Les barraques de cala Jóncols i la Pelosa esdevenen un bé cultural d'interès local.
La barraca de cala Jòncols,antic refugi de pescadors.
El Bloc de l'Albert
- Albert Moreno i Sagrera
- Roses, Alt Empordà
- Catedràtic de Geografia i Història a l'INS "Cap Norfeu" de Roses (Alt Empordà)
dimarts, 30 d’octubre del 2012
Patrimoni Roses protegeix les barraques de pescadors.
La barraca de cala Jòncols,antic refugi de pescadors.
La ciutat enterrada.
‘Parva Gerunda' té una decidida voluntat pedagògica perquè els gironins coneguin els seus orígens
Es mostren dues peces excepcionals dels Ametllers de Tossa.
Una visitant contempla el mil.liari a l'entrada de "Parva Gerunda"
dilluns, 29 d’octubre del 2012
Records que perduren.
‘Girona, història en relleu', coeditat
per l'Ajuntament de Girona i l'editorial Efadós amb motiu de les Fires
de Sant Narcís, recull fotografies de principi del segle XX en 3D de la
ciutat
Cavallets a la plaça de la Independència als anys vint Foto: CRDI-FONS CARLES BATLLE ENSESA.
Arqueologia. Troben els ‘hostals' de luxe de Sant Pere de Rodes.
Troben els ‘hostals' de luxe de Sant Pere de Rodes.
Descobreixen habitatges de cent metres quadrats amb dues plantes i restes de ceràmica valenciana en la campanya feta al setembre.
Es creu que servien per allotjar els peregrins del monestir.
dissabte, 27 d’octubre del 2012
Odissees.El Castell de Sant Ferran de Figueres.
El castell de Sant Ferran de Figueres ha estat una de les fortaleses més
grans d'Europa i és, fins i tot avui en dia, un dels llocs més
desconeguts per als catalans. Va ser projectat a finals del segle XVII,
construït a mitjans del segle XVIII i atacat durant el segle XIX. I fins
ara, fins al segle XXI, pràcticament molt poca gent se'n recorda. La
seva vida ha estat una autèntica odissea.
De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(100)
La indústria de la moda
Professor de Política Econòmica de la UB Francesc Roca
divendres, 26 d’octubre del 2012
Girona llueix el seu patrimoni audiovisual.
dimecres, 24 d’octubre del 2012
Una ciutat de museus i art.
Visitar els museus de Girona i descobrir peces fonamentals no deixa de ser un argument interessant per a tots aquells que al darrere de les peces despullades hi saben veure l'evolució de la societat.
Imatge del director de cinema Costa Gavras en la seva visita al Museu del Cinema de Girona, a l'any 2005.
L'Ara Portàtil de Sant Pere de Rodes una de les relíquies que exposa el Museu d'Art. . Foto: MANEL LLADÓ PEP IGLESIAS.
C.Vinyoles /M. Torns / P. Lanao
Capital tallada pel riu
Els
interessats no ho tenen complicat. Han de saber que en aquesta capital
tallada pel riu, on es reflecteixen les cases de la Rambla, Santa Clara i
l'Argenteria, podrà viatjar des dels dies en què l'aiguabarreig entre
el Ter, l'Onyar, el Güell i el Galligants estaven habitats per caçadors i
recollidors que, armats amb destrals, llances i ganivets de pedra,
intentaven abatre senglars, cérvols o bisons. Les eines es poden veure
al museu d'Arqueologia o de la Ciutat, fins a les darreres tendències,
concentrades al Museu del Cinema, a la sala contemporània del Museu
d'Història de la Ciutat o també a través de les propostes expositives
que ens arriben de les dues galeries públiques o acollides a una obra
social, o sigui, sense fins pecuniaris, com ara la de la casa de Cultura
Bisbe Lorenzana, la de la Fontana d'Or, avui rebatejada com a a
Caixafòrum. Aquesta no tan sols ha mantingut el prestigi assolit per la
Fundació Caixa Girona sinó que l'ha sabut multiplicar. Si el viatger
visita els museus i galeries de Girona sense presses, es pot trobar amb
un món captivador en què pot accedir travessant les portes foranes de
Sant Pere de Galligants, la Catedral, el Palau Episcopal, la sinagoga
del carrer de la Força, el convent de Sant Antoni de Pàdua, o la Torre
de les Aigües, al Mercadal. És una proposta a què últimament s'ha afegit
la casa Masó, seu d'una família burgesa, catòlica amb ascendència sobre
la història ciutadana que ara els seus descendents han decidit llegar a
la capital com una proposta oberta i didàctica. Si el viatger té la
ment oberta, pot fer com Costa-Gavras, que va aprofitar una visita fugaç
per conèixer el Museu del Cinema o intentar transformar el temps en
espai i entendre que per sobre dels objectes inanimats hi ha una
superposició de llegats que ens porten des del campanar de la catedral
romànica fins a la cadira coneguda com de Carlemany, a l'arqueta
cordovesa d'Hixam II, la Creu dels Esmalts, les làpides sefardites del
Bou d'Or o l'ara portàtil de Sant Pere de Rodes. Ho pot fer descobrint
l'essència d'una Girona multicultural i oberta que s'ha sabut sobreposar
al domini catòlic i oligarca i presentar-se al món com una comunitat
oberta i canviant.
Visitar els museus de Girona, descobrir peces fonamentals com els retaules que habiten el Saló del Tro del Palau Episcopal, el Tapís de la Creació, l'estàtua jacent de la comtessa Ermessenda, el mosaic romà de Can Pau Birol, els mil·liaris que guardaven la Via Augusta, les armes emprades en les diverses guerres, o les màquines que ens van introduir a la modernitat i que avui ens permeten veure el món per més d'un forat no deixa de ser un argument interessant per tots aquells que entenen que més enllà de les peces despullades hi ha un enunciat que ens explica quin va ser l'alè que la va fer néixer i que avui per avui mou la ciutat.
Visitar els museus de Girona, descobrir peces fonamentals com els retaules que habiten el Saló del Tro del Palau Episcopal, el Tapís de la Creació, l'estàtua jacent de la comtessa Ermessenda, el mosaic romà de Can Pau Birol, els mil·liaris que guardaven la Via Augusta, les armes emprades en les diverses guerres, o les màquines que ens van introduir a la modernitat i que avui ens permeten veure el món per més d'un forat no deixa de ser un argument interessant per tots aquells que entenen que més enllà de les peces despullades hi ha un enunciat que ens explica quin va ser l'alè que la va fer néixer i que avui per avui mou la ciutat.
diumenge, 21 d’octubre del 2012
35 anys del “Ja sóc aquí!”
Memòria històrica. Un llibre per honorar els defensors de la llibertat Els Familiars de Represaliats pel Franquisme editen el seu onzè llibre
Festa de la ‘liberación', a Hostalric, el dia 1 de febrer del 1943 Foto: ARXIU FOTOGRÀFIC FRIGOLA.
Crisis financeres a Espanya.
Un grup de trabucaires d'Osona rememora la guerra de successió, fet que va provocar un rescat financer d'Espanya. Foto: ARXIU /J. RAMOS.
Santandreu Consultors / Director del dept. d'Economia del Centre Metal·lúrgic
-
Eliseu Santandreu Publicat a l'Econòmic.
El rescat d'Espanya es va produir després de la Guerra de Successió. En aquesta època es va crear una Hisenda amb impostos en tot el territori per finançar el nou Estat. Després dels regnats de Felip V, Felip VI i Carles III els desajustaments comptables van sorgir a la fi del segle XVIII, a causa de les decisions bèl·liques de Carles IV contra França. La Guerra de la Independència va suposar de nou la ruïna de les finance.
Espanya va ser el primer país que va crear bons i el primer que va
deixar de pagar-los. La fallida de l'Estat ha anat sent una tradició
històrica a Espanya. Un fenomen que s'ha repetit des del segle XVI, com
s'exposa a continuació.
L'emperador Carles I es considera l'autor del concepte deute. A principis del segle XVI, en el seu afany de ser triat emperador del Sacre Imperi Romà, va dilapidar tal quantitat de diners que va haver de recórrer als banquers alemanys, avalant amb les mines d'or, plata, sal i els impostos a Castella. Se'l va obligar a signar els asientos a Fugger, equivalents als actuals bons.
La conquesta de l'imperi espanyol, l'enorme cost en armament, vaixells, manteniment dels exèrcits i l'expansió per les Índies, va suposar ingents despeses per a les arques de la corona. L'endeutament va créixer sense fre ni control. No obstant això, com que l'imperi espanyol gaudia de confiança, els préstecs estaven assegurats. Si haguessin existit llavors les agències de qualificació, haurien atorgat a Espanya la triple A.
Felip II va heretar del seu pare, l'emperador Carles I, un enorme imperi, però molt endeutat. Mantenir aquest imperi no era fàcil i l'endeutament creixia com l'escuma. Després de la seva coronació es va registrar la primera suspensió de pagaments i amb ella la fallida de l'Estat. En vista d'aquest desastre, el rei va acordar amb els seus creditors retornar solament els interessos i que li condonessin el pagament del principal, la qual cosa va suposar la ruïna de molts prestadors alemanys. Amb tot, es va declarar en fallida en tres ocasions i el destí dels asientos a Fugger va ser parell al de l'Estat: la ruïna total.
Durant els segles XVII i XVIII es van suspendre els asientos a Fugger i es van renegociar els deutes fins a cinc ocasions. En aquest període, la qualificació del deute espanyol hauria passat a la categoria de bo porqueria.
El rescat d'Espanya es va produir després de la Guerra de Successió. En aquesta època es va crear una Hisenda amb impostos en tot el territori per finançar el nou Estat. Després dels regnats de Felip V, Felip VI i Carles III els desajustaments comptables van sorgir a la fi del segle XVIII, a causa de les decisions bèl·liques de Carles IV contra França. La Guerra de la Independència va suposar de nou la ruïna de les finances. L'emissió desmesurada de vals reials va desembocar en una suspensió de pagaments de tal dimensió que va suposar el principal problema durant el regnat de Ferran VII, fins al segle XIX.
L'absència d'una planificació industrial i els continus vaivens polítics i socials van obligar a la necessitat de vertebrar Espanya. La reina Isabel II es va veure en l'obligació de recórrer a uns banquers cada vegada més desconfiats sobre el deute sobirà espanyol. Aquesta situació va causar una fallida en cadena que va provocar la desaparició de la meitat de les entitats financeres del moment.
Al desembre de 1898 Espanya va renunciar a Cuba, cedint als EUA, Filipines, Puerto Rico i altres places, sota sobirania espanyola en les Índies Occidentals, la qual cosa va originar derrotes navals, enviaments de tropes i els seus corresponents altíssims costos.
Durant la Guerra Civil espanyola -1936/39- es van utilitzar totes les reserves estatals per comprar armament. El govern de la República va ordenar una moratòria general de pagaments i venciments durant 48 hores i la prohibició de retirar quantitats superiors a 2.000 pessetes –que en la nostra època coneixem com corralito-. Després de la Guerra Civil, el govern de la dictadura acumulava un deute de més de 14.000 milions de pessetes- una xifra astronòmica llavors–. Mentre que el govern que va guanyar la guerra va reconèixer el seu deute, els creditors del banc republicà es van quedar sense cobrar perquè ningú va reconèixer el seu deute.
Durant el període 1978-1994 van desaparèixer 39 bancs i caixes d'estalvis, cosa que va suposar una pèrdua d'1,6 bilions de pessetes, equivalents al 8% del sector financer. D'aquests bancs en crisis va destacar l'expropiació de Rumasa, la desaparició de Banca Catalana i la nacionalització de Banesto.
En resum, l'actual crisi que patim és molt profunda i dura, i planteja una sortida amb moltes dificultats i incògnites. Però no és la primera, com s'ha comprovat. La diferència entre les anteriors i l'actual és que les primeres obeïen a finançar guerres, conquistar països, satisfer somnis, desvaris i abusos de reis i cortesans, mentre que l'actual és el resultat d'una gran estafa financera, això sí, sense guerres ni canons pel mig.
No obstant això, en totes elles convergeix un aspecte comú: l'afany desmesurat d'acumular riqueses, en benefici d'uns pocs que mouen els fils del poder.
L'emperador Carles I es considera l'autor del concepte deute. A principis del segle XVI, en el seu afany de ser triat emperador del Sacre Imperi Romà, va dilapidar tal quantitat de diners que va haver de recórrer als banquers alemanys, avalant amb les mines d'or, plata, sal i els impostos a Castella. Se'l va obligar a signar els asientos a Fugger, equivalents als actuals bons.
La conquesta de l'imperi espanyol, l'enorme cost en armament, vaixells, manteniment dels exèrcits i l'expansió per les Índies, va suposar ingents despeses per a les arques de la corona. L'endeutament va créixer sense fre ni control. No obstant això, com que l'imperi espanyol gaudia de confiança, els préstecs estaven assegurats. Si haguessin existit llavors les agències de qualificació, haurien atorgat a Espanya la triple A.
Felip II va heretar del seu pare, l'emperador Carles I, un enorme imperi, però molt endeutat. Mantenir aquest imperi no era fàcil i l'endeutament creixia com l'escuma. Després de la seva coronació es va registrar la primera suspensió de pagaments i amb ella la fallida de l'Estat. En vista d'aquest desastre, el rei va acordar amb els seus creditors retornar solament els interessos i que li condonessin el pagament del principal, la qual cosa va suposar la ruïna de molts prestadors alemanys. Amb tot, es va declarar en fallida en tres ocasions i el destí dels asientos a Fugger va ser parell al de l'Estat: la ruïna total.
Durant els segles XVII i XVIII es van suspendre els asientos a Fugger i es van renegociar els deutes fins a cinc ocasions. En aquest període, la qualificació del deute espanyol hauria passat a la categoria de bo porqueria.
El rescat d'Espanya es va produir després de la Guerra de Successió. En aquesta època es va crear una Hisenda amb impostos en tot el territori per finançar el nou Estat. Després dels regnats de Felip V, Felip VI i Carles III els desajustaments comptables van sorgir a la fi del segle XVIII, a causa de les decisions bèl·liques de Carles IV contra França. La Guerra de la Independència va suposar de nou la ruïna de les finances. L'emissió desmesurada de vals reials va desembocar en una suspensió de pagaments de tal dimensió que va suposar el principal problema durant el regnat de Ferran VII, fins al segle XIX.
L'absència d'una planificació industrial i els continus vaivens polítics i socials van obligar a la necessitat de vertebrar Espanya. La reina Isabel II es va veure en l'obligació de recórrer a uns banquers cada vegada més desconfiats sobre el deute sobirà espanyol. Aquesta situació va causar una fallida en cadena que va provocar la desaparició de la meitat de les entitats financeres del moment.
Al desembre de 1898 Espanya va renunciar a Cuba, cedint als EUA, Filipines, Puerto Rico i altres places, sota sobirania espanyola en les Índies Occidentals, la qual cosa va originar derrotes navals, enviaments de tropes i els seus corresponents altíssims costos.
Durant la Guerra Civil espanyola -1936/39- es van utilitzar totes les reserves estatals per comprar armament. El govern de la República va ordenar una moratòria general de pagaments i venciments durant 48 hores i la prohibició de retirar quantitats superiors a 2.000 pessetes –que en la nostra època coneixem com corralito-. Després de la Guerra Civil, el govern de la dictadura acumulava un deute de més de 14.000 milions de pessetes- una xifra astronòmica llavors–. Mentre que el govern que va guanyar la guerra va reconèixer el seu deute, els creditors del banc republicà es van quedar sense cobrar perquè ningú va reconèixer el seu deute.
Durant el període 1978-1994 van desaparèixer 39 bancs i caixes d'estalvis, cosa que va suposar una pèrdua d'1,6 bilions de pessetes, equivalents al 8% del sector financer. D'aquests bancs en crisis va destacar l'expropiació de Rumasa, la desaparició de Banca Catalana i la nacionalització de Banesto.
En resum, l'actual crisi que patim és molt profunda i dura, i planteja una sortida amb moltes dificultats i incògnites. Però no és la primera, com s'ha comprovat. La diferència entre les anteriors i l'actual és que les primeres obeïen a finançar guerres, conquistar països, satisfer somnis, desvaris i abusos de reis i cortesans, mentre que l'actual és el resultat d'una gran estafa financera, això sí, sense guerres ni canons pel mig.
No obstant això, en totes elles convergeix un aspecte comú: l'afany desmesurat d'acumular riqueses, en benefici d'uns pocs que mouen els fils del poder.
Rècord de crisis
Fa més de quatre segles es desconeixia el concepte de prima de risc, no existien els eurobons, les hipoteques subprime, els homes de negre ni les participacions preferents. No obstant això, durant 450 anys a Espanya s'han registrat tretze crisis financeres, ocupant l'honor de ser el primer país en el rànquing mundial, seguit per Veneçuela amb deu vegades, l'Equador amb nou i Xile amb vuit.
dissabte, 20 d’octubre del 2012
Odissees L'Esculapi d'Empúries
L'Esculapi d'Empúries
Aquest és el principal trencaclosques de Catalunya. És una estàtua composta per diverses peces que encaixen entre elles i que dóna molts maldecaps als historiadors de l'art. No està gens clar qui és exactament. El 1909, qual la van trobar a Empúries, van pensar que era el déu Esculapi, el déu grec de la medicina, però això no queda clar del tot. En tot cas, té una història fascinant.
De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(99)
Fer les amèriques
Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca63: Eusebi Molera i la reconstrucció de San Francisco (1906)
Eusebi Molera
L’ARQUITECTE CATALÀ DE SAN FRANCISCO:EUSEBI MOLERA I BROS
Jaume Josep Ardèvol i Cabrer
Jaume Bosch Barrufet
dijous, 18 d’octubre del 2012
Un llibre commemora l'efemèride de la desaparició Un segle sense el '¡Cu-Cut!', el rei de la premsa satírica .
Les tesis de la Lliga Regionalista apareixien a la portada del ¡Cu-Cut!, sovint en forma de queixa pel tracte que Catalunya rebia d'Espanya.
ÀLEX GUTIÉRREZ M.
"Se us fa saber que desde l'any nou sortirà á Barcelona un setmanari festiu titolat ¡Cu-Cut!,
quin principal objecte serà desterrar las caras serias de tots aquells
indrets ahont s'entengui y llegeixi'l catalá". Així anunciava la seva
aparició la que s'havia de convertir en una de les revistes fonamentals
de la història de la premsa en català. Venia 60.000 exemplars en el seu
moment més àlgid, una xifra inèdita avui per a qualsevol setmanari en
català, tot i que hi ha molts més catalanoparlants.
Ahir es va presentar el llibre ¡Cu-cut! Sàtira política en temps trasbalsats , coordinat per Jaume Capdevila, àlies Kap, i que commemora els cent anys de la desaparició d'aquesta publicació "de gresca amb ninots", com s'autodefinia. Creada el 1902, la publicació era afí a la Lliga Regionalista i va ser utilitzada com a ariet contra el centralisme madrileny i el caciquisme de la Restauració.
Però va ser la mateixa Lliga la que en va precipitar el final, arran d'una portada de Joan Llaverias al·legòrica al viatge que l'Orfeó Català havia fet a Madrid. La caricatura representava el mestre Millet, encarnat en Orfeu, tocant la lira als inferns i envoltat d'una colla de bèsties simbòliques com rates i rèptils i també un ós amb l'escut madrileny. En aquells moments, la Lliga negociava amb Canalejas la Mancomunitat, i es va témer que el satirisme del ¡Cu-Cut! pogués torpedinar el procés. L'equip va assumir la decisió i va traslladar-se al Patufet , adreçada al públic infantil.
Durant la dècada que va publicar-se, però, va fixar tot un estil de fer caricatura gràcies a l'estil gràfic del pinyol de l'equip: Cornet, Llaverias, Junceda, Opisso, Apa i Smith. Però més enllà d'aquest nucli, responsable del gruix de dibuixos, hi van desfilar fins a 150 firmes més, entre les quals Josep Costa, àlies Picarol , i Eduard Ferrés.
De publicacions satíriques n'hi havia un bon ventall, però aquesta va ser la primera inequívocament catalanista. El xarop d'estopa es repartia, sobretot, a dues bandes. La primera, a Espanya, posant el dit a la nafra en l'ocàs de l'imperi -la pèrdua de Cuba encara recent- i al maltractament secular envers Catalunya. La segona, a l'esquerra i els anarquistes, no en va la Lliga era el partit de la gent d'ordre.
La revista va ser famosa pels seus problemes freqüents amb la justícia, fins al punt de tenir un director general de palla la funció del qual, fonamentalment, era anar entrant i sortint dels jutjats o del calabós. L'ensurt més gran el va viure, però, el 25 de novembre del 1905, quan un grup d'uns 300 militars van assaltar i destrossar les redaccions del setmanari (i del diari La Veu de Catalunya , també de la Lliga). A més, després va venir una suspensió de cinc mesos. Tot per un acudit de Junceda que ridiculitzava les derrotes dels militars espanyols.
Cinc tastos en facsímil
Els autors són conscients que la millor manera d'experimentar i entendre què era el ¡Cu-Cut! és endinsar-se en les seves pàgines, així que el volum es completa amb cinc números que es reprodueixen en versió facsímil. Es tracta del primer exemplar, l'últim, el número previ a les eleccions espanyoles del 1907, el número posterior a la data electoral (en la qual es proclama vencedor el partit de Maura) i el número 100, una autèntica raresa estrambòtica: tot el número està ple de dobles sentits escatològics i la revista intenta que el recambró per anar de ventre -que popularment s'anomenava el Número 100- passi a dir-se Can Felip, en honor a Felip V. Més encara: la revista està impresa en un color blau idèntic al del paper d'embolicar que la majoria de cases de l'època feien servir per netejar-se després de fer el fet.
¡Cu-Cut! Sàtira política en temps trasbalsats és un llibre de l'editorial Efadós. El treball compta amb les col·laboracions de Sebastià Roig, Antoni Gurial, Lluís Solà i Dachs, Ramon Folch i Camarassa i Josep Maria Cadena, entre d'altres.
Ahir es va presentar el llibre ¡Cu-cut! Sàtira política en temps trasbalsats , coordinat per Jaume Capdevila, àlies Kap, i que commemora els cent anys de la desaparició d'aquesta publicació "de gresca amb ninots", com s'autodefinia. Creada el 1902, la publicació era afí a la Lliga Regionalista i va ser utilitzada com a ariet contra el centralisme madrileny i el caciquisme de la Restauració.
Però va ser la mateixa Lliga la que en va precipitar el final, arran d'una portada de Joan Llaverias al·legòrica al viatge que l'Orfeó Català havia fet a Madrid. La caricatura representava el mestre Millet, encarnat en Orfeu, tocant la lira als inferns i envoltat d'una colla de bèsties simbòliques com rates i rèptils i també un ós amb l'escut madrileny. En aquells moments, la Lliga negociava amb Canalejas la Mancomunitat, i es va témer que el satirisme del ¡Cu-Cut! pogués torpedinar el procés. L'equip va assumir la decisió i va traslladar-se al Patufet , adreçada al públic infantil.
Durant la dècada que va publicar-se, però, va fixar tot un estil de fer caricatura gràcies a l'estil gràfic del pinyol de l'equip: Cornet, Llaverias, Junceda, Opisso, Apa i Smith. Però més enllà d'aquest nucli, responsable del gruix de dibuixos, hi van desfilar fins a 150 firmes més, entre les quals Josep Costa, àlies Picarol , i Eduard Ferrés.
De publicacions satíriques n'hi havia un bon ventall, però aquesta va ser la primera inequívocament catalanista. El xarop d'estopa es repartia, sobretot, a dues bandes. La primera, a Espanya, posant el dit a la nafra en l'ocàs de l'imperi -la pèrdua de Cuba encara recent- i al maltractament secular envers Catalunya. La segona, a l'esquerra i els anarquistes, no en va la Lliga era el partit de la gent d'ordre.
La revista va ser famosa pels seus problemes freqüents amb la justícia, fins al punt de tenir un director general de palla la funció del qual, fonamentalment, era anar entrant i sortint dels jutjats o del calabós. L'ensurt més gran el va viure, però, el 25 de novembre del 1905, quan un grup d'uns 300 militars van assaltar i destrossar les redaccions del setmanari (i del diari La Veu de Catalunya , també de la Lliga). A més, després va venir una suspensió de cinc mesos. Tot per un acudit de Junceda que ridiculitzava les derrotes dels militars espanyols.
Cinc tastos en facsímil
Els autors són conscients que la millor manera d'experimentar i entendre què era el ¡Cu-Cut! és endinsar-se en les seves pàgines, així que el volum es completa amb cinc números que es reprodueixen en versió facsímil. Es tracta del primer exemplar, l'últim, el número previ a les eleccions espanyoles del 1907, el número posterior a la data electoral (en la qual es proclama vencedor el partit de Maura) i el número 100, una autèntica raresa estrambòtica: tot el número està ple de dobles sentits escatològics i la revista intenta que el recambró per anar de ventre -que popularment s'anomenava el Número 100- passi a dir-se Can Felip, en honor a Felip V. Més encara: la revista està impresa en un color blau idèntic al del paper d'embolicar que la majoria de cases de l'època feien servir per netejar-se després de fer el fet.
¡Cu-Cut! Sàtira política en temps trasbalsats és un llibre de l'editorial Efadós. El treball compta amb les col·laboracions de Sebastià Roig, Antoni Gurial, Lluís Solà i Dachs, Ramon Folch i Camarassa i Josep Maria Cadena, entre d'altres.
dimecres, 17 d’octubre del 2012
dimarts, 16 d’octubre del 2012
dilluns, 15 d’octubre del 2012
La Farga de l'Olivet (Maçanet de Cabrenys)
Restes de la farga de l'Olivet http://www.massanetdecabrenys.com/ferro.htm
Restes de la farga de l'Olivet
Restes de la farga de l'Olivet.
Restes de la farga de l'Olivet.
Restes de la farga de l'Olivet.
Restes de la farga de l'Olivet.
La indústria del ferro Pere Roura i Sabà
Els noms de Casa Pere Roure Sabà
Mines i Pedreres Pere Roura i Sabà
Els molins de Maçanet de Cabrenys Pere Roura i Sabà
Recull de documents (II) Pere Roura i Sabà
Les fonts de Maçanet Pere Roura i Sabà
Localització de fargues Pere Molerà i Solà
ELS MOLINS DE MAÇANET DE CABRENYS Per Pere Roura i Sabà
LA FARGA I EL FERRO A LA VALL DEL RIU SÉNIA: EL CAS DE LA FÀBRICA DEL FERRO J Arasa ,VFuses, EGarcia i M Serra
EL DESCONEGUT PATRIMONI INDUSTRIAL DE L’ALBERA Jaume Perarnau i Llorens
De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(98)
Una granja de gallines ponedores. Foto: ARXIU.
