DOSSIER PAÍS VALENCIÀ
Catalunya i el País Valencià conformen un clar mercat comú tot i l'endèmica mancança en infraestructures
La unitat econòmica s'imposa a l'estat radial
ROGER TUGAS
BARCELONA
"La ideologia ha condicionat els interessos econòmics", denuncia el
catedràtic d'economia aplicada de la Universitat de València (UV) Vicent
Soler, que lamenta que l'anticatalanisme "ha costat molts diners als
valencians". El vell projecte de l'Espanya radial impulsat pels
successius governs centrals ha pretès desconnectar Catalunya i el País
Valencià i fer-ho passar tot per Madrid, amb certa connivència dels
executius valencians que miraven amb recel els veïns del nord. Però a
vegades l'economia no hi entén de política i, des d'una òptica més
racional i buida de patriotismes, s'entesta a funcionar diferent. "Les
societats catalana i valenciana han trobat el mercat comú al marge de
l'Estat", afirma el professor de geografia de la UV Josep Vicent Boira,
defensor que els dos territoris configuren una clara "regió econòmica".
La degana d'economia de la Universitat de Barcelona, Elisenda Paluzie, explica aquesta relació perquè els dos territoris conformen una "zona de continuïtat geogràfica i de fàcil comunicació", amb àrees urbanes continuades i infraestructures que les connecten, i una estructura econòmica comuna "basada en les petites i mitjanes empreses, un fort pes de la indústria i el turisme i una voluntat exportadora".
Una Commonwealth 'de facto'
Bona prova d'aquests vincles, com recorda Boira, és que "el principal client i proveïdor de Catalunya sempre ha estat el País Valencià, una fidelitat també recíproca". I hi afegeix més exemples: el trànsit entre Alacant i Barcelona en els últims 17 anys s'ha doblat en la majoria de trams, la línia d'Euromed Alacant-Barcelona és de les més utilitzades de l'Estat, i els ports de Barcelona i València són, igualment, els més importants. La unitat econòmica porta Boira a descriure una "Commonwealth catalanovalenciana no formal", amb problemes i potencialitats compartits. El trànsit en l'arc mediterrani, defensa, ve de més lluny que l'autopista AP-7 -construïda a instàncies dels EUA- i veu en la Via Augusta romana "una mena d'antecedent".
Tanmateix, els llaços econòmics han passat per diverses fases. A l'exposició regional valenciana del 1909 la presència externa més nodrida va ser la catalana, una mostra de la sintonia existent, tot i que la disparitat d'interessos entre les respectives burgesies les separava. Soler assenyala que els interessos proteccionistes catalans per protegir la pròpia indústria xocaven amb les aspiracions lliurecanvistes valencianes per exportar la seva producció agrícola.
A mitjans dels anys 20 empresaris com Ignasi Villalonga van buscar maneres de col·laborar, però l'acostament definitiu i natural és de fa mig segle, quan el pla d'estabilització del 1959 va alterar l'ordre facilitant la convergència d'interessos, en potenciar la industrialització valenciana i la internacionalització catalana. La cultura de l'emprenedor va arrelar al País Valencià i des de llavors les cambres de comerç catalana i valenciana han mantingut relacions fluïdes, amb l'intercanvi de matèries, productes, coneixements i professionals en un triangle que també inclou les Illes Balears.
Les potencialitats d'aquesta aliança, que entra en una nova fase, són moltes. Soler aposta per avançar cap a la diferenciació del producte i el valor afegit incrementant la dimensió i col·laboració de les empreses i amb una major complicitat dels respectius poders públics "sense paternalismes ni prepotències". En aquest sentit, Boira veu "imprescindible" el corredor mediterrani, un element clau per ser el port d'Europa. Segons Paluzie, existeix una posició "geoestratègiament molt favorable per orientar el comerç del nord d'Àfrica i el d'Àsia que ve del canal de Suez".
Caldria, per tant, que la política deixés de donar l'esquena a l'economia i vèncer recels. "Qualsevol alternativa a passar per Madrid dóna autonomia i permetria ballar la pròpia música i no la d'un altre", avisa Soler. I Paluzie té clar per què "hi ha les mateixes comunicacions que als 70": per por que "afavorint les relacions econòmiques s'afavoreixin les relacions polítiques".
http://www.ara.cat/ara_premium/cronica/unitat-economica-simposa-lestat-radial_0_653334666.html
La col·laboració entre pobles de Catalunya, el País Valencià i la Franja dóna fruits
La degana d'economia de la Universitat de Barcelona, Elisenda Paluzie, explica aquesta relació perquè els dos territoris conformen una "zona de continuïtat geogràfica i de fàcil comunicació", amb àrees urbanes continuades i infraestructures que les connecten, i una estructura econòmica comuna "basada en les petites i mitjanes empreses, un fort pes de la indústria i el turisme i una voluntat exportadora".
Una Commonwealth 'de facto'
Bona prova d'aquests vincles, com recorda Boira, és que "el principal client i proveïdor de Catalunya sempre ha estat el País Valencià, una fidelitat també recíproca". I hi afegeix més exemples: el trànsit entre Alacant i Barcelona en els últims 17 anys s'ha doblat en la majoria de trams, la línia d'Euromed Alacant-Barcelona és de les més utilitzades de l'Estat, i els ports de Barcelona i València són, igualment, els més importants. La unitat econòmica porta Boira a descriure una "Commonwealth catalanovalenciana no formal", amb problemes i potencialitats compartits. El trànsit en l'arc mediterrani, defensa, ve de més lluny que l'autopista AP-7 -construïda a instàncies dels EUA- i veu en la Via Augusta romana "una mena d'antecedent".
Tanmateix, els llaços econòmics han passat per diverses fases. A l'exposició regional valenciana del 1909 la presència externa més nodrida va ser la catalana, una mostra de la sintonia existent, tot i que la disparitat d'interessos entre les respectives burgesies les separava. Soler assenyala que els interessos proteccionistes catalans per protegir la pròpia indústria xocaven amb les aspiracions lliurecanvistes valencianes per exportar la seva producció agrícola.
A mitjans dels anys 20 empresaris com Ignasi Villalonga van buscar maneres de col·laborar, però l'acostament definitiu i natural és de fa mig segle, quan el pla d'estabilització del 1959 va alterar l'ordre facilitant la convergència d'interessos, en potenciar la industrialització valenciana i la internacionalització catalana. La cultura de l'emprenedor va arrelar al País Valencià i des de llavors les cambres de comerç catalana i valenciana han mantingut relacions fluïdes, amb l'intercanvi de matèries, productes, coneixements i professionals en un triangle que també inclou les Illes Balears.
Les potencialitats d'aquesta aliança, que entra en una nova fase, són moltes. Soler aposta per avançar cap a la diferenciació del producte i el valor afegit incrementant la dimensió i col·laboració de les empreses i amb una major complicitat dels respectius poders públics "sense paternalismes ni prepotències". En aquest sentit, Boira veu "imprescindible" el corredor mediterrani, un element clau per ser el port d'Europa. Segons Paluzie, existeix una posició "geoestratègiament molt favorable per orientar el comerç del nord d'Àfrica i el d'Àsia que ve del canal de Suez".
Caldria, per tant, que la política deixés de donar l'esquena a l'economia i vèncer recels. "Qualsevol alternativa a passar per Madrid dóna autonomia i permetria ballar la pròpia música i no la d'un altre", avisa Soler. I Paluzie té clar per què "hi ha les mateixes comunicacions que als 70": per por que "afavorint les relacions econòmiques s'afavoreixin les relacions polítiques".
http://www.ara.cat/ara_premium/cronica/unitat-economica-simposa-lestat-radial_0_653334666.html
La col·laboració entre pobles de Catalunya, el País Valencià i la Franja dóna fruits
La Taula del Sénia esborra la frontera
DANI REVENGA
La guerra de l'aigua, en què Catalunya i el País València estan
històricament en bàndols oposats, no és obstacle perquè als territoris
fronterers es donin exemples de convivència i col·laboració. Més enllà
de sentiments de pertinença, amb trets culturals i lingüístics comuns a
banda i banda de la frontera natural del riu Sénia, 27 ajuntaments
treballen conjuntament des del 2005 exercint, a la pràctica, de
demarcació transfronterera. És la Taula del Sénia, en què participen 15
municipis valencians, 9 de catalans i 3 d'aragonesos. El seu territori
s'estén per quatre comarques (el Baix Maestrat, el Matarranya, els Ports
i el Montsià) i té 117.000 habitants.
Aquest conglomerat de poblacions té una naturalesa molt diversa. No només pel color dels seus ajuntaments, sinó també perquè apleguen realitats molt diferents: des de grans pobles de costa, com Benicarló i Sant Carles de la Ràpita, fins a petits nuclis de muntanya als Ports. "Ens sentim part d'un territori, més enllà de si ets a una banda de la frontera o a l'altra. Parlem la mateixa llengua i el mateix dialecte, tenim els mateixos costums i, òbviament, interessos comuns", explica Jaume Antich, el gerent de la Taula.
Més dinamisme econòmic
El més concret és la dinamització econòmica: "Hem aconseguit inversions de l'Estat en infraestructures rurals i ajudes per a inversions industrials que ens han permès crear llocs de treball". Tot, gràcies al consens: "Quan els territoris es posen d'acord, és més fàcil que l'Estat sigui generós. I els nostres acords sempre són per unanimitat", apunta Antich. Un model d'èxit que té el seu reflex en la creixent demanda de nous municipis que en volen formar part, tot i que la Taula del Sénia ha decidit tancar portes per no desvirtuar la seva essència territorial.
El transvasament, tema obert
Les Terres de l'Ebre i Castelló tenen un litigi en curs amb la demanda de 90 hectòmetres cúbics a l'any d'aigua de l'Ebre per part de la Diputació de Castelló. Des de les Terres de l'Ebre es defensa que el riu no té fixat el cabal ecològic i que, en tot cas, no sobra aigua per a minitransvasaments. Des del sud, en canvi, creuen que al riu sí que li sobra aigua i argumenten l'aportació del Bergantes a l'Ebre i el greuge comparatiu amb el canal Segarra-Garrigues, que portarà aigua del Segre a Barcelona. Es reclama, a més, un consorci per gestionar les aportacions de l'Ebre a Castelló, com el que a la demarcació de Tarragona controla el subministrament a les seves comarques del nord. Una sentència del Suprem obligava l'Estat a pronunciar-se sobre aquesta qüestió però el govern del PSOE va desestimar-ho poc abans del relleu.
Els rumors de transvasament de l'Ebre s'han reactivat amb el retorn d'Arias Cañete. Manolo Tomàs, portaveu de la Plataforma en Defensa de l'Ebre, explica que "el conflicte no és amb la societat valenciana, sinó amb sectors urbanístics i financers que volen recuperar un model basat en la construcció". Tomàs considera que "al nord de Castelló hi ha molta gent que s'oposa al transvasament". "Per trobar suports socials majoritaris al transvasament cal anar més avall. Amb la gent del nord de Castelló hi hem col·laborat i ho continuarem fent", conclou.
LA SÉNIA
Aquest conglomerat de poblacions té una naturalesa molt diversa. No només pel color dels seus ajuntaments, sinó també perquè apleguen realitats molt diferents: des de grans pobles de costa, com Benicarló i Sant Carles de la Ràpita, fins a petits nuclis de muntanya als Ports. "Ens sentim part d'un territori, més enllà de si ets a una banda de la frontera o a l'altra. Parlem la mateixa llengua i el mateix dialecte, tenim els mateixos costums i, òbviament, interessos comuns", explica Jaume Antich, el gerent de la Taula.
Més dinamisme econòmic
El més concret és la dinamització econòmica: "Hem aconseguit inversions de l'Estat en infraestructures rurals i ajudes per a inversions industrials que ens han permès crear llocs de treball". Tot, gràcies al consens: "Quan els territoris es posen d'acord, és més fàcil que l'Estat sigui generós. I els nostres acords sempre són per unanimitat", apunta Antich. Un model d'èxit que té el seu reflex en la creixent demanda de nous municipis que en volen formar part, tot i que la Taula del Sénia ha decidit tancar portes per no desvirtuar la seva essència territorial.
El transvasament, tema obert
Les Terres de l'Ebre i Castelló tenen un litigi en curs amb la demanda de 90 hectòmetres cúbics a l'any d'aigua de l'Ebre per part de la Diputació de Castelló. Des de les Terres de l'Ebre es defensa que el riu no té fixat el cabal ecològic i que, en tot cas, no sobra aigua per a minitransvasaments. Des del sud, en canvi, creuen que al riu sí que li sobra aigua i argumenten l'aportació del Bergantes a l'Ebre i el greuge comparatiu amb el canal Segarra-Garrigues, que portarà aigua del Segre a Barcelona. Es reclama, a més, un consorci per gestionar les aportacions de l'Ebre a Castelló, com el que a la demarcació de Tarragona controla el subministrament a les seves comarques del nord. Una sentència del Suprem obligava l'Estat a pronunciar-se sobre aquesta qüestió però el govern del PSOE va desestimar-ho poc abans del relleu.
Els rumors de transvasament de l'Ebre s'han reactivat amb el retorn d'Arias Cañete. Manolo Tomàs, portaveu de la Plataforma en Defensa de l'Ebre, explica que "el conflicte no és amb la societat valenciana, sinó amb sectors urbanístics i financers que volen recuperar un model basat en la construcció". Tomàs considera que "al nord de Castelló hi ha molta gent que s'oposa al transvasament". "Per trobar suports socials majoritaris al transvasament cal anar més avall. Amb la gent del nord de Castelló hi hem col·laborat i ho continuarem fent", conclou.
La Taula del Sénia esborra la frontera TJERK VAN DER MEULEN
La resta dels artícles d'aquest dossier del diari ARA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada