Records i oblits sobre la vida de Fraga.
JOSEP FONTANA.HISTORIADOR
Resulta sorprenent quantes coses s'obliden a les necrologies de Fraga que han aparegut amb motiu de la seva mort. No he vist, per exemple, que es mencioni que tenia les mans tacades de sang. Recordo la nit en què el vaig sentir a la ràdio comunicant, com a portaveu del govern espanyol, la condemna a mort de Grimau, en la qual havia contribuït organitzant unes infames campanyes de propaganda.De la seva etapa com a ministre de Governació, amb Arias Navarro, bastarà recordar que l'ambaixador nord-americà es va felicitar que no hagués acceptat de participar en el govern de Suárez, perquè el considerava "cremat" per la seva gestió. Fraga, indignat per haver estat marginat, s'havia tancat en una habitació i es va negar a posar-se al telèfon per parlar amb el rei, que li oferia la vicepresidència.
I és que arribar a cap del govern era la seva obsessió. Les memòries del seu delfí, Jorge Verstringe, ens revelen que el 1986, veient que era difícil que guanyés les properes eleccions, deia que no estava per esperar quatre anys més: "Debemos, pues, pensar en otras hipótesis para llegar al gobierno antes... " Un dels procediments que se li va acudir va ser demanar l'abstenció al referèndum sobre l'OTAN, de manera que desafiava els advertiments que rebia de la dreta europea i dels Estats Units, convençut com estava que el referèndum es perdria i que González hauria de dimitir, la qual cosa li obriria el camí del poder.
Les coses que no s'han dit en aquestes necrologies són inacabables. I algunes de les que s'han dit són equivocades, com la que es refereix al bany a Palomares, "on els EUA van perdre una bomba atòmica". Qui vulgui conèixer la ridícula història d'aquella fotografia haurà d'acudir al llibre de Barbara Moran, The day we lost the H-bomb . Però la primera cosa que cal aclarir és que en aquells moments ningú no sabia on era la quarta bomba i que, per tant, tot l'acte era una farsa. Com ho ha estat gairebé tot en la vida de Fraga.
FILL DE FRANCO, PARE DE LA CONSTITUCIÓ
PP i PSOE es desfan en elogis a l'exministre de Franco i obvien que no va renegar de la dictadura
L'adéu a Fraga revifa els tabús de la Transició
FERRAN CASAS Avui a les cinc de la tarda, a Perbes, un petit poble de la Corunya, s'enterrarà un bocí de la història recent d'Espanya. Manuel Fraga, exministre de Franco, pare de la Constitució, fundador i ordenador d'AP i el PP i president de Galícia, marxarà per sempre. Ho farà sense retre comptes pel seu passat i provocant que, de nou, el PP i el PSOE, els dos grans partits espanyols, tornin a fer pinya per preservar l' statu quo de la Transició, de la qual ell va ser un dels grans protagonistes. El passat i els crims de la dictadura, la memòria històrica que el José Luis Rodríguez Zapatero dels primers (i progressistes) anys a la Moncloa va revifar, segueixen sent un tabú a l'Espanya del 2012.
Ahir, davant la capella ardent de Fraga al seu pis de Madrid, on el molt conservador arquebisbe de la capital, Antonio María Rouco Varela, li va fer una missa d'urgència, la classe política espanyola va tornar a fer un gran exercici d'amnèsia, de repartir floretes i veure el got mig ple sense immutar-se.
Els dirigents del PP i del PSOE, acompanyats pel rei Joan Carles I i la seva "pena" pel traspàs d'un "gran servidor de l'Estat", van assenyalar el seu paper com a moderador i "democratitzador" de la dreta i ponent constitucional. Del seu passat, del qual mai va renegar, vinculat a una dictadura que va matar i reprimir milers de persones, poc se'n va dir. Sols extramurs d'aquesta encara amplíssima centralitat espanyola es van sentir veus crítiques. I què hi ha fora d'aquesta centralitat? Els nacionalistes (i no tots) catalans i bascos i Esquerra Unida, que fa anys que s'ha desentès del paper "reconciliador" que, amb Santiago Carrillo al capdavant, va tenir el Partit Comunista a la Transició.
A més dels dirigents d'IU, ERC, PNB, entitats memorialistes o alguna veu destacada de CDC, es van sentir alguns dels que van rebre la medicina d'un Fraga que, com a ministre de Governació, el que ara és Interior, no va tenir contemplacions després de la mort de Franco. L'Associació de Víctimes 3 de Març, que reuneix els familiars dels cinc obrers assassinats per la policia que complia ordres de Fraga en una església a Vitòria durant una protesta sindical el 1976, va considerar una "mala notícia" que morís sense ser jutjat i va definir-lo com "una referència del model espanyol d'impunitat". Als obrers morts, el cantautor Lluís Llach els va dedicar una de les seves cançons més emotives, Campanades a morts , i ahir no es va estar de tornar a alçar la veu per clamar que es tractava d'un "feixista responsable d'uns quants assassinats polítics pels quals mai se li han demanat responsabilitats".
Una actitud que no és nova
El que va passar ahir davant el domicili de Fraga no és nou. I, amb els mateixos protagonistes, es repeteix cada cop que l'ocasió s'ho val. Els que l'elogiaven i en volien veure només les virtuts són els mateixos que van reformar per la via ràpida una Constitució que ells, fent seu el discurs dels pares de la criatura aprovada el 1978, havien considerat sempre massa complexa de reformar per encabir-hi totes les aspiracions nacionals catalanes i basques. I eren també els mateixos que fa un mes, al Congrés, van aplaudir d'allò més durant minuts el rei Joan Carles en un moment en què la monarquia, tocada pels negocis tèrbols del seu gendre, l'imputat Iñaki Urdangarin, els demanava ajuda per preservar la institució.
José María Aznar, que va prendre el relleu de Fraga al capdavant de la dreta espanyola a finals dels 80, va arribar a dir que amb ell moria "un home d'estat, un home bo que va lluitar per la llibertat". El seu successor en el càrrec, el socialista José Luis Rodríguez Zapatero, tampoc es va quedar curt: "La seva trajectòria la defineixen el servei públic i la consolidació de la democràcia", va assegurar. Als planys del PP, que en recordava el patriotisme i el "servei a Espanya", s'hi van afegir dirigents del PSOE de totes les tendències com Alfredo Pérez Rubalcaba, Carme Chacón o José Blanco.
A Catalunya, CiU va mostrar menys entusiasme (el govern i Jordi Pujol van ser freds però respectuosos) i les veus que més es van fer sentir van ser les més moderades de la federació. Josep Antoni Duran i Lleida va ser, diumenge a la nit, dels primers a sortir a lloar Fraga. Ahir s'hi va sumar Miquel Roca, que va quedar-se amb l'època autonomista de president de Galícia, o la presidenta del Parlament, Núria de Gispert. El conseller Lluís Recoder, de l'ala més progressista de CDC, va afirmar que no tenia "motius per lloar-lo i sí molts retrets". A Espanya, la memòria és tabú.
FILL DE FRANCO, PARE DE LA CONSTITUCIÓ
"Estic disposat a tornar a agafar el fusell"
L'exministre de Franco i fundador del PP, Manuel Fraga, deixa per al
record una sèrie de sentències verbals que destil·len una ideologia
totalitària de la qual no es va penedir mai.
Catalunya
L'animadversió envers Catalunya va estar present durant tota la seva vida. El 1968 va recordar: "Faré tot el possible per evitar que es destrueixi la unitat nacional. Catalunya va ser ocupada per Felip Vè, bombardejada per Espartero, la vam ocupar el 1939 i estic disposat a tornar a agafar el fusell. Ja saben vostès què els espera".
Guerra Civil
La Guerra Civil va ser per a Manuel Fraga un dels episodis que observava amb més admiració. "És evident que el gloriós alçament popular del 18 de juliol del 1936 fou un dels moviments més simpàtics que es recorden al món. Els observadors imparcials i els historiadors objectius han de reconèixer que la majoria i la millor part del país va ser la que es va alçar, el 18 de juliol, contra un govern il·legal i corromput, que preparava la més sinistra de les revolucions roges des del poder". Tot això ho va dir l'any 1949. Ja feia gala de les seves inclinacions polítiques i explicava d'aquesta manera el cop d'estat de Franco i la Guerra Civil des de l'Oficina d'Informació Diplomàtica.
Defensar Franco
Fraga sempre es va oposar a revisar el franquisme i encara més a qualsevol condemna per part de les institucions democràtiques. "És un greu error la condemna feta pel Congrés a l'aixecament militar del 1936, i si es parla del 36 s'hauria de parlar també del 34, del 31, fins a arribar a la lluita més forta que hi ha hagut mai, entre Caïm i Abel".
'Prestige'
Amb la catàstrofe del Prestige també va deixar anar alguna de les seves frases més cèlebres: "Si fa falta em torno a banyar com a Palomares. Faig el que faci falta, però potser, si entro al mar, em refredo i no puc treballar, em taco i no allunyo la marea".
Anticomunisme
Després de la dictadura va arribar la democràcia, però ell va mantenir el seu anticomunisme visceral. Fraga va oposar resistència a pactar amb el PCE. "No ens asseurem a la mateixa taula amb comunistes. Mai parlaré amb ells", va dir el mes de febrer del 1977. Però hi va seure.
Socialistes
L'antisocialisme de Fraga anava molt més enllà de la lògica rivalitat que hi ha entre progressistes i conservadors en una democràcia. Molt sovint els va dedicar improperis, com quan es va retirar del Codi Penal el delicte de corrupció de menors. "Els socialistes són els responsables que tots els pederastes hagin vingut a Espanya pensant que això és xauxa". Quan era president de la Xunta de Galícia també tenia a l'oposició els socialistes i l'esquerra independentista gallega, que encara menyspreava més. "L'Estatut del Bloque és molt bo com a paper higiènic", va deixar anar sense pietat el 2002 dirigint-se al seu etern rival Xosé Manuel Beiras.
Masclista
Les dones i els homosexuals havien estat objecte de les seves diatribes insultants. A les dones les comparava amb els votants indecisos "perquè quan els preguntes amb quants homes van al llit, mai donen una resposta exacta". Els gais també van ser objecte de mofa perquè per ell eren "els que ho feien al revés".
Admirava Felip V com a ocupant. Fraga rebutjava retirar estàtues de Franco. El col ARA ACN ACN
El polític de "¡La calle es mía!"
Mor als 89 anys el líder polític gallec que ha arribat a ser un dels
mandataris en actiu més ancians del món, ja que va ocupar càrrecs
polítics en ple franquisme i també en democràcia, sempre amb el Partit
Popular
Franco havia mort feia pocs mesos, i a diversos llocs d'Espanya hi
havia forts moviments obrers reivindicatius, alguns dels quals van
acabar amb morts per part de la policia. "¡La calle es mía!", va
proferir com a resposta a les protestes Manuel Fraga Iribarne
–aleshores, ministre de Governació del primer govern de la Transició–
per deixar clar que les forces de seguretat serien intransigents davant
qualsevol moviment que pogués fer trontollar l'ordre públic. Poques
frases poden retratar tan bé el personatge de Fraga, un gallec que va
arribar a ser un dels mandataris en actiu més ancians del món.Manuel Fraga Iribarne va néixer a Villalba, Lugo, el 23 de novembre del 1922. Fill de pare gallec i mare bascofrancesa, es va formar en Dret, Política i Economia, i va ingressar al cos de lletrats de les Corts espanyoles el 1945. Dos anys després, va començar la carrera com a diplomàtic.
Rellevant dirigent franquista
Va exercir diversos càrrecs importants des del 1951 en diferents òrgans de l'Estat en els governs del dictador Francisco Franco, com ara el de secretari general de l'Institut de Cultura Hispànica, secretari del Consell d'Educació o secretari general tècnic del ministeri d'Educació.
El 10 de juliol del 1962 va ser nomenat ministre d'Informació i Turisme, va promoure el desenvolupament de la indústria turística i va afavorir un relaxament en l'estricta moral pública que el govern franquista havia imposat. La mesura es va traduir en la imatge d'unes platges espanyoles plenes de turistes sueques prenent el sol en biquini, mentre a les places i carrers la policia multava amb cinc pessetes els que gosaven sortir de casa amb camisa de màniga curta. D'aquesta etapa en va sortir el famós eslògan "Spain is different!", interpretat per alguns com una justificació del règim franquista. Fraga, tot i ser franquista convençut, era partidari d'una certa obertura del règim. Prova d'això és la llei de premsa del 1966 –coneguda com llei Fraga–, que va eliminar la censura prèvia de les publicacions escrites, tot i que la va mantenir en llibres, ràdio i televisió.
Moment mediàtic
La fotografia més recordada del Fraga d'aquesta època és la del polític gallec sortint del mar a la costa de Palomares, Almeria, el 1966. El motiu: un xoc d'avions militars nord-americans uns dies abans havia provocat la caiguda d'una bomba d'hidrogen al mar, que va trigar vuitanta dies a ser localitzada pels nord-americans. La remullada de Fraga tenia l'objectiu de calmar l'opinió pública i demostrar que el mar no estava contaminat, tot i que uns anys després uns científics catalans van demostrar que la costa d'Almeria era la zona més contaminada de plutoni del món.
Exili londinenc
El 1969, arran de la crisi al govern franquista pel cas de corrupció al voltant de l'empresa de fabricació textil Matesa, que va provocar greus discrepàncies a l'executiu, Fraga va dimitir de ministre. Després de quatre anys apartat de la funció pública, Franco va enviar-lo d'ambaixador a Londres, fins que va tornar a Espanya dos dies abans de la mort del dictador convençut de les bondats de la monarquia parlamentària que havia conegut al Regne Unit.
Repressió
Amb el primer govern de la Transició, presidit per Carlos Arias Navarro, Fraga va ser nomenat vicepresident i ministre de Governació –equivalent a l'actual ministeri d'Interior. Tot i que l'etapa franquista ja havia quedat enrere, les maneres de Fraga no havien canviat. Arran d'algunes manifestacions obreres que van acabar amb diverses víctimes a mans dels "grisos", com ara els Successos de Vitòria plorats per Lluís Llach amb la sentida cançó Campanades a morts, Fraga va voler mostrar-se intransigent davant la població amb la frase «¡La calle es mía!», expressió que ell sempre va negar haver pronunciat.
En aquesta època hi va haver algunes actuacions fosques per part d'Interior, com la mort de diversos obrers a mans de la policia, la inactuació davant atemptats comesos per grups d'extrema dreta o les declaracions del mateix Fraga afirmant que no podia garantir la seguretat de Dolores Ibarrubi per falta d'unitats policials si la Pasionaria decidia tornar a Espanya de l'exili.
Tot i això, el polític gallec va mantenir reunions amb dirigents de l'oposició com Felipe González, i va permetre la celebració del XXX Congrés Confederal de la UGT, organització que llavors encara era il·legal.
Pare de la Constitució
El paper més important de Fraga a la Transició va ser la participació a la redacció de la Constitució espanyola, amb la qual cosa va esdevenir un dels set "pares de la Constitució", al costat de polítics com Jordi Solé Tura o Miquel Roca i Junyent.
En la seva primera temptativa de participar de la política de partits, Fraga no va trobar el seu lloc a la Unió de Centre Democràtic (UCD) que presidia Adolfo Suárez, amb la qual cosa el 1976 va participar en la fundació del partit Aliança Popular (AP) –més acorat a la dreta que la UCD–, partit impulsat pels "set magnífics" dels quals Fraga formava part. AP, però, només va aconseguir el 8% dels vots a les primeres eleccions generals del 1977.
De la desfeta d'UCD
Després d'uns anys de travessia del desert, amb contínues derrotes en l'intent de situar AP com l'alternativa a la UCD, Fraga finalment va aconseguir uns resultats positius a les eleccions del 1982 i 1986 gràcies a l'enfonsament del partit de Suárez, i amb un 26% dels sufragis AP es va convertir en l'únic referent de la centre-dreta. Un any després, però, els mals resultats de la formació a les eleccions autonòmiques basques el van fer dimitir de la presidència d'AP, i Fraga va fer el salt a la política europea.
El 1987 va esdevenir eurodiputat al Parlament Europeu i va liderar la llista del partit. Aliança Popular, però, estava immersa en una greu crisi, i poc després Manuel Fraga va tornar a Madrid i va reprendre la presidència del partit, que es va refundar amb el nom de Partit Popular. Un cop nomenat José María Aznar com a candidat a les eleccions del 1989, Fraga va deixar la política estatal i va retornar als seus orígens gallecs.
"Caciquisme"
Manuel Fraga es va presentar a les eleccions del 1989 al Parlament de Galícia. Amb un programa obert al galleguisme i un missatge de recuperació de la dignitat de l'autonomia gallega, va obtenir la majoria absoluta i va governar la Xunta de Galícia durant els següents 15 anys. Els seus detractors el van acusar de crear xarxes de poder que recordaven el tradicional caciquisme gallec i d'exercir un fort control dels mitjans de comunicació. Els seus partidaris, per la seva banda, recordaven que, durant el seu mandat, Galícia va obtenir unes transferències competencials que la van col·locar a un nivell d'autogovern molt alt, equiparable al de Catalunya.
Van ser polèmiques les seves bones relacions amb Fidel Castro, de pare gallec i amic dels ascendents de Fraga, que van viure a Cuba. Polèmica va ser també la seva inacció davant el desastre ecològic causat per l'enfonsament del vaixell Prestige, que va tenyir la costa gallega de chapapote el novembre del 2002.
Veterà
El 2005, Fraga va tornar a guanyar les eleccions al Parlament gallec, i va esdevenir un dels mandataris en actiu més ancians del món. L'aliança de govern entre els socialistes gallecs i el BNG, però, el van apartar de la presidència autonòmica.
Els últims anys de la seva vida política Fraga va ser senador, des del 2006 fins al 2011, any en què va anunciar la renúncia a la política activa. Des del 1990, Fraga ocupava el càrrec honorífic de president fundador del Partit Popular.
Mai va renegar del seu passat franquista
En definitiva, Manuel Fraga Iribarne ha estat un personatge amb un perfil polític molt particular. Va ser franquista, però partidari d'una obertura del règim; garant de la nació espanyola, però defensor de la identitat gallega i d'un autonomisme avançat; home conservador i profundament religiós, però crític amb les "idees extremistes que propugna la COPE". Però Fraga, per davant de tot, va ser un polític convençut de la seva idea d'Espanya, i per això mai no va renegar del seu passat franquista. El 2007, en una entrevista en un diari gallec, va comparar Franco amb Napoleó. "El franquisme ha assentat les bases per a una Espanya amb més ordre", va assegurar.
Manuel Fraga Iribarne
Vida política de Fraga: un 'Cuéntame' en 5 vídeosDes del bany a Palomares, el 1966, fins a l'escridassada a un senador del BNG a la cambra alta espanyola, l'any 2010. Cinc episodis que dibuixen el personatge
Manuel Fraga, un franquista
Article propi del "bonisme pocasolta": Fraga no va ser Gil-Robles
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada