Qualsevol temps passat va ser pitjor. Armat amb aquesta contradivisa, immune a la nostàlgia o a qualsevol mena de malenconia, en la seva primera novel·la Ferran Sáez (la Granja d'Escarp, 1964) viatja a la seva infantesa, la dels anys suposadament il·lusionants de la fi del franquisme. El que hi troba és lleig: un futur incert construït amb drogues, molta ideologia revolucionària de nivell P-3 i somníferes dosis adultes d'amnèsia; això sí, tot salpebrat amb un enganyós progrés material consistent a passar del Seat 600 al Seat 124. Aquest és el marc històric i moral de Les ombres errants (La Magrana), un bany de realitat no apte per a ànimes càndides.
El microcosmos que retrata la novel·la és una societat agònica, en què tot apareix amb una coloració "vagament" -un adverbi molt estimat per l'autor- grisenca, amb una gent que es nega alhora a capitular i a lluitar perquè "les coses són com són" i amb el contrapunt d'uns revolucionaris de pa sucat amb oli, d'un pa ideològic molt tendre i d'un oli ideològic massa fort i untuós.
"Si fa no fa, tothom diu el mateix, aquesta puta tardor del 1975. Tothom jura i perjura que l'erotisme no és el mateix que la pornografia; que els marcians ens vigilen, i que Franco ha fet coses molt bones i coses molt dolentes, i que Hassan II ens fotrà el Sàhara..." I, esclar, mentre esperen la imminent mort del dictador -popularment conegut com "el fet biològic inevitable"-, es dediquen a fugir: els uns del fracàs familiar, els altres de la derrota del passat, i tots d'ells mateixos. L'esquematisme ideològic els afecta a tots i els converteix en caricatures polítiques. El resultat és d'una desolació patètica. Si efectivament aquell va ser l'ambient a partir del qual es va bastir el canvi de règim, el resultat no podia ser millor. De fet, la Transició hauria d'haver anat molt pitjor. Amb uns éssers tan devastats per la llarga misèria moral de la dictadura, poc es podia esperar res de bo. Ferran Sáez, doncs, alhora que aconsegueix desmitificar aquells temps heroics, per contrast podem deduir que el resultat va ser un autèntic miracle... O potser no.
Si la Guerra Civil i la primera postguerra han donat els darrers anys una esplèndida collita literària, els anys convulsos del pas de la dictadura a la democràcia encara estan en bona mesura per escriure. Jordi Coca i Julià de Jòdar han fet aportacions interessants. Ferran Sáez, fill d'una generació posterior, s'afegeix ara a la necessària revisió d'aquell període crucial.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada