El documental 'Transmissions' relata la història d'un dels últims supervivents de la Guerra Civil
SÍLVIA MARIMON
Jordi Algué Sala amb el seu avi, Lluís Sala, i la seva àvia, Felicitat Baraldés CRISTINA CALDERER
L'estudi de Lluís Sala, que ara té 98 anys, està atapeït de records i
de llibres, la gran majoria de la Guerra Civil. Sobre un prestatge hi
ha el cinturó i la gorra que duia com a soldat de la 122 Brigada Mixta
de la 27a divisió, la insígnia de sergent de transmissions, granades,
algun casquet de bala... Però aquest excombatent republicà, sobretot,
guarda amb moltíssima cura una carpeta. A dins, hi ha el dietari que va
escriure durant la guerra, fotografies i una agenda amb les adreces dels
seus companys de batalla. També conserva els noms de les padrines de
guerra, les noies que intercanviaven correspondència amb els soldats.
Sobre la taula de l'escriptori hi penja un títol que acredita que ha
acabat un curset d'història. Sala va participar en cinc ofensives
-Belchite, Jaca, Terol, el Merengue i l'Ebre-, primer a la secció de
metralladores i, després, dins la secció de transmissions, i no ho vol
oblidar. No li ha agradat mai el silenci.
Al seu nét, Jordi Algué Sala, li ha relatat moltes vegades la seva experiència al front. "Crec que vaig estudiar història per ell. Per mi era quasi una obligació moral conservar les seves vivències", explica Algué. Amb el documental Transmissions , aquest jove historiador recupera la història del seu avi i dels seus companys de viatge: Lluís Pessarrodona, Joan Farreras i Joan Baptista.
L'únic supervivent
Tots quatre -Sala és l'únic que encara viu- van compartir guerra i exili i es van retrobar a l'inici dels anys 80, amb motiu de la primera exposició que es va fer sobre la guerra després de la mort de Franco. Van decidir visitar els escenaris de la Batalla de l'Ebre. "En parlàvem sempre! Sempre, sempre! Quan ens trobàvem, la conversa gairebé sempre era la mateixa", explica Lluís Sala. "Hem plorat junts a les muntanyes de Balaguer i Corbera, fins i tot a França, quan recordàvem els que no van tornar. Vam ser camarades, companys i amics. Continuem sent amics i ho continuarem sent, perquè així ho sentim. Junts vam passar gana, fred i por. No hi havia diferències", relatava en el seu diari Baptista.
El documental té una altra testimoni, Felicitat Baraldés Portí, la dona de Lluís Sala i l'àvia del Jordi. "És curiós, ell s'ha distanciat de la història. El seu discurs està molt construït, hi ha una reflexió. A la meva àvia, en canvi, li costa molt parlar del seu germà, que va desaparèixer al combat del Merengue. Ningú sap on és enterrat. S'emociona i plora", explica Algué.
Per a Lluís Sala la guerra va començar l'abril del 1937. Tenia 21 anys: "Voluntari no hi hauria anat mai. Hi vaig anar perquè em van demanar per quintes. Em sembla que era el 5 d'abril que vam marxar, no al front, sinó a Roquetes, vora Tortosa. Ens van tenir dos mesos i mig allà i quan ens van portar al front encara no sabíem què era un fusell, perquè no ens en havien ensenyat mai cap. Només ens feien marxar al pas". Sala és capaç de narrar amb detall cada episodi de la seva experiència al front. "Alcubierre, a l'Aragó, va ser un fracàs. La por te l'havies de fer passar. Un miner de potassa de Súria era el responsable de 10.000 homes. Què n'havia de saber, ell, de com fer una guerra!", s'exclama. "Del nostre batalló en deien La Bruixa, perquè apareixia i desapareixia de sobte. Mai sabies què passaria l'endemà. T'havies de preocupar de salvar la pell", explica.
Aquest excombatent apassionat per la història va viure en pròpia pell la Batalla de l'Ebre, la més sagnant de la Guerra Civil. Recorda els intensos i massius atacs de l'aviació i l'artilleria franquista. L'objectiu dels feixistes era arraconar l'enemic al riu i aniquilar-lo. "Érem 800 i només en van quedar 83", recorda. Quan tanca els ulls, veu el lloc on intentava arrecerar-se de les bales: "Ens amagàvem al refugi. N'hi cabíem tres o quatre. Ens posàvem un bastonet a la boca, perquè si queia un obús a prop no ens perforés els pulmons".
El gener del 1939 va creuar la frontera amb Pessarrodona, Farreras i Baptista, i va ser internat al camp de concentració de Sant Llorenç de Cerdans. "Va ser desastrós, vam passar quatre dies sense menjar ni aigua", recorda. Els contactes amb un diputat francès van facilitar la seva sortida del camp de concentració. Capellans i contrabandistes el van ajudar a arribar a Manresa.
