Desmuntar mites ARIANNE FABER
JOAN B. CULLA
Des que va començar l'actual procés sobiranista a Catalunya, el PP
local, Ciutadans i, més àmpliament, el conjunt de l'unionisme conjuguen
amb entusiasme el verb desmitificar . Cal desmuntar -diuen- la
tramoia de mites històrics (la sobirania catalana anterior al 1714,
l'Onze de Setembre, el caràcter punitiu del Decret de Nova Planta...)
sobre la qual s'aixeca el discurs, el relat nacionalista català.
Bé, doncs que ho facin. Que contraposin al rigor dels estudis d'un Joaquim Albareda, d'un Agustí Alcoberro, d'un Albert Garcia Espuche altres recerques igual de fonamentades que demostrin que la resistència de Barcelona el 1713-1714 obeïa només a arcaics motius dinàstics, que Felip V va ser un benefactor de Catalunya o que la destrucció del barri de la Ribera (la ciutat del Born ) fou per als barcelonins una empenta modernitzadora... Mentre esperem, però, ens permetran d'estendre la tasca de desmitificació a altres capítols del passat col·lectiu, capítols menys llunyans en el temps que el 1714, i amb una incidència més gran sobre l'escenari polític present.
Per exemple, la transició postfranquista. Encara el mes de juny passat, en una conferència al Club Siglo XXI, José María Aznar insistia que " aquella gran obra colectiva [...] no fue una tarea fácil; no estaba escrita, no era inevitable ", però que fou "una gran obra política; y así debemos reconocerlo ". El fervor d'Aznar és lògic: tots els defensors de la intangibilitat de l'actual marc jurídic espanyol, tots els talibans de la Constitució del 1978, invoquen com a font de legitimitat el caràcter modèlic, ideal, envejable, immaculat de la Transició. I afegeixen que, com que una experiència així resulta irrepetible, hem de continuar tancats en la gàbia legal construïda fa 35 anys, perquè sortir-ne representaria caure en les tenebres exteriors.
Tanmateix, la Transició exemplar constitueix un mite, o una suma de mites. Un d'ells és el de la Transició consensuada entre les dues Espanyes , entre els continuadors immediats del franquisme i l'oposició democràtica. La realitat és que no hi va haver cap consens: el procés que conduiria a les eleccions del 15-J del 1977 i a la Constitució de l'any següent fou una imposició flagrant del sector reformista del franquisme, vigilat pels aparells d'estat de la dictadura; una imposició que la major part d'una ciutadania políticament temorosa i desinformada validà, mentre l'oposició amb prou feines podia introduir-hi alguns matisos. ¿O per ventura els articles 2 i 8 de la carta magna van ser proposats per socialistes, comunistes o nacionalistes catalans i bascos?
Una altra llegenda és la de la Transició pacífica, però aquesta acaba de ser desmuntada per la hispanista francesa Sophie Baby amb el seu estudi Le mythe de la transition pacifique. Violence et politique en Espagne (1975-1982), publicat a Madrid per la Casa de Velázquez a finals de l'any passat.
El llibre aporta dades espectaculars. Al llarg del septenni analitzat, es van produir a Espanya més de 3.200 actes violents de naturalesa política, amb un balanç superior als 700 morts, el doble dels registrats a la coetània Itàlia de les Brigades Roges i dels Anys de Plom. Certament, més de la meitat d'aquestes víctimes (376) van ser responsabilitat d'ETA. Però l'extrema dreta protagonitzà 890 accions i causà 67 morts, més que els imputables al Grapo, si bé els crims feixistes sovint van quedar submergits en l'anonimat i la impunitat. I les forces policials totes soles van matar 178 persones, des dels manifestants de Vitòria el 1976 fins als joves del cas Almeria el 1981 o del cas Trebujena el 1982. Un aspecte, aquest de la violència policial, que resta completament absent de les visions canòniques sobre la Transició, com si no hagués existit.
Interessantísim en la mesura que il·lumina i dissecciona amb detall la cara més fosca de la Transició, el treball que comento resulta també alliçonador per la història mateixa d'aquesta recerca i de la seva difusió. La professora Baby -actualment, docent a la Universitat de Borgonya- ha relatat que quan, durant les estades a Madrid, havia d'explicar l'objecte de les seves indagacions, les respostes eren del tipus: "¿Violència durant la Transició? Si no n'hi va haver, de violència! Bé, en tot cas, l'aberració terrorista basca..."
Defensat com a tesi doctoral el 2006 a la Universitat de París 1, el monumental treball de Sophie Baby es va passar sis anys sense trobar entre els editors espanyols ningú interessat a donar-lo a conèixer, no fos cas que marcís la imatge mirífica de la Transició. Només la Casa de Velázquez -és a dir, el govern de París- va fer possible, el desembre passat, la publicació del llibre. En una edició acuradíssima de més de 500 pàgines, però en llengua francesa, amb un preu que dobla l'habitual d'un llibre de les seves característiques i amb una distribució molt diferent de si l'hagués publicat -poso per cas- un segell del Grupo Planeta.
Ai, aquests fervents desmitificadors..., però només dels mites dels altres!
Bé, doncs que ho facin. Que contraposin al rigor dels estudis d'un Joaquim Albareda, d'un Agustí Alcoberro, d'un Albert Garcia Espuche altres recerques igual de fonamentades que demostrin que la resistència de Barcelona el 1713-1714 obeïa només a arcaics motius dinàstics, que Felip V va ser un benefactor de Catalunya o que la destrucció del barri de la Ribera (la ciutat del Born ) fou per als barcelonins una empenta modernitzadora... Mentre esperem, però, ens permetran d'estendre la tasca de desmitificació a altres capítols del passat col·lectiu, capítols menys llunyans en el temps que el 1714, i amb una incidència més gran sobre l'escenari polític present.
Per exemple, la transició postfranquista. Encara el mes de juny passat, en una conferència al Club Siglo XXI, José María Aznar insistia que " aquella gran obra colectiva [...] no fue una tarea fácil; no estaba escrita, no era inevitable ", però que fou "una gran obra política; y así debemos reconocerlo ". El fervor d'Aznar és lògic: tots els defensors de la intangibilitat de l'actual marc jurídic espanyol, tots els talibans de la Constitució del 1978, invoquen com a font de legitimitat el caràcter modèlic, ideal, envejable, immaculat de la Transició. I afegeixen que, com que una experiència així resulta irrepetible, hem de continuar tancats en la gàbia legal construïda fa 35 anys, perquè sortir-ne representaria caure en les tenebres exteriors.
Tanmateix, la Transició exemplar constitueix un mite, o una suma de mites. Un d'ells és el de la Transició consensuada entre les dues Espanyes , entre els continuadors immediats del franquisme i l'oposició democràtica. La realitat és que no hi va haver cap consens: el procés que conduiria a les eleccions del 15-J del 1977 i a la Constitució de l'any següent fou una imposició flagrant del sector reformista del franquisme, vigilat pels aparells d'estat de la dictadura; una imposició que la major part d'una ciutadania políticament temorosa i desinformada validà, mentre l'oposició amb prou feines podia introduir-hi alguns matisos. ¿O per ventura els articles 2 i 8 de la carta magna van ser proposats per socialistes, comunistes o nacionalistes catalans i bascos?
Una altra llegenda és la de la Transició pacífica, però aquesta acaba de ser desmuntada per la hispanista francesa Sophie Baby amb el seu estudi Le mythe de la transition pacifique. Violence et politique en Espagne (1975-1982), publicat a Madrid per la Casa de Velázquez a finals de l'any passat.
El llibre aporta dades espectaculars. Al llarg del septenni analitzat, es van produir a Espanya més de 3.200 actes violents de naturalesa política, amb un balanç superior als 700 morts, el doble dels registrats a la coetània Itàlia de les Brigades Roges i dels Anys de Plom. Certament, més de la meitat d'aquestes víctimes (376) van ser responsabilitat d'ETA. Però l'extrema dreta protagonitzà 890 accions i causà 67 morts, més que els imputables al Grapo, si bé els crims feixistes sovint van quedar submergits en l'anonimat i la impunitat. I les forces policials totes soles van matar 178 persones, des dels manifestants de Vitòria el 1976 fins als joves del cas Almeria el 1981 o del cas Trebujena el 1982. Un aspecte, aquest de la violència policial, que resta completament absent de les visions canòniques sobre la Transició, com si no hagués existit.
Interessantísim en la mesura que il·lumina i dissecciona amb detall la cara més fosca de la Transició, el treball que comento resulta també alliçonador per la història mateixa d'aquesta recerca i de la seva difusió. La professora Baby -actualment, docent a la Universitat de Borgonya- ha relatat que quan, durant les estades a Madrid, havia d'explicar l'objecte de les seves indagacions, les respostes eren del tipus: "¿Violència durant la Transició? Si no n'hi va haver, de violència! Bé, en tot cas, l'aberració terrorista basca..."
Defensat com a tesi doctoral el 2006 a la Universitat de París 1, el monumental treball de Sophie Baby es va passar sis anys sense trobar entre els editors espanyols ningú interessat a donar-lo a conèixer, no fos cas que marcís la imatge mirífica de la Transició. Només la Casa de Velázquez -és a dir, el govern de París- va fer possible, el desembre passat, la publicació del llibre. En una edició acuradíssima de més de 500 pàgines, però en llengua francesa, amb un preu que dobla l'habitual d'un llibre de les seves característiques i amb una distribució molt diferent de si l'hagués publicat -poso per cas- un segell del Grupo Planeta.
Ai, aquests fervents desmitificadors..., però només dels mites dels altres!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada