Fraga no va néixer l’any 1978

Mauel Fraga 

LA NACIÓ OPRIMIDA DE CHACÓN. Enguany es compliran trenta-cinc anys de la publicació del poemari Cau de Llunes, de l’enyorada Maria-Mercè Marçal. Premi Carles Riba, la Divisa que encapçala aquesta obra és tota una declaració de principis que ha anat molt més enllà del llibre i, fins i tot, de l’autora: “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,/ de classe baixa i de nació oprimida./ I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”. No em pregunteu perquè, però vaig recordar insistentment aquest poema –breu i preciós– després de veure per televisió com Carme Chacón presentava la seva candidatura a la secretaria general del PSOE a la localitat d’Olula del Rio (Almeria). Sens dubte, Chacón, com abans Maria-Mercè Marçal, se sent molt orgullosa de ser dona. Fins i tot, l’exministra es pot permetre el luxe de presumir de ser filla d’unes classes populars que, d’altra banda, els membres del seu partit només es posen a la boca quan arriben les periòdiques cites electorals. I de nació oprimida? Uf! Capitán, mande firmes…

CATALANS A LES ESPANYES. De totes maneres, Carme Chacón no és la primera catalana que intenta emmascarar l’origen a base de remuntar-se en el seu arbre geneològic. Ja se sap que, per fer fortuna a les Espanyes, la identitat catalana no és la millor carta de presentació, com molt bé s’encarreguen de recordar-nos personatges de la vàlua de José Bono. I aquesta antipatia/desconfiança no és nova, sinó que es remunta en el temps. Sense anar més lluny, l’any 1705, en plena guerra de Successió, els estrategs aliats reunits a Lisboa van debatre, i molt, quin era l’indret més adequat perquè Carles d’Àustria desembarqués a la península Ibèrica al capdavant dels seus exèrcits. Els castellans que li donaven suport apostaven per Cadis, malgrat que, finalment, l’Arxiduc es va decantar per Barcelona “por lo en favor mío que estaba este país y no el de Andalucía”. Tot i que en un primer moment l’operació va ser un èxit, ja que es va aconseguir ocupar la capital catalana i establir allà la cort reial de Carles III, a la llarga alguns experts qüestionen la validesa d’aquella iniciativa. Segons aquestes opinions, “l’aposta catalana” de l’Habsburg va comportar un notable augment de les antipaties castellanes cap a la seva opció política que explicarien, de retruc, l’important suport que el seu rival, l’inefable Felip V, va tenir durant tota la guerra a les terres castellanes.

MANUEL FRAGA I ELS AFUSELLAMENTS. Una guerra de Successió que va resultar, finalment, un gran drama per a la població catalana de l’epoca. Però ni les desenes de viles i ciutats cremades, ni els milers de morts, empresonats o exiliats que es van derivar d’aquella derrota van estovar gens ni mica l’ànima d’aquell gran estadista que va ser el recentment traspassat Manuel Fraga Iribarne. Per a ell, el resultat d’aquell conflicte només va representar per als catalans “un canvi de règim polític [...] en què el conseller en cap Rafael Casanova no va ser ni afusellat”.

REALMENT, SEMBLAVA MÉS GRAN. Efectivament, Casanova – com Fraga, d’altra banda– va acabar els seus dies de mort natural, cosa que no es pot dir dels milers d’assassinats pel franquisme, molt dels quals encara avui continuen en fosses comunes. Ni tampoc del dirigent comunista Julián Grimau, afusellat l’any 1963, amb la validació unànime del consell de ministres del règim, al qual pertanyia don Manuel, com a titular d’Informació i Turisme. Dic això perquè després de la mort del veterà polític gallec, hi ha hagut mitjans de comunicació que han obviat els capítols més obscurs de la seva llarga biografia per presentar-nos Manuel Fraga com un home obsessionat per la democràcia i amb una bondat que superava de llarg la de la mare Teresa de Calcuta i Vicent Ferrer junts. I a mi, com diem al Pallars, no m’agrada que ens facin beure en una orella de ruc. Perquè si veritablement Manuel Fraga va néixer l’any 1978 de bracet de la Constitució espanyola, això significa que ha mort amb només 34 anys. I què volen que els digui, la veritat és que me l’imaginava més gran…

[Autor: Jordi Creus, historiador i editor de la revista Sàpiens]
[Article publicat al diari Ara el 21 de gener de 2012]