La nova barcelona Dibuix de Nova Barcelona, avui Zrenjanin (Sèrbia). La colònia va tenir una vida molt breu, els colons van arribar el desembre del 1735 i els últims la van abandonar el juny del 1738. ÖSTA / FINANZ UND HOFFKAMERARCHIV, VIENA
La tragèdia dels exiliats de la Guerra de Successió
La història dels exiliats del 1714, que van fundar una ciutat a l'actual Sèrbia, va ser desconeguda i distorsionada durant segles. Alcoberro en descobreix tots els detalls en un llibre publicat per Dalmau.
SÍLVIA MARIMON
Barcelona
La Guerra de Successió no va tenir un bon final per als catalans. Van morir-hi 1.200.000 persones i el rei Borbó, Felip V, no va ser gaire magnànim amb els que se li havien oposat. Catalunya va perdre les llibertats polítiques i hi va haver execucions, empresonaments, segrestos de béns, desterraments i exili. Aquest últim capítol, la tràgica història d'entre 25.000 i 30.000 exiliats, que van haver de fugir de l'Espanya borbònica, ha estat ignorat durant segles. "S'ha patit un exercici de desmemòria", assegura el professor d'història i director del Museu d'Història de Catalunya, Agustí Alcoberro. Per rescatar de l'oblit aquests homes i dones que van fundar Nova Barcelona a l'actual Sèrbia, Alcoberro acaba de publicar La "Nova Barcelona" del Danubi (1735-1738).
En
opinió d'Alcoberro, si pràcticament fins avui aquest capítol de la
història ha estat enterrat o distorsionat -durant molt de temps es
pensava que els que havien fundat Nova Barcelona eren bascos- és perquè
"ni tan sols els mateixos exiliats van voler explicar les seves
vicissituds". Ni hi fa referència el mateix Francesc de Castellví, que
també va haver d'emprendre el camí de l'exili després de la derrota
austriacista i que va escriure els quatre volums de Narraciones históricas
-una obra recentment reeditada-. "Castellví parla àmpliament de
Carrasquet (un dels herois del 1714), però l'existència de Nova
Barcelona només la menciona en una nota al marge, i com que ho escriu ja
de gran, amb una lletra insegura, en les transcripcions que es van fer
de la seva obra no es va tenir en compte", argumenta Alcoberro. El
director del Museu d'Història de Catalunya, però, va poder llegir-la en
els microfilms que hi ha als arxius de Viena.
De la utopia a la malària i la fam.
Nova Barcelona, actualment coneguda com a Zrenjanin, havia de ser originàriament una ciutat ideal. Fins i tot estava previst que hi hagués sufragi universal, cosa força impensable a mitjans del segle XVIII. El somni utòpic, però, es va convertir en malson.
La majoria d'exiliats que van anar a espetegar a Banat de Temesvar -el territori nord de l'actual Sèrbia, fent frontera amb Romania- eren homes i dones que pràcticament havien de viure de l'almoina. Quan Felip V va conquerir Nàpols i Sicília el 1735, on havien anat a viure molts dels exiliats, es van quedar sense pensió i es van veure forçats a anar a aquesta zona pantanosa. S'hi van unir els que s'havien exiliat a Viena.
No eren joves sans, acabats de casar i disposats a conrear arròs i plantar moreres, com la majoria de repobladors d'aquests territoris que les tropes germàniques acabaven de guanyar als turcs. Molt d'ells només tenien experiència en oficis urbans o en el servei domèstic. S'havien passat els últims anys vivint de les pensions. I vint anys després de la caiguda de Barcelona a mans de les tropes de Felip V, començaven a fer-se grans. N'hi havia que tenien malalties cròniques i d'altres que estaven ferits per les diverses guerres que havien hagut de patir. De fet, en un dels cens que va trobar Alcoberro s'assegura que només en nou casos eren hàbils o aptes per al servei.
Centenars de famílies van acabar en aquestes terres de llacunes i pantans al costat del riu Danubi. La combinació d'una subvenció inicial i d'un període d'exempció fiscal havia de garantir l'èxit del projecte. Les previsions, però, eren massa optimistes. La vida de Nova Barcelona va ser efímera. Els primers colons van arribar el desembre del 1735 i els últims la van abandonar el juny de 1738. La mortalitat entre els desterrats va ser considerable. La pesta va esmicolar la colònia.
Doblement vençuts.
Castellví va qualificar els exiliats, en la nota a peu de pàgina de les seves monumentals Narraciones históricas, de"reliquia de los que su mala suerte condenó al Banato de Themisbar". Alguns dels que van sobreviure es van quedar a Viena. D'altres van optar per tornar a la península Ibèrica. Alcoberro ha rescatat els llistats amb els noms i cognoms de tots els que van participar en aquesta aventura. "Si la història l'escriuen els vencedors, aquests van ser doblement vençuts", conclou l'historiador.
La Guerra de Successió no va tenir un bon final per als catalans. Van morir-hi 1.200.000 persones i el rei Borbó, Felip V, no va ser gaire magnànim amb els que se li havien oposat. Catalunya va perdre les llibertats polítiques i hi va haver execucions, empresonaments, segrestos de béns, desterraments i exili. Aquest últim capítol, la tràgica història d'entre 25.000 i 30.000 exiliats, que van haver de fugir de l'Espanya borbònica, ha estat ignorat durant segles. "S'ha patit un exercici de desmemòria", assegura el professor d'història i director del Museu d'Història de Catalunya, Agustí Alcoberro. Per rescatar de l'oblit aquests homes i dones que van fundar Nova Barcelona a l'actual Sèrbia, Alcoberro acaba de publicar La "Nova Barcelona" del Danubi (1735-1738).
De la utopia a la malària i la fam.
Nova Barcelona, actualment coneguda com a Zrenjanin, havia de ser originàriament una ciutat ideal. Fins i tot estava previst que hi hagués sufragi universal, cosa força impensable a mitjans del segle XVIII. El somni utòpic, però, es va convertir en malson.
La majoria d'exiliats que van anar a espetegar a Banat de Temesvar -el territori nord de l'actual Sèrbia, fent frontera amb Romania- eren homes i dones que pràcticament havien de viure de l'almoina. Quan Felip V va conquerir Nàpols i Sicília el 1735, on havien anat a viure molts dels exiliats, es van quedar sense pensió i es van veure forçats a anar a aquesta zona pantanosa. S'hi van unir els que s'havien exiliat a Viena.
No eren joves sans, acabats de casar i disposats a conrear arròs i plantar moreres, com la majoria de repobladors d'aquests territoris que les tropes germàniques acabaven de guanyar als turcs. Molt d'ells només tenien experiència en oficis urbans o en el servei domèstic. S'havien passat els últims anys vivint de les pensions. I vint anys després de la caiguda de Barcelona a mans de les tropes de Felip V, començaven a fer-se grans. N'hi havia que tenien malalties cròniques i d'altres que estaven ferits per les diverses guerres que havien hagut de patir. De fet, en un dels cens que va trobar Alcoberro s'assegura que només en nou casos eren hàbils o aptes per al servei.
Centenars de famílies van acabar en aquestes terres de llacunes i pantans al costat del riu Danubi. La combinació d'una subvenció inicial i d'un període d'exempció fiscal havia de garantir l'èxit del projecte. Les previsions, però, eren massa optimistes. La vida de Nova Barcelona va ser efímera. Els primers colons van arribar el desembre del 1735 i els últims la van abandonar el juny de 1738. La mortalitat entre els desterrats va ser considerable. La pesta va esmicolar la colònia.
Doblement vençuts.
Castellví va qualificar els exiliats, en la nota a peu de pàgina de les seves monumentals Narraciones históricas, de"reliquia de los que su mala suerte condenó al Banato de Themisbar". Alguns dels que van sobreviure es van quedar a Viena. D'altres van optar per tornar a la península Ibèrica. Alcoberro ha rescatat els llistats amb els noms i cognoms de tots els que van participar en aquesta aventura. "Si la història l'escriuen els vencedors, aquests van ser doblement vençuts", conclou l'historiador.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada