L'historiador britànic publica 'Santiago Carrillo. El penediment no existeix'
SÍLVIA MARIMON
L'historiador britànic Paul Preston fa un retrat demolidor del dirigent comunista a Santiago Carrillo. El penediment no existeix (Editorial Base). Preston hi desvela informacions inèdites i no obvia cap de les polèmiques que han envoltat Santiago Carrillo des de la Guerra Civil: des de Paracuellos fins a la Transició, passant per l'exili i la seva fulgurant carrera política. L'historiador reconeix a Carrillo que va plantar cara a Franco i que va ser clau en la Transició, però no es mossega la llengua. "Va provocar el malbaratament dels sacrificis i l'heroisme de desenes de milers de militants en la lluita contra Franco", escriu.
Ni honest ni lleial
Un home solitari que va trair els que el van ajudar
"Malgrat l'aparença de sociabilitat i loquacitat de Carrillo, la seva és la història d'un solitari que es va girar contra tots els que l'havien ajudat, l'un darrere l'altre: Largo Caballero, el seu pare, Segundo Serrano Poncela, Francisco Antón, Fernando Claudín, Jorge Semprún... La llista és molt llarga", detalla Preston. A Santiago Carrillo. El penediment no existeix, l'historiador britànic explica que el primer a qui va girar l'esquena va ser al seu pare. "Vaig trencar amb el meu pare, i mil vegades que hagués hagut de trencat amb ell ho hauria fet", va assegurar el mateix Carrillo.
El dirigent comunista no podia perdonar el fet que el seu pare, Wenceslao Carrillo, hagués donat suport a l'aixecament del coronel Segismundo Casado contra el govern republicà de Juan Negrín el 4 de març del 1939. Casado va cometre l'error de creure que això facilitaria les negociacions amb Franco. La reacció de Carrillo va ser virulenta. Va escriure una carta al seu pare plena d'ira, que acabava dient: "Entre un comunista i un traïdor no hi pot haver relacions de cap mena". Wenceslao Carrillo es va negar a creure que el seu fill havia escrit aquella carta. No es van veure fins vint anys després. Preston també afirma que Carrillo va anar destruint tots els que li havien donat suport, entre els quals hi ha Jorge Semprún i Fernando Claudín. Tot, segons l'historiador britànic, perquè no encaixava les crítiques. "A Claudín el va tractar brutalment, fent que el desnonessin i impedint que es pogués guanyar la vida", escriu Preston. Això sí, no va morir sol. Carrillo va morir a Madrid mentre dormia la tarda del 18 de setembre del 2012. Tenia 97 anys. 25.000 persones van visitar la seva capella ardent. Belén Piniés, la seva fidel secretària, quaranta-cinc anys més jove, va morir al cap d'un mes.
Ambició desmesurada
Poc tolerant amb les crítiques i brutal amb els rivals
L'ascens de Carrillo dins la Federació de les Joventuts Socialistes (FJS) va ser fulgurant. El va ajudar molt Francisco Largo Caballero, íntim amic del pare de Carrillo. A la dècada dels 30, però, el jove Carrillo considerava que el PSOE estava antiquat. Els veterans el tractaven amb desconfiança i ell va fer un viatge a Rússia que es va convertir en un conte de fades: els seus herois el tractaven com un igual. Va acceptar amb entusiasme els dictats del Kremlin. Després d'haver "bolxevitzat" el PSOE, segons Preston, va decidir deixar-ho tot plegat i, a finals del 1936, es va afiliar al Partit Comunista. S'hi va emportar la FJS. "Després Carrillo es va dedicar obsessivament al partit i a l'ascens", afirma Preston. L'historiador britànic afirma al llibre que Carrillo no va dubtar a eliminar els seus rivals acusant-los de tota mena d'infàmies. Jesús Monzón, el líder comunista que havia reorganitzat el PCE a França i la resistència tot just acabada la Guerra Civil, va acabar acusat de faldiller, d'homosexual, de tenir costums sibarítics i de viure com un burgès a la presó. Preston també relata la versió del militar i polític comunista Enrique Líster: alguns guerrillers i militants havien estat assassinats per ordre de Santiago Carrillo.
Falsedats i tergiversacions
Ni ombra de penediment en els escrits autobiogràfics de Carrillo
"Tenia en comú amb Franco l'afany per corregir i millorar constantment la història de la seva vida", escriu Preston. Al llarg del llibre, l'historiador desmunta "les mentides" del dirigent comunista: "La conclusió que es pot treure de tot plegat és que els únics canvis que hauria volgut fer Carrillo en la seva vida haurien estat en la documentació relativa als seus actes". La llista de falsedats que enumera Preston és llarga: Paracuellos, la Vall d'Aran, la guerrilla, les múltiples variacions sobre la gran vaga general o la seva relació amb la Unió Soviètica. Un dels episodis més polèmics és el de Paracuellos del Jarama, en què entre 2.200 i 2.500 presos afins als revoltats van ser afusellats. Preston ja ho havia afirmat a L'Holocaust espanyol . És impossible que Carrillo no sabés el que estava passant.
Camaleó cínic i astut
D'estalinista exaltat a heroi de la democràcia i tertulià afable
Als anys 70, com a resultat de diverses expulsions al llarg de la dècada anterior, l'autoritat de Carrillo dins el PCE, segons Preston, era "absoluta". El 1972 no compartia les esperances d'alguns dels grups moderats d'una transició democràtica negociada quan el príncep Joan Carles succeís Franco: "Joan Carles de Borbó és una criatura de Franco, educat sota el seu control, que ha jurat els principis del Movimiento, és a dir, els principis feixistes", deia Carrillo. Després, però, va començar a ser més flexible ideològicament i a "adular la burgesia", relata Preston. Fins i tot acceptava la possibilitat de participació de polítics franquistes en un futur govern. Amb el fracàs del 23-F, "el fènix de la democràcia espanyola", com el descriu Preston, va renéixer de les seves cendres.
Tot i així, el PCE va començar a patir una davallada alarmant d'afiliats. Carrillo va ser expulsat del PCE l'abril del 1985 i va formar el Partido de los Trabajadores Unidad Comunista. Va fracassar a les urnes i es va retirar a escriure i a fer de tertulià. Va començar el que Preston descriu com "l'afany infatigable per justificar els seus actes".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada