rafael Puig i Valls, 1845-1920. Precursor de l'educació ambiental i dels espais naturals protegits
divendres, 22 de juliol del 2011
Empúries i Insula 30
El dipòsit d'aigua descobert. Foto: MANEL LLADÓ.La ciutat romana d'Empúries ja té al descobert la totalitat dels banys públics, que van funcionar fins a l'abandonament del nucli al segle III, i part del clavegueram.
Insula 30
Avui ens toca classificació!!
Completen la posada al descobert dels banys públics d'Empúries.
dijous, 21 de juliol del 2011
Fa 75 anys de la Guerra Civil Espanyola (12)
En aquesta entrada excepcionalment inroduïm una pàgina web en llengua castellan de rtve, dedicada als 75 anys de l'aniversari de la Guerra Civil Espanyola.
GUERRA CIVIL 75 aniversario
Informe Semanal: La guerra inacabada
Sublevación en África
Documentos RNE - Las dos economías de la Guerra Civil
España bajo el fuego
GUERRA CIVIL 75 aniversario
Informe Semanal: La guerra inacabada
Sublevación en África
Documentos RNE - Las dos economías de la Guerra Civil
España bajo el fuego
Fa 75 anys de la Guerra Civil Espanyola (11)
Sublevació amb els ulls de Centelles
Fa 75 anys de la sublevació militar que va desembocar en la Guerra Civil. Fem un repàs a aquell moment a través de les imatges del fotògraf Centelles.
Fa 75 anys de la sublevació militar que va desembocar en la Guerra Civil. Fem un repàs a aquell moment a través de les imatges del fotògraf Centelles.
Fa 75 anys de la Guerra Civil Espanyola (10)
Els negatius de la maleta de Capa
Per primer cop es mostra a Europa la maleta mexicana del fotògraf Robert Capa. Inclou 4.500 negatius que Capa, però també Gerda Taro i David Seymour, van fer de la Guerra Civil Espanyola. Són imatges que van estar desaparegudes durant més de setanta anys i que ara són l'estrella dels Rencontres d'Arles, a la Provença.
Per primer cop es mostra a Europa la maleta mexicana del fotògraf Robert Capa. Inclou 4.500 negatius que Capa, però també Gerda Taro i David Seymour, van fer de la Guerra Civil Espanyola. Són imatges que van estar desaparegudes durant més de setanta anys i que ara són l'estrella dels Rencontres d'Arles, a la Provença.
Fa 75 anys de la Guerra Civil Espanyola (9)
Cicle de pel·lícules sobre la Guerra Civil a la Filmoteca
La Filmoteca de Catalunya recorda aquest juliol la Guerra Civil. Ha començat un cicle dedicat a la manera com el cinema ha parlat del conflicte. El cicle s'ha obert amb la projecció de la "La vieja memòria", amb la presència del seu director, Jaime Camino.
La Filmoteca de Catalunya recorda aquest juliol la Guerra Civil. Ha començat un cicle dedicat a la manera com el cinema ha parlat del conflicte. El cicle s'ha obert amb la projecció de la "La vieja memòria", amb la presència del seu director, Jaime Camino.
Fa 75 anys de la Guerra Civil Espanyola (8)
Camprodon durant la Guerra Civil
Camprodon va ser l'últim pas fronterer ocupat per Franco, i per tant va ser escenari privilegiat de la retirada durant la Guerra Civil. Ho rememorarem amb l'historiador Alfred Bosch.
Camprodon va ser l'últim pas fronterer ocupat per Franco, i per tant va ser escenari privilegiat de la retirada durant la Guerra Civil. Ho rememorarem amb l'historiador Alfred Bosch.
CATALÀ-ROCA, robador d'instants,
CATALÀ-ROCA, Robador d'instantsLa Pedrera dedica una exposició antològica al gran fotògraf català. Les imatges de l'Espanya canviant dels anys 50 i 60 conviuen amb les fotos d'arquitectura, més desconegudes pel gran públic
Genial copsador de la realitat, Francesc Català-Roca va fer escola amb la seva manera d'entendre la fotografia. La Pedrera dedica una exposició antològica al mestre de la fotografia documental.
BELÉN GINART"El fotògraf sempre dubta: quin angle cal agafar, quin diafragma i quina velocitat cal triar, quina pel·lícula cal escollir… No ha de dubtar mai a l'hora de disparar". Amb aquesta filosofia per bandera, Francesc Català-Roca (Valls, 1922 - Barcelona, 1998) va fer prop de mig milió de fotografies al llarg de la seva vida. Només va guardar les que considerava realment bones: els seus arxius, dipositats al Col·legi d'Arquitectes, en guarden avui 180.000. Una petita però representativa selecció d'aquest fons (180 imatges, totes en blanc i negre) nodreix l'exposició antològica que la Pedrera dedica al gran mestre de la fotografia documental fins al 25 de setembre. Una immersió sintètica i essencial en l'obra d'un home que va saber intuir sempre la importància de l'instant decisiu per narrar la realitat.
Chema Conesa, fotògraf i comissari de l'exposició, defineix l'empremta de Català-Roca com la d'algú "convençut que l'art de la fotografia consisteix en la capacitat d'extreure una imatge potent del que passa davant dels nostres ulls, una imatge perdurable en la memòria". Amfitrió del recorregut pel seu univers, Català-Roca rep el visitant de la Pedrera des d'un autoretrat de joventut. A continuació és Salvador Dalí qui acapara totes les mirades, amb una fotografia en què se'l veu saltant a la corda al Parc Güell, el 1952. "El va retratar just en el moment en què salta, és una bona mostra de la capacitat de Català-Roca per disparar exactament quan passa el més interessant. Ho fa des de la intuïció, sense teoritzar-ho, però va ser un precursor dels postulats de Cartier-Bresson", observa Conesa.
Un món en transformació
Aquí s'obre la primera part de l'exposició. És un recorregut per la transformació de l'Espanya dels anys 50 i 60, que Català-Roca va contemplar amb una lucidesa no exempta de fascinació. Sabia que aquella Espanya de la postguerra estava a punt d'esdevenir una altra cosa, i en volia deixar constància. Són les fotografies del nen carboner venent la seva mercaderia als carrers de Vejer de la Frontera (Cadis), de la també icònica gitaneta de Montjuïc jugant a nines (bressolant un farcell que en realitat no conté cap nina), dels cotxes de cavalls compartint espai amb els autobusos a la Via Laietana, del netejador de sabates que treu brillantor del calçat d'un home a la Gran Via barcelonina, de la tarda de braus organitzada per Luis Miguel Dominguín a Carrascosa del Campo (Conca) per impressionar Lucía Bosé... Les fotos d'aquesta tarda de tauromàquia es presenten a la Pedrera tal com a Català-Roca li agradava mostrar la seva feina: sense marcs ni vidres, directament sobre el bastidor. La resta de les fotografies no respecten aquestes directrius: l'exposició està pensada per viatjar per diferents ciutats i la itinerància resulta més pràctica amb el format convencional.
El fotògraf i l'arquitectura
De fet, Català-Roca , com es titula la mostra, arriba a la Pedrera després d'haver-se vist a Vigo. A Barcelona, però, se l'ha volgut singularitzar incorporant un recull representatiu de la mirada del fotògraf sobre l'arquitectura. És la part menys coneguda pel públic, tot i que Català-Roca s'hi va dedicar intermitentment al llarg de tota la seva vida professional. "Els primers encàrrecs els va rebre dels arquitectes. Quan va deixar l'estudi del seu pare (Pere Català Pic) no li va robar els clients, sinó que se'n va buscar de nous", explica Martí Català, fill de Francesc. La fascinació per la geometria s'evidencia en aquests treballs, en unes imatges obtingudes a partir de les visions diagonals, els picats, els contrapicats i la magnificació dels detalls.
En l'exposició es poden veure algunes de les càmeres usades per l'autor, fulls de contactes i llibres on es va anar recollint la seva obra. Hi ha també una petita pinzellada de la col·laboració entre el fotògraf i Joan Miró: l'artista li va concedir el privilegi de retratar-lo mentre treballava. Català-Roca sempre va fer gala d'una gran astúcia i un tacte exquisit a l'hora de fer retrats. Sabia quan no molestava, quan no interferia, quan podia o no podia fer-los. I aconseguia mostrar-los en tota la seva naturalitat. Va ser un gran robador d'instants, de moments magistralment sostrets al temps que fuig.
Arriba a l'Arxiu Nacional de Catalunya una remesa de 'papers de Salamanca'
Els papers ja han arribat a Sant Cugat / ACNÉs part de la documentació que es trobava en uns 715 lligalls de la Secció Politico Social de Barcelona
Una remesa de documentació provinent de l'arxiu de Salamanca ha arribat aquest dimecres al vespre a l'Arxiu Nacional de Catalunya, a Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental). Les últimes 365 caixes de documents catalans que es trobaven a Salamanca han sortit aquest dimecres al matí de Centre Documental de la Memòria Històrica amb destinació a Sant Cugat. És part de la documentació que es trobava en uns 715 lligalls de la Secció Politico Social de Barcelona. Són els últims documents espoliats que es trobaven a Salamanca, però encara queda per retornar altres materials com per exemple banderes i insígnies.
Aquests darrers 'papers de Salamanca' han arribat pels volts de dos quarts de deu de la nit a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Dos operaris de l'empresa encarregada del transport de la documentació han descarregat les 53 caixes d'aquesta remesa a la sala del moll de càrrega de l'Arxiu Nacional. El procés de descàrrega, supervisat pel conseller de Cultura, Ferran Mascarell, ha durat uns vint minuts.
Mascarell ha celebrat l'arribada dels "documents de la dignitat", tot i que ha recordat el retard amb què ho han fet: "És una bona notícia que posa punt i final a un llarg procés d'uns materials confiscats en temps de dictadura i que han tornat en temps de democràcia, tot i que lentament, al patrimoni del país". Mascarell reconeix que ha viscut amb certa "emoció" la descarrega d'aquesta remesa pel seu "valor simbòlic".
A partir d'ara comença un procés tècnic per validar la documentació que ha arribat encaixada. Posteriorment es comunicarà als propietaris que ho hagin reclamat la recuperació d'aquesta documentació. A aquesta darrera remesa li manquen ara alguns enviaments de material divers, com cartells o fotografies, que s'enviaran pròximament a l'Arxiu Nacional.
365 caixes de documents històrics viatgen de Salamanca a Catalunya.
La segona gran remesa dels papers de Salamanca ja viatja cap a Catalunya Foto:
ARXIU.
Es tracta de documentació de partits i sindicats, però també hi ha cartes personals de personalitats històriques com Francesc Cambó
La ministra de Cultura, Ángeles González-Sinde, ha confirmat que a primera hora d'aquest matí han sortit del Centre Documental de la Memòria Històrica de Salamanca 365 caixes amb documentació espoliada il·legalment durant la guerra civil i el franquisme. Es tracta, sobretot, de papers de partits polítics, com ERC, el PSUC i el POUM. També de sindicats com la UGT o la CNT.
La ministra ha explicat que, entre els documents que viatgen cap a Catalunya, també hi ha correspondència privada i llegat fotogràfic del polític de la Lliga Francesc Cambó. Segons la ministra, amb aquesta nova entrega es culmina el gruix de l'enviament. La resta, està pendent dels acords que tanqui la comissió mixta.
Arxiu Centelles
Sobre un eventual trasllat a Catalunya de l'arxiu que guarda el llegat del fotògraf Agustí Centelles, i d'altres com el de l'agent literària Carme Balcells, González-Sinde ha admès que han de ser consultables per tothom amb independència del "lloc físic" on estiguin. Ha assegurat que, si estan en mans de l'Estat, vol dir que també estan en mans "dels catalans".
dimecres, 20 de juliol del 2011
Fa 75 anys de la Guerra Civil Espanyola (7)
Comença la guerra civil espanyola.
Claudia Pujol
El 17 de juliol del 1936 una part de l’exèrcit espanyol es revoltava contra el govern de la República. Tot i que el franquisme commemoraria l’aniversari del Glorioso Alzamiento Nacional el 18 de juliol, el cop d’estat, a les possessions espanyoles de l’actual Marroc, s’iniciaria un dia abans.
Durant els tres anys que va durar el conflicte es calcula que més de cent mil nordafricans, molts d’ells menors d’edat, van ser reclutats per anar lluitar al front al costat de Franco. Si bé el No-do no es cansava de repetir que “tots els musulmans del nostre protectorat han corregut en escoltar el crit d’auxili”, el motiu de les corregudes era la promesa del caudillo de: “Tornareu amb babutxes d’or als vostres pobles”.
Però quan li van haver servit de carn de canó en nombroses batalles, la major part dels moros de Franco va ser repatriats a la força. Acabada la guerra, només es quedaren a la península uns quants milers per lluitar contra els maquis. I, en desaparèixer l’amenaça guerrillera, els únics que restaren foren els membres de la Guàrdia Mora, que escoltaven a cavall el Rolls Royce de Franco.
En lloc de babutxes d’or, l’única contraprestació que van rebre els musulmans van ser unes condecoracions que aviat es van oxidar i unes pensions miserables. Des de fa un temps, en virtut de la Llei de la Memòria Històrica, diverses associacions clamen que, d’una vegada per totes, s’igualin les pensions dels excombatents moros amb la dels excombatents espanyols.
Efemèride publicada en l’aparador història del diari Ara el 17 de juliol del 2011
dimarts, 19 de juliol del 2011
Exposició de fotografies de Francesc Català i Roca.
Una imatge de Madrid el 1956 que va ser utilitzada per la portada del llibre ‘La sombra del viento', de Carlos Ruiz Zafón Foto: CATALÀ-ROCA.
‘Publicitat' (Barcelona, 1953). Foto: CATALÀ-ROCA.La Pedrera reivindica el talent visionari de Català Roca en les seves fotografies en blanc i negre dels anys cinquanta i seixanta
Francesc Català Roca
Exposició de Francesc Català-Roca
El "testimoni silenciós" de Francesc Català-Roca arriba a La Pedrera en una mostra que inclou 200 imatges del gran fotògraf
dilluns, 18 de juliol del 2011
Fa 75 anys de la Guerra Civil Espanyola (6)
Maria Luisa Vitini, filla del milicià, i Octavi Centelles, en el lloc on es va captar la fotografia d'Agustí Centelles. JOAN PUIG Joan Puig
La històrica foto del guàrdia d'assalt de Centelles reviu a Barcelona 75 anys després
La necessitat de recordar la guerra civil
75 anys de la matança de Badajoz: Un record molt present
Entrega de la fotografia, del fotògraf Agustí Centelles, per part dels seus fills, Sergi i Octavi Centelles, als descendents del milicià, Mariano Vitini, que surt a la fotografia captada al carrer de la Diputació amb Roger de Llúria. Joan Puig
diumenge, 17 de juliol del 2011
Fa 75 anys de la Guerra Civil Espanyola (4)
Esther Llorenç (esquerra) i la seva mare mostren la foto d'un familiar capellà i del pare d'Aïda Lorenzo, executat pels franquistes. CÈLIA ATSET"Hem de fer memòria; un país sense memòria va per mal camí"
Esther Llorenç i Aïda Lorenzo
La vida a casa d'Aïda Lorenzo va canviar el 8 de març de 1939, el dia que van matar el seu pare, després d'un consell de guerra que no arribava a simulacre de judici. Ella només tenia 13 mesos i encara no era conscient que li esperava un futur complicat. El pare, Juan Lorenzo Alcalde, un guàrdia civil instal·lat a Figueres que va jurar fidelitat a la República, va ser una de les víctimes dels primers afusellaments perpetrats a Girona pels franquistes. Quan els nacionals van arribar a Figueres, ell s'havia presentat a les dependències policials, conscient que era el seu deure com a home d'ordre. Ja no en sortiria. "El van acusar d'haver intervingut en el 18 de juliol, quan en realitat no havia fet res, simplement el que li van manar", explica la néta, Esther Llorenç, que juntament amb la mare (Aïda Lorenzo) promouen l'Associació de Familiars de Represaliats pel Franquisme. L'entitat lluita per dignificar la memòria de les víctimes i aconseguir l'anul·lació dels consells de guerra. "Hem de fer memòria; un país sense memòria va per mal camí", afirma Llorenç.
La néta del guàrdia republicà posa exemples per retratar la bonhomia de l'avi afusellat: "Uns dies després del 18 de juliol, uns milicians van visitar l'edifici on vivia el meu avi. Volien detenir la gent de dretes i ell va intercedir perquè no s'enduguessin aquelles persones". Mentre l'home complia amb la seva funció a Figueres, sense sospitar el destí que li oferiria la Guerra Civil, una altra part de la família -de tarannà molt conservador- ho passava malament. Un cosí de l'àvia d'Esther Llorenç, rector de Maçanet, va haver de fugir del poble, amb l'ajuda dels veïns, que l'acabarien amagant en masies. Els capellans corrien perill davant dels comitès més reaccionaris. "La família de Llagostera era molt de dretes i la germana del capellà no el va poder tenir a casa perquè estava vigilada i tenia por", comenta Llorenç. Eren els equilibris que exigia la guerra, que va separar milers de famílies, víctimes de l'horror, de la set de venjança.
Després de completar els estudis a Figueres, Aïda Lorenzo va optar per marxar a París. El 1962 va tornar breument a l'Empordà per donar a llum l'Esther. Més de tres dècades després, mare i filla van traslladar-se definitivament a Catalunya, on van iniciar un treball sense fi per restituir l'honor dels represaliats. "No volem venjança, volem tancar ferides", apunta Llorenç.
Fa 75 anys de la Guerra Civil Espanyola (3)
Els falsos tòpics del 18-J
LA GUERRA 75 ANYS DESPRÉS
L'historiador Xavier Casals analitza els malentesos més difosos al voltant del cop d'estat que va convertir el general Franco en dictador
Els falsos tòpics del 18-J
Fa 75 anys de la Guerra Civil Espanyola (2)
Barcelona, 19-Juliol 1936 Barricada alçada per ciutadans durant la revolta militar contra la República en un carrer cèntric de la capital. JOSEP BRANGULÍLA GUERRA 75 ANYS DESPRÉS
L'aixecament militar havia de ser cosa de pocs dies, però l'empat de forces va portar a un llarg conflicte bèl·lic.
Del cop fracassat a la guerra d'extermini
Fa 75 anys de la Guerra Civil Espanyola (1)
Melcior Solans, acompanyat d'Antònia Marsà i la seva filla Montserrat, mostra la cartera militar d'identitat de l'exèrcit republicà. PERE VIRGILILA GUERRA 75 ANYS DESPRÉS
"Vam viure més enveges i odis que confrontació d'idees polítiques" Testimonis de catalans que van tenir familiars als dos bàndols durant la guerra relaten les velles ferides del 18 de juliol del 1936 La insurrecció contra la República va convertir el 18 de juliol del 1936 en una jornada sagnant, inici d'una guerra llarga i cruel, que va fracturar Espanya en dos bàndols. Han passat 75 anys d'aquell aixecament militar, que a Catalunya va anar acompanyat d'una violenta revolució durant els primers mesos. Moltes famílies es van veure atrapades en la voràgine fratricida, amb familiars en un costat i en l'altre, amagats, perseguits, fugitius. Hem reunit alguns testimonis d'aquells dies tràgics. Els seus records estan amarats de dolor. El temps no tot ho esborra.
JOAN SERRA
LA GUERRA 75 ANYS DESPRÉS
Memòria dual Antònia Marsà i Melcior Solans
dissabte, 16 de juliol del 2011
De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(49)
Entrada de l'antiga seu de La Gran Enciclopèdia Catalana fins el 2005 al carrer Diputació de Barcelona. Foto: ARXIU / MARTA PÉREZ.La gran enciclopèdia catalana
Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca
dimarts, 12 de juliol del 2011
El POUM,el partit doblement clandestí .Exposició al Museu d'Història de Catalunya: El POUM. 75 anys d'història (2 )
75 anys d'història del poum Molts militants i simpatitzants del POUM es van allistar a les milícies després de l'alçament militar de Franco, el juliol del 1936. Feia només un any que el partit havia estat fundat. Però la bonança no es va mantenir durant gaire temps. El 1937 va tornar a passar a la clandestinitat i, tot i que va resistir tota la dictadura, les dècades a l'ombra van propiciar que fes fallida amb l'arribada de la democràcia. MUSEU D'HISTÒRIA DE CATALUNYA
El Museu d'Història repassa la dramàtica epopeia de l'organització liderada per Andreu Nin.
Els comunistes del POUM es van atrevir a enfrontar-se amb Stalin. Perseguits per la República i per Franco, molts dels seus dirigents van ser assassinats. Una exposició en repassa la història.
SÍLVIA MARIMON
"Les propostes polítiques que defensava el POUM -socialisme plural, democràtic i participatiu- , el missatge ideològic que transmetia, els temes de què s'ocupava, no només no s'han fet vells sinó que són vigents", diu convençut Pelai Pagès. Aquest historiador, que al 1975 ja es va atrevir a escriure una biografia sobre el dirigent del POUM Andreu Nin -esquerra i dreta li van clavar les dents-, defensa la vigència d'aquesta organització política comunista i heterodoxa. Pagès és el comissari de l'exposició El POUM. 75 anys d'història. Impulsada per la Fundació Andreu Nin, es podrà veure fins al 25 de setembre al Museu d'Història de Catalunya.El POUM, creat a Barcelona el 29 de setembre del 1935, va tenir la gosadia d'enfrontar-se a l'aleshores totpoderosa Unió Soviètica. L'acarament va tenir les seves conseqüències. Molts dels seus dirigents van ser assassinats, i la resta, jutjats. Després dels Fets de Maig del 1937, en què Barcelona es va cobrir de barricades, se'ls va voler acusar d'espionatge a favor de Franco. Finalment, però, el Tribunal d'Espionatge i Altra Traïció va considerar que els documents acusatoris eren una mera falsificació. Això sí, els va inculpar pels Fets de Maig i per les seves intencions, segons el tribunal, de "superar la República democràtica i instaurar les seves pròpies concepcions socials". "El POUM és l'única organització que entra en la clandestinitat franquista quan surt de la clandestinitat republicana", assegura Pagès.
Entre els que van lluitar amb el POUM durant la Guerra Civil hi ha George Orwell. L'escriptor nord-americà va estar al front des del desembre del 1936 fins al maig del 1937. A l'exposició s'exhibeix una de les poques primeres edicions en anglès d'Homenatge a Catalunya. "N'hi ha molt poques edicions", explica Pagès, "perquè quan es va publicar no va tenir cap ressò. Se li va fer el buit". Hi ha una foto molt poc coneguda. Apareix Caridad del Río desmuntant una barricada als carrers de Barcelona. Caridad, filla de la burgesia cubana, era la mare de Ramon Mercader, l'home que va matar a Lev Davidovich Trotski d'un cop sec al cap amb un piolet.
Aquesta dona de cara sorruda, no va tenir un paper secundari en l'assassinat del rival de Stalin. Va posar al seu fill en contacte amb els oficials del NKVD soviètic i el va esperonar fins a l'últim moment. El 20 d'agost del 1940, fins i tot, el va acompanyar amb cotxe fins a la casa de Trotski, exiliat a Mèxic. Per aquell servei, Caridad del Río va rebre l'Orde de Lenin. Va morir a París, el 1975, on va estar treballat a l'ambaixada de Cuba. Aquesta fervent comunista mai va despenjar la fotografia de Stalin de la paret de la seva habitació.
El ball de Karl Marx
A l'exposició es poden trobar moltes peces emotives que recorden la història d'un partit odiat per la dreta, perseguit pels mandataris de la Unió Soviètica i que tampoc comptava amb les simpaties dels anarquistes, que temien que els robés militància. Entre aquestes peces destaca una bandera de la secció del POUM de Sabadell, que va anar a parar a mans dels franquistes durant els sagnants enfrontaments del Front d'Aragó. Hi ha altres perles, com articles inèdits d'Andreu Nin que havien de ser publicats a França el 1939, però que els nazis van cremar quan van irrompre al país veí amb el casc de ferro fermat al cinturó i el cansament enganxat a les botes. Hi ha fulles ciclostilades clandestines que denuncien la duríssima persecució que va patir el partit després dels Fets de Maig, i un espai dedicat a les dones.
Una de les últimes imatges de l'exposició és un cartell de propaganda del POUM de les eleccions del 1977. Apareix l'autor del Manifest comunista , Karl Marx, ballant un vals. Però l'aventura electoral durant la transició democràtica va ser força fallida. El POUM havia passat massa anys a la clandestinitat, primer sota la República -li havien penjat l'etiqueta de trotskista- i després sota el franquisme. De fet, la vida legal del malaguanyat POUM va ser molt curta. No va arribar a dos anys, de setembre del 1935 a juny del 1937.
dilluns, 11 de juliol del 2011
Les Medes, la joia de la corona.
El ric fons marí. Foto: MUSEU DE LA MEDITERRÀNIA.
El fons marí de les Illes Medes Foto: MUSEU DE LA MEDITERRÀNIA.Avui s'inaugura al Museu de la Mediterrània una exposició que proposa als visitants un viatge de sensacions per aquest arxipèlag que resulta clau per entendre el medi marí.
Detall de la mostra Foto: MUSEU DE LA MEDITERRÀNIA.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)