A LA NOVEL·LA DE VERMES, HITLER ENTREVEU DE SEGUIDA LA MILLOR MANERA DE TREURE PROFIT DEL MÓN MEDIÀTIC EN QUÈ VIVIM. EFE
LLUÍS A. BAULENAS
HITLER ON THE ROCKS
Una de les comèdies més divertides de Louis de Funès va ser Hibernatus (1969). Un home congelat, en Paul Fournier, a Groenlàndia, desaparegut el 1900, torna a la vida als anys seixanta. La família, de bon començament, fa com si tot passés a la seva època per tal de preservar-lo del xoc traumàtic amb la societat actual, cosa que no poden evitar. Una altra variant d'aquests plantejaments seria la rèplica ibèrica de Louis de Funès, Paco Martínez Soria, a La ciudad no es para mi . Gent que ve del passat o de pagès i, des de la seva innocència/desconeixement, acaba fent paleses les contradiccions de la vida actual. Timur Vermes (Nuremberg, 1967) fa el mateix, però amb una intenció molt més malèvola i, per tant, més interessant: qui retorna és la bèstia de les bèsties. Cal admetre que la decisió és valenta. És una novel·la de denúncia crua de la societat alemanya d'ara. Fer reviure Hitler al segle XXI i ficar-lo de ple en l'era mediàtica és atractiu com a idea perquè Hitler, el dimoni, s'hi adapta. Continua sent ell i de seguida comença a entreveure la millor manera de treure'n profit.
La novel·la (Ha tornat , Columna/Seix Barral) està resolta mitjançant una senzilla acumulació de situacions, unes de més iròniques i més divertides que d'altres. El que vol l'autor es veu de seguida i ho fa arribar fins al final sense que li tremoli la mà. Qui tremolem som nosaltres, que estem en ple debat sobre la banalització del nazisme, del mal. Hem d'empassar-nos saliva a l'hora de seguir el Hitler ressuscitat pel món mediàtic actual sense defugir cap dels seus temes preferits (els jueus, la superioritat racial, etc.). Sempre hem admirat les generacions més joves alemanyes, disposades a acceptar el seu passat per deixar-lo definitivament col·locat. Potser per això aquest llibre és un èxit rotund, absolut i brutal a Alemanya. És curiós que, tot i la diferència còsmica entre el desastre provocat pel nazisme i el de la dictadura franquista, nosaltres encara no hàgim pogut arribar a aquest grau de maduresa. Simplement perquè el franquisme continua ben viu. Els alemanys tenen lleis antinazis. Aquí les lleis antipartits només s'apliquen mirant cap a una banda.
FRANCO I LA TRUITETA
Els amics del programa Polònia van ser dels primers a jugar amb la imatge del dictador. Feien broma i por. Aquí, un llibre com Ha tornat protagonitzat per Franco seria difícil. Entre altres raons perquè hi ha franquistes i una Fundación Francisco Franco. A Alemanya no hi ha cap fundació Adolf Hitler. Els alemanys del segle XXI són envejables per moltes raons, però una de les més importants, ja ho hem dit, és que van saber afrontar el passat. No ens enganyem, van fer-ho fins on van poder. Els tribunals de desnazificació dels aliats eren conscients que si actuaven a fons haurien d'haver ficat a la presó el 90 per cent de la població. Però ho van fer, i avui poden publicar un llibre com aquest. Molts trobaran que la banalització de la figura de Hitler és insuportable. D'altres pensem que els alemanys s'ho han guanyat. Potser el problema no el tenen ells, el tenim nosaltres.
Una de les comèdies més divertides de Louis de Funès va ser Hibernatus (1969). Un home congelat, en Paul Fournier, a Groenlàndia, desaparegut el 1900, torna a la vida als anys seixanta. La família, de bon començament, fa com si tot passés a la seva època per tal de preservar-lo del xoc traumàtic amb la societat actual, cosa que no poden evitar. Una altra variant d'aquests plantejaments seria la rèplica ibèrica de Louis de Funès, Paco Martínez Soria, a La ciudad no es para mi . Gent que ve del passat o de pagès i, des de la seva innocència/desconeixement, acaba fent paleses les contradiccions de la vida actual. Timur Vermes (Nuremberg, 1967) fa el mateix, però amb una intenció molt més malèvola i, per tant, més interessant: qui retorna és la bèstia de les bèsties. Cal admetre que la decisió és valenta. És una novel·la de denúncia crua de la societat alemanya d'ara. Fer reviure Hitler al segle XXI i ficar-lo de ple en l'era mediàtica és atractiu com a idea perquè Hitler, el dimoni, s'hi adapta. Continua sent ell i de seguida comença a entreveure la millor manera de treure'n profit.
La novel·la (Ha tornat , Columna/Seix Barral) està resolta mitjançant una senzilla acumulació de situacions, unes de més iròniques i més divertides que d'altres. El que vol l'autor es veu de seguida i ho fa arribar fins al final sense que li tremoli la mà. Qui tremolem som nosaltres, que estem en ple debat sobre la banalització del nazisme, del mal. Hem d'empassar-nos saliva a l'hora de seguir el Hitler ressuscitat pel món mediàtic actual sense defugir cap dels seus temes preferits (els jueus, la superioritat racial, etc.). Sempre hem admirat les generacions més joves alemanyes, disposades a acceptar el seu passat per deixar-lo definitivament col·locat. Potser per això aquest llibre és un èxit rotund, absolut i brutal a Alemanya. És curiós que, tot i la diferència còsmica entre el desastre provocat pel nazisme i el de la dictadura franquista, nosaltres encara no hàgim pogut arribar a aquest grau de maduresa. Simplement perquè el franquisme continua ben viu. Els alemanys tenen lleis antinazis. Aquí les lleis antipartits només s'apliquen mirant cap a una banda.
FRANCO I LA TRUITETA
Els amics del programa Polònia van ser dels primers a jugar amb la imatge del dictador. Feien broma i por. Aquí, un llibre com Ha tornat protagonitzat per Franco seria difícil. Entre altres raons perquè hi ha franquistes i una Fundación Francisco Franco. A Alemanya no hi ha cap fundació Adolf Hitler. Els alemanys del segle XXI són envejables per moltes raons, però una de les més importants, ja ho hem dit, és que van saber afrontar el passat. No ens enganyem, van fer-ho fins on van poder. Els tribunals de desnazificació dels aliats eren conscients que si actuaven a fons haurien d'haver ficat a la presó el 90 per cent de la població. Però ho van fer, i avui poden publicar un llibre com aquest. Molts trobaran que la banalització de la figura de Hitler és insuportable. D'altres pensem que els alemanys s'ho han guanyat. Potser el problema no el tenen ells, el tenim nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada