Bloc dedicat al coneixement, divulgació i didàctica de la Història i la Geografia de Catalunya i dels països de parla catalana.I també els Voluntaris per la Llengua i parelles lingüístiques,especialment a la comarca de l'Alt Empordà.
El Bloc de l'Albert
- Albert Moreno i Sagrera
- Roses, Alt Empordà
- Catedràtic de Geografia i Història a l'INS "Cap Norfeu" de Roses (Alt Empordà)
diumenge, 31 de març del 2013
La fita de Guastavino.
dissabte, 30 de març del 2013
De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(122)
La Fabra i Coats de Barcelona va ser objecte de ‘guerra social' als inicis del s. XX. Foto: ARXIU/ A. PUIG.
La tecnòpolis catalana
Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Rocadijous, 28 de març del 2013
Imatges de guerra.
Els soldats republicans i les seves precàries cabanes, al Montsec.
Una possible imatge del fotògraf amb la seva dona.
Víctor Torres a Linyola.
Després d'un bombardeig.
dimecres, 27 de març del 2013
Catalunya pertany a Espanya? La mentida número onze.
Torres i campanars. Skyline de poder feudal.
La Comissió de la Dignitat recupera un fons fotogràfic de la Guerra Civil .
dissabte, 23 de març del 2013
De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(121)
El Biscuter va ser un model que es produïa en sèrie a Sant Adrià de Besòs fins a finals dels cinquanta. Foto: ARXIU.
L'enginy de la postguerra.
Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Rocadimecres, 20 de març del 2013
Es commemoren 75 anys dels bombardejos de Barcelona.
Sense ficció : Avi, et trauré d'aquí!
http://www.tv3.cat/videos/4506412/Avi-et-traure-daqui
"Milers de persones van ser enterrades al Valle de los Caídos sense permís. Molts eren republicans que ara reposen al costat de Franco, el seu botxí. Les seves famílies lluiten per treure'ls del Valle de los Caídos i portar-los a casa."
Un documental interessant per diverses raons:
- Conèixer i divulgar l'exhumació i trasllat dels cadàvers de "republicans"(civils i militars )i "nacionals" (civils i militars) al "Valle de los Caidos", en la majoria de les ocasions sense el permís dels seus familiars.
- L'anàlisi de la posició de l'església catòlica espanyola en relació a la Guerra Civil i postguerra.
- La posició del "mitificat" ex-jutge mediàtic B.Garzón. En el programa apareix com un acusador del franquisme i la memòria històrica. La seva defensa dels drets humans respecte als vius , ha estat en el millor dels casos discutible. Per exemple: Operación Garzón 1992
- L'actitud dels socialistes espanyols respecte al tema del "Valle de los Caidos " i la memòria històrica representada per Ramon Jáuregui que podem resumir com a molt poruga i tardana.
- El Partit Popular a causa dels seus orígens franquistes es contrari a la memòria històrica.
- Només tenim el cas d'un grup de navarresos- d' idees republicanes- que varen aconseguir retornar els seus morts als seus llocs d'origen.
- Tot plegat ho podem relacionar amb el procés de la transició política espanyola:el general Franco va morir al llit i a partir d'aquí tenim nombrosos silencis,complicitats,pors...Malgrat que alguns polítics espanyols consideraven la transició política espanyola com a un model a exportar a Amèrica Llatina.
dilluns, 18 de març del 2013
Els herois que van plantar cara a l'aviació feixista.
75 ANYS DELS BOMBARDEJOS DE LA GUERRA CIVIL
SÍLVIA MARIMON
Domènech Serra i Arnau
Domènech Serra i Arnau era un bomber que, quan va caure una bomba a quarts de dotze de la nit del 16 de març, al número 331 del Consell de Cent, no s'ho va pensar gens ni mica i va córrer fins a l'edifici incendiat. No estava de guàrdia, però va fer els impossibles per ajudar a rescatar els ferits. Un enderroc li va caure al peu i el va ferir. Aquells dies de març, els bombers van fer 80 sortides. Els més joves eren al front i els que es van quedar a Barcelona van fer jornades maratonianes. Arribaven al lloc de les explosions, treien els ferits i els cadàvers, i després intentaven apaivagar els focs. Immediatament es traslladaven cap a un altre lloc on les víctimes demanaven ajuda desesperadament.
Lourdes Rodés
Nascuda a Barcelona, Lourdes Rodés va ser anestesista a l'Hospital Clínic durant la guerra. Els ferits entraven al Clínic per la sala d'ingrés i ella era l'encarregada de fer-los el primer reconeixement per distribuir-los cap a les sales. Quan sonava l'alarma es posava l'uniforme i sortia al carrer. Només pensava a arribar a l'hospital. Com més aviat millor, perquè aquells dies de març tothom era imprescindible. Cada dia arribaven centenars de ferits.
Josep Subirats
Josep Subirats, Subi , va posar el seu talent com a dibuixant al servei de la propaganda antifeixista. Estava disposat a ajudar en tots els fronts, també en el bèl·lic. Durant l'agost del 1938 va treballar en la decoració dels menjadors infantils que el PSUC havia creat a la capital catalana per acollir els refugiats que arribaven de les zones ocupades.
Andrés Autrique
Andrés Autrique era un belga enamorat de l'Empordà. Va ser el primer pilot arribat de l'estranger per ajudar la República i l'últim a sortir per la frontera francesa, el gener del 1939, com a xofer del ministre d'Exteriors, Álvarez del Vayo. Va participar en el setge de Toledo, a la batalla de l'Ebre, i va protegir les costes gironines i les ciutats catalanes volant de nit. Més tard lluitaria contra els nazis durant la Segona Guerra Mundial.
Frederic Duran
Va crear el primer banc de sang de la història. Va inventar un sistema pioner i modern per a la transfusió i conservació del plasma sanguini l'agost del 1936. Quan tot just superava la trentena, amb molts pocs recursos, i en plena guerra, va crear un dipòsit pioner a Barcelona en què s'analitzava la sang. Conservada en recipients de vidre es repartia als hospitals del front dins de camions refrigerats. Durant els 30 mesos que va funcionar el banc de sang va registrar 30.000 donants, i es van fer més de 20.000 donacions. El seu invent va salvar moltes vides.
Emèrita Arbonés
Emèrita Arbonés treballava en una fàbrica tèxtil i durant la guerra vivia al carrer Verdi de Barcelona. Tenia les claus del refugi de la plaça Revolució i era l'encarregada d'obrir-lo quan hi havia bombardejos. A Gràcia, com que hi havia comissions de festa, es van encarregar d'organitzar les construccions. Hi col·laborava tothom, fins i tot els nens.
Els treballadors d'Elizalde
Amb l'esclat de la guerra, els obrers d'Elizalde es van fer càrrec de la fàbrica. Després de l'alçament van començar a fabricar bombes de 12 kg d'aviació. Es van establir dobles torns i es va augmentar el personal. De l'Elizalde en sortien obusos d'artilleria, mines submarines, bombes d'aviació de 50 i 250 kg, obusos per a la Marina, i es feien reparacions de canons antiaeris capturats. El personal va passar de 400 a 1.300 treballadors. La fàbrica es va passar a dir Elizalde Indústria Col·lectivitzada.
John Langdon-Davies
John Langdon-Davies era un periodista britànic que es va dedicar a apadrinar infants víctimes de la Guerra Civil. Va habilitar dues torres burgeses de Puigcerdà i les va convertir en un refugi que va arribar a acollir més de 400 infants. Amb el temps va obrir cases de colònies a Caldetes, al barri de Sarrià de Barcelona i a Sitges. També acabaria acollint mares amb nadons i vídues embarassades que no sabien on anar.
Anna Murià
Anna Murià va ser la directora, en temps de guerra, del Diari de Catalunya . Amb el seu esperit vital i dinàmic va dirigir el diari fins al 21 de gener del 1939. Ella assegurava que li va tocar perquè tots els homes eren al front. Fos com fos i malgrat la falta de recursos i de redactors, va continuar al peu del canó fins pràcticament l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona. S'havia quedat tota sola, ja no sortia cap més diari. "Sabíem que ho teníem tot perdut, però vam continuar; calia anar lluitant fins a l'últim moment", explicava.
Manuel Muñoz Díaz
Afiliat a la CNT, Manuel Muñoz Díaz va ocupar el càrrec de president de la Junta Local de Defensa Passiva de Barcelona. Abans que caiguessin les primeres bombes va regular les iniciatives veïnals i particulars, va instal·lar les primeres sirenes i va condicionar els espais del subsòl de la ciutat com a refugis. Les estacions i els túnels es van convertir en el principal refugi de la ciutat. També va protegir els comerços i va senyalitzar els accessos als refugis.
Josep Trueta
Josep Trueta es va convertir el 1935 en cap de servei de cirurgia de l'Hospital de Sant Pau. Va desenvolupar un procediment de tractament de les fractures obertes que evitava la gangrena i, consegüentment, les amputacions. Va salvar moltíssims ferits dels bombardejos de perdre un braç o una cama per culpa de les infeccions.
Ramon Perera
Enginyer industrial, Ramon Perera va treballar infatigablement en la construcció de refugis. Va ser nomenat secretari tècnic de la secció de plans i obres de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya el febrer del 1938. Va treballar intensament en el disseny, l'assessorament i la supervisió per a la construcció de refugis arreu de Catalunya. Els refugis van anar incorporant noves mesures de protecció gràcies a les seves acurades observacions dels efectes de les bombes.
Vicenç Guarner
Vicenç Guarner va ser el sotsecretari de la conselleria de Defensa i cap de les forces republicanes a l'Aragó. Es va encarregar d'inspeccionar la costa catalana i organitzar la defensa, facilitar personal ben o mal armat, instal·lar nius de metralladores i bateries costaneres... Va instal·lar el centre principal de la direcció al castell de Montjuïc. Des d'allà observaven la costa per alertar de les primeres incursions dels avions italians.
SÍLVIA MARIMON
Domènech Serra i Arnau
Domènech Serra i Arnau era un bomber que, quan va caure una bomba a quarts de dotze de la nit del 16 de març, al número 331 del Consell de Cent, no s'ho va pensar gens ni mica i va córrer fins a l'edifici incendiat. No estava de guàrdia, però va fer els impossibles per ajudar a rescatar els ferits. Un enderroc li va caure al peu i el va ferir. Aquells dies de març, els bombers van fer 80 sortides. Els més joves eren al front i els que es van quedar a Barcelona van fer jornades maratonianes. Arribaven al lloc de les explosions, treien els ferits i els cadàvers, i després intentaven apaivagar els focs. Immediatament es traslladaven cap a un altre lloc on les víctimes demanaven ajuda desesperadament.
Lourdes Rodés
Nascuda a Barcelona, Lourdes Rodés va ser anestesista a l'Hospital Clínic durant la guerra. Els ferits entraven al Clínic per la sala d'ingrés i ella era l'encarregada de fer-los el primer reconeixement per distribuir-los cap a les sales. Quan sonava l'alarma es posava l'uniforme i sortia al carrer. Només pensava a arribar a l'hospital. Com més aviat millor, perquè aquells dies de març tothom era imprescindible. Cada dia arribaven centenars de ferits.
Josep Subirats
Josep Subirats, Subi , va posar el seu talent com a dibuixant al servei de la propaganda antifeixista. Estava disposat a ajudar en tots els fronts, també en el bèl·lic. Durant l'agost del 1938 va treballar en la decoració dels menjadors infantils que el PSUC havia creat a la capital catalana per acollir els refugiats que arribaven de les zones ocupades.
Andrés Autrique
Andrés Autrique era un belga enamorat de l'Empordà. Va ser el primer pilot arribat de l'estranger per ajudar la República i l'últim a sortir per la frontera francesa, el gener del 1939, com a xofer del ministre d'Exteriors, Álvarez del Vayo. Va participar en el setge de Toledo, a la batalla de l'Ebre, i va protegir les costes gironines i les ciutats catalanes volant de nit. Més tard lluitaria contra els nazis durant la Segona Guerra Mundial.
Frederic Duran
Va crear el primer banc de sang de la història. Va inventar un sistema pioner i modern per a la transfusió i conservació del plasma sanguini l'agost del 1936. Quan tot just superava la trentena, amb molts pocs recursos, i en plena guerra, va crear un dipòsit pioner a Barcelona en què s'analitzava la sang. Conservada en recipients de vidre es repartia als hospitals del front dins de camions refrigerats. Durant els 30 mesos que va funcionar el banc de sang va registrar 30.000 donants, i es van fer més de 20.000 donacions. El seu invent va salvar moltes vides.
Emèrita Arbonés
Emèrita Arbonés treballava en una fàbrica tèxtil i durant la guerra vivia al carrer Verdi de Barcelona. Tenia les claus del refugi de la plaça Revolució i era l'encarregada d'obrir-lo quan hi havia bombardejos. A Gràcia, com que hi havia comissions de festa, es van encarregar d'organitzar les construccions. Hi col·laborava tothom, fins i tot els nens.
Els treballadors d'Elizalde
Amb l'esclat de la guerra, els obrers d'Elizalde es van fer càrrec de la fàbrica. Després de l'alçament van començar a fabricar bombes de 12 kg d'aviació. Es van establir dobles torns i es va augmentar el personal. De l'Elizalde en sortien obusos d'artilleria, mines submarines, bombes d'aviació de 50 i 250 kg, obusos per a la Marina, i es feien reparacions de canons antiaeris capturats. El personal va passar de 400 a 1.300 treballadors. La fàbrica es va passar a dir Elizalde Indústria Col·lectivitzada.
John Langdon-Davies
John Langdon-Davies era un periodista britànic que es va dedicar a apadrinar infants víctimes de la Guerra Civil. Va habilitar dues torres burgeses de Puigcerdà i les va convertir en un refugi que va arribar a acollir més de 400 infants. Amb el temps va obrir cases de colònies a Caldetes, al barri de Sarrià de Barcelona i a Sitges. També acabaria acollint mares amb nadons i vídues embarassades que no sabien on anar.
Anna Murià
Anna Murià va ser la directora, en temps de guerra, del Diari de Catalunya . Amb el seu esperit vital i dinàmic va dirigir el diari fins al 21 de gener del 1939. Ella assegurava que li va tocar perquè tots els homes eren al front. Fos com fos i malgrat la falta de recursos i de redactors, va continuar al peu del canó fins pràcticament l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona. S'havia quedat tota sola, ja no sortia cap més diari. "Sabíem que ho teníem tot perdut, però vam continuar; calia anar lluitant fins a l'últim moment", explicava.
Manuel Muñoz Díaz
Afiliat a la CNT, Manuel Muñoz Díaz va ocupar el càrrec de president de la Junta Local de Defensa Passiva de Barcelona. Abans que caiguessin les primeres bombes va regular les iniciatives veïnals i particulars, va instal·lar les primeres sirenes i va condicionar els espais del subsòl de la ciutat com a refugis. Les estacions i els túnels es van convertir en el principal refugi de la ciutat. També va protegir els comerços i va senyalitzar els accessos als refugis.
Josep Trueta
Josep Trueta es va convertir el 1935 en cap de servei de cirurgia de l'Hospital de Sant Pau. Va desenvolupar un procediment de tractament de les fractures obertes que evitava la gangrena i, consegüentment, les amputacions. Va salvar moltíssims ferits dels bombardejos de perdre un braç o una cama per culpa de les infeccions.
Ramon Perera
Enginyer industrial, Ramon Perera va treballar infatigablement en la construcció de refugis. Va ser nomenat secretari tècnic de la secció de plans i obres de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya el febrer del 1938. Va treballar intensament en el disseny, l'assessorament i la supervisió per a la construcció de refugis arreu de Catalunya. Els refugis van anar incorporant noves mesures de protecció gràcies a les seves acurades observacions dels efectes de les bombes.
Vicenç Guarner
Vicenç Guarner va ser el sotsecretari de la conselleria de Defensa i cap de les forces republicanes a l'Aragó. Es va encarregar d'inspeccionar la costa catalana i organitzar la defensa, facilitar personal ben o mal armat, instal·lar nius de metralladores i bateries costaneres... Va instal·lar el centre principal de la direcció al castell de Montjuïc. Des d'allà observaven la costa per alertar de les primeres incursions dels avions italians.
Una arma poderosa: el talent i la ironia dels ninotairies.
El pessebre feixista
El setmanari satíric L'Esquella de la Torratxa va sobreviure tota la guerra. A les mans dels ninotaires, els enemics són grotescos. Josep Altimira converteix Franco en una Verge Maria i el seu nadó en un ésser deforme i capgròs, que representa el feixisme.
La moda de les bombes
Fins i tot els bombardeigs tenen una resposta irònica. Davant les bombes de març, L'Esquella de la Torratxa ofereix als seus lectors Ja ha arribat la primavera . Les bombes són el sensual vestit d'una dona que somriu als avions italians. Els pilots decideixen tirar-li roses.
'Paves' i ocellets
La població, malgrat el terror i el pànic que produeix el bombardeig indiscriminat, no oblida el sentit de l'humor. Bategen els bombarders amb noms com "la burra de la llet" a Madrid, "ocellets" a Bilbao, "tío de los Moyetes" a Malàga o "paves" a Barcelona. A Franco el disfressen: li posen tacons, mitges i el maquillen.
Els ninotaires van al front
L'octubre del 1937 apareix un emotiu dibuix de Jacint Bofarull que, amb el títol L'esquella, indústria de guerra , representa els ninotaires anant al front seguits per un seguici dels seus personatges. Molts tenien un gran talent, però després de la guerra, amb l'exili, van caure en l'oblit.
El cul de Franco i els aliats
Barcelona és a punt de caure, però L'Esquella de la Torratxa no perd l'humor. El 6 de gener del 1939 publica un dibuix anònim que té bastant mala llet: Franco apareix amb el cul en pompa i disposat a rebre els dos líders feixistes que tant l'han ajudat, Hitler i Mussolini.
Montse Armengou PERIODISTA “Gratar la memòria no és del passat, és del present”
diumenge, 17 de març del 2013
La lluita per desenterrar al Valle de los Caídos.
Una imatge de l'interior del Valle de los Caídos i que es veurà en el documental de ‘Sense ficció' de dimarts. Foto: TV3.
La UdG investeix ‘honoris causa' tres historiadors.
De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(120)
Barraques de la ciutat de Barcelona a finals dels cinquanta. Foto: ARXIU.
Catalunya sota les bombes.
El 30 de juny del 1938 es va bombardejar la fàbrica Cros de Badalona. Van morir 65 persones, hi va haver més de 200 ferits i un centenar de cases van ser destruïdes. Els dies 6 i 19 de juliol del 1938 cinc Savoia S-79 de la 10a esquadrilla i quatre més van tornar a buidar els estómacs sobre una factoria que l'aviació italiana considerava clau en el procés de fabricació d'explosius per a l'exèrcit republicà. La xarxa d'espies de Franco sabia amb detall què passava dins la fàbrica.
Granollers: una errada va provocar 230 morts
A les nou i cinc del matí del 31 de maig del 1938 cinc Savoia S-79 van bombardejar la ciutat de Granollers i van provocar dos-cents trenta morts en pocs segons. L'objectiu era la central de la Companyia Elèctrica de Catalunya, però la instal·lació no es va tocar. La càrrega, un total de 60 bombes, va caure uns centenars de metres abans de l'objectiu, just al centre de la població. No va sonar cap alarma i les bombes van sorprendre als que feien cua per intentar endur-se alguna cosa per menjar al cèntric mercat de la Porxada.
Figueres: objectiu prioritari
Les comarques gironines van estar al punt de mira de l'aviació italiana i alemanya. Es van bombardejar Sant Feliu de Guíxols, Roses, el Port de la Selva i Palamós, Figueres, Banyoles, Vidreres, Vilajuïga... Figueres, però, va ser amb diferència la més castigada. Les bombes van començar a caure el 20 de gener del 1938. Els bombardejos més mortífers van ser durant la retirada, quan milers de persones van creuar la ciutat camí de l'exili. Anys després de desenrunar-se edificis, encara es trobaven morts. Es calcula que van morir més de 275 persones.
Tarragona: devastada per les bombes
Les comarques tarragonines van ser escenari de guerra. En aquesta província catalana, sense comptar Reus i Tarragona, més de 5.200 edificis van ser enrunats segons David Gesalí i David Iñíguez. A Tarragona una quarta part dels edificis van rebre l'impacte de les bombes que llançaven els Heinkel He-111. Els avions alemanys volaven a molt baixa altura, a uns 150 metres. El Perelló va quedar absolutament aniquilat. Afortunadament la població sabia que arribaven els avions i es va amagar entre els camps.
Lleida: 13.600 quilos de bombes contra escoles i mercats
El 2 de novembre del 1937, en menys de quatre minuts, el bàndol franquista va llançar més de 13.600 quilos de bombes sobre la ciutat de Lleida. Es calcula que hi van morir més de dues-centes persones. El nombre exacte, però, és una incògnita: el registre el van fer desaparèixer a la postguerra. Les bombes van caure sobre el Liceu escolar, a aquella hora les aules eren plenes d'infants que feien classe, i sobre el mercat. L'autoria d'aquests bombardejos no es va aclarir fins al 2011. Els que van buidar els seus estómacs eren cinc Savoia S-79 de la Squadriglia 280. David Gesalí i David Iñíguez a La guerra aèria de Catalunya (1936-1939) expliquen quins van ser els motius del bombardeig: l'objectiu dels atacants era l'electroquímica de Flix. Com que la població estava coberta de núvols, l'esquadrilla va decidir adreçar-se a un objectiu secundari, Lleida.
75 ANYS DELS BOMBARDEJOS DE LA GUERRA CIVIL Març del 1938: Tres dies de terror aeri, més de 40 hores d'angoixa.
Mussolini, l'aliat de Franco durant la Guerra Civil, va voler castigar
Barcelona i va ordenar que fos bombardejada sense descans durant tres
dies. Van morir un miler de persones
SÍLVIA MARIMON
El 16 de març del 1938 Giuseppe Valle, cap de l'aeronàutica italiana,
rep un telegrama de Roma. Mussolini, l'aliat de Franco, vol castigar la
població barcelonina: " Iniziare da stanotte azzione violenta su Barcelona con martellamento diluito nel tempo
". El Duce ordena que l'Aviazione Legionaria italiana de les Balears
faci un atac esglaonat sobre Barcelona. És la primera agressió
sistemàtica contra una gran ciutat europea. Aquell març els barcelonins
ja s'han acostumat a les bombes, molts ni tan sols baixen als refugis i
prefereixen quedar-se a casa, al llit, amb els fills. Quan se senten les
alarmes i la ràdio emet l'avís del govern català: "Catalans, la
Generalitat vetlla per vosaltres, correu als refugis", n'hi ha que ni
s'immuten. Hi ha molta fam i, després de dos anys de guerra, esgotament.
Quan passen pocs minuts de les deu del vespre se senten els primers
motors dels Savoia-81, és una remor greu i repetitiva, després els
xiulets i finalment les explosions i el silenci. Els projectils cauen al
bell mig de la ciutat i es desferma el pànic. Comencen més de quaranta
hores d'angoixa. Barcelona és un laboratori: viu l'aplicació del terror
aeri.
El primer bombardeig només dura uns minuts. Quan passen quatre minuts de les deu del vespre els bombers fan la primera sortida al passatge Mariné, 7: "El lloc del servei està envoltat de grans i altes flames, enmig d'un intens bombardeig", assegura l'informe que ha localitzat el bomber i historiador Marc Ferrer. El segon bombardeig es produeix a la mitjanit. Aquesta vegada són tres aparells Savoia-81. S'ensorren cases al nucli antic i a l'Eixample. A l'Hospital General de Catalunya (l'actual hospital de Sant Pau) hi arriben moltes víctimes recollides a l'estació de França.
Les sales de l'hospital semblen l'infern: sang, cremats, mutilats, crits, plors... A l'entrada un metge fa la tria. Estan preparats: metges i infermeres no sortiran de l'hospital en quatre o cinc dies. En 15 minuts arriben 300 ferits, hi ha espelmes a totes les sales i s'han habilitat tres refugis sota Sant Pau. "Fins i tot, hi ha un quiròfan sota el pavelló de cirurgia perquè es pugui continuar operant mentre cauen les bombes", explica Carles Hervàs, metge i historiador.
17 MARÇ, MASSACRE A LA GRAN VIA
Les bombes arriben a la 1.45 de la matinada. Són petites formacions de bombarders nocturns de l'Aviazione Legionaria de les Balears. Els intervals de calma són tan curts que els serveis d'alarma s'encavalquen. Dormir és impossible: a les alarmes i a les explosions, s'hi afegeix el canoneig dels antiaeris. El quart atac arriba a les 7.40 del matí. Les bombes cauen sobre Horta, el Poble-sec, l'Eixample... A les 10.31 del matí els bombers reben un avís. Arriben al carrer Francesc Layret, cantonada amb ronda de Sant Pau pocs minuts després: "En arribar al lloc del sinistre estava tot encès un autobús Roca, per terra hi havia una estesa de morts i carn humana desfeta amb trossos de vestits cremats. La Creu Roja estava recollint amb les seves ambulàncies els morts i ferits. Procedirem a apagar els vestits encesos i després l'autobús Roca. Un moneder de senyora que es va trobar va ser entregat a la Jefatura del Cos", descriu el comunicat dels bombers.
A les 10.30 h cau una autèntica rastellera de bombes. Una cau a la cruïlla del carrer del Carme amb Egipcíaques i toca l'escola Milà i Fontanals, plena d'infants. "Una explosió inenarrable es produí sota mateix del meu despatx , a la cruïlla de Carme i Egipcíaques, seguida d'un núvol de fum i un xiscle estrident, esgarrifós, que sortí de totes les goles dels infants que hi havia dins l'escola Milà i Fontanals. El silenci dins l'escola era impressionant... Al llarg d'un sòcol hi havia sis persones ajagudes: un noi i cinc cossos grans. Eren morts. L'enfollida mare del noi mort va aparèixer i hauríeu d'haver vist la seva desesperada lluita, estiregassant ella el cos del fill... tots els esforços van ser inútils, va haver de veure el fill amuntegat damunt altres cadàvers en un camió", explica Josep Miracle a Els bombardeigs de Barcelona durant la Guerra Civil de Joan Villarroya. El forn de la cantonada queda desfet i moren tots els que hi ha a dins. La pitjor explosió arriba a les dues del migdia. Una bomba aixeca una columna brutal de pols i residus a la Gran Via. En pocs segons moren 500 persones. L'artefacte ha caigut sobre un camió carregat amb dinamita. Un tramvia vola pels aires i la metralla perfora dones i nens.
18 MARÇ, MÉS D'UN MILER DE MORTS
Les alarmes comencen a sonar a la 1.15 de la matinada. A les 4.15 h cauen les bombes al nucli antic i a l'Eixample. A les 7 del matí, hi ha explosions a l'estació de la Sagrera i a Sant Andreu. Més tard, a les 9.30 del matí els avions deixen un escampall de bombes a la Barceloneta i a la Ciutadella. A la 13.15 h les bombes arriben al Poble-sec, al Mercat de Sant Antoni... Els italians no tenen por de l'oposició aèria, volen més baix i buiden els estómacs per tota la ciutat. L'objectiu és aterrir la població. Els bombers treballen des de fa tres dies sense descans, els equips de rescat estan desbordats. Famílies senceres pugen pel passeig de Gràcia, amb el matalàs a l'espatlla: es volen refugiar a les muntanyes veïnes. Continuen les escenes dantesques. A la cruïlla de la ronda de Sant Pere i rambla de Catalunya, un automòbil amb quatre ocupants rep l'impacte d'una bomba. Els desperfectes fan impossible obrir les portes i sona el clàxon. El vehicle s'incendia, i els ocupants, aterrits, demanen ajuda amb gestos dramàtics. Ningú no hi pot fer res.
En més de 40 hores han mort només a la capital catalana, que aquell 1938 té un milió d'habitants, més d'un miler de persones. En total els bombers fan 80 sortides. Les feines de desenrunament continuarien moltes setmanes més. No va ser l'últim bombardeig. A començaments de l'any 1939, a punt d'acabar la guerra, els avions baixen en vol rasant i disparen sobre tothom al passeig de Sant Joan. El metrallador veu a qui mata. Moren molts avis i nens. Mussolini està orgullosíssim.
El primer bombardeig només dura uns minuts. Quan passen quatre minuts de les deu del vespre els bombers fan la primera sortida al passatge Mariné, 7: "El lloc del servei està envoltat de grans i altes flames, enmig d'un intens bombardeig", assegura l'informe que ha localitzat el bomber i historiador Marc Ferrer. El segon bombardeig es produeix a la mitjanit. Aquesta vegada són tres aparells Savoia-81. S'ensorren cases al nucli antic i a l'Eixample. A l'Hospital General de Catalunya (l'actual hospital de Sant Pau) hi arriben moltes víctimes recollides a l'estació de França.
Les sales de l'hospital semblen l'infern: sang, cremats, mutilats, crits, plors... A l'entrada un metge fa la tria. Estan preparats: metges i infermeres no sortiran de l'hospital en quatre o cinc dies. En 15 minuts arriben 300 ferits, hi ha espelmes a totes les sales i s'han habilitat tres refugis sota Sant Pau. "Fins i tot, hi ha un quiròfan sota el pavelló de cirurgia perquè es pugui continuar operant mentre cauen les bombes", explica Carles Hervàs, metge i historiador.
17 MARÇ, MASSACRE A LA GRAN VIA
Les bombes arriben a la 1.45 de la matinada. Són petites formacions de bombarders nocturns de l'Aviazione Legionaria de les Balears. Els intervals de calma són tan curts que els serveis d'alarma s'encavalquen. Dormir és impossible: a les alarmes i a les explosions, s'hi afegeix el canoneig dels antiaeris. El quart atac arriba a les 7.40 del matí. Les bombes cauen sobre Horta, el Poble-sec, l'Eixample... A les 10.31 del matí els bombers reben un avís. Arriben al carrer Francesc Layret, cantonada amb ronda de Sant Pau pocs minuts després: "En arribar al lloc del sinistre estava tot encès un autobús Roca, per terra hi havia una estesa de morts i carn humana desfeta amb trossos de vestits cremats. La Creu Roja estava recollint amb les seves ambulàncies els morts i ferits. Procedirem a apagar els vestits encesos i després l'autobús Roca. Un moneder de senyora que es va trobar va ser entregat a la Jefatura del Cos", descriu el comunicat dels bombers.
A les 10.30 h cau una autèntica rastellera de bombes. Una cau a la cruïlla del carrer del Carme amb Egipcíaques i toca l'escola Milà i Fontanals, plena d'infants. "Una explosió inenarrable es produí sota mateix del meu despatx , a la cruïlla de Carme i Egipcíaques, seguida d'un núvol de fum i un xiscle estrident, esgarrifós, que sortí de totes les goles dels infants que hi havia dins l'escola Milà i Fontanals. El silenci dins l'escola era impressionant... Al llarg d'un sòcol hi havia sis persones ajagudes: un noi i cinc cossos grans. Eren morts. L'enfollida mare del noi mort va aparèixer i hauríeu d'haver vist la seva desesperada lluita, estiregassant ella el cos del fill... tots els esforços van ser inútils, va haver de veure el fill amuntegat damunt altres cadàvers en un camió", explica Josep Miracle a Els bombardeigs de Barcelona durant la Guerra Civil de Joan Villarroya. El forn de la cantonada queda desfet i moren tots els que hi ha a dins. La pitjor explosió arriba a les dues del migdia. Una bomba aixeca una columna brutal de pols i residus a la Gran Via. En pocs segons moren 500 persones. L'artefacte ha caigut sobre un camió carregat amb dinamita. Un tramvia vola pels aires i la metralla perfora dones i nens.
18 MARÇ, MÉS D'UN MILER DE MORTS
Les alarmes comencen a sonar a la 1.15 de la matinada. A les 4.15 h cauen les bombes al nucli antic i a l'Eixample. A les 7 del matí, hi ha explosions a l'estació de la Sagrera i a Sant Andreu. Més tard, a les 9.30 del matí els avions deixen un escampall de bombes a la Barceloneta i a la Ciutadella. A la 13.15 h les bombes arriben al Poble-sec, al Mercat de Sant Antoni... Els italians no tenen por de l'oposició aèria, volen més baix i buiden els estómacs per tota la ciutat. L'objectiu és aterrir la població. Els bombers treballen des de fa tres dies sense descans, els equips de rescat estan desbordats. Famílies senceres pugen pel passeig de Gràcia, amb el matalàs a l'espatlla: es volen refugiar a les muntanyes veïnes. Continuen les escenes dantesques. A la cruïlla de la ronda de Sant Pere i rambla de Catalunya, un automòbil amb quatre ocupants rep l'impacte d'una bomba. Els desperfectes fan impossible obrir les portes i sona el clàxon. El vehicle s'incendia, i els ocupants, aterrits, demanen ajuda amb gestos dramàtics. Ningú no hi pot fer res.
En més de 40 hores han mort només a la capital catalana, que aquell 1938 té un milió d'habitants, més d'un miler de persones. En total els bombers fan 80 sortides. Les feines de desenrunament continuarien moltes setmanes més. No va ser l'últim bombardeig. A començaments de l'any 1939, a punt d'acabar la guerra, els avions baixen en vol rasant i disparen sobre tothom al passeig de Sant Joan. El metrallador veu a qui mata. Moren molts avis i nens. Mussolini està orgullosíssim.
divendres, 15 de març del 2013
dijous, 14 de març del 2013
Catalunya sota les bombes durant la guerra civil.
Una fotografia feta pels aviadors italians d'un bombardeig de Tarragona Archivo Dell'Uficio Storico Dell'Aeronautica Militare (USAM)
Bombardeig italià a BlanArchivo Dell'Uficio Storico Dell'Aeronautica Militare (USAM)
dilluns, 11 de març del 2013
LA GUERRA DE SUCCESSIÓ . Ja sonen els tambors del tricentenari del 1714
Les institucions preparen un aniversari més reivindicatiu que historicista.
SÍLVIA MARIMON
La derrota de l'11 de setembre del 1714 va provocar la destrucció de
l'estat català: les Constitucions van ser derogades, es van saquejar
els recursos del país i, amb el Decret de Nova Planta, promulgat per
Felip V, van desaparèixer més de cinc segles de llibertat política.
Catalunya va passar a ser governada per un capità general i Barcelona es
va omplir de casernes. La repressió va ser brutal, però l'Onze de
Setembre ha sobreviscut tres segles: "És una reivindicació de les
llibertats perdudes. És l'única diada al món que té més d'un segle. S'ha
celebrat sempre, de manera ininterrompuda, sigui de manera oficial o
clandestina", assenyala Agustí Alcoberro, director del Museu d'Història
de Catalunya i especialista en la Guerra de Successió.
Aquest Onze de Setembre començarà la celebració del tricentenari dels fets del 1714. Un any esquitxat d'activitats en què, més que celebrar una derrota, es volen reivindicar les llibertats per les quals van lluitar els catalans al segle XVIII: "Els catalans estaven orgullosíssims de les seves Constitucions. Les reivindicacions en aquest sentit es manifesten de manera constant i obsessiva", assenyala l'historiador i comissari a Barcelona dels actes de commemoració dels 300 anys, Toni Soler.
El fals mite de la decadència.
La Junta de Braçosdel 5 de juliol del 1713 es va decidir per la resistència davant l'exèrcit borbó i la defensa de les "Constitucions, usos, costums i immunitats del present Principat". Catalunya era, a principis del segle XVIII, un país capdavanter en la construcció de les llibertats constitucionals. "Aquest orgull és molt actual i amb aquesta celebració, a diferència del segle XIX, en què sobretot es defensava la llengua i la cultura, volem posar l'accent en la identitat política i jurídica", afegeix Soler.
Els actes impregnaran totes les festes, de la Mercè a Santa Eulàlia, i hi haurà activitats de caràcter històric, culturals i festives. Amb la celebració es faran rutes i teatralitzacions que permetran redescobrir el 1700 i desmuntar el fals mite que en aquell moment Barcelona passava penúries: "És una rotunda fal·làcia, que era un moment de decadència. Era un moment brillant", emfatitza Soler. La vida quotidiana a la capital catalana era refinada: hi havia una gran varietat de tabac, es fabricaven guitarres i arpes que s'exportaven a tot el món i, a finals del XVII, s'obrien cafès que eren pioners a la Península. "Amb el tricentenari també volem deixar clar que la del 1714 va ser una guerra d'àmbit europeu", destaca Soler. "No només recordarem els fets històrics, sinó que explicarem què tenim, què som i què volem ser", afegeix. L'historiador assegura que fa mesos que s'està reunint amb tots els agents de Barcelona: "No volem donar cap excusa perquè algú se senti exclòs", apunta.
La inauguració es farà al Centre Cultural del Born i la clausura, el setembre del 2014, serà un acte més massiu i festiu. Aquests dos actes els faran conjuntament l'Ajuntament de Barcelona i la Generalitat. "Hi haurà activitats comunes i d'altres que seran pròpies, i tindrem el mateix logo. Però Barcelona necessita tenir una campanya pròpia, perquè la ciutat és el lloc dels fets i per la pròpia idiosincràsia de la ciutat", argumenta Soler.
El govern català té el seu propi comissari per als actes del tricentenari: Miquel Calçada. Una de les grans exposicions de la Generalitat serà La memòria de la nació , que es farà al Museu d'Història de Catalunya i que comissionarà Enric Pujol.
Rutes per tot el territori català.
El 1714 tindrà presència a tot el territori: hi haurà la ruta del 1714, amb deu centres d'interpretació com Cardona, l'últim baluard de la resistència catalana; Talamanca, on va tenir lloc l'última victòria de l'exèrcit català, o la Torre Manresana. S'assenyalaran 60 espais o monuments, com les viles socarrades per les forces borbòniques.
El tricentenari té també una vocació internacional. L'abril del 2014 se celebrarà el congrés Els tractats d'Utrecht. Clarors i foscors de la pau. La resistència dels catalans a la Universitat Pompeu Fabra. L'objectiu és debatre sobre el context europeu, hispànic i català. Un altre congrés, organitzat per la Coordinadora de Centres d'Estudis de Parla Catalana, parlarà sobre els municipis de parla catalana al segle XVIII després del Decret de Nova Planta del 1714. Tot comença a estar a punt per a un any que es preveu molt intens.
Aquest Onze de Setembre començarà la celebració del tricentenari dels fets del 1714. Un any esquitxat d'activitats en què, més que celebrar una derrota, es volen reivindicar les llibertats per les quals van lluitar els catalans al segle XVIII: "Els catalans estaven orgullosíssims de les seves Constitucions. Les reivindicacions en aquest sentit es manifesten de manera constant i obsessiva", assenyala l'historiador i comissari a Barcelona dels actes de commemoració dels 300 anys, Toni Soler.
El fals mite de la decadència.
La Junta de Braçosdel 5 de juliol del 1713 es va decidir per la resistència davant l'exèrcit borbó i la defensa de les "Constitucions, usos, costums i immunitats del present Principat". Catalunya era, a principis del segle XVIII, un país capdavanter en la construcció de les llibertats constitucionals. "Aquest orgull és molt actual i amb aquesta celebració, a diferència del segle XIX, en què sobretot es defensava la llengua i la cultura, volem posar l'accent en la identitat política i jurídica", afegeix Soler.
Els actes impregnaran totes les festes, de la Mercè a Santa Eulàlia, i hi haurà activitats de caràcter històric, culturals i festives. Amb la celebració es faran rutes i teatralitzacions que permetran redescobrir el 1700 i desmuntar el fals mite que en aquell moment Barcelona passava penúries: "És una rotunda fal·làcia, que era un moment de decadència. Era un moment brillant", emfatitza Soler. La vida quotidiana a la capital catalana era refinada: hi havia una gran varietat de tabac, es fabricaven guitarres i arpes que s'exportaven a tot el món i, a finals del XVII, s'obrien cafès que eren pioners a la Península. "Amb el tricentenari també volem deixar clar que la del 1714 va ser una guerra d'àmbit europeu", destaca Soler. "No només recordarem els fets històrics, sinó que explicarem què tenim, què som i què volem ser", afegeix. L'historiador assegura que fa mesos que s'està reunint amb tots els agents de Barcelona: "No volem donar cap excusa perquè algú se senti exclòs", apunta.
La inauguració es farà al Centre Cultural del Born i la clausura, el setembre del 2014, serà un acte més massiu i festiu. Aquests dos actes els faran conjuntament l'Ajuntament de Barcelona i la Generalitat. "Hi haurà activitats comunes i d'altres que seran pròpies, i tindrem el mateix logo. Però Barcelona necessita tenir una campanya pròpia, perquè la ciutat és el lloc dels fets i per la pròpia idiosincràsia de la ciutat", argumenta Soler.
El govern català té el seu propi comissari per als actes del tricentenari: Miquel Calçada. Una de les grans exposicions de la Generalitat serà La memòria de la nació , que es farà al Museu d'Història de Catalunya i que comissionarà Enric Pujol.
Rutes per tot el territori català.
El 1714 tindrà presència a tot el territori: hi haurà la ruta del 1714, amb deu centres d'interpretació com Cardona, l'últim baluard de la resistència catalana; Talamanca, on va tenir lloc l'última victòria de l'exèrcit català, o la Torre Manresana. S'assenyalaran 60 espais o monuments, com les viles socarrades per les forces borbòniques.
El tricentenari té també una vocació internacional. L'abril del 2014 se celebrarà el congrés Els tractats d'Utrecht. Clarors i foscors de la pau. La resistència dels catalans a la Universitat Pompeu Fabra. L'objectiu és debatre sobre el context europeu, hispànic i català. Un altre congrés, organitzat per la Coordinadora de Centres d'Estudis de Parla Catalana, parlarà sobre els municipis de parla catalana al segle XVIII després del Decret de Nova Planta del 1714. Tot comença a estar a punt per a un any que es preveu molt intens.
dissabte, 9 de març del 2013
De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(119)
La central d'Ascó va començar a funcionar a mitjans dels anys vuitanta del segle passat. Foto: ARXIU.
La indústria després de 1992
Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca
La indústria després de 1992
Professor de Política Econòmica de la UB - Francesc Roca
Pantocràtor virtual a Taüll.
Una imatge projectada al lloc original substituirà la còpia que es va instal·lar als anys seixanta a Sant Climent de Taüll.
Demostració de la projecció sobre la còpia del Pantocràtor, ahir a Taüll. Foto: D.M.
divendres, 8 de març del 2013
Art Medieval a Catalunya. Alt Empordà i Baix Empordà.
dimecres, 6 de març del 2013
Els catalans en les guerres carlines.
El dibuixant Juste de Nin presenta la novel·la gràfica ‘La guerra dels besavis', sobre la primera carlinada.
dilluns, 4 de març del 2013
La sinagoga de Besalú serà BCIN en menys de dos mesos, afirma Mascarell.
El conseller considera que el Call de Girona “reuneix tots els valors” per ser declarat Patrimoni de la Humanitat, com demanen els Amics de la Unesco.
Ferran Mascarell, Lluís Guinó i Antoni Baulida, ahir al migdia a la sala de banys de la sinagoga de Besalú Foto: LLUÍS SERRAT.
diumenge, 3 de març del 2013
“Alguns museus moriran a poc a poc d'inanició”
Carme Clusellas Presidenta de l'Associació de Museòlegs
Maria Palau
No tenim el suport de la gent. En els bons temps vam satisfer més els polítics que el públicHi ha tant a parlar sobre els museus... Llàstima que l'atenció
l'acaparen sempre els grans centres (que si Madrid deu 1,6 milions
d'euros al Macba, que si el MNAC només pot destinar 1 dels 13 milions
del seu pressupost a activitat...). La realitat desconeguda dels museus
petits i mitjans del territori és tan o més dura. Tot el sistema està en
hores baixes, i això ho aborda amb contundència –amb crítica i molta,
moltíssima, autocrítica– la presidenta de l'Associació de Museòlegs de
Catalunya, Carme Clusellas (Cardedeu, 1966). Ella mateixa, dona de
caràcter que ve de picar molta pedra i de remuntar museus locals, és una
víctima de la situació actual: a l'estiu la van destituir com a
directora del Museu de Granollers. Parar no para i, entre altres
projectes, ara forma part de l'equip que està treballant el Museu de
Cultures del Món de Barcelona.
El sistema català de museus té problemes. Només la crisi n'és la culpable?
Crisi,
dius? Si busques a Google, l'any 2010 els titulars eren aquests: “Els
museus, asfixiats per la crisi.” Hem arribat al 2013: de què hem de
parlar ara? Doncs que tot plegat és molt més patètic. I ja ni ens
queixem. No sortim al carrer. És que pensem que no estem prou legitimats
per fer-ho?
I ho estan?
El
sector cultural no se sent amb prou força i, si surt al carrer, ho fa
de manera fragmentària, per capelletes. De molts dels manifestos que
circulen, la nostra associació se n'assabenta per la premsa. El sector
està atomitzat i té timidesa. El que ens passa és que no tenim el suport
de la gent.
Alguna cosa deuen haver fet malament, doncs...
Al
públic l'hem perdut en els temps de bonança. Això, ara, ens ha
debilitat enormement. Hem fet una mala aposta. Els tècnics hauríem
d'haver equilibrat millor la nostra relació amb els titulars dels
equipaments i amb el públic. Hem decantat la balança a satisfer els de
dalt, més que els de baix. I ara als de dalt ja no els som rendibles.
Aquella obsessió dels polítics per inaugurar museus...
S'han
fet molts museus sense pensar si eren viables o no. Algú de dalt ha
decidit que es feia, i punt, refiat que un museu el salvaria de tota
pena i el llançaria a la glòria. Això els ha ofuscat. És que fan els
hospitals per passar a la posteritat? On són els plans de viabilitat
dels museus? Algú va pensar què costaria mantenir-los? Nosaltres, els
tècnics, no hem estat prou bel·ligerants. Ben al contrari: ho hem vist
com a oportunitats per generar llocs de treball i, és clar, obrir un nou
museu sempre és una cosa engrescadora. No hem estat prou honestos ni
prou valents.
Molts museus han començat a perdre visitants a cabassos.
Et
diria que som una de les institucions culturals que més hem fet pel
públic, però l'hem tractat com si fos un públic de teatre. No hem
treballat prou bé perquè se sentís seu el museu; no hem fet que en
participés. No l'hem implicat prou, i ara és quan el trobem a faltar.
Si al Macba no poden pagar el rebut de la llum, què està passant als museus del territori?
Abans
anaves a un poble i el seu museu era una cosa tan institucional com
l'ajuntament i l'església. Ara el museu és un servei més que presta el
consistori, com ara la neteja i la policia. Ha desaparegut l'aura que
tenia. El rebut de la llum el paguen, però als museus hi ha molta por de
perdre el lloc de treball.
El director del MNAC, Pepe Serra, diu que s'ha de prioritzar perquè el pastís del diner públic s'ha fet petit. És just?
Compta!
Tenim 114 museus, 400 centres d'interpretació i 200 col·leccions,
aproximadament; què volen que es prioritzi? Pepe Serra fa molt bé la
seva feina, però no li pertoca salvar el nostre sistema de museus.
Què n'opina, de la franquícia que l'Hermitage obrirà a Barcelona?
Doncs
que segurament xuclarà les masses de turistes que els grans museus de
Barcelona consideren la via de solució als seus grans problemes. Encara
no sabem on anirà el nou museu d'història de Catalunya, però sí que la
filial de l'Hermitage s'obrirà al port. Estrany.
Faci una carta als reis.
Volem
unes directrius fermes. I que no ens desmuntin el sistema. Que s'ha de
revisar, sí. La situació és molt kafkiana: que tot es resumeixi a dir
que no tenim diners..., però si no n'hem tingut mai, de diners, els
museus! No hi hem anat mai, de grassos.
Tem el tancament de museus?
Jo
crec que se'n tancaran, perquè ara mateix la situació és insostenible i
sabem que anirà a pitjor. Ara, és clar, els polítics volen una placa
que digui que van obrir un museu, no que el van tancar. M'imagino que
els aniran deixant morir a poc a poc d'inanició. I serà una pena, perquè
ja prou pansit tenim el territori. Al territori és on es genera l'hàbit
d'anar als museus, és on s'aprèn a anar als museus. Als museus del
territori és on es brega el públic que després visitarà el MNAC. Suposo
que això Pepe Serra ho té present.
dissabte, 2 de març del 2013
De memòria. Article publicat per Francesc Roca a la revista L'Econòmic(118)
Ripoll comença el camí perquè la portalada sigui patrimoni de la humanitat.
La portalada, ahir al matí . Al centre, l'alcalde parlant amb Carme Polo. Foto: R. E.
divendres, 1 de març del 2013
Merletti, pioners del fotoperiodisme a Catalunya.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)