El nét de Sala, Jordi Algué, ha volgut filmar els llocs que el seu avi i els seus tres companys de guerra van visitar a principis dels anys vuitanta. Els quatre amics mai van trobar el refugi on s'amagaven de la metralla i les bombes a l'Ebre. Algué, amb l'ajuda d'historiadors, com Martí Marín i Joan Villarroya, ha volgut saber què en queda d'aquests espais de memòria. Amb les paraules del seu avi i el testimoni dels diaris que conserva, ha explicat a Transmissions un nou episodi de la Guerra Civil. Sala està satisfet del documental que ha fet el seu nét: "Així la guerra no s'esborra", conclou.
Al seu nét, Jordi Algué Sala, li ha relatat moltes vegades la seva experiència al front. "Crec que vaig estudiar història per ell. Per mi era quasi una obligació moral conservar les seves vivències", explica Algué. Amb el documental Transmissions , aquest jove historiador recupera la història del seu avi i dels seus companys de viatge: Lluís Pessarrodona, Joan Farreras i Joan Baptista.
L'únic supervivent
Tots quatre -Sala és l'únic que encara viu- van compartir guerra i exili i es van retrobar a l'inici dels anys 80, amb motiu de la primera exposició que es va fer sobre la guerra després de la mort de Franco. Van decidir visitar els escenaris de la Batalla de l'Ebre. "En parlàvem sempre! Sempre, sempre! Quan ens trobàvem, la conversa gairebé sempre era la mateixa", explica Lluís Sala. "Hem plorat junts a les muntanyes de Balaguer i Corbera, fins i tot a França, quan recordàvem els que no van tornar. Vam ser camarades, companys i amics. Continuem sent amics i ho continuarem sent, perquè així ho sentim. Junts vam passar gana, fred i por. No hi havia diferències", relatava en el seu diari Baptista.
El documental té una altra testimoni, Felicitat Baraldés Portí, la dona de Lluís Sala i l'àvia del Jordi. "És curiós, ell s'ha distanciat de la història. El seu discurs està molt construït, hi ha una reflexió. A la meva àvia, en canvi, li costa molt parlar del seu germà, que va desaparèixer al combat del Merengue. Ningú sap on és enterrat. S'emociona i plora", explica Algué.
Per a Lluís Sala la guerra va començar l'abril del 1937. Tenia 21 anys: "Voluntari no hi hauria anat mai. Hi vaig anar perquè em van demanar per quintes. Em sembla que era el 5 d'abril que vam marxar, no al front, sinó a Roquetes, vora Tortosa. Ens van tenir dos mesos i mig allà i quan ens van portar al front encara no sabíem què era un fusell, perquè no ens en havien ensenyat mai cap. Només ens feien marxar al pas". Sala és capaç de narrar amb detall cada episodi de la seva experiència al front. "Alcubierre, a l'Aragó, va ser un fracàs. La por te l'havies de fer passar. Un miner de potassa de Súria era el responsable de 10.000 homes. Què n'havia de saber, ell, de com fer una guerra!", s'exclama. "Del nostre batalló en deien La Bruixa, perquè apareixia i desapareixia de sobte. Mai sabies què passaria l'endemà. T'havies de preocupar de salvar la pell", explica.
Aquest excombatent apassionat per la història va viure en pròpia pell la Batalla de l'Ebre, la més sagnant de la Guerra Civil. Recorda els intensos i massius atacs de l'aviació i l'artilleria franquista. L'objectiu dels feixistes era arraconar l'enemic al riu i aniquilar-lo. "Érem 800 i només en van quedar 83", recorda. Quan tanca els ulls, veu el lloc on intentava arrecerar-se de les bales: "Ens amagàvem al refugi. N'hi cabíem tres o quatre. Ens posàvem un bastonet a la boca, perquè si queia un obús a prop no ens perforés els pulmons".
El gener del 1939 va creuar la frontera amb Pessarrodona, Farreras i Baptista, i va ser internat al camp de concentració de Sant Llorenç de Cerdans. "Va ser desastrós, vam passar quatre dies sense menjar ni aigua", recorda. Els contactes amb un diputat francès van facilitar la seva sortida del camp de concentració. Capellans i contrabandistes el van ajudar a arribar a Manresa.
El nét de Sala, Jordi Algué, ha volgut filmar els llocs que el seu avi i els seus tres companys de guerra van visitar a principis dels anys vuitanta. Els quatre amics mai van trobar el refugi on s'amagaven de la metralla i les bombes a l'Ebre. Algué, amb l'ajuda d'historiadors, com Martí Marín i Joan Villarroya, ha volgut saber què en queda d'aquests espais de memòria. Amb les paraules del seu avi i el testimoni dels diaris que conserva, ha explicat a Transmissions un nou episodi de la Guerra Civil. Sala està satisfet del documental que ha fet el seu nét: "Així la guerra no s'esborra", conclou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada