La Barcelona enfebrada de Juste de Nin.

La Barcelona enfebrada de Juste de Nin LLUÍS JUSTE DE NIN

 




IGNASI ARAGAY


Lluís Juste de Nin (Barcelona, 1945) ja és un clàssic del dibuix i la il·lustració. ¿Recordeu aquella nena que ens volia fer aprendre català, la Norma dels primers temps de la Generalitat? ¿I quan signava com El Zurdo o després L'Esquerrà? El seu nom també l'associem, esclar, a la firma de moda Armand Bassi. Però ell sobretot és ninotaire. La seva nova novel·la il·lustrada és una interessant capbussada en la Barcelona burgesa -i el París bohemi- de l'últim terç del segle XIX: La fira de les vanitats. De la febre d'or a la bomba del Liceu (Edicions de Ponent). Amb la jove i bella Bequi Verdieux com a protagonista, Juste de Nin recorre una època apassionant que té força paral·lelismes amb l'actualitat. A vegades sembla que som en un bucle. Vegem-ho.


Avui estem sota els efectes de la bombolla immobiliària, a finals del XIX eren els de la febre d'or; avui tenim una classe mitjana espantadissa, llavors hi havia una classe obrera desesperada; avui tenim una dèbil Espanya rescatada, aleshores era una Espanya decadent a punt de perdre les últimes colònies; avui tenim un independentisme desacomplexat, en aquell moment naixia el catalanisme polític; la classe política espanyola que avui s'alterna en el poder (PP-PSOE) veu Catalunya com un problema, igual com la veien els partits dinàstics de Cánovas i Sagasta; la fil·loxera que va arruïnar la vinya és com la competència xinesa que ha deixat tocada la indústria; avui tenim una Barcelona internacional, aleshores era una Barcelona que començava a obrir-se al món amb l'Exposició Universal del 1888; i la moda del wagnerisme licetístic d'aquell moment equivaldria a la moda del barcelonisme futbolístic.


Fins aquí els paral·lelismes. I després, esclar, hi ha la història perpetrada per Juste de Nin, un magnífic culebró burgès d'època, en què queden retratades les hipocresies morals, les vel·leïtats artístiques, les tensions polítiques, les grandeses i misèries individuals... Es fa llegir i es fa mirar. Funcionaria bé al cinema o a la televisió. Amb una desena de personatges centrals, i unes quantes desenes més de secundaris, és una novel·la rica en matisos, amb diàlegs fluids -llàstima que s'han colat algunes faltes d'ortografia- i un dibuix expressiu, clar i net. La Bequi, sens dubte, enamora, igual com aquella Barcelona contradictòria.