Cartell de “La Batalla de l'Ou”
‘la batalla de l'ou'
Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc RocaLa comuna de Warhol.
diumenge, 14 d’octubre del 2012
Catalunya lírica
Catalunya lírica EFE
GREGORIO LURI
Quan vaig arribar a Barcelona, a finals de la dècada dels 70, res em va cridar més l'atenció que el surrealisme quotidià. Mai no oblidaré aquell Primer de Maig -encara als temps grisos- en què un grup de contraculturals es manifestava pel carrer Aragó cridant " Juan Carlos, escucha, Sofía está en la ducha ". Era un crit que recuperava de les cendres del franquisme aquelles pintades de la Barcelona anarquista que deien " Viva la organización de la lucha contra la disciplina " o "No al militarisme, tots al front".
Compartia pis amb un militant heroic del PSUC que s'entenia -molt sovint- amb la dona del cap de la seva cèl·lula comunista. Un dia en arribar al pis em vaig trobar el marit i l'amant plorant, perquè la dona els havia abandonat a tots dos just després de veure amb una amiga Emmanuelle . El pis, tan minúscul que no deixava espai per a cap intimitat, donava a la plaça de Sant Agustí. Cada nit, potser per confirmar les meves sospites sobre el surrealisme català, els gitanos del barri es dedicaven a fer palmas i cantar a la lluna les seves alegries, que eren les meves penes. Els entesos m'asseguren que des dels temps de la taberna de Juanito el Dorado Barcelona ha estat el Vaticà del flamenc i em remeten al darrer fenomen, El Salao, que va triomfar fa uns dies ni més ni menys que a l'Heliogàbal. Aquell ambient de la plaça de Sant Agustí continua viu a la plaça del Raspall, no gaire lluny de la plaça del Poble Romaní, que té un monument al Gato Pérez amb aquesta inscripció: "Al barri de Gràcia hi ha un munt de gent / que porta a la sang el ritme calé". Molt a prop, al carrer Fraternitat, va néixer Antonio González, el Pescaílla , creador de la rumba catalana.
Actualment, el fenomen surrealista que més em crida l'atenció és el Pájaro. Un dia, a les portes del Lletraferit, Alexandre Diego Gary, un barceloní fill de pares il·lustres, Romain Gary i Jean Seberg, em va mostrar una mena de quadre fet amb materials abandonats i em va dir: "És del Pájaro. Fa coses així i les deixa al costat dels contenidors". La cosa en qüestió em va semblar molt digna. Tenia aquesta inscripció: " El arte es basura ". Els habituals del Raval prou bé que saben de què parlo. A la paret, al costat de l'obra del Pájaro, hi havia un cartell amb la foto de Mariz Molina Pérez. Al peu de la foto hi deia: " Próximamente en programa TV 'Cántame una canción'. Todo un orgullo para nuestra comunidad filipina ". Al costat, al carrer de la Lluna hi ha un "espai chill out berber".
Ilya Ehrenbourg descriu a les seves Memòries el seu astorament davant el surrealisme quotidià català. Al front d'Aragó va veure un grup de soldats que havien abandonat la trinxera i es banyaven tranquil·lament. "Durant el dia no lluitem, que fa massa calor -li van dir-, però si s'espera, veurà quina una n'organitzarem d'aquí un parell d'hores!" En una posició no gaire allunyada, Mikhaïl Koltsov estava visitant el batalló del capità Medrano. "Quin enemic té al davant?", va preguntar. "Els facciosos", li van respondre. "Però qui, en concret? Quines forces? Quants canons i metralladores tenen?" "Si l'enemic es diu enemic -li va respondre el capità Medrano, admirat de la ruqueria del periodista del Pravda- , és perquè no va dient quines són les seves forces. Si ho fes, ja no seria l'enemic, sinó l'amic!" Koltsov constata que ningú no s'havia preocupat de fer el més mínim reconeixement de les forces franquistes. La conversa va tenir lloc a l'ombra dels canons enfundats del batalló, inservibles per manca de munició. "Els catalans són uns lluitadors esplèndids -escriu una altra cronista estrangera, Mary Low-, però com a soldats són pèssims. Mai no giren cua davant l'enemic, però és impossible que s'estiguin als seus llocs quan plou".
Em fa l'efecte que Eugeni d'Ors volia subratllar d'alguna manera la singular convivència dels catalans amb la realitat quan en el seu retorn a Barcelona, darrere les tropes franquistes, va lluir un molt poc reglamentari uniforme falangista que feia d'ell una esperpèntica síntesi entre un bomber i un xofer d'aristòcrata. A Salamanca ja havia donat nombroses proves de la seva excentricitat reglamentària, i l'havia justificat al·legant que si bé li agradaven els uniformes, el que de veritat l'entusiasmaven eren els multiformes. No tenia cap inconvenient a visitar els amics amb un uniforme verd adornat amb unes descomunals flors de lis al pit o a presentar-se davant el Caudillo d'una manera estrafolària que Umbral va qualificar de "churrigueresca ".
dissabte, 13 d’octubre del 2012
Peces històriques triades per Josep Maria Casasús.
ABANS D'ARA
La ciutat del perdó.
[...] ¿El cor no vos diu res, ara, mentres estan afusellant gent a
Montjuïc solament perquè en ella es manifestà amb més claredat aquest
mal que és el de tots nosaltres? ¿El cor no vos diu anar a demanar
perdó, a genollons si convé, i els més ofesos els primers, per aquests
germans nostres en desamor que volien aterrar per odi aquesta mateixa
ciutat que nosaltres els deixàrem abandonada per egoisme? Estem en paus,
doncs. ¿I ells han de pagar la pena només perquè la seva acció cau
dintre un còdic; mentres la nostra inacció és tan baixa que ja no pot
caure enlloc? Aneu a demanar perdó per ells a la justícia humana, que
serà demanar-ne per vosaltres mateixos a la divina, davant de la qual
sou potser més culpables que ells.
¿Com vos podeu estar aixís tranquils a casa vostra i en els vostres quefers sabent que un dia, al bon solet del dematí, allà dalt de Montjuïc, trauran del castell un home lligat, i el passaran per davant del cel i del món i del mar, i del port que trafiqueja i de la ciutat que s'aixeca indiferenta, i poc a poc, ben a poc a poc, perquè no s'hagi d'esperar, el portaran a un racó de fosso, i allí quan toqui l'hora, aquell home, aquella obra magna de Déu en cos i ànima, viu, en totes ses potències i sentits, amb aquest mateix afany de vida que teniu vosaltres s'agenollarà de cara a un mur, i li ficaran quatre bales al cap, i ell farà un salt i caurà mort com un conill...ell, que era un home tan home com vosaltres...potser més que vosaltres! [...]
Si aquest home l'haguéssiu mort batent-vos com a lleons amb ell al peu d'una barricada o a la porta d'una iglésia, jo no us en podria fer cap càrrec, perquè en tal combat hauríeu demostrat el vostre amor a alguna cosa, exposant la vostra vida pel vostre ideal; i per l'amor d'un ideal i sa valentia podem ésser absolts de moltes coses. Més ara, ¿qui us absol? ¿On és el vostre ideal, el vostre amor i el vostre sacrifici? ¿On l'heu demostrat el vostre valor? Doncs no vulgueu ésser covards dues vegades. Si llavores el vostre valor havia d'estar en les armes i no el tinguéreu, tingueu-lo almenys ara en el perdó, que és ben bé l'hora.
Joan Maragall 1909
¿Com vos podeu estar aixís tranquils a casa vostra i en els vostres quefers sabent que un dia, al bon solet del dematí, allà dalt de Montjuïc, trauran del castell un home lligat, i el passaran per davant del cel i del món i del mar, i del port que trafiqueja i de la ciutat que s'aixeca indiferenta, i poc a poc, ben a poc a poc, perquè no s'hagi d'esperar, el portaran a un racó de fosso, i allí quan toqui l'hora, aquell home, aquella obra magna de Déu en cos i ànima, viu, en totes ses potències i sentits, amb aquest mateix afany de vida que teniu vosaltres s'agenollarà de cara a un mur, i li ficaran quatre bales al cap, i ell farà un salt i caurà mort com un conill...ell, que era un home tan home com vosaltres...potser més que vosaltres! [...]
Si aquest home l'haguéssiu mort batent-vos com a lleons amb ell al peu d'una barricada o a la porta d'una iglésia, jo no us en podria fer cap càrrec, perquè en tal combat hauríeu demostrat el vostre amor a alguna cosa, exposant la vostra vida pel vostre ideal; i per l'amor d'un ideal i sa valentia podem ésser absolts de moltes coses. Més ara, ¿qui us absol? ¿On és el vostre ideal, el vostre amor i el vostre sacrifici? ¿On l'heu demostrat el vostre valor? Doncs no vulgueu ésser covards dues vegades. Si llavores el vostre valor havia d'estar en les armes i no el tinguéreu, tingueu-lo almenys ara en el perdó, que és ben bé l'hora.
Joan Maragall 1909
Odissees.La Portalada de Ripoll.
La Portalada de Ripoll
Una de les obres més impactants del romànic català, fa onze metres i mig de llargària i set d'alçada, una obra immensa. Es diu de diverses maneres: la porta, la portalada, la portada del monestir de Ripoll. I, a més a més, ha tingut una història realment turbulenta, molt complicada, que l'ha malmès moltíssim al llarg dels anys. A través del recorregut per la seva història coneixerem una obra molt interessant.
dijous, 11 d’octubre del 2012
Els fets del 6 d'octubre de 1934 i l'antiga seu del CADCI.
Forces del General Batet assaltant el CADCI
L'Alt Empordà i el Rosselló, junts pel turisme sostenible.
dimarts, 9 d’octubre del 2012
Prado sí, MNAC no.
El govern espanyol diu que la prioritat en el pressupost són els equipaments culturals “essencials”, entre els quals no n'inclou cap de Catalunya.
El Liceu, símbol de la cultura catalana, ha rebut una clatellada pressupostària important del Ministeri per l'any 2013 Foto: R.R.
dilluns, 8 d’octubre del 2012
Abans d'ARA El 6 d'Octubre tal com jo l'he vist.
[...] A les vuit tocades el President de la Generalitat, acompanyat
de tots els membres del Govern, excepte el senyor Dencàs, que és a
Governació, surt al balcó. Hi ha molta gent a baix a la Plaça i molta al
Saló de Sant Jordi. Esclata una gran ovació. Se senten visques a la
República Catalana. A l'últim es fa el silenci, i Lluís Companys, a poca
distància del micròfon, comença llegint: "Catalans!...". Quan arriba a
la frase esperada "... i proclama l'Estat Català..." una gran ovació
frenètica i el xiscle esporàdic d'una dona interrompen el discurs.
Companys repeteix: "... i proclama l'Estat Català de la República
Federal Espanyola..".
[...] Companys abandona el balcó [...] topa amb un diputat de barba blanca. Aquest el felicita. I Companys, amb el rostre serè, enèrgic i suau alhora, diu simplement: "Ja està fet! Ja veurem com acabarà. A veure si ara també direu que no sóc catalanista!".[...] Es tanca al seu despatx uns moments amb el Govern. Sembla que parla per telèfon amb el general Batet [...] Aquest li demana que allò que li diu sigui per escrit.
[...] Pérez Farràs, a mitjanit, entrà a la sala on hi havia el Govern. Digué que les forces de l'exèrcit només ocupaven el carrer de Jaume I. Si un centenar d'homes armats els feien foc per la banda de la Plaça de l'Àngel, ell faria sortir els mossos, i l'enemic seria copat. Arribà un missatger. Informà que a la Rambla es passejaven tranquil·lament i ocupaven terrats i llocs estratègics uns quants centenars d'homes armats. Cop de telèfon demanant a aquells homes el servei indicat per Pérez Farràs. Algú contestà que sense ordre del conseller Dencàs no podien abandonar aquell lloc.
[...] A la Generalitat no hi havia més armes que les dels mossos d'Esquadra. A Governació hi havia un bon dipòsit. Armes i explosius. Però a Governació es negaren a lliurar una sola pistola.
[...] Els mossos d'Esquadra seguien resistint. El tiroteig era impressionant. De tant en tant una nova canonada
[...] Companys, vençut però serè, parlà amb Batet: "La Generalitat capitulava".
Lluís Aymamí i Baudina 1935
[...] Companys abandona el balcó [...] topa amb un diputat de barba blanca. Aquest el felicita. I Companys, amb el rostre serè, enèrgic i suau alhora, diu simplement: "Ja està fet! Ja veurem com acabarà. A veure si ara també direu que no sóc catalanista!".[...] Es tanca al seu despatx uns moments amb el Govern. Sembla que parla per telèfon amb el general Batet [...] Aquest li demana que allò que li diu sigui per escrit.
[...] Pérez Farràs, a mitjanit, entrà a la sala on hi havia el Govern. Digué que les forces de l'exèrcit només ocupaven el carrer de Jaume I. Si un centenar d'homes armats els feien foc per la banda de la Plaça de l'Àngel, ell faria sortir els mossos, i l'enemic seria copat. Arribà un missatger. Informà que a la Rambla es passejaven tranquil·lament i ocupaven terrats i llocs estratègics uns quants centenars d'homes armats. Cop de telèfon demanant a aquells homes el servei indicat per Pérez Farràs. Algú contestà que sense ordre del conseller Dencàs no podien abandonar aquell lloc.
[...] A la Generalitat no hi havia més armes que les dels mossos d'Esquadra. A Governació hi havia un bon dipòsit. Armes i explosius. Però a Governació es negaren a lliurar una sola pistola.
[...] Els mossos d'Esquadra seguien resistint. El tiroteig era impressionant. De tant en tant una nova canonada
[...] Companys, vençut però serè, parlà amb Batet: "La Generalitat capitulava".
Lluís Aymamí i Baudina 1935
Abans d'ARA. El discurs del Sis d'Octubre.
Els partits i els homes que han fet públiques manifestacions contra les minvades llibertats de la nostra terra, els nuclis polítics que prediquen constantment l'odi i la guerra a Catalunya, constitueixen avui el suport de les actuals institucions.
Els fets que s'han produït donen a tots els ciutadans la clara sensació que la República, en els seus fonamentals postulats democràtics, es troba en gravíssim perill.
[...] La Catalunya liberal, democràtica i republicana no pot estat absent de la protesta que triomfa arreu del país, ni pot silenciar la seva veu de solidaritat amb els germans, que, en les terres hispanes, lluiten fins a morir, per la llibertat i pel dret. Catalunya enarbora la seva bandera i crida tothom al compliment del deure i a l'obediència absoluta al Govern de la Generalitat, que, des d'aquest moment, trenca tota relació amb les institucions falsejades.
En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclama l'Estat Català de la República Federal Espanyola, i en restablir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme, els invita a establir a Catalunya el Govern Provisional de la República, que trobarà en el nostre poble català el més generós impuls de fraternitat en el comú anhel d'edificar una República Federal lliure i magnífica.
El Govern de Catalunya estarà en tot moment en contacte amb el poble. Aspirem a establir a Catalunya el reducte indestructible de les essències de la República. [...] Amb l'entusiasme i la disciplina del poble ens sentim forts i invencibles.
[...] Catalans! L'hora és greu i gloriosa. L'esperit del President Macià, restaurador de la Generalitat, ens acompanya. Cadascú al seu lloc i Catalunya i la República en el cor de tots. Visca la República i visca la Llibertat!
Josep Maria Massip i Lluís Companys 1934
Formen la Xarxa de Recerca Etnològica.
dissabte, 6 d’octubre del 2012
De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(97)
Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca
Odissees "La càrrega" de Ramon Casas
"La càrrega", 1903. Un dels quadres més representatius de Ramon Casas. Un quadre pintat tot just quan la classe obrera catalana fa dècades que pateix repressió. Com és possible que un quadre així, una icona de l'esquerra europea, hagi estat pintat per un burgès com Casas? Aquest enigma intentarem esbrinar-lo a "Odissees".
dijous, 4 d’octubre del 2012
La UdG, el Mume i Portbou creen la Càtedra Benjamin.
dimecres, 3 d’octubre del 2012
Roses.El plànol d'una casa Art Nouveau, al web de l'arxiu.
L'Arxiu Municipal de Roses publica aquest mes d'octubre al seu lloc web, dins la secció El document del mes,
el plànol d'una casa Art Nouveau construïda a l'actual carrer Doctor Pi
i Sunyer (o avinguda de Rhode 121) durant els anys 1930-1931,
projectada per l'arquitecte francès Jean Falp. El document pertany a la
primera llicència d'obra conservada per l'Ajuntament de Roses. redacció
dimarts, 2 d’octubre del 2012
Mor l'historiador Eric Hobsbawm.
dilluns, 1 d’octubre del 2012
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)