El meu avi va ser un dels 30.000 biberons cridats a files pel president de la Segona República Espanyola, Manuel Azaña. En teoria només havia de cobrir tasques auxiliars, però l’estiu del 1938 ja participava en la batalla de l’Ebre. Li havia sentit comentar que el primer dia al front ja va perdre la major part de dents per culpa d’una granada. Aleshores tenia disset anys. Els divuit els va complir al camp de concentració d’Argelers.
A mi m’hauria agradat que m’expliqués com es lluitava dins d’una trinxera, si hi havia camaraderia entre els companys, si havia passat por, si tenia malsons. Però ell solia desviar la conversa cap a temes més alegres, com si protegint-me de la barbàrie, la barbàrie desaparegués. Tot i que fa vuit anys que va morir, encara el recordo amb una corbata nuada al coll i un jersei de llana, fes fred o fes calor. Jo sempre vaig atribuir el jersei al fet que el fred de les nits al ras li havia calat fins al moll de l’os. I la corbata, a la dignitat que volien, endebades, que perdés a Argelers.
Hi ha qui intenta superar el dolor, parlant-ne tan poc com sigui possible, com el meu avi, i d’altres que ho fan optant per la memòria, com alguns dels testimonis dels fets de Maig que entrevistem en aquest número del Sàpiens, o com la Neus Català, que acaba de publicar Un cel de plom (Ara Llibres), la seva biografia novel·lada, amb un tacte exquisit, per Carme Martí.
Des del captiveri en una presó de Llemotges fins als quinze mesos de reclusió en dos camps d’extermini, Ravensbrück i Holleischen, Català decideix que sobreviurà per poder relatar al món la seva experiència, que és l’experiència dels milers de dones deportades. I per aconseguir retenir-ho, no es perdrà cap detall d’unes escenes on allò que un voldria seria tancar els ulls: els trens de la mort, la companya electrocutada en un filat, l’home penjat d’un arbre el dia de Nadal, els treballs infrahumans, les sabates de fusta que nafren els peus, la sopa que fa venir descomposició, les humiliacions ginecològiques, la set permanent, les fuetades, els extenuats recomptes sota l’aiguaneu… “Les cendres de Ravensbrück érem nosaltres”.
Si un episodi resumeix la victòria moral de les deportades és quan són obligades a fabricar bales per a l’enemic i elles decideixen esmerçar tots els seus esforços per sabotejar-les. Saben que qualsevol cosa barrejada amb la pólvora les inutilitza, i quan ja no els queda saliva, se les enginyen, amb el risc que això comporta, per posar-hi una gota d’oli de les màquines o un trosset d’ala de mosca. Aconsegueixen que moltes bales surtin defectuoses i les tornin al taller disminuint-ne considerablement la producció. Com hàbils i coratjoses Penèlopes. Mentre resen, les creients. Mentre canten per dins, les que no tenen fe. Una magistral lliçó d’humanitat des de l’infern.
Publicat en la secció “El retrovisor” del número 116 (maig 2012) del Sàpiens
Claudia Pujol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada