No recordar com s'hi ha arribat ARIANNE FABER
XAVIER ROIG
Sembla que hagi esdevingut un hàbit no voler recordar quines són
les raons per les quals un ha arribat a una situació o a una posició
determinada. Agafin la Transició i observaran que no s'ha gestionat
correctament tot allò que podríem denominar mal addicional ocasionat a Catalunya amb anterioritat
. No s'ha tingut mai en compte el greuge ocasionat al nostre país
durant el franquisme -per no pretendre anar més enrere-. No ha actuat bé
ningú. Els espanyols no han procedit amb generositat, ni amb un cert
sentit de culpabilitat. Tampoc nosaltres hem estat prou exigents. Ens
hem conformat amb quatre intencions pensant, potser, que Espanya seria
més generosa motu proprio . A Espanya ningú no és conscient de per què som on som.
La Corona espanyola tampoc recorda com ha arribat on és. I com a representant de l'Estat, el seu rol hauria pogut ser més actiu a l'hora de demanar disculpes. Els cancellers alemanys sovint han demanat perdó per les víctimes causades pel seu país en el passat. És un bon exemple. Polítics sense avantpassats nazis, ni amb cap lligam amb l'Alemanya que va provocar l'Holocaust. Però com a hereus de qui ha portat les regnes d'un país, estan compromesos amb una manera determinada de comportar-se davant la història. Fa uns anys, la reina Elisabet d'Anglaterra va demanar perdó per la deportació dels acadians -antics pobladors del nord-est del Canadà, d'arrel francesa, que van ser obligats a traslladar-se a Louisiana al segle XVIII-. La reina no tenia cap responsabilitat en aquells actes, però va actuar amb dignitat. Però aquí topem amb el rei Joan Carles, nomenat successor per un dictador que va voler exterminar la cultura catalana. Mai ha demanat excuses per l'actitud d'un estat espanyol del qual ell és hereu i actual responsable. Potser algú ens pot reclamar amnèsia i absència de rancúnia. Però ell hauria d'haver practicat humilitat i sentit històric. I no ho ha fet.
El mateix es pot aplicar als polítics. Des que va començar la Transició ens hem fet un fart de sentir frases que ens recordaven permanentment que no només els catalans havien estat oprimits per Franco. Ara bé, ¿algú els ha recordat mai que ells potser van ser perseguits com a antifranquistes, però mai com a andalusos, madrilenys o castellans? Ningú els ha dit, alt i clar, que Franco mai va pretendre exterminar la seva cultura ni la seva llengua, però que sí que ho va intentar amb nosaltres. I que, en conseqüència, el greuge amb Catalunya havia estat doble: com a antifranquistes (els que ho foren), però també com a catalans, pel simple fet de ser-ho, tota la resta de ciutadans. No és casualitat que ara ens trobem amb comportaments d'una gran supèrbia i arrogància. Ningú recorda el seu passat ni el nostre. Com ells han arribat on són. I per què nosaltres som on som.
Dic jo que aquesta tendència a voler projectar una certa forma d'amnèsia selectiva per fer veure que som on som per raons diferents de la realitat deu estar íntimament lligada a la nostra cultura. La hipocresia mediterrània, que gasta molta barra. Forma part d'aquest menyspreu que molta gent mostra pels altres: insultar la intel·ligència, però sense manifestar-ho obertament. Per això constitueix un insult haver de tolerar mitjans de comunicació que no només estan en contra del procés que planteja un govern legítimament elegit, sinó que falsegen constantment la realitat i pretenen generar odi. Mitjans de comunicació que qüestionen la Via Catalana i no es pregunten per què els escocesos no tenen necessitat d'organitzar-ne cap, de via.
I tot esdevé especialment coent quan aquests mitjans de comunicació són propietat d'alguns ciutadans que estan disposats a dir-se catalans sempre que es mantinguin els hàbits d'altres temps. És un vici molt nostrat elevar a la categoria de grans empresaris els hereus del que va fundar l'empresa. Però ha constituït una equivocació addicional (o un acte de covardia) que la Transició volgués fer-nos oblidar que en alguns casos no érem davant de catalans que feien d'empresaris, sinó d'empresaris que feien de catalans. Certament, ha constituït un acte de generositat gratuït (o un acte irresponsable) fer-los la gara-gara i deixar-los jugar a l'oligopoli del mercat català. I oblidar que els diners acumulats pels seus progenitors durant el franquisme mai no van estar exempts d'ideologia. Que, per amassar-los, abans van haver d'entrar a Barcelona per la Gran Via, el 26 de gener del 1939. I molt millor si anaven vestits de legionaris.
La Corona espanyola tampoc recorda com ha arribat on és. I com a representant de l'Estat, el seu rol hauria pogut ser més actiu a l'hora de demanar disculpes. Els cancellers alemanys sovint han demanat perdó per les víctimes causades pel seu país en el passat. És un bon exemple. Polítics sense avantpassats nazis, ni amb cap lligam amb l'Alemanya que va provocar l'Holocaust. Però com a hereus de qui ha portat les regnes d'un país, estan compromesos amb una manera determinada de comportar-se davant la història. Fa uns anys, la reina Elisabet d'Anglaterra va demanar perdó per la deportació dels acadians -antics pobladors del nord-est del Canadà, d'arrel francesa, que van ser obligats a traslladar-se a Louisiana al segle XVIII-. La reina no tenia cap responsabilitat en aquells actes, però va actuar amb dignitat. Però aquí topem amb el rei Joan Carles, nomenat successor per un dictador que va voler exterminar la cultura catalana. Mai ha demanat excuses per l'actitud d'un estat espanyol del qual ell és hereu i actual responsable. Potser algú ens pot reclamar amnèsia i absència de rancúnia. Però ell hauria d'haver practicat humilitat i sentit històric. I no ho ha fet.
El mateix es pot aplicar als polítics. Des que va començar la Transició ens hem fet un fart de sentir frases que ens recordaven permanentment que no només els catalans havien estat oprimits per Franco. Ara bé, ¿algú els ha recordat mai que ells potser van ser perseguits com a antifranquistes, però mai com a andalusos, madrilenys o castellans? Ningú els ha dit, alt i clar, que Franco mai va pretendre exterminar la seva cultura ni la seva llengua, però que sí que ho va intentar amb nosaltres. I que, en conseqüència, el greuge amb Catalunya havia estat doble: com a antifranquistes (els que ho foren), però també com a catalans, pel simple fet de ser-ho, tota la resta de ciutadans. No és casualitat que ara ens trobem amb comportaments d'una gran supèrbia i arrogància. Ningú recorda el seu passat ni el nostre. Com ells han arribat on són. I per què nosaltres som on som.
Dic jo que aquesta tendència a voler projectar una certa forma d'amnèsia selectiva per fer veure que som on som per raons diferents de la realitat deu estar íntimament lligada a la nostra cultura. La hipocresia mediterrània, que gasta molta barra. Forma part d'aquest menyspreu que molta gent mostra pels altres: insultar la intel·ligència, però sense manifestar-ho obertament. Per això constitueix un insult haver de tolerar mitjans de comunicació que no només estan en contra del procés que planteja un govern legítimament elegit, sinó que falsegen constantment la realitat i pretenen generar odi. Mitjans de comunicació que qüestionen la Via Catalana i no es pregunten per què els escocesos no tenen necessitat d'organitzar-ne cap, de via.
I tot esdevé especialment coent quan aquests mitjans de comunicació són propietat d'alguns ciutadans que estan disposats a dir-se catalans sempre que es mantinguin els hàbits d'altres temps. És un vici molt nostrat elevar a la categoria de grans empresaris els hereus del que va fundar l'empresa. Però ha constituït una equivocació addicional (o un acte de covardia) que la Transició volgués fer-nos oblidar que en alguns casos no érem davant de catalans que feien d'empresaris, sinó d'empresaris que feien de catalans. Certament, ha constituït un acte de generositat gratuït (o un acte irresponsable) fer-los la gara-gara i deixar-los jugar a l'oligopoli del mercat català. I oblidar que els diners acumulats pels seus progenitors durant el franquisme mai no van estar exempts d'ideologia. Que, per amassar-los, abans van haver d'entrar a Barcelona per la Gran Via, el 26 de gener del 1939. I molt millor si anaven vestits de legionaris.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada