Troben l'arc neolític més antic d'Europa a la Draga(vídeo)
Trobat l´arc neolític més antic d´Europa al jaciment de la Draga de Banyoles
Troben a Banyoles l'arc neolític més antic d'Europa
Trobat a Banyoles l'arc neolític més antic d'Europa
El Bloc de l'Albert
- Albert Moreno i Sagrera
- Roses, Alt Empordà
- Catedràtic de Geografia i Història a l'INS "Cap Norfeu" de Roses (Alt Empordà)
dissabte, 30 de juny del 2012
La Barcelona enfebrada de Juste de Nin.
La Barcelona enfebrada de Juste de Nin LLUÍS JUSTE DE NIN
IGNASI ARAGAY
Lluís Juste de Nin (Barcelona, 1945) ja és un clàssic del dibuix i la il·lustració. ¿Recordeu aquella nena que ens volia fer aprendre català, la Norma dels primers temps de la Generalitat? ¿I quan signava com El Zurdo o després L'Esquerrà? El seu nom també l'associem, esclar, a la firma de moda Armand Bassi. Però ell sobretot és ninotaire. La seva nova novel·la il·lustrada és una interessant capbussada en la Barcelona burgesa -i el París bohemi- de l'últim terç del segle XIX: La fira de les vanitats. De la febre d'or a la bomba del Liceu (Edicions de Ponent). Amb la jove i bella Bequi Verdieux com a protagonista, Juste de Nin recorre una època apassionant que té força paral·lelismes amb l'actualitat. A vegades sembla que som en un bucle. Vegem-ho.
Avui estem sota els efectes de la bombolla immobiliària, a finals del XIX eren els de la febre d'or; avui tenim una classe mitjana espantadissa, llavors hi havia una classe obrera desesperada; avui tenim una dèbil Espanya rescatada, aleshores era una Espanya decadent a punt de perdre les últimes colònies; avui tenim un independentisme desacomplexat, en aquell moment naixia el catalanisme polític; la classe política espanyola que avui s'alterna en el poder (PP-PSOE) veu Catalunya com un problema, igual com la veien els partits dinàstics de Cánovas i Sagasta; la fil·loxera que va arruïnar la vinya és com la competència xinesa que ha deixat tocada la indústria; avui tenim una Barcelona internacional, aleshores era una Barcelona que començava a obrir-se al món amb l'Exposició Universal del 1888; i la moda del wagnerisme licetístic d'aquell moment equivaldria a la moda del barcelonisme futbolístic.
Fins aquí els paral·lelismes. I després, esclar, hi ha la història perpetrada per Juste de Nin, un magnífic culebró burgès d'època, en què queden retratades les hipocresies morals, les vel·leïtats artístiques, les tensions polítiques, les grandeses i misèries individuals... Es fa llegir i es fa mirar. Funcionaria bé al cinema o a la televisió. Amb una desena de personatges centrals, i unes quantes desenes més de secundaris, és una novel·la rica en matisos, amb diàlegs fluids -llàstima que s'han colat algunes faltes d'ortografia- i un dibuix expressiu, clar i net. La Bequi, sens dubte, enamora, igual com aquella Barcelona contradictòria.
divendres, 29 de juny del 2012
El “perillosíssim” de la CNT.
Il·lustració combativa.
dimecres, 27 de juny del 2012
Conferència “Aspectes històrics i transcendència nacional i internacional dels bombardeigs a Catalunya"
Bombardeig de Barcelona del 17 de març de 1938
dimarts, 26 de juny del 2012
La llista negra de l’antifranquisme.
En el número de juliol del Sàpiens publiquem la llista policial més extensa i detallada que s’ha trobat mai a Catalunya de l’antifranquisme. 462 noms d’activistes, de totes les edats i ideologies, que es movien en les aigües secretes d’allò que anomenem clandestinitat. El primer que es desprèn d’aquesta llista, elaborada per la Brigada d’Investigació Social de Barcelona el gener del 1969, poc després que es declarés l’estat d’excepció, és que la policia franquista tenia tots els sospitosos habituals perfectament localitzats per si se’ls havia d’anar a detenir —en les fitxes hi ha fins i tot les adreces. Si en alguna cosa excel·leixen les dictadures totalitàries com la franquista, és en el control de la informació.
Fa uns mesos el jove historiador Albert Planas ens va ensenyar les llistes que havia trobat a l’Arxiu del Govern Civil de Barcelona. Després d’estar-nos una bona estona buscant presències remarcables (moltes) i absències significatives (poques), amb la Sònia Casas ens vam entretenir a fullejar la relació d’artistes i intel·lectuals. Veure els noms d’Espriu, Pedrolo, Capmany, Tàpies… ens va recordar La vida dels altres, l’excel·lent pel·lícula alemanya que denuncia el totalitarisme a l’RDA uns anys abans de la caiguda del mur de Berlín. I vam decidir que si el fil conductor del film era un funcionari de l’Stasi, la totpoderosa policia secreta del règim comunista, expert en la tasca d’espiar dissidents, a qui encarreguen la missió de vigilar un escriptor subversiu i la seva parella, el fil conductor del nostre reportatge seria un funcionari franquista sense nom, una Olivetti verda i un Ducados.
Per a aquest funcionari sense nom, devia de ser molt decebedor comprovar que els noms que teclejava no tenien res a veure amb els opositors dels primers anys de la dictadura. Era evident que l’exili forçós i la ferotge repressió dels anys quaranta i cinquanta havien aconseguit desarticular tot el sistema de partits, de sindicats, d’associacions… anterior. Però aquella llista negra feia emergir una nova fornada de militants antifranquistes que exigien el retorn de la llibertat i la democràcia. Molts dels que apareixen a les llistes ni tan sols es coneixien entre ells, però tots contribuïren a anar erosionant el règim fins al seu final.Més enllà de les anècdotes d’alguns dels entrevistats (les corredisses amb la sotana del capellà Frederic Prieto, la fuga de l’aleshores dirigent de CCOO José Luis López Bulla o l’activisme de l’actual conseller d’Economia, Andreu Mas Colell), esperem que trobeu interessant aquesta radiografia d’un dels moments més tensos de la dictadura. Un moment en què almenys 462 persones se n’anaven a dormir amb una orella connectada al timbre, tement ser desvetllats a una hora intempestiva, tal com cantava Maria del Mar Bonet: “Què volen aquesta gent que truca de matinada?”.
dilluns, 25 de juny del 2012
Barcelona.Abans que el temps ho esborri.(Trailer)
Aquest trailer del "fals" documental Barelona. Abans que el temps ho esborri. ens mostra una petita part de la vida de les elits barcelonines.El documental complet va ser emes per el C-33.
dissabte, 23 de juny del 2012
De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(88)
Dòlars!
Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca
dijous, 21 de juny del 2012
dimecres, 20 de juny del 2012
dimarts, 19 de juny del 2012
dilluns, 18 de juny del 2012
diumenge, 17 de juny del 2012
“Volem que tingui l'aura de l'original”
dissabte, 16 de juny del 2012
Els últims herois.
ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL
Imagina't que tens vint anys. Imagina que et fan un curset accelerat de cent hores. Imagina que immediatament després et fiquen a dins d'una mena de Fórmula 1 amb ales de construcció soviètica que vola a 465 km per hora. L'has de pilotar pels núvols mentre et disparen. I qui et dispara són els avions de Franco, l'aviació de Mussolini i els Messerschmitt BF-109 de la Legió Còndor, és a dir, l'elit tecnològica de l'aviació nazi.
Avui en dia encara queden una trentena d'aviadors i mecànics de la força aèria de la República. El pas del temps és inexorable, així que ens podríem preguntar com pot ser que després de set dècades encara hi hagi tants supervivents. La resposta és que la majoria d'aviadors eren uns joves, joveníssims, entusiastes que es presentaven voluntaris. Alguns, per aconseguir allistar-se, fins i tot mentien sobre la seva edat i van ingressar-hi amb setze anys. O sigui, que als dinou ja tenien una experiència de tres anys de combats aeris.
La guerra aèria potser és un dels aspectes més heroics de la Guerra Civil Espanyola. L'ideari feixista sempre havia barrejat ingredients tan diversos com el romanticisme i la tecnologia. L'aviació era un punt de convergència dels dos vectors i tant la Itàlia feixista com sobretot l'Alemanya nazi disposaven dels dissenys militars més avançats. L'URSS va proporcionar a la República alguns aparells, com els famosos Chatos i Moscas (a les caixes d'embalatge hi figurava el seu nom en rus, Mockba, o sigui, Moscou, que els espanyols van reinterpretar a la seva manera). En qualsevol cas, la tecnologia soviètica no podia competir amb la nazi. És més, durant la major part del conflicte els republicans van lluitar en una absoluta inferioritat numèrica. De fet, els aviadors es referien a la força aèria lleial com la Gloriosa, mentre que a l'aviació feixista li dedicaven, sarcàsticament, el sobrenom de la Numerosa.
A les acaballes de la guerra alguns aviadors van poder fugir a l'estranger (pilotant les seves pròpies naus), mentre que altres van rendir oficialment el que quedava de la flota aèria republicana a l'enemic. Just abans de l'acte de lliurament, a algú se li va acudir una idea: d'entre tots aquells aviadors, tan joves, van agafar el que feia més pinta de nen i el van vestir amb uniforme de comandant. Era una bretolada. Però també era una manera de dir als seus adversaris que ells, una colla de nanos, havien portat de corcoll l'elit del feixisme europeu. En veure aquell noi, al comandant franquista li van canviar els colors. I va replicar amb un arrogant " Vete a casa, mocoso ". Només era ràbia mal continguda. Però no van deixar que se n'anessin, esclar que no. Tots els pilots van ser arrestats allà mateix i van haver de complir llargues penes de presó. El més sarcàstic va ser l'acusació de la fiscalia: aquells pilots que havien lluitat per la legalitat democràtica i contra la insurrecció militar van ser condemnats pel càrrec de "suport a la rebel·lió".
Un alt percentatge dels pilots de la República eren catalans. Avui en dia la majoria dels supervivents s'agrupen a la seu barcelonina de l'ADAR (Asociación de Aviadores de la República). Un d'ells, Josep Falcó, va abatre dos Me Bf-109. Un altre, Francesc Vinyals, en l'excitació d'un combat aeri va envestir el seu avió contra el de Carlos Haya, un as franquista. Haya va morir, Vinyals va sobreviure. Vinyals sempre va negar vehementment els seus mèrits: "Com vol que em consideri un heroi? Jo només vaig fer el mateix que feien els altres". És a dir, la resposta habitual dels autèntics herois.
Els pilots de la República eren ensinistrats a la llunyana ciutat de Kirovabad, a l'Azerbaidjan. Molts d'aquells pilots es van refugiar a l'URSS després de la Guerra Civil, on els va enxampar la invasió hitleriana i van tornar a pilotar avions de combat, sovint protegint el cel aeri caucàsic. És a dir, que des de l'òptica de l'Azerbaidjan aquells nois van lluitar dues vegades contra el feixisme, i en les dues ocasions va existir un vincle entre ells i la república caucàsica. Avui en dia l'Azerbaidjan és un estat independent, i agraït: s'ha ofert a participar en un monument als pilots, que s'hauria d'erigir a Barcelona. Però, esclar, aquí les coses no són tan àgils com a l'Azerbaidjan, i l'Ajuntament s'ho pensa... s'ho pensa..
Asociación de Aviadores de la República
Imagina't que tens vint anys. Imagina que et fan un curset accelerat de cent hores. Imagina que immediatament després et fiquen a dins d'una mena de Fórmula 1 amb ales de construcció soviètica que vola a 465 km per hora. L'has de pilotar pels núvols mentre et disparen. I qui et dispara són els avions de Franco, l'aviació de Mussolini i els Messerschmitt BF-109 de la Legió Còndor, és a dir, l'elit tecnològica de l'aviació nazi.
Avui en dia encara queden una trentena d'aviadors i mecànics de la força aèria de la República. El pas del temps és inexorable, així que ens podríem preguntar com pot ser que després de set dècades encara hi hagi tants supervivents. La resposta és que la majoria d'aviadors eren uns joves, joveníssims, entusiastes que es presentaven voluntaris. Alguns, per aconseguir allistar-se, fins i tot mentien sobre la seva edat i van ingressar-hi amb setze anys. O sigui, que als dinou ja tenien una experiència de tres anys de combats aeris.
La guerra aèria potser és un dels aspectes més heroics de la Guerra Civil Espanyola. L'ideari feixista sempre havia barrejat ingredients tan diversos com el romanticisme i la tecnologia. L'aviació era un punt de convergència dels dos vectors i tant la Itàlia feixista com sobretot l'Alemanya nazi disposaven dels dissenys militars més avançats. L'URSS va proporcionar a la República alguns aparells, com els famosos Chatos i Moscas (a les caixes d'embalatge hi figurava el seu nom en rus, Mockba, o sigui, Moscou, que els espanyols van reinterpretar a la seva manera). En qualsevol cas, la tecnologia soviètica no podia competir amb la nazi. És més, durant la major part del conflicte els republicans van lluitar en una absoluta inferioritat numèrica. De fet, els aviadors es referien a la força aèria lleial com la Gloriosa, mentre que a l'aviació feixista li dedicaven, sarcàsticament, el sobrenom de la Numerosa.
A les acaballes de la guerra alguns aviadors van poder fugir a l'estranger (pilotant les seves pròpies naus), mentre que altres van rendir oficialment el que quedava de la flota aèria republicana a l'enemic. Just abans de l'acte de lliurament, a algú se li va acudir una idea: d'entre tots aquells aviadors, tan joves, van agafar el que feia més pinta de nen i el van vestir amb uniforme de comandant. Era una bretolada. Però també era una manera de dir als seus adversaris que ells, una colla de nanos, havien portat de corcoll l'elit del feixisme europeu. En veure aquell noi, al comandant franquista li van canviar els colors. I va replicar amb un arrogant " Vete a casa, mocoso ". Només era ràbia mal continguda. Però no van deixar que se n'anessin, esclar que no. Tots els pilots van ser arrestats allà mateix i van haver de complir llargues penes de presó. El més sarcàstic va ser l'acusació de la fiscalia: aquells pilots que havien lluitat per la legalitat democràtica i contra la insurrecció militar van ser condemnats pel càrrec de "suport a la rebel·lió".
Un alt percentatge dels pilots de la República eren catalans. Avui en dia la majoria dels supervivents s'agrupen a la seu barcelonina de l'ADAR (Asociación de Aviadores de la República). Un d'ells, Josep Falcó, va abatre dos Me Bf-109. Un altre, Francesc Vinyals, en l'excitació d'un combat aeri va envestir el seu avió contra el de Carlos Haya, un as franquista. Haya va morir, Vinyals va sobreviure. Vinyals sempre va negar vehementment els seus mèrits: "Com vol que em consideri un heroi? Jo només vaig fer el mateix que feien els altres". És a dir, la resposta habitual dels autèntics herois.
Els pilots de la República eren ensinistrats a la llunyana ciutat de Kirovabad, a l'Azerbaidjan. Molts d'aquells pilots es van refugiar a l'URSS després de la Guerra Civil, on els va enxampar la invasió hitleriana i van tornar a pilotar avions de combat, sovint protegint el cel aeri caucàsic. És a dir, que des de l'òptica de l'Azerbaidjan aquells nois van lluitar dues vegades contra el feixisme, i en les dues ocasions va existir un vincle entre ells i la república caucàsica. Avui en dia l'Azerbaidjan és un estat independent, i agraït: s'ha ofert a participar en un monument als pilots, que s'hauria d'erigir a Barcelona. Però, esclar, aquí les coses no són tan àgils com a l'Azerbaidjan, i l'Ajuntament s'ho pensa... s'ho pensa..
Asociación de Aviadores de la República
De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(87)
La Mancomunitat de Catalunya
Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca
El Consell i la Mesa de la Mancomunitat de Catalunya a l'abril del 1914
Foto: ARXIU/FOTOTECA.CAT.
divendres, 15 de juny del 2012
"Històries de La Model"
http://www.tv3.cat/videos/4125330/Histories-de-la-Model
La presó Model ha crescut envoltada de polèmica: pel fet d’ocupar una de
les cruïlles més cèntriques de l’Eixample barceloní; per la saturació
de les seves cel•les; per la constant demanda de la necessitat de
remodelar-la i, finalment, pel seu possible tancament i la construcció
d’una nova Model a la Zona Franca projecte que, ara com ara, està aturat
i deixa el futur de la presó en interrogant.
A “Històries de la Model”, presos de totes les èpoques, des de principis del segle XX fins avui mateix, rememoren les seves experiències a la presó barcelonina i, alhora, ressusciten una part de la crònica històrica del nostre país.
Geòlegs experts analitzaran la pedra del claustre de Palamós per comprovar si és romànic autèntic.
Totes les pistes del claustre de Palamós
Una història ‘matritense'.
Una imatge aèria de Ciudad Lineal (1944), amb el claustre, amb tres galeries senceres, a la part inferior esquerra Foto: BLOG HISTORIAS MATRITENSES / RICARDO MÁRQUEZ.
Un pla parcel·lari de Ciudad Lineal (Ajuntament de Madrid), en què hi ha
dibuixat el claustre Foto: BLOG HISTORIAS MATRITENSES / RICARDO
MÁRQUEZ.
dijous, 14 de juny del 2012
dimecres, 13 de juny del 2012
Subscriure's a:
Missatges (Atom)